Amb Daniel Gamper, professor de Filosofi a política (UAB); Mercè Rius, professora d’Ètica (UAB), i Josep Maria Esquirol, catedràtic de Filosofia (UB).

Presenta: Joan Ramis, adjunt de la Secció.

Es diu que les paraules públiques han perdut valor, que la veritat i la mentida són ja indistingibles: vivim envoltats de soroll, implacablement sotmesos a la interacció comunicativa electrònica. Al mateix temps, se segueix reivindicant la llibertat política de parlar o de callar, ja que només sense coacció i voluntariament és quan es pronuncien les millors paraules. Qui sap, però si aquestes es poden ja fer sentir.

És possible preservar les paraules íntimes de la vulgarització pública? Quines circumstàncies afavoreixen el sorgiment i la transmissió de les millors paraules? Quin tipus d'activitat és l'escolta? Quan convé el silenci i quan està justificat cridar? Qui està prou segur com per poder riure's de gairebé tot?

En aquesta conferència farem un recorregut per les situacions públiques i privades de desplegament de la paraula sense tuteles externes; ocasions en les que la paraula és ofegada i reprimida, però també altres en les que encara dona alè a la humanitat. A casa s'aprenen els rudiments de la parla i es manifesta la seva finalitat primordial, la cura i la inclusió en la comunitat lingüística i moral. A l'escola es disciplina a les paraules i se les articula a partir d'un model de conversa racional orientada a la cerca col·lectiva de la veritat. A l'espai públic, la democràcia necessita paraules que circulin sense obstacles, que preservin mínimament el vincle de la representació i, al seu torn prohibeix aquelles que amenacen amb la disgregació social. A les xarxes i als mitjans de comunicació rarament es cultiven amb detall les paraules, sinó que se les deixa créixer sense control, permetent que s'imposin les més ferotges.

En tots aquests casos, la lliure expressió és sempre un acte de resistència i de coratge.