Mai Felip, exdirectora de la Fundació BCD.

Escriu Julio Cortázar que les cartes «van entrando en los buzones para llorar». Difícilment trobaríem una descripció tan humana de les bústies urbanes. ¿Potser les que hem anat recollint, aplegades ara i aquí, constitueixen una manera de recuperar un paisatge enyorat de la infantesa?

Encara avui, el servei de correus continua essent, per a alguns, l’únic mitjà de comunicació del qual disposen per relacionar-se amb els altres. En els pobles allunyats dels fluxos turístics, la bústia és un tòtem social la presència del qual, enmig del silenci dels carrers, diu que no s’està sol, que hom roman connectat amb la resta del país, amb la resta del món… Un simple cilindre esdevé així un símbol de pertinença a la societat humana.

D’altra banda, els quaranta-cinc llibres que acompanyen les fotografies de les bústies reproduïdes duen al títol la paraula carta o cartes, evocació d’un sistema de transmissió de sentiments que anava directe al cor.