La filosofia i la Gran Guerra

Escolta la conferència

"L'Ateneu Barcelonès va ser un dels centres des d'on es va impulsar l'aliadofília", va ser el primer que va puntualitzar el professor de la UdG, el doctor Ramon Alcoberro i Pericay. Va aprofitar per recordar que en els propers dies la institució acollirà una extensa exposició tant bibliogràfica com fotogràfica amb la Primera Guerra Mundial com a eix, "un moment central per la història de l'Ateneu". 

Però era el brusc canvi de rumb filosòfic que va implicar la Gran Guerra el que va tractar el conferenciant a la Sala Verdaguer. Com a síntesi prèvia va explicar que "certs temes es van tornar anacrònics i una sèrie de temes, com la filosofia del llenguatge, es van tornar imprescindibles" per les circumstàncies traumàtiques.

El filòsof fent la guerra

Per iniciar la conferència calia analitzar des d'una perspectiva històrica la relació entre guerra i pensament. Des de la Grècia clàssica, la pugna entre Mart i Minerva ha estat la representació del conflicte. Tots dos mostraven la dualitat del concepte, mentre Mart significava la força bruta, Minerva implicava guerra i saviesa. Sent aquesta última representada amb un casc i una llança, s'entén que "les idees tenen quelcom de guerrer". És per aquest motiu que molts filòsofs han justificat la violència, la misèria o el racisme. Entenent que "viuen en la contradicció" i "són guerrers moguts per les passions de qualsevol ésser humà", ja Heràclit explicava que "la guerra era el pare que movia totes les coses: feia de pobres rics i dels desgraciats triomfadors...".

Una altra característica que impulsa a molts filòsofs a justificar la guerra és l'ambició de ser el "filòsof-rei", la síntesi entre el saber i el poder. Ja amb Plató argumentant que "els que governen no en saben i els que en saben no governen". Ser el savi darrere del rei a través de legitimar el conflicte és un pensament que "ha produït molt dolor i molta estupidesa intel·lectual". Ramon Alcoberro citava exemples emfatitzant que tots aquells que han intentat influir en un polític han acabat malament. En la seva llarga llista hi eren: Plató amb Dionís el vell, Descartes i Cristina de Suècia, Voltaire i Frederic II de Prússia, Ortega i Gasset oferint escriure els discursos de Franco o Heidegger colent ser el filòsof de Hitler. Per tant, la guerra i la brutalitat formen part de la filosofia com ho fan de la vida humana. 

La filosofia durant la Primera Guerra Mundial

Però què fan els filòsofs durant la Primera Guerra mundial? Doncs fan la mili com tothom. Tot i que la Gran Guerra té menys estudiosos que la Segona, pel factor bàsic que és considerada "com l'últim fet del segle XIX" que encetarà el s.XX amb la revolució russa, és un període de canvis tècnics radicals. Parlem d'unes batalles que "comencen el 1914 amb càrregues de cavalleria amb espases i acaben el 1918 amb bombardejos aeris". Després de la IGM la guerra comença a ser de destrucció massiva (amb el doble de baixes civils que militars) i anònima, desproveïda de qualsevol heroisme. 

Citant El món d'ahir de Stefan Zweig, Alcoberro ens ensenya que "els polítics van perdre tot interès en els homes de cultura". Això es deu a què la idea de la filosofia de la història desapareix, amb la gran massacre de joves es perd la metafísica de nació. Es comença, de fet, a "qüestionar si la història en si mateixa té sentit". 

Tot i així, és en la retòrica on se centren els esforços dels discursos nacionalistes i victoriosos dels blocs combatents. Cada filòsof de renom creu que el seu país defensa la civilització o la kultur alemanya. Mostres d'això són Heinrich Gomperz escrivint que "la guerra és progrés i que fa la gent més solidària i virtuosa" o Junger convençut de què el bàndol alemany lluitava per defensar "els ideals cavallerescos de la vella Europa". Alcoberro manifesta que entre els anys 1914 i 1918 ningú es qüestiona si és lícit sostenir la guerra a través de la mort. Fins i tot, els socialistes la veien com una oportunitat per fer la revolució proletària i els conservadors alemanys una destrucció del nihilisme nietzschià.

Als camps de Verdum, però, es fa impossible una filosofia basada en l'espiritualisme quan joves de 20 a 25 anys són enviats a morir per homes de 50 i 60. "Quan aquesta generació torni de la guerra, odiaran els vells i es crearà la joventut", conta el professor. I és per culpa d'aquesta filosofia militaritzada que va utilitzar a Kant com al filòsof de l'imperatiu categòric, buscant el deure amb la nació. Oblidaven, convenientment, que Kant menyspreava quan el deure sortia de sentiments i emocions, no pas de la raó. La filosofia fou manipulada per imposar el deure sense saber el que era aquest, creant fanàtics.

El judaisme

La gran presència de jueus filòsofs als dos bàndols que tenien com a objectiu guanyar la ciutadania a través d'entrar en combat, era quelcom molt estés. Sobretot, tractant-se d'una època on eren mal vistos universitàriament i només d'aquesta manera podien obtenir una càtedra. Els principals exemples són Hermann Cohen al bàndol alemany i Henri Bergson amb els francesos. 

Cohen escriu a Germanitat i judaitat que "als jueus no se'ls pot separar de la nació, aquesta és més important que la seva identitat". De fet, l'alemany és el gran neokantià de l'època identificant el Jo nacional amb la germanitat. Això ens permet registrar la tremenda ingenuïtat dels filòsofs jueus que argumentaven després durant el III Reich la salvaguarda de la nació amb un resultat pèssim.

Per altra banda, Henri Bergson a França juntament amb Émile Durkheimn o Julien Benda escriuen textos en els que es defensa la judaitat francesa. Es tracta del mateix discurs que Alemanya canviant el subjecte. Bergson al·lega que a França "la ciutadania és una elecció, un contracte i pels teutons una obligació de sang", en conseqüència als jueus els hi convé França.

Resultats retòrics de la guerra

"L'home desfermat entre el fang de les trinxeres és el personatge que comença l'escepticisme davant la tradició representada dels vells", menciona el Doctor Alcoberro. "El cinisme i el fàstic apareixen després de la guerra", causen l'art abstracte i l'auge de la psicoanàlisi freudiana. Freud és el gran guanyador de la guerra, puix convé per assignar els traumes i la covardia dels excombatents a l'inconscient. 

Com a curiositat s'ha de dir que els intel·lectuals francesos no ataquen els seus homòlegs germànics, ja que han anat a les mateixes universitats i congressos. "Parlem d'un espiritualisme que mata l'esperit, com tots els -ismes, la ideologia mata els conceptes més profunds". Llavors, apareix aquest irracionalisme característic del s.XX contra una raó que no ha fet cap altra cosa que negar-se a si mateixa.

Karl Krauss i Bertrand Russell, els pacifistes que hi veien clar

La història ha acabat donant la raó a l'excepció del pensament europeu d'aquest període. Des del bàndol alemany Karl Krauss i des dels aliats Bertrand Russell, van criticar durament la guerra en tots els seus sentits.

Krauss era un periodista vienès i jueu que escrivia pràcticament sol a la revista Die Fackel. La seva definició de la Viena contemporània com "el laboratori de l'apocalipsi" era molt encertada, allà s'hi podia trobar el domini cultural de l'inconscient de Freud, de la pintura abstracte de Kandinsky o del diari comunista Pravda depenent directe de Lenin. Entre les seves cites destacades trobem un dur judici: "Aquesta guerra és la conseqüència del periodisme". A més a més veu el problema principal, que és el prestigi nacional, "exposant la retòrica absurda" per una guerra de teatre, absurda i ridícula. Així posa les bases de la filosofia del llenguatge.

A Anglaterra, Bertrand Russell pateix un procés similar. La defineix també com a absurda i apunta que és entre les famílies del Kàiser i la Reina d'Anglaterra. Veu dos països idèntics amb les mateixes elits que busquen l'imperialisme monetari. Russell, qui Alcoberro descriu com a "dandy", veu vulgar fer una guerra per diners. El britànic es declara pacifista a Justícia en temps de guerra, on proclama que "la guerra destrueix les dues coses importants de la vida: la recerca de la veritat i la cultura de les relacions personals". Titllar els interessos bèl·lics de mesquins li va costar el treball i una temporada a presó, però va seguir defensant que estaven traient l'impuls possessiu monopolístic i no el creatiu, i això ens torna miserables. Com a apunt històric, cal dir que això li va costar una baralla amb Wittengstein (autor del Tractatus).

Canvis definitius

Com a resum, Ramon Alcoberro va esmentar els dos principals canvis de l'època: el naixement de la teoria del llenguatge i la mort de la massa. 

En el cas de la primera es va donar una presa de consciència analítica contra la retòrica enganyosa. Al haver-hi dos tipus de paraules en el llenguatge humà és inevitable l'anàlisi per la comprensió dels discursos. Aquests són els termes fiscalistes (taula) que no admeten discussió i denoten enfront de les que són referents d'estats d'idees (llibertat, justícia, pau) que porten a discussions. Per això mateix, la filosofia com la del Cercle de Viena fa notar que aquesta ciència no ha de ser una teoria de l'ètica, sinò del llenguatge.

Finalment, les masses moren amb la revolució russa (recordem que es troba directament lligada amb la guerra). Sent l'últim acte de masses que implica que aparegui la majoria silenciosa que "s'estima més anar al cinema que manifestar-se al carrer". Això explica el creixement del monstre occidental de Hitler i el nazisme, qui va utilitzar de la tècnica desenvolupada per continuar un conflicte mai resolt que encara implica una cicatriu a l'Europa actual.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Actes relacionats