destacats

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat.

Historia -

Dilluns dia 16 de maig a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “El pensament i obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, ateneista, historiador i membre del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (CEHCI). Presenta: Maria Mestre, historiadora i adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu.

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris.

Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906.

A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya.

Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

Manuel Pérez Nespereira (Barcelona, 1961) és doctor en història contemporània de Catalunya. Ha col·laborat en l’elaboració de diverses obres col·lectives, entre les quals destaquen Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1812-1975), publicada l’any 1999, i L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural, editada el 2006, totes dues dirigides per Jordi Casassas i Ymbert.

Entre la seva obra individual sobresurten La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX (2003), i La secessió catalana. Els corrents intel·lectuals europeus de la fi de segle (1872-1900) (2007), a més d’articles sobre història cultural i nacionalisme en diverses revistes especialitzades en història i pensament. L’any 2006 va obtenir el premi Projecte Prat de la Riba i La Nacionalitat Catalana, que va donar lloc a l’obra Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d’un estat català.

També és l’autor de La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002 (A) i Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004 (A).

Bibliografia bàsica

  • Pérez Nespereira, Manuel: Prat de la Riba: Nacionalisme i formació d’un estat català, Barcelona, Base, 2007
  • Rovira i Virgili, Antoni: Prat de la Riba, Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Olivar Bertrand, Rafael: Prat de la Riba, Barcelona, Aedos, 1964
  • Prat de la Riba, Enric: Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos. tria, sistematització i pròleg de: A. Rovira i Virgili, Barcelona, Editorial Catalana, 1918
  • Prat de la Riba, Enric, 1870-1917: Obra completa, Barcelona; Institut d’Estudis Catalans, Proa, 1998-2000
  • Cattini, Giovanni C: Prat de la Riba i la historiografia catalana. Intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX, Catarroja, ed. Afers, 2008.

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta glòria”

Historia -

Dilluns 8 de maig a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta Glòria” la gran novel·la de Joan Sales. Dolors Ayats i Ferran Cortès seran els ateneistes i primers lectors que comentaran aquesta obra. Després s’obrirà el debat amb tots els participants. Moderen la tertúlia Carme Llobet i Joan Solé de la secció d’Història.

Els personatges

“Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor (“l’amor i el macabre” de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta. (Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

 Comentaris sobre l’obra (Maria Bohigas)

La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.

Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les “Últimes notícies”, la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. “Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…”, diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints”, n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.

(Maria Bohigas. “Edició del centenari de Joan Sales”, Vilaweb, 1 de juny de 2012) 

Biografia de Joan Sales

Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d’una família d’hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l’òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.

Crescut en un entorn catòlic, durant l’adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l’inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l’ortodòxia de la disciplina del partit.

Treballa a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d’altres. Es casa l’any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l’uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l’any 1942.

Després de passar per l’Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d’Informació Militar (SIM), sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s’exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s’estableix a Mèxic. Aprèn l’ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d’altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L’AtlàntidaCanigóLa nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

L’any 1948 retorna a Catalunya amb l’objectiu “d’editar en català tant com es pogués”. S’estableix a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, com a conseller literari. L’any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l’exili en el volum Viatge d’un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l’edició d’obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l’editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d’autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.

Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l’editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d’aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del DiamantMirall TrencatQuanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d’algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d’història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.

D’entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l’autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de “cosa inspirada”. No trobo altra manera d’expressar allò que enclou de misteriós una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».

Joan Sales desitja per al Club Editor “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”, segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d’estendre l’ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l’antinovel·la o el desafiament a l’intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l’època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l’anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d’Unió Democràtica de Catalunya.

El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.

La primera versió d’Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d’Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l’últim capítol, “Últimes notícies”, en una novel·la separada, El vent de la nit.

De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana.

Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l’autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, “Últimes notícies”, en una novel·la independent, que el mateix autor ja s’havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l’edició definitiva d’una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta Maria Bohigas.

El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’època.

L’any 1977 pot reintegrar-se a l’administració pública, i dirigeix l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

Informació extreta de: Joan Sales http://www.escriptors.cat/autors/salesj/

Primera conferència pertanyent al cicle “L’autor i la seva obra” en la que Joan Sales contesta les preguntes dels oients. Ateneu Barcelonès, 1978.

http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/467

Enregistrament sonor d’una breu conferència de Joan Sales seguida d’un col·loqui amb els participants del cicle “L’autor i la seva obra” que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès. Recomanem que l’escolteu per conèixer la vitalitat de Joan Sales i la seva claredat de pensament.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 29 de maig 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 29 de maig – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Els esports de gel al sud d’Europa

        Amb: Maria Teresa Samaranch, Membre del Consell Directiu de la Federació Internacional de Patinatge sobre Gel (ISU).

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 


Albert Guinovart i Xano Armenter posaran ‘Música i color’ en un concert que combinarà les composicions de Skriabin i la pintura digital en directe.

Art Ateneu -

El proper 3 de maig, a les 19h, el compositor i pianista català oferirà un recital que recorrerà l’evolució estètica del compositor rus i posarà les seves obres en diàleg amb composicions pròpies. A la vegada, Xano Armenter farà diverses interpretacions cromàtiques d’aquest sons, generades digitalment en rigorós directe, i que es projectaran a la gran pantalla de la Sala Oriol Bohigas.

Aquest concert forma part de la col·laboració entre les seccions de Música i d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès amb l’objectiu d’oferir una experiència pedagògica única i nova, en la qual Xano Armenter farà la seva pròpia aproximació personal a l’obra de Skriabin tot generant un nou sentit que doni vida a l’obra més enllà de la voluntat del seu autor. Tot plegat, i amb aquesta voluntat divulgativa, serà posat en context gràcies a la introducció musicològica que realitzarà Víctor Estapé, destacat compositor, musicòleg i Director Acadèmic del Conservatori del Liceu.

Aleksandr Skriabin (1872-1915) és segurament el compositor més associat al treball al voltant de la relació entre música i color. Ell mateix es declarava posseïdor de sinestèsia, la característica neurològica mitjançant la qual algunes persones poden percebre sensacions de diferents sentits en un sol acte perceptiu sense necessitar la mediació d’una substància que l’alteri. En el cas del compositor rus, ell afirmava poder “veure” els sons, és a dir, associar determinades notes o tonalitats a diferents colors. Aquesta associació, potser una de les formes més comunes de sinestèsia, també l’han manifestat músics com Nikolái Rimsky-Kórsakov o Olivier Messiaen.

Albert Guinovart. Albert Guinovart és un dels músics més reconeguts del nostre país i també internacionalment, amb una extensa trajectòria que l’ha consolidat com a artista integral capaç de destacar en àmbits tan diversos com la composició, l’orquestració, la docència, la interpretació pianística i els enregistraments.

Com a pianista ha tocat amb destacades orquestres i directors internacionals, amb les quals alterna el gran repertori romàntic i clàssic i les composicions pròpies, moltes de les quals ha enregistrat. Precisament, la seva faceta de compositor el situa com un dels nostres autors més estimats, amb un catàleg que inclou òperes (Atzar i Alba Eterna), el ballet Terra Baixa, musicals de gran èxit com Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí, el musical de Barcelona, Paradís, La Vampira del Raval, Scaramouche o diverses bandes sonores cinematogràfiques i televisives, vuit concerts per a solista i orquestra i una prolífica producció cambrística i d’arranjaments que ha estat dirigida per directors com Neville Marriner, Phillipe Entremont, Lawrence Foster, Gianandrea Noseda, Franz Paul Decker o Vasily Petrenko, Plácido Domingo o Gustavo Dudamel. També és Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Cal destacar que Albert Guinovart fou qui estrenà l’actual piano Yamaha de la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

Xano Armenter.  Nascut a Las Palmas d’una família catalana, va estudiar disseny gràfic a Eina (1973 – 1976) així com belles arts (1978 -1980). Posteriorment, s’instal·là a Nova York on completa els seus estudis a la School of Visual Arts con Milton Glaser (1981) i s’endinsa en e gravat a la New York Academy (1982). Durant els vuitanta viu en el East Village novaiorquès treballant a l’estudi Milton Glaser Inc. i exposant en el Lower Manhattan. En les seves pintures, inicialment influïdes pel pop, el graffiti i l’expressionisme figuratiu propis de l’època, destaca una equilibrada fusió de sensibilitat expressiva i bellesa pensada. Des de 2012 ha incorporat com a nou mitjà creatiu l’iPad, una eina que li permet capturar idees i experimentar amb molta agilitat. Actualment viu i treballa a Barcelona.

Víctor Estapé. Va iniciar la seva formació musical al Conservatori de Terrassa amb Jordi Figueras i Maria Vancells. Ha estudiat Composició amb Benet Casablancas i Josep Soler al Conservatori de Badalona. Becat pels Governs Austríac i Espanyol, i la Generalitat de Catalunya, va ampliar els seus estudis a la Hochschule für Musik und Darstellende Kunst de Viena (Àustria) amb Erich Urbanner (Composició), Karl-Heinz Füssl (Anàlisi Formal) i Diether De la Motte (Teoria), entre d’altres.

Ha ensenyat a diversos centres del país (Conservatori de Lleida, L’Escola de Música de Barcelona, Universidad de La Rioja,…) i en l’actualitat és Director Acadèmic del Conservatori Superior del Liceu, on dóna classes de Composició, Anàlisi i Història de la Música.

És col·laborador habitual de diverses entitats amb articles i conferències sobre temes d’anàlisi musical. Ha desenvolupat diversos estudis sobre temes analítics molt diversos, entre els que destaquen els dedicats a la música de Mompou i al llenguatge harmònic de Wagner, tema en el que es basa la seva Tesi Doctoral.

És autor de diverses obres de cambra, vocals i orquestrals, amb les que cerca desenvolupar un llenguatge personal que busca l’expressió i la comunicació tot traient conclusions d’influències molt diverses.

PROGRAMA

ALEKSANDR SKRIABIN (1872-1915)

Trois Morceaux, Op. 2 (1887)

  1. Étude
  2. Prélude

III. Impromptu à la Mazurka

Impromptu, Op.14, núm. 1 (1895)

Deux Poèmes, Op.32 (1903)

  1. Andante cantabile
  2. Allegro. Con’eleganza. Con fiducia

Trois Morceaux, Op.52 (1907)

  1. Poème
  2. Enigme

III. Poème’languide

Poème Nocturne, Op. 61 (1911-1912)

Deux Poèmes, Op. 71 (1914)

  1. Fantastique
  2. En rêvant, avec une grande douceur

 

ALBERT GUINOVART

Skyshadows

Nocturn a Chloé

Fantasia-Evocació

 

Albert Guinovart, piano

Xano Armenter, pintura digital

Víctor Estapé, presentació

Us hi esperem! Entrada gratuïta amb aforament limitat.


Filed under: Uncategorized

Josep Tarradellas: continuïtat i futur. Commemoració del 40è. aniversari del seu retorn a Catalunya

Historia -

El 23 d’octubre de 1977 el President de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, retornà a Catalunya després de 38 anys d’exili.

Divendres, dia 21 d’abril –a les 19h-, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i l’Associació Cultural  Vibrant portaran a terme, en la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, un acte commemoratiu  recordant aquesta data, on s’analitzaran des de diferents punts de vista, la figura del President Josep Tarradellas així com el moment històric, polític, social i personal que emmarcà tot aquest procés.

Les ponències d’aquest acte correran a càrrec de Montserrat Catalán, secretària personal de Josep Tarradellas, exdirectora de l’Arxiu Tarradellas i actualment comissària dels actes de commemoració dels 40 anys de retorn del President Tarradellas; Jordi Miravet, president de l’Associació del Memorial 1714 i col·laborador de l’Associació Vibrant; i Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i vocal de la Junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Presentarà l’acte Maria Mestre,  historiadora i adjunta a la ponència de la Secció d’Història de l’Ateneu.

Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 19/02/1899 – Barcelona 10/06/1988), havia iniciat la seva singladura dins del món de la política, durant els primers anys de la II República, de la mà de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil va ocupar els càrrecs de conseller de Finances i de president del consell executiu de la Generalitat, i president de la Comissió d’Indústries de Guerra fins a la seva expropiació el 1938.

Ja en ple exili, durant les eleccions de les vacants al Parlament i a la Presidència a la Generalitat de Catalunya, en les que varen votar 27 dels 60 diputats que formaven aleshores la cambra catalana, va sortir escollit President de la Generalitat per 24 vots. La seva proclamació com a President es portaria a terme en l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, el 7 d’agost de 1954 i, posteriorment fixaria la seva residència i el domicili institucional al Clos de Mosny –Sant Martin-le Beau (França).

© Arxiu Tarradellas

Durant aquesta etapa d’exili, la Generalitat de Catalunya publicà tres números del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC): el primer, de juny de 1956, en què el President Tarradellas signava un decret pel qual s’anunciava que la presidència de la Generalitat podia  nomenar delegacions generals i especials a Catalunya, a l’exili i “als territoris on l’emigració catalana ho justifiqui”. I els altres dos, de maig i d’agost de 1977, per una banda, prepararien el camí cap al restabliment de l’autogovern i el retorn del President de la Generalitat i , per l’altra, es farien públics els acords establerts entre Adolfo Suárez –President del Govern d’Espanya- i Josep Tarradellas – President de la Generalitat de Catalunya-.

Després de derogar-se la llei de 1938 – per la qual el règim franquista, violant el marc legal vigent en aquells moments, i sota la força de les armes, havia “eliminat” les institucions catalanes- se signà el Reial Decret Llei de 29 de setembre de 1977 que restablia “provisionalment” la Generalitat de Catalunya.

Celebrades les primeres eleccions al Parlament de Catalunya d’ençà de 1932, deixà la presidència de la Generalitat el mes d’abril de 1980, passant el relleu a Jordi Pujol i Soley.

Bibliografia bàsica:

Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys. Generalitat de Catalunya / institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2011.

Pujol, E.: Josep Tarradellas. El retorn del president (1977). Edicions DAU.

Tarradellas, Josep: Carta en defensa pròpia. Pagès Editors, 2012.

Tarradellas, Josep: Crònica de la Guerra Civil a Catalunya (2 vols). Edicions Dau.

Pàgines web:

 

“Homo Deus. Una breu història de la humanitat”. Debat i tertúlia.

Historia -

Dilluns dia 10 d’abril a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia sobre “Homo Deus. Una breu història del demà” organitzada per Amics de la Història.

La sessió sobre el darrer llibre de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, comptarà amb les intervencions inicials d’Ignasi Aragay, director adjunt de l’Ara, Ferran Cortès i Maite Majó lectors i ateneistes. Modera la sessió Joan Solé Camardons.

A continuació podeu llegir l’article ressenya d’Ignasi Aragay El futur o el final de la humanitat?” publicat al diari ARA.

Després de fer una sintètica i apassionant història de la humanitat amb el bestseller erudit Sàpiens, Yuval Noah Harari hi torna amb Homo Deus (Edicions 62, traducció d’Esther Roig), un assaig igualment suggerent, intel·ligentíssim, però contra el que pugui semblar, més literari que científic. Harari és, sens dubte, allò que en diríem un savi: algú que no només està dotat d’una gran erudició que en el seu cas és alhora humanística i científica, sinó que la sap posar al servei d’un pensament, d’una visió del món, de l’ésser humà i de la vida a la Terra. I com tot pensador ambiciós, pretén superar els paradigmes ideològics que l’han precedit i crear un nou relat.

Homo Deus, Harari defensa que estem a l’etapa final de l’humanisme que va encetar el Renaixement, i que la conseqüència lògica d’haver posat l’home al centre de tot és que aquest ja pot aspirar a esdevenir un déu a la manera de l’antiga Grècia, és a dir, un superhome. L’espècie humana per fi està realment en disposició de vèncer la fam i la guerra, de trobar la felicitat i de superar la mort. Deunidó.

Dit així, sembla una broma, oi? Doncs no ho és: els avenços en enginyeria genètica, nanotecnologia i interfícies cervell-ordinador ens porten cap a aquest nou món de perfecció infinita, individual i col·lectiva. Només que aquesta victòria total pot comportar la mateixa desaparició de l’ésser humà tal com l’hem conegut. Per què? Doncs perquè la intel·ligència artificial (IA) està superant la humana. “Els algoritmes seran tan bons prenent decisions en comptes de nosaltres que seria una bogeria no seguir el seu consell”, de manera que l’individu no serà esclafat pel Gran Germà, sinó que “es desintegrarà des de dins”.

En termes ideològics, la conseqüència d’aquest procés és que de les religions humanistes dels segles XIX i XX (liberalisme, socialisme) estem passant aquest segle XXI a les religions tecnològiques (tecnohumanisme -éssers humans amb superpoders- i dadisme -religió de les dades-). I potser no ens adonem que, en aquest trànsit, la intel·ligència s’està escindint de la consciència. Adéu al lliure albir. ¿Serem uns humans tan millorats, tan monitoritzats, que haurem perdut la capacitat de decidir, de somniar i d’imaginar? “Durant milions d’anys hem estat ximpanzés millorats. En el futur, potser serem formigues massa grosses”.

Al principi he afirmat que la tesi de Harari és més literària que científica. Diria que s’ha deixat portar per la seva immensa capacitat de crear un relat, i per la voluntat de fer-lo atractiu, dramàtic. ¿I quin millor dramatisme, parlant del futur de la humanitat, que fer desaparèixer l’home? El seu llibre, més que una predicció, és un efectista toc d’alerta que acaba amb tres preguntes inquietants: 1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades? 2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència? 3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres?

Harari ens torna a il·lustrar i a sorprendre. Esperem que els seus auguris quedin en ficció i que ressenyes com aquesta les pugui seguir escrivint un humà com ara IA (Ignasi Aragay) i no un nou ésser IA (intel·ligència artificial)

Article d’Ignasi Aragay: http://llegim.ara.cat/futur-final-humanitat_0_1664833568.html

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 24 d’abril 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 24 d’abril – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
El Circuit, una infraestructura estratègica

        Amb: Vicente Aguilera, President del Consorci del Circuit Barcelona-Catalunya i del Clúster de la Indústria d’Automoció de Catalunya.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 


Les Tic a la presó: eines per a la comunicació i participació

Ciència i Tecnologia -

El pròxim 27 d’abril, dijous, a sala Segarra, 19 hores,  tindrem la presència d’en Julio Zino, un autèntic referent en matèria d’us de la tecnologia a les presons, com una eina de millora i inclusió dels seus interns a la nostra societat.

Julio Zino, Antropòleg, professor associat de la Universitat de Barcelona, especialista en processos organitzatius i de transmissió cultural. Treballa als serveis penitenciaris com a coordinador de programes de foment de l’ús de les TIC als centres penitenciaris.

Julio Zino

Enllaços


Visita a “Cirlot i els artistes a l’entorn de del Correo de las Artes. 1957 – 1962. Col·lecció Joan Gil”

Art Ateneu -

Visita comentada pel comissari Joan Gil a una exposició que descobreix la vessant de crític de Juan-Eduardo Cirlot, el protagonista de la sessió d’Art d’Incògnit del març. Dimecres 26 d’abril a les 18h
Espai Volart – Fundació Vila Casas – C. Ausiàs Marc, 22 Imprescindible reserva a artsvisualsateneubcn@gmail.com


Filed under: Uncategorized

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

Historia -

Dimecres 5 d’abril a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

 

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

 

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

Les aus a la Roma antiga

Art Ateneu -

Una anàlisi del paper dels ocells a la societat romana a partir de vestigis osteoarqueològics, representacions en frescos i mosaics i autors clàssics.

Amb Lluís Garcia Petit, bioarqueòleg i historiador de l’alimentació, i Karin Faber, matemàtica, ornitòloga i fotògrafa de la natura.

Modera: Martí Boada, professor de Geografia i Ciències Ambientals (UAB).

Dimarts 21 de març a les 19h. Sala Verdaguer.


Filed under: Uncategorized

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Historia -

Dilluns 13 març a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Modera la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història. Josep Sanmartí i Joan Solé faran els primers comentaris com a lectors i obriran la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 27 de març 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 27 de març – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
El control del dopatge: evolució i conseqüències

        Amb: Jordi Segura, Doctor en Ciències Químiques i director del Laboratori de Control Antidopatge de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 


DIJOUS 9 DE MARÇ. NOU ART D’INCÒGNIT

Art Ateneu -

Nova sessió d’Art d’incògnit on descobrim, amb la participació del públic, un objecte misteriós.

Aquest cop la peça serà tan esmolada com la mirada del seu propietari i oferirà el punt de partida per un viatge que ens portarà del surrealisme i el dadaisme fins a l’Orient llunyà, passant pel món dels símbols i de la poesia. Us atreviu a endevinar-ho?

Més pistes al Twitter de la Secció @Arts_AB

Dijous 9 de març a les 19 h a la sala Pompeu Fabra


Filed under: Uncategorized

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària

Historia -

Dilluns dia 6 de març a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la segona sessió del cicle “Centenari 1917” Viatgers catalans a la Rússia revolucionària, a càrrec de Pelai Pagès i Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
El triomf de la revolució bolxevic de 1917 a Rússia va despertar nombroses expectatives entre la classe obrera europea, i Catalunya no en fou una excepció. La possibilitat de què la revolució s’estengués per Europa va possibilitar una onada d’entusiasme, que en els seus inicis va afectar fins i tot a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat majoritari dels treballadors de Catalunya. Això explica que fos des de la CNT –que de manera provisional es va adherir a la Internacional Comunista creada des de Moscou- d’on sorgiren els primers viatgers catalans cap a Rússia.
El primer de tots fou Àngel Pestaña, que hi anà com a membre d’una delegació que havia de portar l’adhesió de la CNT al II Congrés de la Internacional, que s’havia de celebrar l’estiu de 1920. Pestaña participà certament al Congrés, es va entrevistar amb els dirigents més importants de la revolució però de seguida va discrepar amb les directrius que anava prenent el procés revolucionari i fou conscient de la distància que separava la CNT de l’ideari dels bolxevics. Ho va posar en evidència en els informes negatius que va presentar el novembre de 1921 i el març de 1922.

Paral·lelament, però, el juliol de 1921, s’havia de celebrar el Congrés constituent de la Internacional Sindical Roja i la CNT hi va enviar una delegació, formada, entre altres, per Joaquim Maurin i Andreu Nin. Nin s’hi va quedar. Havia estat detingut a Alemanya, de tornada, acusat de l’assassinat d’Eduardo Dato i quan va ésser excarcerat, el gener de 1922, retornà a Moscou, on evolucionà cap el comunisme i esdevingué Secretari General adjunt de la Internacional Sindical Roja. S’hi quedà fins a finals de l’any 1930.

Andreu Nin en el seu desptax de secretari general de la
Internacional Sindical Roja a Moscou

Justament, Andreu Nin havia de fer d’amfitrió dels catalans que viatjaren a Rússia l’any 1925. El juliol foren dos escriptors emblemàtics, com Eugeni Xammar i Josep Pla a qui Andreu Nin va acollir.

Des de finals d’octubre fins a finals de novembre del mateix any fou a Francesc Macià, el futur president de la Generalitat, que viatjà a Moscou amb l’objectiu d’obtenir ajut per portar a terme el pla d’invasió de Catalunya que estava preparant des de l’exili. Nin també l’acollí i en fou el seu intèrpret.

Francesc Macià, a les muralles del Kremlin, a Moscou l’any 1925

Informació facilitada per Pelai Pagès, doctor en història (1975) i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Professor titular d’Universitat des de 1983 i acreditat a càtedra des del 13 de gener de 2011.

Bibliografia bàsica:

 

 

 

El mite d’orfeu, entre art i literatura

Art Ateneu -

Dilluns 20 de febrer a les 19h. Sala d’actes Oriol Bohigas

Un recorregut per les diferents representacions i significacions simbòliques d’aquest mite a través de nombrosos exemples en el món de les arts visuals i de la poesia.

Amb José Corredor-Matheos, crític d’art. Presenta: Lluís Utrilla, ponent de la Secció

José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, 1929). Llicenciat en Dret. Ha estat crític d’art de “Destino” i director del Gran Larousse Català. És autor de quinze llibres de poesia i de més de cinquanta sobre temes d’arts plàstiques, disseny, arquitectura, ceràmica i història de la joguina: entre ells: Antoni Tàpies, materia, signe, esperit (1992) i Història de l’art català. La segona meitat del segle XX (1996). En 2016 ha publicat Corredor de fondo. Memorias. Ha estat president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i és membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i membre d’Honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Premis: Boscán de Poesía (1961), Nacional de Traducción entre Lenguas Españolas (1984), Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993), Nacional de Poesía (2005) y Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua Castellana 2007. Creu de San Jordi i Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.


Filed under: Uncategorized

Tertúlia sobre la novel·la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”

Historia -

Dilluns 13 de febrer a les 5 de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia sobre la novel.la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”, moderada per Carme Llobet i Josep Sanmartí i organitzada per Amics de la Història.

Sinopsi:

Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de l’Abadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·loxera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi.

Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant.

Font: Grup 62; Tràiler del llibre. Podeu llegir els primers capítols aquí

Ressenya de Marta Gil a nosaltresllegim.cat

 

 

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 27 de febrer 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 27 de febrer – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
La gestió esportiva de la Fundació Claror

        Amb: Gabriel Domingo, Director General del grup Claror.

 

 

 

 

 
Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)