destacats

Art d’incògnit amb Benedetta Tagliabue

Art Ateneu -

29 de juny – Sala Pompeu Fabra

Fotografia d’Enric Bolaño

Des de fa uns dies un objecte misteriós enlluerna el Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès: és el llum Dome-90 de Benedetta Tagliabue que serà el punt de partida per una conversa amb la seva creadora.

Et convidem a participar a aquesta xerrada on passejarem entre arquitectura, instal·lacions efímeres i disseny.

Fotografia de Lluc Miralles

Benedetta Tagliabue va estudiar arquitectura a l’Istituto di Architettura di Venezia (IUAV). Directora de l’estudi internacional d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT fundat el 1994 amb Enric Miralles, amb seu a Barcelona i des de 2010 a Xangai.
Entre els seus projectes construïts més destacats el Parlament d’Edimburg, el Parc de Diagonal Mar, el mercat de Santa Caterina a Barcelona, al Campus Universitari de Vigo i el Pavelló Espanyol a l’Expo Universal de Xangai 2010, edifici que rep el prestigiós premi RIBA Internacional al Millor Edifici Internacional el 2011.
Actualment l’estudi desenvolupa a la Xina l’Escola de Negocis de la Universitat de Fudan a Shanghai, torres d’oficines a Taiwan i Taichung, els Espais Públics de Hafencity a Hamburg, Alemanya i dues estacions de metro a Nàpols i Clichy Montfermeil, Paris.
El seu estudi treballa en els àmbits de l’arquitectura, el disseny d’espais públics, rehabilitació, interiorisme i disseny industrial.
La poètica de la seva arquitectura, sempre atenta al context, ha merescut premis d’arquitectura internacionals, en l’àmbit de l’espai públic i el disseny.
En el camp docent, ha estat professora convidada a la Universitat de Harvard, la Universitat de Columbia i l’ETSAB de Barcelona, donant conferències regularment en fòrums d’arquitectura i universitats de tot el món, recentment s’ha integrat al jurat del prestigiós Premi Pritzker. El 2004 rep el Doctorat Honoris Causa de la Facultat d’Arts i Ciències Socials de la Napier University d’Edimburg, Escòcia.
El Royal Institute of British Architects (RIBA) li va concedir el novembre de 2013 el RIBA Jencks Award 2013, que s’atorga anualment a una personalitat que ha fet una contribució important a nivell internacional a favor de la teoria i la pràctica de l’arquitectura.
És també directora de la Fundació Enric Miralles on el seu objectiu és el de promoure una arquitectura més experimental seguint l’esperit del seu difunt marit i soci Enric Miralles.

 

Agraïm l’empresa Bover per la cessió temporal del llum Dome-90.

Art d’incògnit
Dijous 29 de juny – Sala Pompeu Fabra 19h

 

 


Filed under: Uncategorized

Art d’incògnit il·lumina el Pati de Carruatges

Art Ateneu -

Fotografia Enric Bolaño

Des de fa uns dies un objecte misteriós enlluerna el Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès: serà el punt de partida per una conversa amb el seu autor/a incògnit/a.

Amb ell/ella passejarem per un univers creatiu arrelat a Catalunya i alhora internacional, entre arquitectura, instal·lacions efímeres i disseny.

Aviat desvelarem més informació!

De moment, apunteu a l’agenda: 29 de juny, 19h Sala Pompeu Fabra


Filed under: Uncategorized

Madame De Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes

Historia -

Dimecres 14 de juny a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la tertúlia sobre Madame de Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes.

Intervindran Maite Muns, editora de L’art de la memòria , Mònica Miró traductora al català de l’obra De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions i Xavier Roca, notari i escriptor  de la biografia  Madame de Staël, la baronesa de la libertad.

Coordina el debat Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història.

 Biografia i obra

Anne-Louise-Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein (París, 1766-1817). Escriptora. Filla d’un important banquer ginebrí establert a París, de petita s’envolta de personatges com Diderot, Grimm o La Harpe gràcies a la influència del pare. A l’edat d’onze anys comença a escriure prosa i poesia gràcies a una intel·ligència atiada per aquestes companyies i per una estricta formació acadèmica. El 1786 es casa amb Eric-Magnus, ambaixador de Suècia i baró de Staël-Holstein, i publica sota el nom de baronessa de Staël Sophie ou les sentiments sécrets. Dos anys més tard apareix també Lettres sur les écrits et le caractère de J.-J. Rosseau, on elogia la figura de l’escriptor i filòsof suís.

La Revolució Francesa té un impacte directe sobre la vida de Mme. de Staël, que se sent ideològicament llunyana de la burgesia dominant perquè prefereix una monarquia racionalista. A causa de la Revolució es veu obligada a passar un temps a Suïssa i Anglaterra; el 1895 torna a París i hi publica Réflexions sur la paix intérieure, de caràcter més polític que literari. A instàncies del nou règim, el mateix any torna a Suïssa (aquesta vegada acompanyada per Benjamin Constant, amb qui mantindrà una complicada relació sentimental), on al cap d’un any veurà la llum De l’influence des passions sur le bonheur des individus et des nations, també de caire polític.

Establerta de nou a París, el 1800 publica De la littérature considerée dans ses rapports avec les institutions sociales, en què es mostra decepcionada per l’actitud autoritària de Napoleó i aposta per la llibertat com a peça imprescindible per la felicitat. Se separa del baró de Staël i publica Delphine (1802), novel·la on critica la feble posició de la dona en aspectes fonamentals de la societat. L’any següent el règim napoleònic obliga a emigrar Mme. de Staël, que emprèn un viatge per Frankfurt, Weimar (on coneix Goethe, Schiller i Wieland), Leipzig i Berlín (on coneix August Wilhem Schlegel, amb qui mantindrà una llarga i estreta amistat). A finals de 1804 enceta un nou viatge a Itàlia motivada per la infuència de Schlegel i Sismondi: visita Roma, Nàpols, Florència, Venècia i Milà. Arran d’aquesta experiència escriu la novel·la Corinne ou l’Italie (1807), que circula amb èxit per tota Europa i li garanteix un lloc entre els escriptors de primer nivell. El 1810 publica De l’Allemagne, on proposa un determinat Romanticisme basant-se en crítiques sobre alguns escriptors alemanys. Napoleó prohibeix l’obra, però la seva repercussió és notable a la resta de països europeus i Mme. de Staël, que fuig de França amb el manuscrit amagat, aconsegueix fer-ne una reimpressió a Anglaterra el 1813.

Viatja per Viena, Sant Petersburg, Estocolm i Anglaterra. El 1814 torna a París donant suport als Borbons i el 1816 es casa en secret a Itàlia amb John Rocca, un militar suís vint-i-dos anys més jove que ella. Publica De l’esprit des traductions (1816), on defensa la traducció com a eina per mantenir vives les literatures. Malalta, físicament decaiguda, passa els últims anys de la seva vida acabant d’escriure Considérations sur les principaux événements de la Révolution française (1818) i Dix années d’exil (1821), publicats pòstumament.

Font: Almirall. Portal del pensament i cultura del segle XIX. Redactat per Gemma Fabregat Palau i publicat  el 24/05/2012.

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

Escrita sota l’impacte de la Revolució Francesa, entre 1792 i 1796, en un moment convuls i crític com l’actual, l’obra de Madame Germaine Necker de Staël (1766-1817) De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions constitueix una indagació intel·lectual i sentimental alhora sobre les passions que impedeixen els homes i els pobles de ser feliços i sobre els recursos que trobem dins nostre per mirar de ser-ho. Assaig brillant escrit sota l’impacte de la Revolució francesa, a mig camí entre la filosofia política i l’antropologia psicològica, és per damunt de tot un exercici d’humanitat que ens interpel·la amb la mateixa força que ho feien els contemporanis.

Font: Contraportada de De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

 

 

 

 

 

 

 

Madame de Staël, la baronessa de la llibertat

Xavier Roca-Ferrer a Madame de Staël, la baronesa de la libertad (Erenice, 2015), ha construït un magnífic retrat d’un personatge i un temps especialment interessants. Estem parlant de la França que va des dels temps dels Il·lustrats fins a la derrota napoleònica, passant pels convulsos esdeveniments de la Revolució Francesa i per l’expansió exterior que a inicis del segle XIX es va portar a terme durant l’Imperi de Napoleó. Estem parlant dels temps en que França i especialment París era el centre del món del pensament i dels grans successos polítics que indicarien el camí a seguir a l’època contemporània europea. Germaine Necker, que així era el veritable nom de Madame de Staël, abans que es casés amb l’ambaixador suec a França, va ocupar un lloc de referència en la cultura i en la política francesa, tot incidint de manera notòria en alguns dels seus processos més destacats. Filla del ministre d’Hisenda francès, es va relacionar de manera intensa, de vegades íntimament intensa, amb figures de la talla de Diderot, Constant, Schlegel, Tayllerand, Goethe, Schiller, Lord Byron, i el mateix emperador Napoleó. En temps on els salons parisencs eren l’àmbit central de relació política i cultural, el seu es convertí en el més destacat, al que tothom aspirava a ser convidat si volis significar alguna cosa en la vida de París.

A diferència d’altres dames que feien d’amfitriones de la intel·lectualitat, Madame de Staël va ser ella mateixa una reputada pensadora i escriptora, essent notables els seus estudis de literatura comparada. Personatge contradictori com la majoria de la seva època, que volien transformar un món de l’Antic Règim en el que ja no creien, però que continuaven essent beneficiaris dels privilegis que la seva ideologia política deia combatre. Les classes populars, només les coneixien de referència. Una nena prodigi que va portar a terme una vida intensa i atzarosa, amb grans passions amorosos i intel·lectuals i que va viure nombrosos alts i baixos emocionals i vitals. Intel·lectual compromesa i defensora del paper de la dona en la societat que anava emergint, va ser expulsada de França pel propi Napoleó, i va tenir un paper cabdal en la derrota definitiva d’aquest el 1815. Personatge cabdal que es mou a mig camí entre l’entorn il·lustrat en que es va formar i el romanticisme que emergia com a corrent cultural que dominaria bona part del segle XIX. Una magnífica biografia per conèixer amb més profunditat uns temps cabdals per al esdevenir del món contemporani. Un molt bon i complert treball.

Ressenya de Josep Burgaya

La Baronesa de la libertad
Xavier Roca Ferrer

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918

Historia -

Dilluns dia 12 de juny  a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Jaume Comas, historiador, actor i gestor de la secció de Teatre de l’Ateneu. Presenta l’acte Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història.

 

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918. Batalles d’idees, disputes estètiques i creativitat artística en zona neutral: tradició, modernitat i avantguardes.

 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

 

Tres imatges: el monument Als Voluntaris catalans, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sintetitza el relat de la solidaritat, l’aportació heroica, patriòtica, popular, —evidentment sublimada—. Un home nu i mirant al cel, com si entregués l’ànima, avança aixecant els braços amb una baioneta i un ram d’olivera. A diferència del que s’estilava en l’època, el pedestal és mínim, al mig d’un parterre.

Imatge: Escultura de Josep Clarà. Monument “Als Voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat  1914-1918…”

El segon monument El cavaller de bronze, que contrasta amb l’anterior, és un emblema de l’imperi rus, i reconvertit més tard, en símbol legitimador del nou estat soviètic, arrelat en un passat que justificarà la russificació estalinista de les nacionalitats. Són dos monuments de gestualitat excessiva com si maldessin per transcendir llur condició apol·línia. 

 

Imatge: El cavaller de bronze.  Estàtua eqüestre de Pere el Gran, Sant Petersburg , Rússia Encarregada per Caterina la Gran i creada per l’escultor francès Étienne Maurice Falconet, 1768.

Àurea de Sarrà, la nostra Isadora Duncan, entremig de les dues escultures se’ns mostra com la nova alenada dionisíaca de llibertat. La dansa s’allibera de la tradició formal i cerca les arrels en la puresa clàssica. Les arts, de fet, fa més d’una dècada han fet la seva revolució contemporània. La guerra i la postguera precipitaran el procés de canvi. Anys de tensió, de capgirament, tot a punt per fer un salt endavant, però la història no és un relat lineal.

 

Imatge: Àurea de Sarrà (1894-1975) al teatre de Dionís d’Atenes

Fitxa biogràfica d’Àurea de Sarrà

Font: informació facilitada per Jaume Comas

.

Art Ateneu -

Art d’incògnit – Icona del disseny

8 de juny – Sala Pompeu Fabra 19h

Amb Nani Marquina, dissenyadora, i Mai Felip, comissió Arts Visuals.

“Una de les premisses més importants d’un bon disseny és l’economia de mitjans i el cost final, cosa que no tenen les peces que no poden ser fabricades de manera totalment industrial”.
Rafael Marquina

Us convidem a un diàleg entre dues peces amb una doble vinculació: un passatge generacional i una mateix concepte de disseny com a fusió de funcionalitat i estètica.

 Rafael Marquina va dissenyar el setrill antidegoteig l’any 1961. Un dels productes més emblemàtics i reconeguts del disseny internacional; un producte icònic que ha estat objecte de còpies arreu del món. La setrillera resol amb enginy el degoteig de l’oli, una solució magistral que la resta de setrilleres no havien solucionat abans. Un producte transparent, estable i precís que conté l’essència del millor disseny.
Rafael Marquina reinterpreta amb eficàcia un objecte d’ús quotidià i domèstic molt arrelat a la cultura i tradició. La forma amb dos cons capiculats, un de gran que fa de recipient del líquid i l’altre de petit que recull el degoteig i fa d’embut per omplir el setrill, es converteix en la millor manera d’agafar el setrill sense haver de dissenyar una nansa per agafar-lo. La base del recipient és ampla i fa del setrill un objecte estable i segur.
La setrillera que produeix Mobles 114 és l’única que respon al disseny original que va guanyar el premi Delta d’Or de l’ADI-FAD el 1961 i el Delta D’Or 25 anys 1986.

 Les catifes condensen l’essència de nanimarquina, marca fundada el 1987 amb el desig de “dissenyar catifes visualment sorprenents de les quals la gent gaudeixi” i en un moment on no existien catifes contemporànies a Espanya més enllà de les tradicionals. La idea de transformar la catifa clàssica en element contemporani va ser el tret distintiu d’aquest projecte referent de l’esena del disseny espanyol des dels anys vuitanta.

Les catifes són un exemple de l’atenció i esforç de Nani Marquina cap a la investigació de les matèries primeres i els processos de manufactura, factors que van enriquir el valor estètic dels dissenys d’una marca pionera també en l’aposta per al concepte de catifes d’autor i la incorporació de col·lecciones de dissenyadors externs de renom internacional.

En aquestes peces és fa visible la incorporació de la artesania i la tradició com a nou concepte de disseny, un tret diferencial de nanimarquina que des de 1993 va transferir la seva producció a la Índia del Nord explorant nous camins de producció mitjançant les pràctiques artesanals.

 

 

Rafael Marquina (Madrid 1921- Banyoles 2013) és un reconegut dissenyador, arquitecte i escultor català, pioner en el camp del disseny industrial, Marquina va crear també molts espais d’arquitectura interior. Fundador de l’ADI-FAD, juntament amb noms com André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas o Miguel Milá.
Com a interiorista, va dur a terme la reforma de la Joieria Roca de J.M. Sert a la ciutat de Barcelona l’any 1969, entre molts altres projectes.
Cal remarcar el disseny de la seva setrillera, àmpliament copiada i imitada en múltiples versions i, sens dubte, el producte més emblemàtic del disseny espanyol.
Rafel Marquina va entendre el disseny com una disciplina racional que implica una millora progressiva en l’ús del producte per part de l’usuari, i també una millora dels processos de fabricació.
Va compaginar l’activitat professional amb la publicació d’articles de disseny, arquitectura i art.

Després d’estudiar disseny industrial a l’Escola Massana i comprovar l’èxit dels seus primers dissenys de teixits realitzats per encàrrec, Nani Marquina es va embarcar en la –aleshores desconeguda– carrera de dissenyadora industrial.

Fidel a si mateixa i intuint els resultats que podien generar els seus dissenys, el 1987 crear la seva pròpia marca dedicada al disseny, edició i distribució de catifesexploraronió com a nou concepte de disseny va diferenciar i caracteritzar la marca prMINI TROÇ i articles tèxtils per a la casa sustentats en valors com l’observació, la innovació, les emocions i la capacitat de contemporitzar les tradicions artesanals fins avui en dia.

Per les seves creacions Nani Marquina va rebre reconeixements internacionals com ara el Premio Nacional de Diseño i el Premi Cambra a la Gestió Empresarial (2005) així com nombroses nominacions en diferents edicions del Premio Príncipe Felipe a la Excelencia Empresarial. Així mateix, se li va atorgar l’International Women Entrepreneurial Award de la Cambra de Comerç de Manhattan i el Premio FIDEM a la Mujer Emprendedora del 2007. Va ser presidenta del ADP (Associació de Dissenyadors Professionals) i de la Red (Reunión Empresas de Diseño). Des de principi de 2014 és la presidenta del FAD (Foment de les Arts i Disseny) Enguany commemora els 30è aniversari de la creació de l’empresa nanimarquina.


Filed under: Uncategorized

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat.

Historia -

Dilluns dia 16 de maig a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “El pensament i obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, ateneista, historiador i membre del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (CEHCI). Presenta: Maria Mestre, historiadora i adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu.

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris.

Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906.

A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya.

Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

Manuel Pérez Nespereira (Barcelona, 1961) és doctor en història contemporània de Catalunya. Ha col·laborat en l’elaboració de diverses obres col·lectives, entre les quals destaquen Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1812-1975), publicada l’any 1999, i L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural, editada el 2006, totes dues dirigides per Jordi Casassas i Ymbert.

Entre la seva obra individual sobresurten La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX (2003), i La secessió catalana. Els corrents intel·lectuals europeus de la fi de segle (1872-1900) (2007), a més d’articles sobre història cultural i nacionalisme en diverses revistes especialitzades en història i pensament. L’any 2006 va obtenir el premi Projecte Prat de la Riba i La Nacionalitat Catalana, que va donar lloc a l’obra Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d’un estat català.

També és l’autor de La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002 (A) i Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004 (A).

Bibliografia bàsica

  • Pérez Nespereira, Manuel: Prat de la Riba: Nacionalisme i formació d’un estat català, Barcelona, Base, 2007
  • Rovira i Virgili, Antoni: Prat de la Riba, Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Olivar Bertrand, Rafael: Prat de la Riba, Barcelona, Aedos, 1964
  • Prat de la Riba, Enric: Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos. tria, sistematització i pròleg de: A. Rovira i Virgili, Barcelona, Editorial Catalana, 1918
  • Prat de la Riba, Enric, 1870-1917: Obra completa, Barcelona; Institut d’Estudis Catalans, Proa, 1998-2000
  • Cattini, Giovanni C: Prat de la Riba i la historiografia catalana. Intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX, Catarroja, ed. Afers, 2008.

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta glòria”

Historia -

Dilluns 8 de maig a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta Glòria” la gran novel·la de Joan Sales. Dolors Ayats i Ferran Cortès seran els ateneistes i primers lectors que comentaran aquesta obra. Després s’obrirà el debat amb tots els participants. Moderen la tertúlia Carme Llobet i Joan Solé de la secció d’Història.

Els personatges

“Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor (“l’amor i el macabre” de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta. (Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

 Comentaris sobre l’obra (Maria Bohigas)

La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.

Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les “Últimes notícies”, la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. “Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…”, diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints”, n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.

(Maria Bohigas. “Edició del centenari de Joan Sales”, Vilaweb, 1 de juny de 2012) 

Biografia de Joan Sales

Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d’una família d’hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l’òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.

Crescut en un entorn catòlic, durant l’adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l’inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l’ortodòxia de la disciplina del partit.

Treballa a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d’altres. Es casa l’any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l’uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l’any 1942.

Després de passar per l’Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d’Informació Militar (SIM), sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s’exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s’estableix a Mèxic. Aprèn l’ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d’altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L’AtlàntidaCanigóLa nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

L’any 1948 retorna a Catalunya amb l’objectiu “d’editar en català tant com es pogués”. S’estableix a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, com a conseller literari. L’any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l’exili en el volum Viatge d’un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l’edició d’obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l’editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d’autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.

Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l’editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d’aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del DiamantMirall TrencatQuanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d’algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d’història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.

D’entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l’autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de “cosa inspirada”. No trobo altra manera d’expressar allò que enclou de misteriós una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».

Joan Sales desitja per al Club Editor “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”, segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d’estendre l’ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l’antinovel·la o el desafiament a l’intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l’època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l’anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d’Unió Democràtica de Catalunya.

El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.

La primera versió d’Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d’Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l’últim capítol, “Últimes notícies”, en una novel·la separada, El vent de la nit.

De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana.

Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l’autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, “Últimes notícies”, en una novel·la independent, que el mateix autor ja s’havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l’edició definitiva d’una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta Maria Bohigas.

El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’època.

L’any 1977 pot reintegrar-se a l’administració pública, i dirigeix l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

Informació extreta de: Joan Sales http://www.escriptors.cat/autors/salesj/

Primera conferència pertanyent al cicle “L’autor i la seva obra” en la que Joan Sales contesta les preguntes dels oients. Ateneu Barcelonès, 1978.

http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/467

Enregistrament sonor d’una breu conferència de Joan Sales seguida d’un col·loqui amb els participants del cicle “L’autor i la seva obra” que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès. Recomanem que l’escolteu per conèixer la vitalitat de Joan Sales i la seva claredat de pensament.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 29 de maig 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 29 de maig – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Els esports de gel al sud d’Europa

        Amb: Maria Teresa Samaranch, Membre del Consell Directiu de la Federació Internacional de Patinatge sobre Gel (ISU).

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 


Albert Guinovart i Xano Armenter posaran ‘Música i color’ en un concert que combinarà les composicions de Skriabin i la pintura digital en directe.

Art Ateneu -

El proper 3 de maig, a les 19h, el compositor i pianista català oferirà un recital que recorrerà l’evolució estètica del compositor rus i posarà les seves obres en diàleg amb composicions pròpies. A la vegada, Xano Armenter farà diverses interpretacions cromàtiques d’aquest sons, generades digitalment en rigorós directe, i que es projectaran a la gran pantalla de la Sala Oriol Bohigas.

Aquest concert forma part de la col·laboració entre les seccions de Música i d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès amb l’objectiu d’oferir una experiència pedagògica única i nova, en la qual Xano Armenter farà la seva pròpia aproximació personal a l’obra de Skriabin tot generant un nou sentit que doni vida a l’obra més enllà de la voluntat del seu autor. Tot plegat, i amb aquesta voluntat divulgativa, serà posat en context gràcies a la introducció musicològica que realitzarà Víctor Estapé, destacat compositor, musicòleg i Director Acadèmic del Conservatori del Liceu.

Aleksandr Skriabin (1872-1915) és segurament el compositor més associat al treball al voltant de la relació entre música i color. Ell mateix es declarava posseïdor de sinestèsia, la característica neurològica mitjançant la qual algunes persones poden percebre sensacions de diferents sentits en un sol acte perceptiu sense necessitar la mediació d’una substància que l’alteri. En el cas del compositor rus, ell afirmava poder “veure” els sons, és a dir, associar determinades notes o tonalitats a diferents colors. Aquesta associació, potser una de les formes més comunes de sinestèsia, també l’han manifestat músics com Nikolái Rimsky-Kórsakov o Olivier Messiaen.

Albert Guinovart. Albert Guinovart és un dels músics més reconeguts del nostre país i també internacionalment, amb una extensa trajectòria que l’ha consolidat com a artista integral capaç de destacar en àmbits tan diversos com la composició, l’orquestració, la docència, la interpretació pianística i els enregistraments.

Com a pianista ha tocat amb destacades orquestres i directors internacionals, amb les quals alterna el gran repertori romàntic i clàssic i les composicions pròpies, moltes de les quals ha enregistrat. Precisament, la seva faceta de compositor el situa com un dels nostres autors més estimats, amb un catàleg que inclou òperes (Atzar i Alba Eterna), el ballet Terra Baixa, musicals de gran èxit com Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí, el musical de Barcelona, Paradís, La Vampira del Raval, Scaramouche o diverses bandes sonores cinematogràfiques i televisives, vuit concerts per a solista i orquestra i una prolífica producció cambrística i d’arranjaments que ha estat dirigida per directors com Neville Marriner, Phillipe Entremont, Lawrence Foster, Gianandrea Noseda, Franz Paul Decker o Vasily Petrenko, Plácido Domingo o Gustavo Dudamel. També és Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Cal destacar que Albert Guinovart fou qui estrenà l’actual piano Yamaha de la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

Xano Armenter.  Nascut a Las Palmas d’una família catalana, va estudiar disseny gràfic a Eina (1973 – 1976) així com belles arts (1978 -1980). Posteriorment, s’instal·là a Nova York on completa els seus estudis a la School of Visual Arts con Milton Glaser (1981) i s’endinsa en e gravat a la New York Academy (1982). Durant els vuitanta viu en el East Village novaiorquès treballant a l’estudi Milton Glaser Inc. i exposant en el Lower Manhattan. En les seves pintures, inicialment influïdes pel pop, el graffiti i l’expressionisme figuratiu propis de l’època, destaca una equilibrada fusió de sensibilitat expressiva i bellesa pensada. Des de 2012 ha incorporat com a nou mitjà creatiu l’iPad, una eina que li permet capturar idees i experimentar amb molta agilitat. Actualment viu i treballa a Barcelona.

Víctor Estapé. Va iniciar la seva formació musical al Conservatori de Terrassa amb Jordi Figueras i Maria Vancells. Ha estudiat Composició amb Benet Casablancas i Josep Soler al Conservatori de Badalona. Becat pels Governs Austríac i Espanyol, i la Generalitat de Catalunya, va ampliar els seus estudis a la Hochschule für Musik und Darstellende Kunst de Viena (Àustria) amb Erich Urbanner (Composició), Karl-Heinz Füssl (Anàlisi Formal) i Diether De la Motte (Teoria), entre d’altres.

Ha ensenyat a diversos centres del país (Conservatori de Lleida, L’Escola de Música de Barcelona, Universidad de La Rioja,…) i en l’actualitat és Director Acadèmic del Conservatori Superior del Liceu, on dóna classes de Composició, Anàlisi i Història de la Música.

És col·laborador habitual de diverses entitats amb articles i conferències sobre temes d’anàlisi musical. Ha desenvolupat diversos estudis sobre temes analítics molt diversos, entre els que destaquen els dedicats a la música de Mompou i al llenguatge harmònic de Wagner, tema en el que es basa la seva Tesi Doctoral.

És autor de diverses obres de cambra, vocals i orquestrals, amb les que cerca desenvolupar un llenguatge personal que busca l’expressió i la comunicació tot traient conclusions d’influències molt diverses.

PROGRAMA

ALEKSANDR SKRIABIN (1872-1915)

Trois Morceaux, Op. 2 (1887)

  1. Étude
  2. Prélude

III. Impromptu à la Mazurka

Impromptu, Op.14, núm. 1 (1895)

Deux Poèmes, Op.32 (1903)

  1. Andante cantabile
  2. Allegro. Con’eleganza. Con fiducia

Trois Morceaux, Op.52 (1907)

  1. Poème
  2. Enigme

III. Poème’languide

Poème Nocturne, Op. 61 (1911-1912)

Deux Poèmes, Op. 71 (1914)

  1. Fantastique
  2. En rêvant, avec une grande douceur

 

ALBERT GUINOVART

Skyshadows

Nocturn a Chloé

Fantasia-Evocació

 

Albert Guinovart, piano

Xano Armenter, pintura digital

Víctor Estapé, presentació

Us hi esperem! Entrada gratuïta amb aforament limitat.


Filed under: Uncategorized

Josep Tarradellas: continuïtat i futur. Commemoració del 40è. aniversari del seu retorn a Catalunya

Historia -

El 23 d’octubre de 1977 el President de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, retornà a Catalunya després de 38 anys d’exili.

Divendres, dia 21 d’abril –a les 19h-, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i l’Associació Cultural  Vibrant portaran a terme, en la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, un acte commemoratiu  recordant aquesta data, on s’analitzaran des de diferents punts de vista, la figura del President Josep Tarradellas així com el moment històric, polític, social i personal que emmarcà tot aquest procés.

Les ponències d’aquest acte correran a càrrec de Montserrat Catalán, secretària personal de Josep Tarradellas, exdirectora de l’Arxiu Tarradellas i actualment comissària dels actes de commemoració dels 40 anys de retorn del President Tarradellas; Jordi Miravet, president de l’Associació del Memorial 1714 i col·laborador de l’Associació Vibrant; i Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i vocal de la Junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Presentarà l’acte Maria Mestre,  historiadora i adjunta a la ponència de la Secció d’Història de l’Ateneu.

Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 19/02/1899 – Barcelona 10/06/1988), havia iniciat la seva singladura dins del món de la política, durant els primers anys de la II República, de la mà de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil va ocupar els càrrecs de conseller de Finances i de president del consell executiu de la Generalitat, i president de la Comissió d’Indústries de Guerra fins a la seva expropiació el 1938.

Ja en ple exili, durant les eleccions de les vacants al Parlament i a la Presidència a la Generalitat de Catalunya, en les que varen votar 27 dels 60 diputats que formaven aleshores la cambra catalana, va sortir escollit President de la Generalitat per 24 vots. La seva proclamació com a President es portaria a terme en l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, el 7 d’agost de 1954 i, posteriorment fixaria la seva residència i el domicili institucional al Clos de Mosny –Sant Martin-le Beau (França).

© Arxiu Tarradellas

Durant aquesta etapa d’exili, la Generalitat de Catalunya publicà tres números del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC): el primer, de juny de 1956, en què el President Tarradellas signava un decret pel qual s’anunciava que la presidència de la Generalitat podia  nomenar delegacions generals i especials a Catalunya, a l’exili i “als territoris on l’emigració catalana ho justifiqui”. I els altres dos, de maig i d’agost de 1977, per una banda, prepararien el camí cap al restabliment de l’autogovern i el retorn del President de la Generalitat i , per l’altra, es farien públics els acords establerts entre Adolfo Suárez –President del Govern d’Espanya- i Josep Tarradellas – President de la Generalitat de Catalunya-.

Després de derogar-se la llei de 1938 – per la qual el règim franquista, violant el marc legal vigent en aquells moments, i sota la força de les armes, havia “eliminat” les institucions catalanes- se signà el Reial Decret Llei de 29 de setembre de 1977 que restablia “provisionalment” la Generalitat de Catalunya.

Celebrades les primeres eleccions al Parlament de Catalunya d’ençà de 1932, deixà la presidència de la Generalitat el mes d’abril de 1980, passant el relleu a Jordi Pujol i Soley.

Bibliografia bàsica:

Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys. Generalitat de Catalunya / institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2011.

Pujol, E.: Josep Tarradellas. El retorn del president (1977). Edicions DAU.

Tarradellas, Josep: Carta en defensa pròpia. Pagès Editors, 2012.

Tarradellas, Josep: Crònica de la Guerra Civil a Catalunya (2 vols). Edicions Dau.

Pàgines web:

 

“Homo Deus. Una breu història de la humanitat”. Debat i tertúlia.

Historia -

Dilluns dia 10 d’abril a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia sobre “Homo Deus. Una breu història del demà” organitzada per Amics de la Història.

La sessió sobre el darrer llibre de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, comptarà amb les intervencions inicials d’Ignasi Aragay, director adjunt de l’Ara, Ferran Cortès i Maite Majó lectors i ateneistes. Modera la sessió Joan Solé Camardons.

A continuació podeu llegir l’article ressenya d’Ignasi Aragay El futur o el final de la humanitat?” publicat al diari ARA.

Després de fer una sintètica i apassionant història de la humanitat amb el bestseller erudit Sàpiens, Yuval Noah Harari hi torna amb Homo Deus (Edicions 62, traducció d’Esther Roig), un assaig igualment suggerent, intel·ligentíssim, però contra el que pugui semblar, més literari que científic. Harari és, sens dubte, allò que en diríem un savi: algú que no només està dotat d’una gran erudició que en el seu cas és alhora humanística i científica, sinó que la sap posar al servei d’un pensament, d’una visió del món, de l’ésser humà i de la vida a la Terra. I com tot pensador ambiciós, pretén superar els paradigmes ideològics que l’han precedit i crear un nou relat.

Homo Deus, Harari defensa que estem a l’etapa final de l’humanisme que va encetar el Renaixement, i que la conseqüència lògica d’haver posat l’home al centre de tot és que aquest ja pot aspirar a esdevenir un déu a la manera de l’antiga Grècia, és a dir, un superhome. L’espècie humana per fi està realment en disposició de vèncer la fam i la guerra, de trobar la felicitat i de superar la mort. Deunidó.

Dit així, sembla una broma, oi? Doncs no ho és: els avenços en enginyeria genètica, nanotecnologia i interfícies cervell-ordinador ens porten cap a aquest nou món de perfecció infinita, individual i col·lectiva. Només que aquesta victòria total pot comportar la mateixa desaparició de l’ésser humà tal com l’hem conegut. Per què? Doncs perquè la intel·ligència artificial (IA) està superant la humana. “Els algoritmes seran tan bons prenent decisions en comptes de nosaltres que seria una bogeria no seguir el seu consell”, de manera que l’individu no serà esclafat pel Gran Germà, sinó que “es desintegrarà des de dins”.

En termes ideològics, la conseqüència d’aquest procés és que de les religions humanistes dels segles XIX i XX (liberalisme, socialisme) estem passant aquest segle XXI a les religions tecnològiques (tecnohumanisme -éssers humans amb superpoders- i dadisme -religió de les dades-). I potser no ens adonem que, en aquest trànsit, la intel·ligència s’està escindint de la consciència. Adéu al lliure albir. ¿Serem uns humans tan millorats, tan monitoritzats, que haurem perdut la capacitat de decidir, de somniar i d’imaginar? “Durant milions d’anys hem estat ximpanzés millorats. En el futur, potser serem formigues massa grosses”.

Al principi he afirmat que la tesi de Harari és més literària que científica. Diria que s’ha deixat portar per la seva immensa capacitat de crear un relat, i per la voluntat de fer-lo atractiu, dramàtic. ¿I quin millor dramatisme, parlant del futur de la humanitat, que fer desaparèixer l’home? El seu llibre, més que una predicció, és un efectista toc d’alerta que acaba amb tres preguntes inquietants: 1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades? 2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència? 3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres?

Harari ens torna a il·lustrar i a sorprendre. Esperem que els seus auguris quedin en ficció i que ressenyes com aquesta les pugui seguir escrivint un humà com ara IA (Ignasi Aragay) i no un nou ésser IA (intel·ligència artificial)

Article d’Ignasi Aragay: http://llegim.ara.cat/futur-final-humanitat_0_1664833568.html

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 24 d’abril 2017

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 24 d’abril – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
El Circuit, una infraestructura estratègica

        Amb: Vicente Aguilera, President del Consorci del Circuit Barcelona-Catalunya i del Clúster de la Indústria d’Automoció de Catalunya.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 


Les Tic a la presó: eines per a la comunicació i participació

Ciència i Tecnologia -

El pròxim 27 d’abril, dijous, a sala Segarra, 19 hores,  tindrem la presència d’en Julio Zino, un autèntic referent en matèria d’us de la tecnologia a les presons, com una eina de millora i inclusió dels seus interns a la nostra societat.

Julio Zino, Antropòleg, professor associat de la Universitat de Barcelona, especialista en processos organitzatius i de transmissió cultural. Treballa als serveis penitenciaris com a coordinador de programes de foment de l’ús de les TIC als centres penitenciaris.

Julio Zino

Enllaços


Visita a “Cirlot i els artistes a l’entorn de del Correo de las Artes. 1957 – 1962. Col·lecció Joan Gil”

Art Ateneu -

Visita comentada pel comissari Joan Gil a una exposició que descobreix la vessant de crític de Juan-Eduardo Cirlot, el protagonista de la sessió d’Art d’Incògnit del març. Dimecres 26 d’abril a les 18h
Espai Volart – Fundació Vila Casas – C. Ausiàs Marc, 22 Imprescindible reserva a artsvisualsateneubcn@gmail.com


Filed under: Uncategorized

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

Historia -

Dimecres 5 d’abril a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

 

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

 

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

Les aus a la Roma antiga

Art Ateneu -

Una anàlisi del paper dels ocells a la societat romana a partir de vestigis osteoarqueològics, representacions en frescos i mosaics i autors clàssics.

Amb Lluís Garcia Petit, bioarqueòleg i historiador de l’alimentació, i Karin Faber, matemàtica, ornitòloga i fotògrafa de la natura.

Modera: Martí Boada, professor de Geografia i Ciències Ambientals (UAB).

Dimarts 21 de març a les 19h. Sala Verdaguer.


Filed under: Uncategorized

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Historia -

Dilluns 13 març a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Modera la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història. Josep Sanmartí i Joan Solé faran els primers comentaris com a lectors i obriran la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”