Els mitjans de comunicació i la independència

Quin paper que estan jugant els mitjans de comunicació catalans i els mitjans de comunicació de la capital d'Espanya en relació al debat sobre la consulta i el procés d'independència de Catalunya? Com actuen els mitjans quan es tracta de descriure i d'informar sobre la qüestió catalana? De quina manera aporten les dades i opinions al servei de l'opinió pública? Quin és el seu nivell d'objectivitat, la capacitat d'imposar agendes temàtiques i els seus vincles amb grups de pressió social i econòmica i formacions polítiques?

Aquestes qüestions han esta analitzades per Joan Botella, professor de Ciència Política de la UAB; Salvador Cardús, professor de Sociologia de la UAB; Anna Sanz, professora de Dret de la UB, i Josep M. Vallès, professor de Ciència Política de la UAB.

El professor Botella ha basat la seva ponència en tres punts: 1) Quin paper han jugat els mitjans de comunicació en la promoció del moviment sobiranista 2) Quins són els elements significatius del panorama del sector de la comunicació i de la professió i 3) Quina situació viurem al llarg dels propers mesos.

Pel que fa al primer punt, Botella ha exposat que els mitjans de comunicació han tingut un paper de primera fila en el debat sobiranista i ha subratllat la "unanimitat" dels mitjans de comunicació catalans amb la qual presenten el moment que vivim, "no en els continguts precisos però sí en les línies generals". Una posició que, des del seu punt de vista, es va iniciar l'any 2010 amb l'editorial conjunta "La dignitat de Catalunya".

En segon lloc, respecte al panorama de comunicació actual ha explicat que els mitjans de comunicació catalans són febles (en termes de tirada, difusió, solidesa econòmica), hi ha una realitat fragmentada i s'ha produït un creixement desmesurat de la classe comunicadora. A més, la digitalització de la premsa, l'encongiment de les audiències, i la facilitat de creació de continguts en l'àmbit 2.0 ha aguditzat la crisi dels mitjans. Un fet que s'ha traduït en una caiguda dels ingressos, sobretot d’aquells provinents de la publicitat i la dependència excessiva de subvencions governamentals.

A més, Joan Botella ha alertat que la crisi ha afectat molt negativament a la situació d’atur de molts professionals de la comunicació. D'una banda, ha suposat acomiadaments massius als mitjans de comunicació i la substitució de professionals veterans, per persones joves en situacions laborals molt precàries. Una "proletarització" de la professió que ha afectat molt negativament a la qualitat dels mitjans. I ha advertit que a les facultats de comunicació i periodisme "s'aprèn mecanismes, regles de funcionament i ofici però no continguts". Un panorama amb molta informació, molta fragmentació i pocs mitjans amb audiències rellevants.

El politòleg va perfilar que hi ha una gran diferència entre Madrid i Catalunya, pel que fa a l'impacte dels mitjans de comunicació. Si bé a la capital de l'Estat hi ha un gran nombre de televisions, ràdios i diaris que tenen un impacte mediàtic més intens a la societat amb només dos partits polítics, a Catalunya hi ha pocs mitjans amb influència i un pes rellevant i molts partits polítics. Així doncs, mentre que a Madrid les formacions polítiques escullen a través de quin mitjà s’expressen i són els mitjans qui busquen les declaracions dels partits, a Catalunya són els partits polítics que procuren aconseguir rellevància mediàtica i lluiten per tenir presència als mitjans. 

Segons Botella, la situació dels propers mesos, abans de la consulta sobiranista, serà equiparable a una campanya electoral de 10 mesos de durada. D'aquí que ha reclamat que s’asseguri que hi ha una presència d'opinions plural als mitjans públics. I ha explicitat que ha detectat dues corrents d’opinió pública. D'una banda, persones que parlen de la teoria de "l’espiral del silenci", que potencia certes opinons i que amaga totes aquelles opinions que no són a favor de la independència i, de l'altra, "el discurs de la por", amb arguments que pronostiquen una situació catastròfica en cas que Catalunya esdevingui un estat independent.

El professor Salvador Cardús ha reclamat objectivitat als mitjans de comunicació i ha exigit "la veritat", sempre explicitant des de quin punt de vista tracten els fets. Els mitjans de comunicació, en definitiva, contribueixen a establir el punt de vista des del que la societat es mira la realitat. 

Tot i que sempre hi ha un punt de vista que defineix un "nosaltres" i un "aquí", ha exposat que pel que fa al procés sobiranista "els mitjans han demostrat que poden fer-hi poc". Un fet que argumenta pel desbordament de la capacitat d’influència i de definir els espais mentals per part dels mitjans de comunicació clàssics o tradicionals en relació a les lògiques socials.

En aquest sentit, ha subratlat que malgrat que TV3 és la televisió més vista i podria haver contribuït al canvi general de perspectiva pel que fa a la independència, realment només té un 13% d’audiència. Cosa que deixa entreveure que la majoria de gent de Catalunya mira altres televisions, com poden ser Telecinco, Antena 3 o series americanes en castellà. Per tant, l’adoctrinament independentista dels mitjans no ha pogut tenir massa impacte. Pel que fa a la premsa escrita, els dos diaris de més tirada no són diaris sobiranistes.

Aquesta no ha sigut, doncs, segons Cardús, una situació on els mitjans de comunicació clàssics hagin dirigit l’opinió pública amb la seva capacitat d’influència, sinó que s’han vist desbordats per una mobilització social, que els ha desconcertat i els ha provocat problemes interns. Hi ha influït molt, a més, l’aparició de les xarxes socials i els mitjans digitals. La causa sobiranista sense tots aquests nous instruments i la capacitat de reorganització social que se’n deriva, no hauria sigut possible.

Els mitjans de comunicació públics estan més específicament per la labor de definir un determinat espai polític propi. Seguint la responsabilitat política que han de tenir com a mitjans públics, la creació d’aquest espai polític propi és notori, assegura, tant a Televisió de Catalunya com a Catalunya Radio. També a d’altres mitjans, però privats. Sempre es podria ser més exigent amb la seva qualitat i labor, afirma Cardús, però en termes generals es pot dir que el paper l’han fet de manera raonable.

Per últim, una darrere reflexió del sociòleg, que afirma que s’ha produït una confrontació de marcs de referència, no per culpa dels mitjans estatals, sinó pels catalans, condicionats per les dinàmiques socials. Han abandonat la perspectiva autonòmica i l’han substituït per un marc de referència sobiranista, que ha creat un conflicte entre dos relats. És la primera vegada que es parla de Catalunya com un estat, de manera autocentrada. És una situació molt diferent a la de fa uns anys. I a Espanya es percep com adoctrinament nacionalista, uns discursos i pràctiques que l’estat central ha fet sempre.

Anna Sanz va explicar als assistents que actualment en una situació de completa desafecció política per part dels ciutadans, gran part de la societat catalana percep que mitjançant la política pot aconseguir un objectiu: la independència de Catalunya. El Govern de Catalunya, per la seva banda, està focalitzat en comunicar a l’opinió pública la seva política de transició nacional, i en canvi, no està disposat a donar tanta informació sobre altres polítiques públiques que també està duent a terme. Els mitjans de comunicació, segons la politòloga, semblen tenir una certa sintonia amb aquest objectiu i es parla d’un certa espiral del silenci també ens els mitjans, ja que les opinions més matisades no hi tenen forat.

Comença a ser urgent, per Sanz, aïllar el tema de la independència i tractar-lo de manera singular als mitjans de comunicació, sobretot aquells públics, per garantir la pluralitat i una informació neutral. Els mitjans de comunicació tradicionals, va explicar la professora de la Universitat de Barcelona, segueixen sent importants, però la gent escull cada vegada més amics i familiars per informar-se, i és aquí on la xarxa té un pes especial, tot i que segons Sanz, és més un instrument d’activisme, que no contribueix massa al debat.

Josep Maria Vallès, va parlar de les quatre condicions per garantir una democràcia de qualitat: unes institucions eficaces, transparents i responsables; una ciutadania compromesa i disposada a participar; una societat amb un cert equilibri socioeconòmic sense grans desigualtats i, per acabar, una comunicació de qualitat.

Vallès afirma que no tenim uns mitjans de comunicació de qualitat. La majoria de persones s’informen a través de la televisió, un canal que exposa, segons el politòleg, els fets en un context de simplificació, més enfocat a l’impacte emocional i no tant als arguments. Uns mitjans més avesats a l’espectacle, a les opinions fèrries i poc matisades, a una situació de blanc o negre uns debats televisius on tothom exposa els seus arguments, però mai canvien d’opinió, ni es fa un veritable diàleg.

El politòleg va parlar també d’un cert ‘cabdillisme’ mediàtic, on certs periodistes estrella escullen a qui convidar als seus programes i actuen com a cap d’escena d’un espectacle polític i mediàtic. I d’uns mitjans on moltes vegades tenen només cabuda figures semblants als demagogs d’Atenes o als predicadors de la Edat Mitjana, que dificulten una comunicació de qualitat. No s’opta per una exposició ponderada d’arguments que duguin a la reflexió, sinó a apel·lar a les emocions.

Aquest és el primer acte fruit de l'acord de col·laboració que l'Ateneu Barcelonès ha arribat amb l’Associació d’Amics de la UAB per impulsar activitats conjuntes, tal i com va remarcar a la presentació de l’acte, Antonio Franco, president de l’Associació d’Amics de la UAB, amb l’objectiu comú de promoure espais de debat i reflexió.

Data: 

13/01/2014 - 19:00

Sala: 

Preu: 

Gratuït

Accés: 

Obert

Organitzador: 

Associació d’Amics UAB, amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Actes relacionats