RSS

La Gran Guerra des de la Penya de l’Ateneu: una mobilització intel·lectual

Escolta la conferència

Arran del descobriment d’una col·lecció de fotografies de la Primera Guerra Mundial trobades dins una caixa a l’Ateneu Barcelonès, el pati de carruatges és la seu d’una exposició que commemora el centenari d’aquest conflicte. L’autoria d’aquestes instantànies és desconeguda, però posa en relleu el centre de debat intel·lectual que va esdevenir la institució de 1914 al 1919.

Després d’inaugurar la mostra fotogràfica, el periodista i escriptor, Joan Safont Plumed, i el president de l’Ateneu, Jordi Casassas, van seure a la Sala Verdaguer per explicar com aquesta casa va ser sacsejada per la pugna ideològica que regnava a tota Europa.

Abans d’entrar a la situació concreta de la capital catalana, Joan Safont va acotar el context de la guerra des del seu mateix origen: l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a mans de nacionalistes serbis el 28 de juny de 1914. Dos mesos després, la guerra ja és un fet, amb la Triple Entente de França, Regne Unit i Rússia contra la Triple Aliança dels Imperis Austrohongarès. Alemany i Otomà. “Milers de joves alegres van marxar al front creient en els ideals de nació i convençuts de què aquesta seria la guerra que acabaria amb les guerres”, diu Safont.

La Gran Guerra a l’Espanya “neutral”

Es pot considerar que la Gran Guerra marca l’inici del segle XX i comporta doncs, una forta disputa no només armamentística sinó ideològica. L’Espanya neutral d’Eduardo Dato es veu afectada per aquesta última. Tot i no tenir “ni motius, ni capacitats per entrar-hi” es pot distingir una divisió entre aliadòfils (o millor dit, francòfils) i germanòfils. En el primer grup hi podríem trobar el rei, els republicans, els intel·lectuals i els professionals liberals mentre que al segon s’hi situaven terratinents rics, buròcrates, l’església i l’exèrcit.

La Gran Guerra a Catalunya i Barcelona

Catalunya és, dins la península ibèrica, un nucli francòfil. Aquest bàndol projectava per ells una idea d’estat català i un canvi de la forma d’estat que podria significar, segons el conferenciant, “una República, una autonomia i potser una independència”. De fet, el partit governant, La Lliga Regionalista es considera neutral però cada dirigent té les seves preferències.

La presència de generals amb lligams catalans al bàndol francès com el general Josep Jofre no fan més que avivar la simpatia amb els francesos. Es tracta d’una defensa essencialment d’interessos polítics i afinitats culturals, per a molts catalans “recolzar França és recolzar la seva cultura, els ideals de la revolució i els drets dels homes”. “Però tendeixen a oblidar factors negatius com el jacobinisme”, recorda Safont. La intensitat de la simpatia s’arriba a traduir en quasi 1000 voluntaris catalans al front que volien fer sentir la seva presència a la victòria.

La Gran Guerra a l’Ateneu Barcelonès

En el marc d’una Barcelona cosmopolita, europea i frívola en esplendor econòmic, on el Paral·lel és l’epicentre de cocaïna, còctels, artistes i prostitució, trobem una eclosió i clímax d’intel·lectualitat. I la majoria d’aquests intel·lectuals, s’havien educat en la cultura francesa tal com manifesta Rovira i Virgili: “Tos som francesos”.

I com a centre de debat, l’Ateneu Barcelonès és una institució on s’esmuny la preocupació per la guerra. La Penya Gran, grup informal d’intel·lectuals noucentistes presidits pel metge Joaquim Borralleras i amb membres destacats com Pompeu Fabra o Josep Maria de Sagarra, era “un baluard de la bandera francesa”, en paraules d’aquest últim. Un jove Josep Pla parla al Quadern Gris d’ells i la seva “francofília, hiperactiva i exagerada”.

Per altra banda, Joan Safont ens recorda l’existència de nuclis germanòfils a la ciutat comtal. Aquests eren els estudiants que havien estat becats a universitats alemanyes encara admirats pel país de la ciència, la filosofia i la tècnica. Per citar exemples amb noms i cognoms, personatges com Esteve Terrades o Jordi Rubió i Balaguer es trobaven en aquest grup.

La Revista Ibèria

Al mateix Ateneu, s’hi signaren dos manifestos amb el conflicte com a tema central. El primer, anomenat Manifest d’amics per la unitat moral d’Europa, impulsat per Eugeni d’Ors era essencialment neutralista i europeista titllant el conflicte de “guerra civil”. Va ser signat tant per francòfils com per germanòfils. El segon: el Manifest dels Catalans va ser redactat per Rovira i Virgili i era essencialment francòfil. Va ser signat pels membres de la Penya Gran i va tenir com a conseqüència la creació de la Revista Ibèria.

Ibèria neix el 1915 com a publicació amb clar posicionament aliat. “Admirem França i odiem Alemanya”, manifesten en la seva primera edició. Nombrosos membres de la Penya Gran hi col·laboraran com Prudenci Bertrana i Amadeu Hurtado. Combina doncs articulistes intel·lectuals amb l’art. L’oda a Guynemer de Junoy en forma de cal·ligrama és lloat pel propi Apollinaire, creador del gènere, i les caricatures de Pere Anglada van ser portades al front.

Això la situa amb els mitjans aliadòfils de l’època com la Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa, oposats a la neutralitat de La Vanguardia o la germanofília de El Correo Catalán. Fins i tot s’organitzen visites de corresponsals als fronts de Reims i Verdum on Ibèria hi és present. En fotografies podem veure a Sunyer Pla lluint una barretina amb Amadeu Hurtado.

Armistici i decepció

A finals del 1918, davant una més que previsible victòria Aliada i la redacció dels 14 punts de Wilson, Catalunya es mostra interessada a internacionalitzar la demanda del seu estatut.

Un cop arriba l’armistici, Sagarra descriu com tota la ciutat, incloent-hi la Penya Gran, va al Paral·lel a celebrar-ho i cantar la Marsellesa a crits. Es tracta d’una victòria que “molts creuen pròpia” però Joan Safont demostra que França “va ignorar el tema quan Clemenceau el va expulsar de l’agenda a la pau de París”. Es crea doncs una decepció generalitzada amb França, que només sembla tornar a brillar el 1920 quan el Mariscal de camp Josep Jofre presideix els Jocs Florals de Barcelona. Tanta és la celebració que arriba a ser reprimida per el governador civil.

Joan Safont conclou doncs que “França pot ser una segona pàtria per als catalans, però aquests s’adonen de que no cal sacrificar la pàtria per una segona pàtria”. L’única recompensa van ser condecoracions donades per el mateix Jofre als francòfils més destacats que “potser per als individus són suficients, però per a Catalunya no”.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Ateneu al dia

Registra't al butlletí electrònic de l'Ateneu

Actes relacionats