destacats

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 28 de maig 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 28 de maig – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Amb el bàsquet i el Barça al cor

        Amb: Manolo Flores, exjugador i exentrenador de bàsquet del FC Barcelona. 

 

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Rafel Niubò

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 16 d’abril de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Nascut l’any 1956. Postgrau tècnic en petita i mitjana empresa i Màster en Gestió econòmica d’entitats esportives de la Universitat de Barcelona.

Pere Alcober i Rafel Niubò

Fundador de l’Associació Esportiva de Les Corts (1976) i de la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) l’any 1988.

Contribueix a dissenyar el model de la ciutat de Barcelona pel que fa a la gestió de centres esportius públics, model de gestió social i de col·laboració públic-privat.

Fundador de la cadena de centres Eurofitness i fundador de la Confederation Européenne Sport Santé (CESS) l’any 1996, de la que en va ser president fins l’any 2003.

Secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya en el període 2003-2006 i secretari general de la vicepresidència en el període 2006-2011.

Actualment, secretari general de la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) i president de l’escola de negocis EUNCET.

Persona íntimament vinculada al moviment esportiu barceloní, esportista, gestor de centres esportius, dirigent esportiu i càrrec públic. Especialista en promoció esportiva, esport i lleure, esport i salut…

Rafel Niubò signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia “Esports i Ateneu”

A pocs dies de l’1 de maig…. Generació Pegaso

Cinema -

 

 

 

 

Projecció de ‘Generació Pegaso’. Isabel Andrés Portí (2011)

Divendres 20 d’abril de 2018. Sala Oriol Bohigas.

Dins el cicle Llibertats i a pocs dies de l’1 de maig, presentem el documental ‘Generació Pegaso’, l’opera prima de la directora Isabel Andrés Portí que narra la història de la lluita que el seu pare i els seus quatre millors amics van dur a terme pels drets democràtics i la millora de les condicions laborals a la fàbrica pública on treballaven durant els últims anys de la dictadura franquista, la Pegaso.

Un film realitzat a partir de material inèdit enregistrat pel pare d’Andrés Portí en Super 8 que va significar una troballa per la directora. Un treball de recuperació del patrimoni audiovisual delicadament cosit en una història d’ideals, compromís, solidaritat i amistat.

Projecció i col·loqui amb la directora, Isabel Andrés Portí i el crític, comissari i professor d’Història del Cinema, Joan M. Minguet.

Veure el tràiler

SINOPSIS (extreta de Catalanfilms)

En Paco, l’Andreu, en Talo, en Manolo i en Pepito es van conèixer a finals dels 60; tenien entre 20 i 30 anys i treballaven en una de les fàbriques públiques més importants de la dictadura franquista: la Pegaso. Units pels ideals, van organitzar les seccions de CCOO i PSUC, sindicat i partit, llavors clandestins. Van arriscar les seves vides, i el benestar de les seves famílies, per la lluita per les condicions laborals dels treballadors, i contra Franco. Alguns van patir la presó, van haver d’amagar-se, van ser acomiadats de la feina. Només gràcies a la forta amistat que els unia van aconseguir superar tots els obstacles, i convertir la Pegaso en pionera en l’assoliment de drets a finals dels 70.

Articles relacionats: Andrés, I. (febrer/març 2013). Dossier Cinema i revolta. Quadern de les Idees, les arts i les Lletres. p. 14-37

 

LES CLAUS DE LA TRANSFORMACIÓ DIGITAL DEL THE NEW YORK TIMES

Ciència i Tecnologia -

El proper dijous 26 d’abril, a les 19 hores, a la sala Verdaguer, parlarem de la transformació viscuda pel The New York Times. És un dels processos de transformació més remarcables en la història de la indústria periodística. Tindrem a l’Ismael Nafría, autor de  “La reinvención de The New York Times”.

Ismael Nafria, periodista, escriptor, consultor, professor i conferenciant especialitzat en mitjans digitals. ‘Journalist in residence “al Knight Center for Journalism in the Americas de la Universitat de Texas a Austin (curs 2016-17).

L’èxit del nou model de negoci implantat pel diari The New York Times, basat en la subscripció a la versió digital, demostra que els diaris poden sobreviure a l’impacte de les noves tecnologies.

Aquesta és la tesi del llibre “La reinvenció de The New York Times”, escrit pel periodista espanyol Ismael Nafria.

Nafria sosté que les dues premisses del nou model de The New York Times es basen en oferir un producte de qualitat adaptat a l’era digital i mostrar als seus electors que és un mitjà rellevant i imprescindible per a les seves vides.

REFERÈNCIES

El doctor Robert i el Tancament de Caixes

Historia -

Dilluns 16 Abril 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El doctor Robert i el Tancament de Caixes” dins del cicle “Històries de Barcelona” a càrrec d’Enric Calpena, periodista, historiador i autor de “Barcelona: Una biografia”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El Tancament de Caixes

“A principis de setembre de 1899, molts empresaris i comerciants catalans es van negar a pagar les contribucions a l’Estat, farts que tota la pressió fiscal de l’Administració, ansiosa d’obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la pèrdua de les colònies, caigués sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situació nova, era la regió de l’Estat que més contribuïa, tant directament com proporcionalment, a sostenir les despeses públiques. Com que els impostos bàsicament gravaven la indústria i el comerç i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la propietat de la terra o les propietats immobiliàries, els comerços catalans eren els més perjudicats.

Imatge: La Campana de Gracia. 16 de setembre de 1899. “- ¿Que no pujéu à pagar la contribució?  – !Si no baixas tú a cobrarla!…

A més, les reivindicacions econòmiques s’afegien a les demandes polítiques: a finals de juliol havia visitat Barcelona una flota militar francesa. El mariners van desfilar per la Rambla i després van oferir un concert a la ciutat al Palau de les Belles Arts, que era a la Ciutadella i que seria enderrocat després de la Guerra Civil, molt danyat pels bombardejos. El francesos van convidar l’Orfeó Català i els Cors de Clavé al concert. L’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, quan va veure quins temes pensaven interpretar va voler avançar-se als problemes i va demanar a l’Orfeó que renunciés a cantar Els Segadors i al cors de Clavé que no cantessin Gloria a España, una cantata que havia escrit el 1864 el fundador dels cors. Tots en principi, van acceptar.

Quan va començar el concert, el vespre del 21 de juliol, tot semblava que aniria com la seda. Quan la banda militar francesa va interpretar La marsellesa, la gent va aclamar-la dempeus, però van xiular quan es va interpretar la Marxa Reial, l’himne espanyol. Veien l’ambient que hi havia, l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, va decidir saltar-se l’acord i va interpretar, fora de programa, Els Segadors. El públic es va entusiasmar, en una actitud que contrastava moltíssim amb la que havia tingut respecte a l’himne espanyol. Les autoritat presents es van indignar i el governador civil va ordenar que a la sortida fes acte de presència la policia, que naturalment, va carregar contra els assistents. La premsa madrilenya es va indignar, tal com explicava Blanco y Negro, el setmanari vinculat al diari ABC:

“Algunos elementos perturbadores, desprovistos de sentido, ingratos con la patria, han dado la nota de mal gusto silbando nuestro himno nacional y dando vivas a Cataluña independiente y a Cataluña francesa. Los que tal piensan en momentos tan angustiosos y tan críticos para el país, discurriendo anexiones o independencias, son merecedores del más fuerte y enérgico correctivo, para evitar en lo sucesivo la reproducción de actos de esta naturaleza…”

No  és estrany, doncs, que l’ambient fos propici perquè quan els pressupostos de l’Estat van augmentar els impostos al comerç i a la indústria, esclatés la indignació. Es va acordar que es faria una vaga de botiguers i sis mil establiments de Barcelona van tancar les portes. La gent es va negar a pagar els impostos, en el que es va conèixer com el Tancament de Caixes.

El 24 d’octubre el govern va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona i un mes després va declarar l’estat de guerra a la ciutat de Barcelona. I tot per una protesta dels comerciants i industrials que no volien pagar impostos abusius! Hi va haver detencions i multes a dojo i finalment els vaguistes van desistir a mitjan novembre. El Tancament de Caixes havia fracassat, però l’opinió pública va tenir la sensació de victòria perquè s’havia plantat cara al govern i, a més, s’havia fet una protesta transversal que va arribar a totes les classes socials…”

Text d’Enric Calpena: Barcelona. Una biografia  Edicions 62, 2015 (pàg. 739-741)

El doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona

“El doctor Robert, amb només 7 mesos com a alcalde, va aconseguir eradicar el fenomen del caciquisme. Però el cavall de batalla del seu mandat seria el Tancament de Caixes. No tan sols es va negar a col·laborar en la maniobra del Govern espanyol -que havia aplicat un càlcul tributari 5 vegades superior al de Madrid-, sinó que va estimular la vaga fiscal i va liderar el moviment de protesta. El Tancament de Caixes seria la primera revolta fiscal catalana i una demostració de força social que marcaria l’inici del moviment polític catalanista.”

Vegeu l’article complet de Marc Pons a El Nacional  10-4-2017  “10 d’abril de 1902. Mor el doctor Robert, l’alcalde del Tancament de Caixes

Doctor Bartomeu Robert. Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona

Dia Mundial del Teatre

Teatre -

El dia 27 de març celebrem el Dia Mundial del Teatre. A l’entrada de carruatges de l’AB llegirem el manifest de l’AADPC, que aquest any ha escrit l’actriu Imma Colomer i els 5 manifestos internacionals encarregats a cinc personalitats del teatre, representatives de diverses parts del món.

Després farem la lectura dramatitzada d’Antaviana, basada en textos de Pere Calders i en versió emblemàtica de la Companyia Dagoll Dagom. Llegiran continuadament actors de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.

Horari 11.30 a 14.00

Lloc Ateneu Barcelonès, Canuda, 6

Enrada lliure

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Historia -

Dilluns dia 9 d’abril 2018 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de David Martínez Fiol, coautor amb Joan Esculies de “L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel” i   de  “1917. El año en que España pudo cambiar”. 

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història

Coordinador de la tertúlia: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. 

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Text de David Martínez Fiol

L’estiu de 1917 va reunir les condicions per a un canvi en el règim alfonsí, marcat per una tendència molt de moda a tota Europa com era la de l’intervencionisme a la Gran Guerra. Un segle enrere, la conflagració que va enfrontar a mig món era vista pels contemporanis com una cosa positiva, sobretot, al principi -quan es pensava que el conflicte seria breu-. De la guerra, de la destrucció, tothom creia que en sortiria un món nou, millorat. Per tant, participar de la sacsejada general estava ben vist. Intervenir, ja fos com a país, nació, ètnia o de manera particular era participar del canvi. Significava contribuir a la possibilitat d’una millora per a l’individu, per la pàtria i per la condició de classe.

Els partits polítics i sindicats i intel·lectuals a Espanya no van ser aliens a aquest esperit intervencionista. Tots van jugar la carta. El país havia de participar en la guerra de manera directa al costat d’un bàndol o un altre, ja fos enviant tropes o ja fos, de manera indirecta, facilitant l’intercanvi comercial. Però, en tot cas, semblava obligatori intervenir i deixar que la guerra entrés, en el seu sentit figuratiu, a Espanya, perquè amb ella arribessin canvis en el règim de la Restauració.

La neutralitat d’Espanya durant la conflagració mundial es va mantenir perquè en el fons de la racionalitat de cada polític es veien escasses les possibilitats de participar en la contesa. Ser neutral era -excepte potser per als anarcosindicalistes i els comunistes que denunciaven la Gran Guerra com una guerra falsa orquestrada per capitalistes perquè els obrers es matessin entre sí- no estar a la moda. Si de la Guerra de les Nacions, com se la va arribar a denominar, havia de sortir un món nou, estar fora del conflicte significava veure des de la graderia el món que renaixeria de les runes del conflicte.

Tothom, a Espanya, va veure en la Gran Guerra el motor del canvi i activaren tots els mecanismes i vies possibles per dur a terme la reforma o la revolució del sistema. I d’això tracten els llibres de David Martínez Fiol i Joan Esculies, 1917. El año en que España pudo cambiar (Renacimiento, 2018) i L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel (CHCC-Generalitat de Catalunya, 2017).

En ambdos llibres s’analitzen els símptomes del canvi, les revolucions republicanes de preguerra, que apuntaven que alguna cosa gran podia esdevenir a Europa i, per derivació, a Espanya. També la guerra com a motor de canvi, com la intervenció significava una mobilització dels ànims i quina va ser l’àmplia resposta intervencionista espanyola, des del rei Alfons XIII fins als nacionalistes catalans, passant pels partits del torn dinàstic, els socialistes i republicans. I ja després s’entrarà de ple en la situació de l’Estat, de les seves institucions, cossos funcionarials, Exèrcit, classes mitjanes i les respostes que es van donar pel que fa a propostes de reforma o revolució amb l’Assemblea de Parlamentaris de juny-juliol i la vaga general de agost de 1917, així com les eleccions de febrer de 1918 o la campanya autonomista catalana de la tardor-hivern de 1918-1919.

Així, després del llarg recorregut que suposen ambdues lectures, qualsevol lector atent tancarà per si mateix el cercle i pensarà per un moment en la Història espanyola del segle XX -dictadura de Primo de Rivera, Segona República, Guerra Civil, llarg hivern franquista … – i es preguntarà, llavors, si com proposen els autors, van existir, el 1917, les condicions per al canvi, en la mesura i amb els protagonistes que fos, per a aquest momentum, ¿per què Espanya no va canviar?

Imatge: Canons de l’exèrcit espanyol desplegats a la plaça de Catalunya de Barcelona durant la vaga general de 1917.

L’ESTAT ECOLÒGIC DEL PLANETA. HI SOM A TEMPS?

Ciència i Tecnologia -

El proper dimecres dia 21 de març, tindrem el privilegi de tenir la possibilitat d’escoltar  i debatre, l’estat ecològic del planeta amb en Josep Peñuelas, premi Ramon Margalef d’Ecologia 2016.  El lloc serà la Sala d’actes Oriol Bohigas, de l’Ateneu Barcelonès    Entrada lliure Aquest acte està coorganitzat amb la Secció d’Ecologia i Recursos Naturals Josep Peñuelas i Reixach (Vic, 1958),[1] considerat un dels millors investigadors del món, i dels més citats, en el camps de l’ecologia i del medi ambient.[2] Va ser alumne de Ramon Margalef.

Entre els resultats dels seus estudis, destaquen el descobriment de mecanismes ecofisiològics lligats al carboni i a l’oxigen en la distribució de les espècies, el desenvolupament de tècniques de teledetecció del funcionament d’ecosistemes d’ampli ús internacional, la posada en evidència de l’efecte del canvi global i climàtic i de la contaminació atmosfèrica sobre la biodiversitat, l’estructura i el funcionament dels ecosistemes terrestres, el paper dels ecosistemes terrestres en el clima i el funcionament global del planeta, la introducció de la metabolómica en l’ecologia de camp, l’estudi de la bioquímica, la funció i els efectes dels compostos orgànics volàtils per part de plantes i ecosistemes, o el desenvolupament de ciència i polítiques destinades a afavorir la sostenibilitat del planeta, entre molts d’altres.[1]

Els seus temes recents d’estudi són canvi global, canvi climàtic, contaminació atmosfèrica, emissions biogèniques de Compostos Orgànics Volàtils (COV), teledetecció, ecofisiologia vegetal, i funcionament i estructura dels ecosistemes terrestres.[3]

Ha publicat 6 llibres d’ecologia, més de 800 articles en revistes i llibres científics (més de 600 dels quals en revistes recollides en el Science Citation Index, entre elles NatureScience i PNAS), 300 en altres revistes i capítols de llibres, i més de 250 articles de divulgació científica.[4]

Us esperem el proper dimecres 21 a l’Ateneu!!

Referències de Ramon Margalef

El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?

Historia -

Dilluns 19 de març a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?” a càrrec de Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona i autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona.

Tercera sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica

La  construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana. Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV,  i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. Tot i això, encara s’hi conserva una espècie de banc que en realitat era un pòdium perquè els consellers poguessin muntar els cavalls. Si ens hi fixem, el suposat banc té a ambdós laterals uns graons per pujar i baixar del podi.

La necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic.

El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

Imatge: La façana de la catedral de Barcelona, amb els campanars laterals, cap al 1900.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es  tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”. Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.

¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero barrio gótico’?

Imatge: Mapa de Ramon Rucabado amb edificis històrics marcats. Font: http://www.altresbarcelones.com

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana,  capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà.

Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix

Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Imatge: Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d’afegit-li tocs neogòtics

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.

Text de Dani Cortijo: La invenció del Barri Gòtic, una recreació contemporània amb objectius turístics. Altres barcelones

Imatge: Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l’historiador Agustín Cócola sobre el tema. “El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca”

Dani Cortijo

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona amb Certificat d’Aptitud Pedagògica, especialitzat en Història Contemporània i guia oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya. Ha organitzat centenars d’itineraris guiats per Barcelona per a escoles i instituts, i també centra la seva activitat laboral en la investigació i la difusió de la història de la capital catalana i en la docència de les Ciències Socials. Professor de Ciències Socials a l’escola Joan Pelegrí d’Hostafrancs.

El 2009 va guanyar el Premi Blocs Catalunya de Cultura per la seva bitàcola Altres Barcelones. Poc després va publicar el llibre Històries de la Història de Barcelona. (Robin Book, 2010), que recull les millors històries publicades al seu blog.

També és el fundador de Barcelonasfera.cat, un directori de blogs especialitzats en la ciutat de Barcelona. És autor de diversos articles publicats al llibre 1001 días que cambiaron el mundo, de l’editorial Grijalbo, ha treballat en diversos mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio i TV3 i participa activament en diferents projectes de xarxa com ara Histotube.cat, el primer portal de vídeos d’història i patrimoni en llengua catalana. També va elaborar el guió del projecte “Viu l’11 de setembre de 1714 a Twitter” És defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto.

Fruit de la seva recerca, el novembre de 2016 va inaugurar una exposició sobre el militant antifeixista Miquel Pedrola, natural de la Barceloneta i mort els primers dies de la guerra civil al Front d’Aragó.

Foto: Dani Cortijo, historiador i guia oficial de la ciutat de Barcelona

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 16 d’abril 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 16 d’abril – Hotel Sehrs Rivoli Rambla, 14.00 h.
Reflexions sobre la societat des de l’esport

        Amb: Rafel Niubò, gestor esportiu i exsecretari general de l’Esport. 

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Javier Villamayor

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 26 de febrer de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Javier Villamayor Caamaño va néixer a Tarragona l’any 1978. És Tercer tinent d’alcalde, Conseller Comissionat dels Jocs Mediterranis 2018, Ciutat Intel·ligent i Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Tarragona.

Llicenciat en Dret per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (2001). L’any 2000 va obtenir una beca Erasmus per finalitzar els estudis de Dret a la Università degli Studi di Trento (2001). Màster en Polítiques Públiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University (2003). Màster en Economia, Gestió i Política Sanitària per la London School of Economics and Political Science (Regne Unit, 2009-2011).

Intervenció de Javier Villamayor

La seva trajectòria professional s’inicià a la Diputació de Barcelona l’any 2003 com a tècnic superior, adscrit al Servei de Promoció de Polítiques d’Igualtat i, posteriorment, a la Direcció d’Acció Local Institucional (2005). Ha estat el cap de l’Oficina de Planificació i Avaluació de Polítiques de l’Àrea de Presidència des del 2007 fins el maig del 2011.

Actualment és regidor del Grup Municipal Socialista de l’Ajuntament de Tarragona i responsable dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2018.

Javier Villamayor i Miquel Àngel Barrabia

Tarragona va ser escollida seu dels XVIII Jocs del Mediterrani el 15 d’octubre de 2011, jocs que finalment se celebraran del 22 de juny a l’1 de juliol d’enguany. Deu dies de jocs que tindran lloc en 16 municipis diferents (inclosos Barcelona i Castelldefels), en 33 disciplines esportives i amb la participació de 4.000 esportistes de 26 països. Mil jutges, mil periodistes i uns vuit-mil voluntaris.

Fotografia dels participants a la tertúlia

“Les lliçons polítiques de la història”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Historia -

Dilluns 12 de març a les 17-19h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) amb Vicenç Pedret, enginyer i doctor en filosofia autor de “Les lliçons polítiques de la Història. Explicar per conèixer el plaer de llegir Tucídides”.

Hi participaran també Quim Torra, editor i diputat al Parlament de Catalunya i Josep Montserrat, filòsof i historiador. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.Vegeu l’article d’Ignasi Aragay a  “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” ARA 10-06-2017.

Vicenç Pedret (Barcelona, 1963) és un empresari del vidre per tradició familiar: dirigeix una firma de flascons al Masnou fundada el 1931. S’ha dedicat, també, a la política: va ser l’alternativa interna a Duran i Lleida fins a abandonar UDC uns anys abans que l’històric líder enfonsés la formació cristianodemòcrata. I és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Tucídides a la qual ara ha donat forma d’assaig sota el títol Les lliçons polítiques de la història (Acontravent). Pedret és, doncs, un empresari llegit i amb inquietuds polítiques, de servei a la comunitat. En necessitaríem més.

L’atenès Tucídides (455-398 aC), contemporani de Sòcrates, militar (es va haver d’exiliar durant vint anys a causa d’una sagnant derrota), ciutadà compromès i home de lletres, és autor d’un sol llibre inacabat: Història de la Guerra del Peloponès, tractat d’història i de filosofia política. A diferència d’Heròdot, gran compilador d’històries, Tucídides es vol cenyir als fets, les dades, els testimonis. Fa història contemporània i es posa al servei de la veritat, o si voleu de la realitat -del que és, no del que voldria que fos-. Alhora que busca comprendre, busca extreure lliçons, regles de comportament. Pedret n’ha trobat 221 i les ha classificat en set gran temes.

Conscient que un cert determinisme seria el punt dèbil de Tucídides, Pedret el considera tanmateix “el primer historiador precientífic”, amb vocació d’objectivitat, i “el primer prefilòsof polític” -perquè, a més dels fets, també li interessen les idees-, i l’analitza a través de tres fragments: la famosa oració fúnebre de Pèricles en què es descriu l’Atenes democràtica i intel·lectualment brillant, la descripció de l’epidèmia de pesta que va assolar la ciutat i a la qual el mateix Tucídides va sobreviure, i la victòria dels atenesos sobre els espartans en la batalla de l’illa d’Esfactèria.

És aquest darrer text el que la teoria política sovint ha utilitzat com a justificació de la realpolitik, és a dir, del maquiavèl·lic principi que el fi justifica els mitjans. Pedret, però, nega la major, fent èmfasi en la que segons Tucídides és la “regla d’or” dels seus conciutadans: “No cedir davant d’un igual, mostrar-se deferent amb el més fort, i tractar el feble amb moderació”.

¿Voleu algun altre consell de Tucídides? Jo em quedo amb aquests: “L’obediència de la llei està supeditada a la necessitat de protegir els més febles”. “Com a poble, és una feblesa no escometre una empresa en comú”. “La llibertat ha de ser la norma de govern en la vida pública”. “La funció pública l’han d’exercir els ciutadans amb més mèrit”. “És humiliant no voler defugir la pobresa”. “Les discòrdies internes són la ruïna total de les ciutats”. “Tots els pobles tenen els mateixos drets, però només els forts conserven llur independència”.

 

Vicenç Pedret; ARA “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” 10-06-2017

Lliga catalana 2018

Escacs -

Aquest any l’Ateneu Barcelonès juga la Lliga Catalana amb tres equips, un equip més que l’any passat. L’entrada d’aquest nou equip ha estat possible perquè aquest 2018 l’Ateneu compta amb 8 socis federats més que l’any passat (el 2018 s’han fet 11 altes noves i tres baixes).

Els tres equips són:

  • Ateneu Barcelonès A, a Primera Provincial, Grup VII
  • Ateneu Barcelonès B, Tercera Provincial, Grup VII
  • Ateneu Barcelonès C, Tercera Provincial, Grup X

 De moment hem jugat sis rondes.

Equip A

A l’equip A fins ara hi han jugat: German Rodríguez, Alex Gisbert, Sergi Ibañez, Enric Oliver, Farouk Mogharbel, Ricard Torres, Ramon Cases, Pau Artisó,  Jordi Umbert i Toni Pampalona.

Ronda Local Visitant Resultat 1 Comtal B Ateneu Barcelonès 0-1 2 Ateneu Barcelonès A La Lira B 0-1 3 Esplugues Ateneu Barcelonès 0-1 4 Ateneu Barcelonès A Congrés B 0-1 5 Ateneu Colon C Ateneu Barcelonès 0-1 6 Ateneu Barcelonès Tres peons D 0-1

L’equip té 3 punts, i està en quarta posició, després de la Lira B Congrés B i Tres Peons D.

Equip B

L’equip B de moment ha estat format per: Pau Artisó, Jordi Amat, Jordi Umbert, Elena Sintas, Jordi Calvet, Toni Pampalona i Àngel Tomàs.

Ronda Local Visitant Resultat 1 Ateneu Barcelonès, B Vilafranca G 3 ½  – ½ 2 Once BCN B Ateneu Barcelonès, B 1 – 3 3 Ateneu Barcelonès, B Esplugues B 4 – 0 4 Vacant Ateneu Barcelonès, B 0 – 4 5 Ateneu Barcelonès, B L’Espiga de les Corts E 2 ½ -1 ½ 6 Castellano-Leonès Ateneu Barcelonès B 3-1

Impressionant equip, porta 18 punts i va segon en la classificació de grup, a només un punt del primer, el Cervelló B (l’Ateneu i el Cervelló encara no han jugat l’un contra l’altre!) L’objectiu de l’equip és l’ascens a la segona categoria provincial per a la propera temporada. De moment ho tenim a l’abast!

 

Equip C

L’equip, fins ara, l’han format: Omar Santos Namay, Xavier Soriano, Jordi Oliva, Jordi Calvet, Elena Sintas i Lourdes Porta.

Ronda Contrincant Local de joc Resultat 1 Ateneu Barcelonès, C Vacant 4 – 0 2 Peona i Peó, G Ateneu Barcelonès C 3 – 1 3 Ateneu Barcelonès, C Cavall Blanc Viladecans 2 – 2 4 Catalunya F Ateneu Barcelonès C 2 ½ -1 ½ 5 Ateneu Barcelonès, C Molins de Rei B 1 ½  – 2 ½ 6 Foment F Ateneu Barcelonès C 2 – 2

L’equip, que s’estrena aquest any, porta 12 punts i està en sisena posició.

El delegat de l’equip F del Catalunya Escacs Club, Juli Bernat, que és ateneista des de fa molts anys, va escriure una crònica de la quarta ronda, en la qual es van enfrontar el Catalunya F amb l’Ateneu Barcelonès C. La crònica porta per títol Amb el cor dividit i encongit  i podeu llegir-la en aquest enllaç: Catalunya Escacs Club

Segonan ronda a Peona i peó

Quarta ronda al Catalunya Escacs Club

Encara tenim per davant quatre rondes més!

Copa Catalana 2018

Escacs -

El passat dia 15 de gener es va celebrar la fase territorial de Barcelona de la Copa Catalana.  L’Ateneu Barcelonès va participar-hi amb dos equips.

No vam aconseguir classificar-nos per a la fase final que es disputarà el dia 22 d’abril en una població de la Delegació de Barcelona (encara per determinar), però ens ho vam passar molt bé, que això és encara més important!

El primer equip va estar format per: German Rodríguez, Jose Abel, Àlex Gisbert, Sergi Ibanez, Joan Llaverias i Ricard Torres, i quedar en la posició 95, amb 16 punts.

El segon equip, integrat per Farouk Mogharbel, Pere Vivas, Ramon Cases, Jordi Amat, Antoni Pampalona i Jordi Calvet, va quedar en la posició 90, amb 16.5 punts.

Podeu consultar la classificació a final : Classificació final.

German Rodríguez, Àlex Gisbert, Sergi Ibanez i Joan Llaverias

Farouk Mogharbel, Pere Vivas, Ramon Cases i Jordi Calvet

L’hora de dinar: agafant forces

Bona part dels jugadors de l’Ateneu

German Rodríguez, Jose Abel, Sergi Ibanez i Ricard Torres

Pere Vivas, Ramon Cases, Jordi Amat i Toni Pampalona

German Rodríguez jugant amb el Gran Mestre Miguel Illescas

Campionat Social d’Escacs Tardor 2017/2018

Escacs -

El Campionat Social de Tardor d’aquesta temporada va arrencar amb una alta participació: s’hi van inscriure 20 jugadors/es. Durant el transcurs del torneig, però, vam patir algunes retirades.

Les partides es van jugar els dies 14 i 28 de desembre de 2017 i 11, 18 i 25 de gener de 2018, a l’aula 306 de l’Ateneu.

Aquest any el guanyador ha sigut Teodoro Borràs amb 4.5 punts. Moltes felicitats!

Els jugadors del Campionat Social de Tardor d’aquest any van ser: Teodoro Borràs, Elena Sintas, Àngel Teixidor, Joan Llaverias, Pere Vivas, Jordi Oliva, Antoni Pampalona, Farouk Mogharbel, Jordi Amat, Dídac Vilalta, Àngel Tomàs Grau, Ramon Cases, Jordi Umbert, Omar Namay, Xavier Soriano, Carlos Gonzalez, Jordi Calvet, Alberto Hidalgo, Anna Ramírez i Lourdes Porta.

Magistral Ciutat de Barcelona 2017 a l’Ateneu Barcelonès

Escacs -

Del 9 al 17 de novembre de 2017 l’Ateneu Barcelona va acollir el torneig Magistral Ciutat de Barcelona. El Magistral és un torneig que organitza la Federació Catalana d’Escacs, amb el patrocini de l’Ajuntament de Barcelona, i que reuneix els jugadors de major nivell de tots els que es disputen anualment a Catalunya. Paral·lelament al Magistral, es va disputar, també a l’Ateneu, i durant el cap de setmana del 10 al 12 de novembre, el II Memorial Arturo Pomar amb els sis millors jugadors catalans sub-10 i sub-12. S’hi van repartir 8.200 euros de premis.

Els deu jugadors del Magistral Ciutat de Barcelona i els dotze jugadors del Memorial Arturo Pomar

El Magistral és un torneig de lliga amb 10 participants (nou grans mestres i un mestre internacional). El ritme de joc va ser de 90 minuts i 30 segons d’increment fins al moviment 40; a partir del moviment 40, s’afegien 30 minuts amb un increment de 30 segons per moviment per a la resta de la partida.

Sala de joc (aula 306)

 

Sala de joc (aula 306)

La sala de joc, l’aula 306, estava equipada amb pantalles des d’on es podien visionar les partides. I a la Sala Segarra  cada dia hi havia un comentarista per als espectadors que es van voler apropar a l’Ateneu. Durant el Magistral vam comptar, com a comentaristes, amb l’MI Michael Rahal, la GM Anna Matnadze i el GM Marc Narciso. Els jugadors, un cop finalitzaven les seves partides, pujaven a la Sala Sagarra a comentar-les davant el públic present. Tot un luxe!

Per als qui no es podien desplaçar fins l’Ateneu, van poder seguir els comentaris del torneig per Internet mitjançant els portals:  www.escacs.cat (de la Federació Catalana d’Escacs) i Chess 24.

Públic a la Sala Sagarra, des d’on es feien les retransmissions de les partides

Sala Sagarra. amb Michael Rahal acompanyat de Fernando Peralta i Laurent Fressinet, mentre comenten la seva partida

El jugador més jove d’aquesta edició (17 anys), el Gran Mestre Internacional hongarès Benjamin Gledura, va ser el guanyador del Magistral. No va perdre cap partida! I va finalitzar el torneig amb 6 punts dels 9 possibles.

El Gran Mestre Internacional francès Laurent Fressinet va obtenir la mateixa puntuació que el campió, però en el quart desempat va perdre la primera posició. La tercera posició va ser per al GM italià, Daniele Vocaturo, a només mig punt dels dos primers classificats.

Benjamin Gledura, guanyador del Magistral

El MI català, Hipólito Asís, que ens va dir que va jugar la seva primera partida oficial com a federat a l’Ateneu Barcelonès, durant el torneig va aconseguir la seva segona norma de Gran Mestre.

Enllaços d’interès:

Reportatge Zona UFEC a Esport 3

Els jugadors del Magistral van ser:

GM Laurent Fressinet, Elo:2667. Campió absolut de França (2010 i 2014) i subcampió d’Europa (2012). Va ser el 27è del rànquing mundial en el 2010, amb un elo de 2718, i assistent de Magnus Carlsen al Campionat del món del 2014.

GM Daniele Vocaturo,  Elo: 2598. Medalla de bronze al Campionat d’Europa de Clubs amb O.R. Padova (2013). Guanyador a Rohde (2008), Balaguer (2010), Tata Steel grup C (2011).

GM Benjamin Gledura,  Elo:2605. Campió d’Europa sub-10 (2009), Sots-campió del món sub-12 (2011), medalla de plata amb Hongria al Campionat d’Europa Sub-14 (2012), campió d’Hongria d’escacs ràpid (2015), i guanyador a Munckácsi (2011), Agria Park Cup (2011).

GM Karen H. Grigoryan,  Elo:2584. Campió d’Armènia Sub-14 (2008) i Absolut (2011, 2013, i 2015), campió d’Europa Sub-16 (2010), guanyador del Memorial Kasparyan (2010), Albena (2012), Sitges (2013), Sant Martí (2014), Badalona (2014 i 2017), Barberà (2015), Sabadell (2016), Yerevan (2017), i campió del Circuit Català (2014, 2015, i 2017).

GM Rodrigo Vásquez Schroder,  Elo:2555. Campió Absolut de Xile (1989, 1992, 2004, 2010, 2014). Ha participat en 7 Olimpíades.

GM Fernando Peralta, Elo: 2551. Campió d’Argentina el 2006 i Sub-campió el 2001 i el 2007. Guanyador de Andorra (2005), Barberà (2009, 2014), Sabadell (2010 i 2017). Ha participat en 7 Olimpíades.

GM Àlvar Alonso Rosell,  Elo:2530. Campió d’Espanya sub-12 (2004), sub-14 (2006), sub-18 (2009), campió de Catalunya sub-12 (2004), sub-14 (2005), Sub-16 (2008) i juvenil (2008 i 2009), campió de Catalunya Absolut (2014 i 2016), Campió d’Espanya (2011) i campió d’Espanya d’escacs ràpids (2016).

GM Camilo Ernesto Gómez Garrido, Elo:2524. Gran Mestre des del 2016 i campió del Circuit Català d’Oberts Internacionals d’Escacs 2016.

IM Hipólito Asis Gargatagli, Elo:2520. Campió d’Espanya Sub-18 (2004), campió de Catalunya Sub-18 (2003 i 2004), campió de Catalunya Absolut (2015 i 2017) i subcampió de Catalunya Absolut (2016).

GM Miguel Muñoz,  Elo:2494. Campió de Catalunya de blitz (2006, 2009 i 2010), campió de Catalunya Absolut 2012 i subcampió d’Espanya Absolut 2012.

El 23-F…. Lesa humanitat

Cinema -

Projecció de ‘Lesa Humanitat’. Héctor Fáver (2017). Divendres 23 de febrer de 2018. 18:00 hores. Sala Oriol Bohigas.

Activitat gratuita i oberta a tothom. 

 

La ponència de cinema inicia el cicle Llibertats amb el film recentment estrenat ‘Lesa Humanitat’, un gran documental històric que busca donar veu i visibilitat a les víctimes del franquisme, recollir els seus testimonis, acabar amb la indiferència de bona part de la societat i restituir el seu dret a la memòria i a la justícia.

El documental revisa una part de la història d’Espanya que va des la Guerra Civil als nostres dies passant per la postguerra, el franquisme, la transició i els governs ‘democràtics’: una història plagada d’abusos, pactes i silencis.

Projecció i col·loqui amb el seu director, Héctor Fáver.

Veure el tràiler

Algunes crítiques

Selecció de llibres de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès relacionats amb el tema del film 

Cicle Llibertats

Cinema -

La llibertat com a tema però també com a forma d’expressió. Un manera de concebre la vida, la tècnica i l’art del cinema.

 

CC BY SA-  Juan Pablo Pérez

En el cicle Llibertats proposarem una sèrie de títols creats al marge de la lògica comercial però tots ells celebrats per la crítica.

Propers títols programats:

  • Lesa Humanitat. Héctor Fáver, 2017.
  • Generació Pegaso. Isabel Andrés, 2011
  • Barcelona show. Carles Barba, 1967. Barcelona era una festa. Carles Barba, 1992.
  • Singled out. Mariona Guiu, Ariadna Relea, 2017

Us presentem l’equip

Cinema -

El cinema torna a l’Ateneu Barcelonès de la mà d’un nou equip compromès amb la cultura, amb les idees i amb la societat.

 

Maria de Vallibana Serrano – Ponent
Sabadell, 1975
Gestora cultural i emprenedora. Al 2016 vaig fundar l’empresa Avenir i anteriorment l’estudi de projectes i comunicació Bingo! Treballo des de fa més d’una dècada dirigint i coordinant projectes innovadors per a institucions culturals, entre elles l’Ateneu Barcelonès.
Vaig estudiar Biblioteconomia i Documentació a la Universitat de Barcelona, tinc el postgrau en Direcció i Gestió d’Institucions, Empreses i Plataformes Culturals de l’IDEC i el d’Humanitats i Societat en el segle XXI de l’UB.

 

 

Leticia Asenjo – Adjunta
Granada, 1978
Vaig començar els estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra perquè m’apassionen el cinema i la ficció, però finalment vaig acabar llicenciant-me en Psicologia i especialitzant-me en Infància i família. Fa més de 10 anys que vaig fundar EDAI, una entitat sense ànim de lucre on atenem infants amb trastorns en el seu desenvolupament, o risc de patir-ne, i les seves famílies.
He cursat l’itinerari per a narradors, en la modalitat de Novel·la, de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

 

 

David Mauas
Buenos Aires, 1968
Director de cinema. Llicenciat en Belles Arts per l’Acadèmia Bezalel d’Art i Disseny de Jerusalem, especialització en fotografia. El 1997 em vaig traslladar a Barcelona per cursar estudis de doctorat de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona però un temps després deixo els estudis per dedicar-me de ple a la creació audiovisual. La meva gran passió és a la direcció de documentals. A banda de crear els meus propis films treballo en altres propostes com a guionista, director o productor i en diversos projectes i esdeveniments culturals. 

 

 

Xavier Bach
Barcelona, 1972
Llicenciat en Història i Màster en Gestió Cultural a la UB. He cursat el Curs Superior de tècniques cinematogràfiques, en l’especialitat de fotografia a l’Escola Superior de Cinematografia de Catalunya (ESCAC).
Des de l’any 2007 treballo per la Generalitat de Catalunya. Primer com a coordinador del Projecte d’Indicadors Culturals per a l’Entorn Municipal del Departament de Cultura i, actualment, faig tasques de difusió i desenvolupo el Pla Estratègic de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural.

 

 

 

 

 

La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945),

Historia -

Dilluns dia 5 de març de 2018 a les 19h tindrà lloc la conferència La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945), a càrrec de Francesc Vilanova, historiador i coautor del llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945)

Presenta, Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència és la segona del Cicle “Històries de Barcelona”que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Coordina el cicle, Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) de Francesc Vilanova Vila-Abadal i Mireia Capdevila Candell, coedició de L’Avenç i l’Ajuntament de Barcelona, és un crònica gràfica de la presència del feixisme a Barcelona durant els anys de postguerra. Més de 400 fotos i textos que segueixen les petjades de la iconografia nazi en espais públics, en l’activitat social, política i cultural, i en els mitjans de comunicació i publicacions.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945)

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Text de Francesc Vilanova

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer), i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Dictadures i Democràcies, UAB-CEDID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera).

Ha publicat els llibres Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Ed. Gent Nostra, 1992), Ramon d’Abadal. Entre la història i la política (Lleida, Pagès editors, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; Premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, Ploion, 2004), Nurembergs. Lectures polítiques dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2004), La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) (Barcelona, Ed. Empúries, 2005), El franquismo en guerra. De la destrucción de Checoslovaquia a la batalla de Stalingrado (Barcelona, Península, 2005), Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2015); Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La batalla per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), Palma, Lleonard Muntaner, 2018.

Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940); de Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), l’epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Viure el primer exili: cartes britàniques de Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, 1939-1940, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000); i els textos inèdits de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya (2010).

Amb els professors Carme Molinero i Manel Risques, ha coordinat l’edició del llibre d’homenatge a Borja de Riquer, Sobre el franquisme i Catalunya (Barcelona, Efadós, 2015). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l’exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L’Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, Spagna Contemporanea, etc.).

Imatge; Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Pàgines