La salut del català

Arran del debat generat al mitjà online de cultura catalana Núvol per un article de Narcís Garolera, publicat a la revista Els Marges, on es queixava de l’estat actual de la llengua catalana, l’Ateneu Barcelonès va decidir acollir un acte on es pogués debatre aquest candent tema que “toca la fibra”. La vicepresidenta primera de l’Ateneu, Patrícia Gabancho va moderar un acte plural amb les veus del mateix Garolera, doctor en filologia, Pau Vidal, filòleg recreatiu i Enric Gomà, guionista i fundador del col·lectiu Al carrer.

Com a introducció abans d’entrar en la discussió, Patrícia Gabancho va fer notar que “poques vegades ens ocupem de la qualitat de la llengua”. Va destacar, a més a més, dos fenòmens: “la castellanització de la llengua” i “la desídia catalana d’exigència lingüística tant a escoles com a tertulians i col·laboradors dels mitjans de comunicació”. Com els mitjans són “prescriptors de la llengua”, Gabancho va indicar un “retrocés” abans d’iniciar la primera ronda d’intervencions.

Primera ronda

Narcís Garolera, en qualitat d’instigador del debat amb el seu article, va ser el primer a parlar. Va puntualitzar, abans de tot, que no esperava aquest irònic “Núvol de polseguera” que ha aixecat i prometé “no escriure més sobre el català”, ja que “un 80% dels que comentaven no van llegir l’article i no entenien la idea”. Va aclarir després que era una introducció a un apèndix de 600 casos concrets de mal ús del català i per això l’article podia semblar inconnex.

“No esperava un altre cop la polèmica dels anys 80 sobre el català heavy i el light”, també mostrà la seva disconformitat amb el català estàndard “amb el que molta gent no s’hi sent identificada” i representada per expressions que abans no s’utilitzaven com “Bona tarda”.

“Un amb l’edat és conscient del canvi lingüístic, només hi ha l’estàndard prim i pobre i sembla que s’insulti aquells que parlen bé als mitjans de comunicació”, va advertir. Ho comparà amb la BBC o les cadenes franceses on això no passa. Narcís Garolera va mostrar a més a més la seva preocupació pel problema de la sintaxi per sobre del lèxic.

El segon en parlar va ser Pau Vidal qui creu fermament que “obrir un debat sobre l’estat del català i el canvi lingüístic és fer ràfting a contracorrent”. I no només és remar cap a la direcció oposada aquest debat, “el català es mou en un context violentament contrari a ell: mitjans de comunicació en contra, un estat que legisla en contra i 300 anys de submissió moral traduïda en odi autolinguístic”. Per a ell, “la solució exigeix fer un canvi en el marc ideològic i polític per remar en la direcció que cal”.

Vidal va indicar dos problemes el fet que els no lingüistes/ filòlegs es creuen amb dret a opinar sobre llengua i la creença en les bondats del bilingüisme. Aquest últim, farà que “el català s’extingeixi per falta de llengua i no de parlants”.

El guionista Enric Gomà es troba d’acord amb Garolera i Vidal, tot denunciant “el burocratès o llengua de fusta” que utilitzen periodistes i polítics. Aquestes professions són per a Gomà “gent que viu de fer el merda” que “cobra per fer res” i “fer complicat el que no ho és”. Argumentava, posteriorment, que “no hem de parlar com ells”. A continuació, va fer una anàlisi dels mitjans de comunicació a Catalunya.

Dels diaris va puntualitzar que els 2 principals són traduïts per sistema, la majoria de periodistes escriuen en castellà i els textos catalans són meres traduccions. “Passa com amb els escriptors bilingües, que generalment no són bons en cap de les dues llengües”. Respecte a les ràdios, va lloar el treball dels locutors, però en el cas dels tertulians i col·laboradors diu que “les seves qualitats no lingüístiques són més importants”.

Les televisions també van ser objecte de l’anàlisi de Gomà, un 20% d’elles és en català (8TV, TV3 i BTV). El guionista creu que en el cas de l’entreteniment aquest “admet molt, ja que, en la comunicació, l’expressivitat importa més que la norma”. Pel que fa els informatius, els locutors tenen una “bona fonètica” però denuncia que “els locutors catalans a TVE1 amaguen el seu accent” i que a “TV3 no hi ha locutors que parlin xava, i és quelcom que no ens ha de fer por”. Posava, per exemple a Albert Espinosa, que amb un català “molt prim” gaudeix d’un gran èxit entre els adolescents com a guionista de Polseres vermelles.

Com a conclusió diu que li costa trobar algú de menys de 40 anys que parli com a ell li agrada, però que no “cal esquinçar-se les vestidures, és una evolució de la llengua”.

Segona Ronda

Per introduir una segona ronda, Patrícia Gabancho va manifestar que “el nivell de català light és menys exigent que fa 30 anys” i que anem perdent “allò que ens diferencia del castellà”. Va afegir també que “les persones que parlen català light amenacen de parlar en castellà si són corregits”. A continuació va tornar a donar la paraula als integrants del debat.

Per la seva part, Narcís Garolera argumenta que ell “torna als vells castellanismes” com collar per fer broma però en un registre i que hem de parlar amb precisió. El que preocupa el filòleg és la sintaxi i la glossòdia, puix que “la nostra llengua avança forçada”. Perquè “hi ha persones bilingües però no societats, ser perfectament bilingüe només ho podia fer Carner, però era un geni”, va dir.

Va ser llavors l’últim torn de paraula, el de Pau Vidal, qui va pronosticar que “una solució política al problema garanteix la defunció del català”. Explicant-ho més detalladament, “l’estratègia d’educar el parlant està condemnada al fracàs, perquè el parlant no té capacitat de reflexió ni n’ha de tenir”. Posava com a mostra les correccions de Puyal a la ràdio als seus col·laboradors, “no li fan cas”.

“Les llengües s’aprenen per imitació i la capacitat d’esmena depèn dels parlants, que sol ser nul·la”. Per a Vidal l’única via és un futur estat català que creï un “hàbitat favorable a la reconstrucció mental per fer aquesta imitació sobre un model bo”. Sinó, “apaga i anem-se’n”.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Actes relacionats