L’associacionisme andalús a Catalunya, una història sobre la manipulació de l’enyorança

Si la Feria de Abril de Sevilla neix sota l’impuls de dos empresaris, un de català, Narcís Bonaplata, i un de basc, José María Ybarra, l’any 1847, amb la intenció d’establir un espai perquè la classe dominant andalusa pogués incrementar els seus intercanvis i per tant els seus negocis, la Fira d’Abril de Catalunya es comença a gestar en albirar-se la fi de la dictadura i sota la batuta d’un militar d’alta graduació establert a Barcelona.

L’any 1969, de la mà del tinent coronel Linares, es funda a Barcelona la Casa de Andalucía, la que fins fa poc estava situada a la Via Laietana, una entitat promoguda pel Movimiento Nacional, partit únic que sustentava la dictadura franquista. Pels volts de 1970, el qui anys després seria el primer director de política migratòria de l’incipient govern autonòmic andalús, Gonzalo Crespo, encoratja i proposa a un grup de persones organitzades al voltant de la Casa de Andalucía de Barcelona la celebració d’una Fira d’Abril a l’estil de la de Sevilla, però a Catalunya. En aquell moment es compten unes 800.000 persones d’origen andalús a Catalunya i, per tant, susceptibles de ser manipulades políticament pel fet de no haver nascut en aquesta terra. Al mateix temps ja es comença a denominar Catalunya com “la novena província andalusa”.

L’any 1971 a Castelldefels es realitza una prova del que havia de ser la Fira d’Abril de Catalunya de la mà d’un col·lectiu vinculat a la Casa de Andalucía de Barcelona. La primera Fira va ser una experiència pilot per a copsar quina resposta rebria per part de la població. Davant l’èxit de la convocatòria, els organitzadors van impulsar les properes edicions. Els anys successius es va continuar celebrant a Castelldefels fins al 1978. L’any 1979 la Fira es fa a l’Hospitalet de Llobregat i l’any 1980, per primera vegada, es celebra al municipi de Barberà del Vallès, on s’instal·larà fins al 1993.

No hem d’oblidar que el 1980 es porten a terme les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i que el PSA, Partit Socialista Andalús, hi obté dos escons. Una dada important, atès que aquest partit es presenta sota el lema que els originaris d’Andalusia en terres catalanes havien de votar els seus, és ha dir, una formació política que volia dividir el conjunt del poble català en funció del lloc de naixement de cadascun dels seus habitants, una fòrmula que podria haver trencar la cohesió social i un intent de tirar per terra el consens d’una divisa inclusiva i de gran calat: un país, un sol poble. També és important recordar que el PSA desenvolupa la seva campanya electoral mitjançant la xarxa de cases i centres regionals andalusos estesa per Barcelona i la seva àrea metropolitana. Encara que el nombre total de vots del PSA va mostrar la fragilitat d’una proposta pensada per un altre cos social i que només dos diputats poca feina podien realitzar al Parlament, les forces polítiques catalanes sí que van estar receptives a aquest moviment. Sorprèn aquesta recepció, la qual es fa realitat a través de la por, tenint en compte que el 1984 el PSA no es torna a presentar a les eleccions catalanes i el partit desapareix de l’escena política catalana.

Tampoc podem oblidar que és l’any 1982 quan es constitueix la FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas de Catalunya), grup que a partir de la seva creació agafa el compromís d’organitzar la Fira d’Abril de Catalunya. He de fer èmfasi en el fet que quasi per les mateixes dates es dilueix el PSA a Catalunya i es consolida la FECAC. Un partit ha de ser validat per les urnes i una federació de caire cultural no. Un detall que no hem de menysprear. Si les urnes no van estimar el PSA, millor posar en marxa un artefacte que sota la ingènua cuirassa de l’enyorança i el respecte per la diversitat cultural, faci el mateix treball que el PSA, però sense que el poder se’l guanyi amb els vots democràtics dels ciutadans. Seran els polítics porucs de les dues forces hegemòniques a Catalunya els encarregats d’inflar un globus sonda que, amb el temps, ha aconseguit un volum considerable i que porta per nom FECAC.

Seguint amb la cronologia de la Fira d’Abril de Catalunya, constatem que el 1994, l’esdeveniment es trasllada a Can Zam, Santa Coloma de Gramanet, on restarà cinc anys. El 2000 se celebra a Sant Adrià de Besòs, mentre troben un recinte definitiu. En aquest període, des del 2001 al 2004, es fa a la platja de la Nova Mar Bella, a Barcelona, i serà l’any 2005 quan s’inaugura l’època actual: plaça central de l’espai del Fòrum.

Tornant enrere, hem de matisar que durant els anys que la Fira d’Abril de Catalunya se celebra a Barberà del Vallès, des de l’Ajuntament d’aquesta ciutat es volia treure pes folklòric a la festa, organitzant, en paral·lel al ball de sevillanes, les tapes i el vi, una sèrie d’activitats complementàries com ara recitals de flamenc, xerrades i debats sobre la immigració, l’Estatut, la llengua catalana i altres. Recordem amb estima la predisposició i la bona voluntat dels conferenciants, així com la gran assistència de públic per a escoltar Francesc Candel, Josep Maria Huertas Claveria i Ignasi Riera.

Cap al 1986 el PSC comprova que, mitjançant el govern de la Generalitat, la coalició de CiU comença a establir unes molt bones relacions amb la FECAC, i és per això que contraataca i promou una altra federació amb la intenció de dividir el pastís de l’enyorança i la manipulació política: neix l’AARCA, Agrupación de Asociaciones Recreativo Culturales Andaluzas, que fins i tot arriba a organitzar una Fira d’Abril paral·lela a Cornellà de Llobregat, però sense èxit.

El fracàs en aquesta acció porta el PSC a canviar d’estratègia. Dins del partit es funda el col·lectiu Crisol per a elaborar propostes d’acció envers les entitats –que en aquell moment comencen a multiplicar-se i que anomenen “altres entitats de cultura tradicional i popular”–, per tal de treure’n rendiment polític. Amb el poder que li ofereix la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de l’àrea metropolitana, el PSC còpia el model que CiU estava desenvolupant a través del govern de la Generalitat i comença a donar suport a la FECAC, una decisió que comporta la desaparició de l’AARCA, l’acord d’enfortir una única Fira d’Abril a Catalunya i la promesa de trobar un espai adient per a futures edicions. Un pacte que es fa realitat quan la Fira fixa la seva residència al recinte del Fòrum. D’aquesta manera la Fira d’Abril de Catalunya aconsegueix fer-se rellevant a les agendes dels partits polítics i als mitjans de comunicació.

Els fets que consoliden la FECAC com un potent grup de pressió va ser la postura en contra de la Llei del Català de 1998, aprovada per una majoria folgada al Parlament de Catalunya, la negativa a permetre l’entrada al conseller de Cultura, Joan Maria Pujals, a l’espai públic on se celebrava la Fira (Can Zam, Santa Coloma de Gramanet) i l’amenaça de recollir signatures en contra per a derogar la llei. Amenaça que no es va portar a terme, però que va fer augmentar, de nou, el pressupost econòmic de la FECAC i el seu poder d’influència.

La convulsió política creada l’any 1998 provoca que un grup d’entitats decideixin constituir una nova agrupació, la FAC, Federación Andaluza de Comunidades, liderada per Miguel Montaño, un militar d’alta graduació que defensava una major distància entre les entitats andaluses a Catalunya i els partits polítics.

Actualment a Catalunya cotitzen al mercat de l’enyorança la FECAC i la FAC. La primera amb unes setanta entitats federades i la segona amb unes trenta. Ara bé, l’organització que talla el bacallà davant les institucions públiques catalanes i andaluses és la FECAC. El seu president, amb el vistiplau de l’establishment polític, actua com el propietari de la hisenda on estan instal·lats els immigrats, i també com a governador civil d’un suposat col·lectiu que ell domina, que es manté estàtic, que no s’ha mogut mai de la perifèria, que rebutja la mescla i que amenaça la supervivència del català. La realitat catalana nega aquests supòsits, però la miopia política és, en aquest cas, superior a les dades i les estadístiques. El nombre total d’adherits a les dues federacions no crec que superi la xifra de les 10.000 persones. La immensa majoria de desplaçats d’Andalusia a Catalunya entre 1950 i 1970 i els seus descendents ni estan associats, ni participen de les premisses que prediquen cap de les dues organitzacions esmentades.

El poder polític, per no estar convençut que el sistema català de reproducció ha estat clau per al manteniment de la cohesió social, ha sigut l’únic responsable que la serp regional aparegui a la contra en els moments en què el poble de Catalunya ha volgut afirmar el seu dret de decidir respecte a qüestions que poden condicionar el seu futur. Per a il·lustrar la meva tesi, a continuació en posaré alguns exemples.

Any 2003, darrer mandat del president Pujol. Els seus assessors tenen la genial idea d’organitzar una exposició itinerant que sota el títol “Catalunya, tierra de acogida” va fer la volta a Espanya. Novament una mostra per a donar a conèixer que els catalans som gent oberta i acollidora. Per tant, a la inauguració de la exposició a Sevilla, Jordi Pujol es fa acompanyar pels dos presidents de les federacions andaluses que actuen a Catalunya. Tots tres van ser rebuts per l’aleshores president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves. Quan es diu que una imatge val més que mil paraules, aplicat al detall que ens ocupa, hem de reconèixer que aquest refrany popular té tota la raó del món.   

Any 2004, poc després de la constitució del primer tripartit liderat per Pasqual Maragall, la CECREC, Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya, alertava els partits polítics catalans respecte del fet de no haver estat consultada en cap moment en el projecte i l’elaboració del nou Estatut de Catalunya. La CECREC agrupa les diferents federacions regionals establertes a Catalunya, de les quals la més activa i poderosa és la FECAC. La Confederació, en reivindicar que ha de jugar un paper que només correspon al Parlament de Catalunya i a les forces polítiques representades, se situa com un organisme que gosa parlar, sense estar-hi legitimat, en nom de les persones d’origen no català.

Més recentment, dues notícies certifiquen que la serp regional torna a sortir del seu cau. La primera aparició és la notícia publicada a El Periódico de Catalunya el diumenge 29 de novembre de 2009, en què el viceconseller de Governació de la Junta d’Andalusia,  José Antonio Gómez Periñán, en un acte a Barcelona per a presentar el I Plan integral de andaluces en el mundo, declara “Hemos dejado expresamente a Catalunya para el final, pues somos conscientes de la importancia de esta colonia”; “Este es un plan de igualdad, se trata de que los andaluces que viven fuera tengan los mismos derechos que los demás”; “Este primer plan dará cobertura a necesidades básicas, tales como educación, sanidad, cultura e investigación”. Sembla que en referència a aquestes necessitats, el govern de la Generalitat de Catalunya no acaba d’afinar en relació amb els ciutadans d’origen andalús. La notícia anava acompanyada d’una fotografia molt sucosa: Francisco García Prieto, president de la FECAC, l’esmentat Gómez Periñán i  Josep Maria Sala, secretari de formació del PSC i “gran hermano” de tot el que es cou en el món de les entitats regionals a Catalunya. A l’article s’hi pot llegir com un alt càrrec de la Junta d’Andalusia fa unes declaracions fora de tota lògica i comet una greu ingerència en la delimitació de competències de l’Estat autonòmic.

Per a acabar-ho d’arrodonir, el 2 de desembre del 2009 el diari Avui informava de la posició de la CECREC contra les consultes sobiranistes. Novament aquesta confederació mostra com, sota expressions a primera vista neutrals, treballa incondicionalment a favor de l’espanyolisme més ranci, el de “antes roja que rota” i el de “una grande y libre”.

S’ha de denunciar obertament que la FECAC i la CECREC només representen un grup reduït de persones format pels membres de les seves juntes directives i alguna cobertura externa que els injecta ideologia. En realitat, i tal com la mateixa CECREC reconeix, no pot parlar en nom de les persones d’origen extremeny, aragonès, castellanomanxec, andalús o gallec que resideixen a Catalunya, atès que la mateixa confederació diu que tots som catalans. Que la CECREC es posicioni en contra de les consultes sobiranistes és legítim, encara que els motius al·legats siguin incongruents.

El fet que el teixit social català es mobilitzi per qüestions que afecten el futur de Catalunya no pot ser motiu de conflicte ni perjudicial per a la convivència pacífica, ni pot crispar una part de la societat catalana. Ans al contrari, una societat densa i associada, que es mostra activa i proposa idees imaginatives és una societat vacunada contra els qui creuen que la comunitat es pot dirigir com un ramat de xais. Els referèndums són una eina d’aprofundiment de la democràcia i qualsevol idea que es dugui a terme sense pressions i amb llibertat, respectant les posicions de tothom, sense violència i amb un cert to festiu, serviran o haurien de servir, per a afavorir la cohesió social.

Si la Junta de Andalusia vol saber l’estat d’ànim, els desitjos i les nostàlgies de tots els catalans d’origen andalús i els seus descendents, que ho faci a través del seu homòleg a Catalunya, el govern de la Generalitat, i no pas utilitzant intermediaris que només es preocupen o procuren pels seus propis interessos. Des de la recuperació de la democràcia, el govern andalús ha mantigut, amb diferents denominacions, una oficina a Catalunya que ha fet el treball propi d’una ambaixada. Una oficina per on han pasat, en qualitat de delegats, Gonzalo Crespo (abans d’exercir a Andalusia de director general d’immigració), Pablo Martínez, Francisco Hidalgo (un dels dos diputats que va treure el PSA al 1980 a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya) i, ara, Xesco Gomar, un jove que cotitza a l’alça després del seu pas per l’Ajuntament de Mataró. El rètol de l’adreça actual del despatx diu: “Junta de Andalucía, Consejería de Gobernación, Delegación para las Comunidades Andaluzas en Catalunya, Valencia y Baleares”; Déu n’hi do. Si algú volgués saber la funció del servei podria fer-hi una visita: carrer València 268 de la ciutat de Barcelona.  

D’una vegada i sense dilacions, que la FECAC i la CECREC, amb una forta vocació  d’intervenir en la política de Catalunya, facin el pas i es transformin en un partit polític, que preparin els seus programes electorals i així participin en les conteses electorals, per tal de conèixer el veredicte de les urnes i, per tant, el  suport real en vots i escons.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci