El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme
Dimecres 17 gener de 2024 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023.
També intervindrà Gonzalo Pontón, historiador i editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència i que ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu. Properament estaran catalogats i disponibles.
Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu
Accés Obert.
El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerismeEl feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.
En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.
La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.
La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana», que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.
Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.
L’Esquella de la Torratxa, 27 d’agost de 1920– Com estàs, estimada enemiga meva?
– Sí, mira… anem tirant. Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura
Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí
Enric Ucelay-Da CalEnric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.
Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/
Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.
Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.
Xavier Casals Meseguer (Blog de Xavier Casals)(Barcelona, 1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).
La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.
Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).
Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).
Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra: La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).
Gonzalo Pontón Gómez(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.
L’Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920 “A qui li toca, avui? “ Més informació«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)
«El primer fascismo español nació en Barcelona» (DIARI ARA)
