destacats

Barcelona 1917: Miró, Picasso i Torres-García

Art Ateneu -

Dimarts 31 d’octubre – 19h – Sala Oriol Bohigas

En el marc del Cicle 1917 promogut per l’Ateneu Barcelonès, debatrem el paper de Joan Miró, Pablo Picasso i Joaquim Torres-García en la brillant temporada artística de la Barcelona de 1917, entre avantguardes internacionals i cabdals friccions creatives dins de l’art català.
Amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, i Michela Rosso, professora d’Història de l’Art (UB).
Presenta Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció

Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, és doctor en història de l’art contemporani per la Universitat de la Sorbona i especialista en avantguardes històriques, art europeu de postguerra, surrealisme i art espanyol modern i contemporani. Va ser director de museus de Besançon, conservador en cap i director del Museu d’Art Modern i Contemporani d’Estrasburg i conservador en cap de l’IVAM. Va treballar com a comissari independent col·laborant amb institucions com el Centre Pompidou, el MACBA, la Fundació Miró de Barcelona, la Fundació Thyssen Bornemisza i el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia a Madrid. És autor de nombroses publicacions sobre pintura moderna i contemporània i sobre art català Va ser membre de la secció científica a l’École Pratique des Hautes Études Hispaniques Casa de Velázquez a Madrid i docent a la Université de Franche-Comté.

Rosa Maria Malet és la directora de la Fundació Joan Miró de Barcelona des de l’any 1980. Llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitzada en Història de l’Art, per la Universitat de Barcelona, l’any 1975 s’incorpora a la Fundació Joan Miró com a ajudant de conservació i, entre maig de 1976 i setembre de 1980, exerceix de conservadora i s’encarrega de la catalogació, el registre i l’inventari de les obres donades per Joan Miró per constituir els fons de la institució. Durant la seva gestió, ha projectat la Fundació Joan Miró com a referent internacional en l’obra de l’artista enriquint progressivament la col·lecció original i divulgant els valors de l’artista com ara l’esperit de recerca, innovació, compromís i llibertat a través de projecte com el Premi Joan Miró, les grans exposicions temporals d’art contemporani, el laboratori per a artistes joves de l’Espai 13 i la programació del Departament Educatiu. Va comissariar exposicions cabdals i dur a terme estudis essencials sobre Joan Miró. Actualment, forma part de l’Associació per a la Defensa de l’Obra de Miró, creada el 1985 per protegir, desenvolupar i promoure el coneixement de l’obra del artista, i certifica l’obra gràfica de Joan Miró per decisió de la família.

Michela Rosso és una historiadora de l’art especialitzada en les primeres avantguardes. Es va llicenciar en “Conservazione dei Beni Culturali” per la Universitá degli Studi di Udine (Itàlia) (àenllaç) i, becada pel Ministeri d’Educació i Ciència, va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats dins del doctorat en Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, institució on exerceix de professora associada. També imparteix els cursos trimestrals sobre Picasso organitzats pel Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la Universitat de Barcelona. Enfoca la seva recerca des d’una perspectiva històric-artística en la qual s’inscriu el seu projecte de tesi, dirigit per la Dra. Lourdes Cirlot i titulat Joaquín Torres-García y el Universalismo Constructivo: el sentido primordial del arte. Sobre aquest artista ha publicat articles i els textos per al catàleg de l’exposició Joaquim Torres-García i Barcelona: 1891-1919 a Palau Antiguitats i presentat comunicacions a congressos nacional i internacionals. Va ser responsable de la coordinació de la secció d’art del Museu Virtual UB, projecte promogut per la Dra. Lourdes Cirlot, Vicerectora d’Arts, Cultura i Patrimoni.

 


Filed under: CONFERÈNCIES, DEBATS, GENERAL, TAULA RODONA

Cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel”

Historia -

Dimarts 24 d’octubre a les 18.30 h tindrà lloc el cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel” a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. L’acte ha estat organitzat conjuntament per la Secció de Cinema i la Secció d’Història.

Presenta: Carles Cortés, ponent de la Secció de Cinema.
Cometari i anàlisi: Antoni Cisteró, escriptor i autor de la novel·la Campo de Esperanza que va rebre el premi a la millor investigació 2008 per l’acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge “Espoir. Sierra de Teruel”.
Coordina i edita: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història

Espoir. Sierra de Teruel, és una pel·lícula dirigida per l’escriptor francès André Malraux entre els anys 1938 i 1939. El guió està basat en la novel·la del mateix Malraux L’Espoir (L’esperança). Recrea un episodi de la Guerra Civil espanyola, en la qual l’escriptor va participar com a aviador al servei de l’Exèrcit republicà.

A continuació podeu llegir el text que ha preparat pel cinefòrum Antoni Cisteró sobre aquest mític film:

A la primavera de 1938, l’escriptor André Malraux es va presentar a les oficines del Consell Nacional del Teatre, on Max Aub era secretari, a proposar-li la filmació d’una pel·lícula. Aquest li diu: “però si no entenc de cinema! De teatre i encara”, i el francès respon: “Jo tampoc, però l’hem de fer”. Obligació moral de tirar endavant un projecte utòpic, en plena guerra, per donar suport a una República assetjada per la No-Intervenció.

L’empresa era titànica, però hi ha més: Entre els bombardejos, el bloqueig de la frontera, i dificultats de tota mena, no aconsegueixen acabar-la a temps, i els primers dies de febrer passen la frontera per Bourg-Madame, amb gran part de l’attrezzo, instal·lant-se als estudis Pathé de Joinville, prop de París. Segueixen rodant alguns exteriors, principalment a Villefranche de Rouergue, tot i que la guerra s’ha acabat. Quin sentit tenia continuar amb una promoció de les idees republicanes: solidaritat amb el poble, heroisme, paper de les brigades internacionals, quan Franco ja havia proclamat el final de la Guerra civil? Potser ho trobarem en una anècdota que crec important: Cap el final de la pel·lícula, quan l’avió ja s’ha estavellat i algunes persones del poble es plantegen anar a assistir els ferits, uns ancians reunits a la centraleta de telèfons volen també anar-hi. Aleshores, un jove els diu que perquè, que cal fer coses útils, que “què es pot fer per un mort?”. I la resposta és lapidària: “Donar-li les gràcies”. Jo ho considero una mena de signatura, de testament. Aquesta escena no estava inclosa en el guió original, compost de 39 parts, i se li donà el nom d’Escena 39 bis. Un afegit. Sí, calia donar les gràcies a tots els que es varen esforçar, heroicament, per mantenir la República i les seves idees.

Voldria reflexionar una mica més sobre el paper d’André Malraux durant la guerra d’Espanya. Ell creia que el paper de l’intel·lectual passa per diverses fases. En la primera, és imprescindible una presa de consciència a partir de l’experiència en directe, fer-se càrrec del problema, i processar els diversos inputs amb les eines del seu bagatge intel·lectual. Una cita de l’Espoir ens ho diu clarament:

“Dites donc, commandant, qu’est-ce qu’un homme peut faire de mieux de sa vie, selon vous:-Transformer en conscience une expérience aussi large que possible, mon bon ami”. (“Per tant, comandant, què pot fer un home millor en la seva vida, segons vostè? -Transformar en consciència una experiència tan àmplia com sigui possible, amic meu”).

Aquí el paper de l’intel·lectual és clau, perquè s’adona més clarament del problema, als Noyers d’Altenburg, ens diu:

« Il faut tenter de donner conscience aux hommes de la grandeur qu’ils ignorent en eu »

És així que va a Espanya setmanes abans del cop d’estat, i després hi torna el 20 de juliol, s’adona de la situació i fa d’intermediari entre els governs espanyol i francès per a la compra d’avions. N’aconsegueix una trentena, i els passa just abans de la signatura de la No-Intervenció, o sigui que ho fa en menys de tres setmanes. Perquè això és clar: l’experiència, la consciència, serveixen de ben poc si no es passa a l’acció. Diu també a l’Espoir:

Penser à ce qui devrait être au lieu de penser à ce qu’on peut faire est moche. C’est un poison. Sans remède ».(“Pensar què hauria de ser, enlloc de pensar què es pot fer, és lleig. És un verí. Sense remei”)

Però no acaba aquí el plantejament de la trajectòria intel·lectual per a l’autor francès. Cal anar més enllà. Segons ell, les persones estan condicionades per un destí imposat, i ens cal lluitar contra ell. I això es fa amb transcendència que aporta l’obra d’art. Un testimoni de la consciència i l’acció que va més enllà d’un fet concret i s’ofereix a les generacions futures. I ell ho fa amb dues obres: la novel·la L’Espoir, i la pel·lícula Espoir – Sierra de Teruel (que agafa com argument un petit fragment de la primera).

Malraux havia organitzat una esquadreta d’avions, després havia participat en l’organització i direcció del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura de València, Madrid i Barcelona de l’any 1937, escrivint posteriorment L’Espoir que es va publicar el novembre d’aquell any. Posteriorment es desplaçà als Estats Units, sempre en suport de la República espanyola, i quedà impressionat per la força divulgativa del cinema. L’any següent, la República retrocedia, després d’algunes victòries esporàdiques, i necessitava més que mai el suport internacional. A Estats Units, a finals del 38 s’havia de votar l’esmena Nye, que hagués obert les portes a adquisicions en aquell país. Amb tot això, Malraux anà a veure Juan Negrín, que li atorgà diners i materials. També comptà amb el suport de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Laya Films del Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles. I començaren a rodar el juliol d’aquell 1938.

Hi ha encara alguns elements més, per copsar millor aquest film. Primer  de tot l’argument: En un plantejament no freqüent aleshores, ens planteja tres àmbits diferents: Un poble assetjat (Linàs); una ciutat (Terol?) on uns republicans volen anar a ajudar aquells, i finalment, una esquadreta d’aviació internacional (amb els records que el mateix Malraux tenia de la que va organitzar durant els primers mesos de guerra). En totes les escenes, es fan paleses dues coses bàsiques en el missatge de la pel·lícula: la solidaritat del poble amb els combatents republicans (l’escena final, amb el poble marcant una zeta quan baixa de recuperar els ferits i els morts de l’avió), i la manca esfereïdora de material (en especial l’escena dels republicans que volen portar armes, i la de l’aeroport).

Però potser el més rellevant d’Espoir-Sierra de Teruel sigui la seva pròpia història. El rodatge es féu en condicions molt precàries. No pogueren filmar a Terol, ja en possessió dels sollevats, no podien revelar el negatiu a Barcelona a causa dels talls d’electricitat que provocaven els bombardejos, no tenien focus, ni tan sols maquillatge…Durant la tardor de 1938 es pogueren rodar tres grups d’escenes bastant sencers: El dels republicans que surten de la ciutat per ajudar Linàs (rodat a Barcelona –carrer Santa Anna- i Tarragona, excepte on troben un cotxe per estavellar-lo contra un canó feixista, que està al que avui és l’entrada del museu Picasso del carrer Montcada). També és força completa l’escena final, rodada a Collbató (l’efecte de l’avió que s’estavella està filmant posant la càmera a l’aeri de Montserrat), i per la que el Govern de la República va deixar dos mil soldats per fer d’extres. Podem considerar bastant acabades també les escenes de l’esquadreta internacional, rodades al Prat i a Sabadell. Una curiositat és que el moment en què els dos pagesos que volen passar les línies per avisar els aviadors s’aturen en un bar, on troben un traïdor, va ser filmat al Poble Espanyol de Montjuïc.

Però tot això, no fou suficient. A l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona han de fugir i seguir rodant a França. Però allí hi ha vents de guerra, i apressats per l’imminent esclat d’aquesta, munten 28 de les 39 escenes previstes i la projecten a les autoritats republicanes i alguns amics a París. Pocs dies abans de la seva presentació pública, el govern francès la prohibeix, i mesos després, en entrar els nazis, s’ordena la destrucció de tot el material propagandístic republicà i amb ell, la pel·lícula de Malraux.

Miraculosament, algú va tenir la pensada de canviar les bobines del film i posar-les en les caixes d’un altre: Drôle de drame de Marcel Carné, pertanyent al mateix productor. Fou així com se salvà una còpia. Recuperada al final de la guerra, el mateix 1945 guanyà el Prix Louis Delluc.

Tot plegat, una epopeia que espero que no sols us agradi, sinó que us commogui. I és per això que he guardat pel final una cita de qui va ser la mà dreta de Malraux durant la filmació: Max Aub:

“Tal vez se halle en estas viejas y humildes imágenes el recuerdo de la figura que mi generación buscó desesperadamente; el puerto de la libertad por el camino siempre áspero de la justicia. Nos quedamos en el camino, pero éste es el camino.”

Us haig de confessar que a mi em va emocionar. I vaig decidir reflectir-ho en una novel·la, “Campo de esperanza”, que aviat veurà també la seva publicació en francès. En ella Malraux, Aub, i els personatges de les seves novel·les, així com altres personatges, com Jaume Miravitlles, Juan Negrín o José Félix de Lequerica, intervenen en el relat de les vicissituds d’aquesta pel·lícula mítica. I ho vaig fer contradint Max Aub, que va dir al seu llibre Hablo como hombre:

”La historia de la filmación de Sierra de Teruel fue una sucesión de hechos tragicómicos que ya nadie contará.”

Em permeto dir-li, amb tot el respecte i admiració: Lo siento Max, pero sí lo he contado. 

Antoni Cisteró, autor de Campo de Esperanza editorial Mediterrània, Barcelona, 2008.

“La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”

Historia -

 

Dilluns 9 d’octubre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”.

Hi intervindran: Jordi Casassas, autor del llibre i historiador, Josep Sanmartí, ateneista i creador del Blog “Perles negres, perles blanques” . Coordinen el debat Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Vegeu l’article de Lluís Bonada “Jordi Casassas perfila la funció central del noucentisme en la Catalunya contemporània” a la revista El Temps, 06-03-2017

Vegeu l’entrevista a Jordi Casassas a la revista Ab Origine

Calidoscopi Tàpies

Art Ateneu -

Dimarts 3 d’octubre a les 19 h – Sala Verdaguer

Un recorregut per algunes de les múltiples facetes d’Antoni Tàpies -des de la relació amb l’informal als poc coneguts escrits estètics- tot recordant el cinquè aniversari de la mort de l’artista.

Amb Giuseppe di Giacomo, catedràtic de la Universitat La Sapienza de Roma, Ignasi Roviró, catedràtic d’Estètica i Filosofia de l’Art de la Universitat Ramon Llull, Dario Evola, professor de l’Accademia di Belle Arti de Roma                                                              Presenta: Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció.

Giuseppe Di Giacomo, catedràtic d’Estètica a la Universitat La Sapienza de Roma, on va formar part del comitè docent del Doctorat i va ser director del programa de Grau en Filosofia. Ha coordinat nombrosos projectes d’investigació interdisciplinaris i internacionals. Com a director del Museo Laboratorio di Arte Contemporanea de la Universitat La Sapienza, ha ideat i coordinat seminari i programes de filosofia, literatura, música, arts figuratives i teatre en col·laboració amb la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma i el Teatro Argentina. Així mateix, promou seminaris i conferències al Teatro Eliseo, a la Fondazione Primoli i al Museo Andersen. És soci fundador de la Società Italiana d’Estetica i director de les col·leccions Figure dell’estetica de l’editorial AlboVersorio i Forme del possibile. Estetica, arte, letteratura de l’editorial Mimesis. Forma part del comitè científic de nombroses revistes nacionals i internacionals i és autor d’un nombre considerable d’assajos i monografies, entre les quals Una pittura filosofica. Antoni Tàpies e l’informale, 2016.

Ignasi Roviró Alemany, doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, és catedràtic d’Estètica de la Universitat Ramon Llull i investigador principal del grup de recerca sobre estètica catalana de la mateixa universitat. Imparteix cursos sobre filosofia de l’art i d’estètica. Entre els nombrosos estudis realitzats, ha escrit articles, dirigit tesis i impartit conferències sobre Tàpies i l’art actual. Ha estat professor convidat en diverses universitats estrangeres, entre elles La Sapienza Università di Roma, la LUMSA (Roma), la Universidad de Buenos Aires o la UNSAM d’Argentina. Degà i Vicepresident del Patronat d’Estudis Osonencs  de 1996 a 2005, va ser Secretari (1998-2004) i, posteriorment,  Vicepresident (2004-2007) de la Societat Catalana de Filosofia.

Dario Evola, professor d’Estètica a l’Accademia di Belle Arti di Roma i coordina l’Escola de Comunicació i Valorització del Patrimoni Artístic Contemporani. Llicenciat a la Universitat de Bolonya en Disciplines de les Arts, la Música i l’Espectacle, es va doctorar a la Universitat la Sapienza di Roma, on també va ser docent d’Història de l’Art. És membre del comitè científic del Museo Laboratorio di Arte Contemporanea de la Universitat La Sapienza i forma part del Consiglio di Presidenza della Società Italiana di Estetica. Ha col·laborat en projectes culturals de la RAI i en nombrosos mitjans i revistes especialitzades i ha ideat i coordinat activitats en diferents teatres i institucions culturals. És autor d’assajos d’estètica, teatre, arts visuals i cinema.

Us hi esperem!


Filed under: Uncategorized

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 30 d’octubre 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 30 d’octubre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Un camí, una fita… de Barcelona 92 a Atlanta 96

        Amb: Jordi “Chiqui” Sans, ex jugador de waterpolo.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 


L’obra d’art : valor d’ús i de bescanvi

Art Ateneu -

Dimarts 26 de setembre a les 19h. Sala Verdaguer

Un recorregut per les transformacions en la manera de concebre l’obra d’art a través dels temps, les religions, els estils: des del valor d’ús al valor de bescanvi fins al nou paper de l’objecte artístic en l’actualitat, entre col·leccionisme, patrocini i inversió fi nancera.

Amb: Artur Ramon, crític d’art i galerista, i Miquel Molins, professor d’Història de l’Art (UAB) i president de la Fundació Banc Sabadell.

Presenta: Lluís Utrilla, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Miquel Molins és doctor en Història i Teoria de l’Art. Actualment, és presidentdirector de la Fundació Banc Sabadell. Ha estat professor de les escoles Eina i Massana de Barcelona i director de tesis del Màster Metròpolis de la Universitat Politècnica de Catalunya. El curs 1994-95 va ser visiting professor a l’Art History, Theory and Criticism Department of the School of The Art Institute of Chicago. Va dirigir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat conservador de la Fundació Miró de Barcelona i ha comissariat diferents exposicions tant a l’Estat espanyol com a l’estranger. Ha publicat diversos assaigs sobre crítica i art modern i contemporani en publicacions i premsa especialitzada. Fins el curs 2016-2017 va ser professor de Teoria i Art Contemporani de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Artur Ramon és s historiador de l’art, antiquari i galerista. Deixeble de José Milicua. S’especialitza en gravat, especialment en el món de Piranesi. Del gravat passa al dibuix on és un expert de reconegut prestigi. Actualment exerceix com a Director gerent de ARTUR RAMON ART; ha internacionalitzat la marca exposant en TEFAF Maastricht, Salon du Dessin a París, i London Art Week i Màster Drawings a Nova York. Ha estat president del Comitè Organitzador del Saló d’Antiquaris de Barcelona i membre del patronat de la Fundació Barcelona des de 1993. Des de 1989 col·labora en diverses revistes i publicacions d’art com Antiquaria, Revista de Catalunya, El Guia, Serra d’Or i el Periòdic l’Art. També ha estat ponent a la Universitat de Barcelona, ​​Universitat de Girona i al Col·legi de Llicenciats de Sevilla. Ha organitzat i curat múltiples exposicions com Manolo, essencial: escultura, pintura, dibuix a la Fundació Francisco Godia de Barcelona; Smith reivindicat a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac; i Els Piranesi de Montserrat al Museu de Montserrat. És autor dels llibres Ofici d’Antiquari, Àlbum Manolo Hugué, Els Piranesis de Montserrat, Nada es bello sin el azar, El sant Jeròni penitent de Caravaggio a Montserrat i Museu nacional d’Art de Catalunya: un itinerari. És conferenciant, col·labora habitualment amb els mitjans de comunicació difonent aspectes relacionats amb el món de l’art i del antiquariat, actualment en Cultura / s de La Vanguardia, el suplement cultural d’El Punt / Avui, al Periódico i al programa 8aldia de Josep Cuní.

Us hi esperem!


Filed under: Uncategorized

Amics de la Història us proposa per aquest estiu tres llibres que debatrem a partir de l’octubre

Historia -

Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.

Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11).  La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18.30 a la sala Sagarra.

Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:

La voluntat La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Podeu llegir el primer capítol aquí

 

Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després,  Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.

Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món

Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.

Podeu llegir el primer capítol aquí

 

 

Jo confesso  és una novel·la de Jaume Cabré  publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.

L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Font: Contraportada de Jo confesso

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 18 de setembre 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 18 de setembre – Hotel Rivoli Ramblas (La Rambla, 128), 14.00 h.
L’inici del futbol a Barcelona. Història de la fundació del FC Barcelona

        Amb: Josep Bobé, Interiorista. Autor del llibre “Quan no érem ni onze”.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)