Quan el meu pare em va inscriure a l’Ateneu no podia pensar que, al cap de 60 anys, en seria president, sobretot perquè la meva activitat la veia només centrada en l’a rquitectura. L’Ateneu —amb la seva Biblioteca— em va obrir altres aficions, per exemple, la història i el periodisme, que amb alguns entrebancs he anat mantenint. Els meus primers llibres —un sobre Barcelona i un altre sobre el Modernisme— naixeren en aquesta Biblioteca. És cert que la vida m’ha anat portant cap a d’altres activitats públiques: director de l’Escola d’Arquitectura, president de la Fundació Miró, Delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament, president del Consell d’E dicions 62, Regidor de Cultura, etc. Potser aquesta línia és la que m’ha portat, al final, a la presidència de l’Ateneu, una benemèrita institució que no és la mateixa que aquella de la meva joventut, però que manté unes excel·lències encara avui adequades. No sé si és un càrrec que em correspon, però m’excuso pensant en un dels arquitectes que més admiro —Lluís Domènech i Montaner— que presidí reiteradament l’entitat i que emprengué la tasca de la nova instal·lació al carrer de la Canuda, ara fa cent anys. La distància qualitativa és evident, però l’entusiasme s’hi aproxima. ¿Aconseguirem fer un pas endavant, certament definitiu, amb la restauració i reorganització de la Biblioteca, objectiu fonamental de la Junta que m’honoro en presidir?