Sota la presidència del General Despujol i el representant dels socis, Ferran Valls i Taberner, comencen les depuracions i confiscacions. En primer lloc, es confisquen les biblioteques d’ateneistes exiliats per ser incorporades a la de l’Ateneu. De tal manera la Biblioteca Cabot i la de Pere Coromines s’espolien el 1939, així com les de Carles Riba o el mateix expresident Josep Tarradellas.
La nova junta lliura a les autoritats militars franquistes correspondència privada de socis com Pompeu Fabra, Aurora Bertrana, Rovira i Virgili o Francesc Pujols. I creen tres llistes de socis: els “bons”, els que calen ser donats de baixa per haver col·laborat amb la República i aquells desconeguts que demanen ser investigats.
|
|
Els bibliotecaris Enric Alonso, Jeroni Guillén i Lluís Jofre |
El 1941 es fan uns Nous Estatuts que subroguen totalment la institució al règim. De tal manera la institució rep el suport econòmic del Ministerio de Educación fins al 1952 i el del Ministerio de Información y Turismo fins al 1972. L’ajuda del ministeri dóna estabilitat econòmica a l’Ateneu i permet unes grans obres de reforma a finals dels 60 que inclouen: una nova façana a la plaça Vila de Madrid, tres noves plantes, una nova sala d’actes i nous espais per activitats.
Pel que fa a l’activitat cultural, trobem el retorn d’antigues figures eminents de l’Ateneu com Eugeni D’Ors, ara partidari del franquisme o l’artista, Salvador Dalí. Durant el 1953 s’arriba a celebrar el cinquantenari de la mort de Jacint Verdaguer i el centenari d’Antoni Gaudí. Fins i tot, el 1958, el medievalista Martí de Riquer, impartirà un curs d’estilística i lexicografia del català.
|
|
Obres al Jardí (Anys 60) |
La suposada apertura del règim franquista durant els 60 coincideix amb la celebració del centenari de l’Ateneu. Durant aquest període fins a la mort del dictador el 1975 es pot experimentar una demanda de l’entitat cap a la democratització.
L’ingrés de socis joves, estudiants i professors universitaris provoca una revolució silenciosa i la progressiva recuperació d’intel·lectualitat que desembocarà en intents de democratització quan ateneistes, com ara Montserrat Roig, arribin a la Junta.
El 1970 hi ha un primer intent de canvi que és impedit per la Junta, presidida per Ignasi Agustí. 5 anys després, dos mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, 161 socis exigeixen públicament la democratització de l’Ateneu. Aquest fet esdevé l’espurna que portarà la Transició i el retorn del catalanisme a l’entitat després de la llarga dictadura. Els socis, les juntes i l’activisme van començar a recuperar un terreny quasi donat per perdut.
