Agregador de canals

Narcís Monturiol (1819-1885): la projecció d’un tècnic i d’una invenció

Ciència i Tecnologia -

Aquest mes de setembre es compleix el 200 aniversari del naixement de l’enginyer, intel·lectual, impressor, editor, pintor, polític i inventor català, Narcís Monturiol, cèlebre per la invenció del primer submarí anomenat Ictíneo,impulsat per una forma primerenca de propulsió autònoma amb un motor químic anaeròbic. Monturiol era un líder nat; malgrat les adversitats, va seduir els seus contemporanis i ho continua fent.

Aquest 18 de setembre, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrem l’oportunitat de conèixer aspectes de la vida professional i personal de la ma d’un dels principals coneixedors de la mateixa, Antoni Roca-Rosell, professor d’Història de la Ciència i de la Tècnica (UPC) i membre del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica (ETSEIB). Des de 2005 és el coordinador de la Càtedra UNESCO de Tècnica i Cultura de la mateixa Universitat. Des del 1993 fins al 2009 va ser president de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. S’interessa en el procés de difusió i d’assimilació de les idees científiques, principalment la física, i de l’enginyeria i les tecnologies a Catalunya i a Espanya, en el context de l’anomenada civilització europea, temàtiques sobre les quals ha publicat un centenar d’articles i capítols de llibre així com una quinzena de llibres com a autor o coordinador.

Referències

D’El Rrollo enmascarado a El Víbora: l’underground barceloní dels anys setanta

Art Ateneu -

18 setembre de 2019, 19 h Sala Verdaguer

Nou cicle: La contracultura, cultura a la contra o nova cultura? 

Barcelona va ser sacsejada als anys setanta per un nous valors i tendències socials i culturals que trencaven amb les normes establertes. Inicialment marginal, la contracultura es va vehicular especialment a la premsa, la música, el teatre, el cinema, la poesía, amb revistes com Star, Ajoblanco o l’aparició del còmic underground.

Conferència: D’El Rrollo enmasacarado a El Víbora: l’underground barceloní dels anys setanta
A càrrec del crític, editor i guionista de còmic català, Antoni Guiral Conti
Presenta: Toni Rodríguez Yuste

L’any 1973 un grup de joves autors de còmics es van autoeditar a Barcelona el que seria el primer còmic underground espanyol, El Rrollo Enmascarado. Hereus del underground nord-americà, van desenvolupar una nova forma d’entendre els còmics, adreçada als adults, trencadora i renovadora. Desprès de publicar un llarg seguit de publicacions, alguns d’aquests autors van formar la base de la revista que va revolucionar el còmic a casa nostre: El Víbora.

Llibres de la Tertúlia “Amics de la Història” 2019-2020 

Historia -

Us proposem una llista de llibres per llegir i debatre a la Tertúlia Amics de la Història (Ateneu Barcelonès). És una llista provisional que només es farà si hi ha lectors interessats i voluntaris que hi vulguin participar.

 

  • 21 lliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari, Edicions 62, Col·lecció: Llibres a l’Abast, 496 pàg. Per l’autor dels èxits de vendes internacionals Sàpiens i Homo Deus, un llibre brillant sobre el present de la humanitat. Entrevista a l’autor d’Ignasi Aragay.  (Data de la Tertúlia: 11 Novembre 2019. Lectors: Josep Sauret, Rosa Roger i Joan Solé)

 

  • Catalans i escocesos: Unió i discòrdia John H. Elliott, Jordi Ainaud i Escudero (Traductor). Ed. Rosa dels Vents, 2018. La història de Catalunya i la d’Escòcia, des de l’Edat Mitjana fins als referèndums d’independència. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana 1598-1640, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys. Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Ressenya de Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra. (Data de la Tertúlia: 2 de Desembre 2019. Lectors: Josep Sauret,… )

 

  • L’ordre del dia.  Éric Vuillard, Premi Goncourt 2017, edicions 62,  144 pàg. Un relat brillant i inquietant sobre els inicis de la Segona Guerra Mundial i la implicació dels industrials en l’ascens de Hitler al poder. Del mateix autor 14 de juliol, Éric Vuillard: edicions 62: Novel·la literària. 192 pàgines. Un relat brillant i inquietant sobre la revolució popular del 1789 amb implicacions en el present (Data de la Tertúlia: 20 Gener 2020. Lectors: Pep Bujosa, Joan Solé, …)

 

  • La fada negra Xavier Theros Premi Josep Pla 2017,  ediciones Destino: Novel·la històrica; 448 pàg. Novel·la ambientada en la Barcelona convulsa de la revolta de la Jamància(1843) que ens ofereix un relat ple de passions i intrigues amb una força narrativa insòlita, sorprenent i captivadora. (Data de la Tertúlia: 3 de  Febrer 2020. Lectors: Josep Sanmartí…)

 

  • Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, Stefan Zweig. Quaderns crema, Traducció de Maria Pous, Edició: 7a; 288 pàg. Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Aplega 14 miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski; el viatge de Lenin a Rússia el 1917. Tots ells moments universals que, quan es produeixen, resulten decisius durant segles i segles. Data de la Tertúlia: 2 de Març. Lectors: Pep Bujosa, Mercè Bausili…

 

  • Jo acuso! La veritat en marxa, Émile Zola, Angle editorial, Traduït per: Valèria Gaillard Francesch, Editat per: Valèria Gaillard Francesch. Nombre de Pàgines: 192, Data primera edició: Març del 2019. Aquesta edició recull els nombrosos articles que Zola va escriure al llarg de tres anys. Sempre va defensar la innocència absoluta de Dreyfus, destapant l’escàndol i acusant directament els militars, jutges i polítics d’encobrir una injustícia per preservar els interessos de l’exèrcit i de l’Estat. La denúncia valenta d’un intel·lectual que va sacsejar un país i que encara avui manté la seva vigència. (Data de la Tertúlia: 6 de Abril. Lectors: Maria Cruz Santos…)

 

  • August, John Williams, Edicions 62, Temàtica: Novel·la literària, Col·lecció: El Balancí, Nombre de pàgines: 480. “August és una recreació vívida de la Roma clàssica, però la manera intuitiva amb què Williams copsa l’experiència del poder la converteix en una novel·la inusual i sublim” (Data de la Tertúlia: 4 de Maig Lectors: Mercè Bausili…)

 

  • Guerras que he visto, Gertrude Stein,Traducción de A. Palomas. Alba. Barcelona, 2000. 278 páginas.  Escrito durante la ocupación alemana en el pueblecito francés de Culoz, es, como tantas obras de la autora, un inclasificable compendio de autobiografía y reflexión histórica, siempre sujeto a un espíritu radical de revolución de géneros.  (Data de la Tertúlia: 15 de Juny. Proposta de Maria Cruz Santos,…).

Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia

Historia -

Dilluns 30 de setembre a les 19 h tindrà lloc a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia, a càrrec de Paola Lo Casio, historiadora, politòloga i professora de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència se centrarà a analitzar l’evolució del fenomen de les exposicions universals des dels seus inicis fins a la dècada dels vint del segle XX. En bona part, les iniciatives nascudes primer a la França del principi del segle XIX i després concretades a partir de 1851 amb la primera Exposició de Londres poden ser llegides com a un aparador dels canvis culturals, socials i polítics experimentats pel món occidental al llarg de les dècades que veuen l’afirmació de la societat i de la economia industrial, dels processos colonials contemporanis, així com també dels corrents de pensament vinculats al positivisme i a la fe en el progrés tecnològic. 

En aquest sentit, s’ha estructurat l’anàlisi segon tres grans etapes, corresponents a les tres lògiques majoritàries que anaren orientant al llarg del temps l’organització d’aquests esdeveniments. Una primera etapa, que s’estendria fins al canvi de segle (probablement, la de més èxit, en termes de quantitat i impacte dels certàmens organitzats arreu del món), en la qual la tecnologia industrial tindria una centralitat indiscutida, i les exposicions complirien amb la funció d’espai de competició i socialització dels avenços científics associats a la producció, amb un protagonisme destacat dels actors econòmics. 

En una segona etapa, que es perllongaria fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la tecnologia productiva, així com la presència d’empreses perdrien protagonisme (encara que continuaren sent-hi presents amb una certa importància), i es diversificarien tant les lògiques expositives com els actors que hi participarien. En aquest marc, agafarien importància, per exemple, els elements relacionats amb les innovacions arquitectòniques i urbanístiques, en un moment de canvi decisiu per a les grans ciutats, que s’estaven consolidant com a motors de desenvolupament econòmic i conflicte social alhora. 

Una tercera etapa finalment, després del desastre de la Gran Guerra, recolliria el trencament de l’Arcàdia precedent, la societat del progrés continu del segle XIX: ara, després de la massacre, cada cop més les exposicions es polititzarien en sentit nacional e ideològic, com a una mena de perllongació d’un conflicte, que formalment tancat al 1918, no es resoldria finalment fins el termini de la Segona Guerra Mundial.  

Text de Paola Lo Cascio

Imatge: The Palais du Champ-de-Mars and the head of the Statue of Liberty, Exposition Universelle of Paris (1878). (Commons.wikimedia.org)

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de la Sapienza (Roma) i Doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Sociais de la Universidade de Lisboa (ICS-UL), és professora associada a la Universitat de Barcelona. Ha estat professora visitant a la University of Cambridge (2011) i a l’Università La Sapienza de Roma (2013). Forma part dels diversos projectes d’investigació del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) i és membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionsl (CEHI). Una part de les seves línies d’investigació estan relacionades amb l’anàlisi dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències socials i econòmiques.

Imatge: Le dôme central construit pour l’exposition universelle de 1889, Paris, France.(Commons.wikimedia.org)

Publicacions de Paola Lo Cascio (Academia.edu) 

Paola Lo Cascio: “El discurso del fascismo italiano en la Guerra Civil española. El caso de la narrativa y ensayística publicada en Italia entre 1937 y 1942”, Revista Universitaria de Historia Militar Núm. 6., Vol. 4, ISSN 2254-6111, forthcoming.

Associació dels Joves Historiadors i Historiadores de la UB: La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2013

La guerra Civile Spagnola. Una storia del Novecento Carocci, Roma, 2013. ISBN: 978-88-430-7099-2. 

Lo Cascio, A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0

Lo Cascio; A. Pellegrini: “Beyond the Uniforms: Military History as a Necessary Tool to Interpret the 20th Century” in: Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0, pp.1-12 

Villarroya; P. Lo Cascio: “Cities under the Bombs: The Targeting of Civilians in the Spanish Civil War” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.73-88

P. Lo Cascio; A. Pellegrini: “Final Reflections: Rethinking Military History; Enhancing Competences, Sharing Knowledge” in:.Lo Cascio A. Segura e  A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.121-134 9)

La responsabilità fascista nei bombardamenti durante la guerra civile”, in: AA.VV. Catalunya-Itàlia, Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil fins a la Transició (1936-1977), Generalitat de Catalunya, Barcelona: 2012 ISBN: 978-84-393-8997-2.

El espacio nacionalista e independentista”, in: J. TÉBAR: Resistencia ordinaria. La resistencia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público, 1963-1977. PUV, Valencia: 2012, pp.140-152, ISBN: 978-84-370-9014-6 

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa: Temps de crisi, transició i democràcia, Vol. 4 di M. Risques: Un segle d’història de Catalunya en fotografies, Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 2012, ISBN: 978-84-412-1940-3, opera completa ISBN: 978-84-412-1936-6 

Les transicions, en perspectiva històrica”, in: Segle XX (2011), n.4, pp.194-196, ISSN: 1889-1552

Fil a l’agulla” in: Revista de Catalunya (2011), n.207 pp.57-65 ISSN: 0213-5876 

Con José Manuel Rúa, “La mirada italiana El PCE y el PSUC a través de los ojos del PCI”, in: A. Cabana Iglesias; D. Lanero; V.M. Santindrián: VII Encuentro de Investigadores sobre el Franquismo, Fundacion 10 de marzo, Santiago de Compostela, 2011, ISBN: 978-84-937546-5-5

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa, “Ideologia i poder polític al primer franquisme: “…y el que no quiera será arrollado”  in: AA.VV.: La Vanguardia Española. Diari d’una postguerra, Afers, Catarroja, 2010 pp.89-106. ISBN: 978-84-925-4239-0 

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa e Andreu Mayayo: Economía franquista y corrupción, Flor del Viento, Barcelona: 2010. ISBN: 978-84-964-9543-2 

Paola Lo Cascio; Joan Villarroya: “La guerra civil a Catalunya: una mirada cartogràfica”, in: V. Hurtado; A. Segura e J. Villarroya: Atles de la guerra civil a Catalunya, Edicions Dau, Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-936-6252-3 

Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003. Afers, Catarroja: 2008. ISBN: 978-84-959-1696-9 

Paola Lo Cascio; Susanna Oliveira: Tres dies de març  El Punt, Girona: 2008. ISBN: 978-84-893-9270-0 

Quan el terror va venir del cel” in: Sàpiens, supplemento speciale al n.65 (Febbraio 2008) Catalunya sota les bombes, pp.10-11. ISSN: 1695-2014 

El procés estatutari”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412 

Els Pactes de la Moncloa” in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412

La llei electoral”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.166-167 ISBN: 9788429761412 

Les Exposicions Internacionals fins a 1937” in: El Pavelló de la República: París 1937-Barcelona 2008, Publicacions de la UB, Barcelona: 2008. ISBN 978-84-475-3239-1 OK 

Con Queralt Solé Històries del Barça, Ajuntament de Barcelona Col. Quaderns de Barcelona. Memòria històrica, Barcelona: 2007. DL B. 20009-2007 

El debat sobre la memòria de l’antifeixisme a Itàlia” in: Afers (2007) núm. 56 pp. 89-104. ISSN: 0213-1471 

La importància del “cas Comorera” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI , Ed. 62, Barcelona, 2007, pp.182-183. ISBN: 978-84-297-5984-6 

”Francesc Ferreras i Duran” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI , Edicions 62, Barcelona, 2007, p.181. ISBN: 978-84-297-5984-6 

La lluita política, entre Espanya i l’ideal d’una Catalunya independent”: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.174-175. ISBN: 978-84-297-5984-6 

La lluita diplomàtica entre l’esperança i el fracàs” J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007 pp. 176-178 ISBN: 978-84-297-5984-6 

L’expulsió del prof. Manuel Sacristan de la Universitat de Barcelona” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.214-215. ISBN: 978-84-297-5985-3 

Joan Corominas” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, p.203. ISBN: 978-84-297-5984-6 

Els últims executats del franquisme” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 2007 pp.232-233. ISBN: 978-84-297-5985-3 

La repressió a la vaga dels tramvies” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya: El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 pp.156-157. ISBN: 978-84-297-5985-3

Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)” in: Historia Contemporánea (2006) n.32, pp.213-235. ISSN: 1130-2402 

Con Carles Santacana “L’Ateneu en el recobrament democràtic” in J.Casassas (ed.): Un segle i mig d’accio cultural. L’Ateneu Barcelonès  RBA, Barcelona 2006 pp.316-332. ISBN: 84-7871-831-1 

L’Assemblea de Catalunya. Quatre punts per a un país.” in: AA.VV.: Som una nació, vol.I Edicions 62, Barcelona: 2006 pàgs 239-255. ISBN: 84-297-5844-5 

Franco mor matant” in: AA.VV: Som una nació, vol.III  Edicions 62, Barcelona,: 2006 pp.241-256. ISBN: 84-297-5846-1 

Las columnas hacia el frente de Aragón” in: La Guerra Civil en Aragón. Vol II. El estallido de la guerra. La sublevación militar y la llegada de las milicias El Périódico/Diputación de Zaragoza, Ciro Ediciones, Barcelona: 2006 pp. 55-91. ISBN: 84-7820-106-8 

Paola Lo Cascio; Carles Quevedo, David Mayol e Carles Santacana “Els portaveus durant el franquisme” a: J. Casassas (ed.): Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975)  Publicacions UB, Barcelona: 2005 pp. 115-130. ISBN: 84-475-2975-4 

Una Constitució per a molts escenaris” in: J. Begur e X. Díez (ed.): La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la transició als països catalans, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú: 2005, pp.89-104. ISBN: 84-96349-05-5 

Les comarques: mite o realitat?” in: AA.VV.: Sense memòria no hi ha futur,  Afers, Catarroja: 2004, pp. 337-342. ISBN: 84-95916-28-2 

Paola Lo Cascio; Marta Pérez “Sense memòria no hi ha futur” in: El Contemporani (2003) n.27 pp.9-11. ISSN: 1133-519X

La regionalització europea entre el desig i la realitat: el cas català” in: El Contemporani (2001) n.24 pp.59-69. ISSN: 1133-519X

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 30 de setembre 2019

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 30 de setembre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Cohesió social i esport en un districte

        Amb: Francesc Narváez, exregidor del districte de Sant Martí.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Avançament properes tertúlies “Esports i Ateneu”

Tertúlies -

 

Properes tertúlies “Esports i Ateneu”:
  • 30 de setembre, Francesc Narváez, exregidor del districte de Sant Martí, “Cohesió social i esport en un districte”
  • 29 d’octubre, Núria Picas, campiona del món de la Ultra Trail World, “Córrer per ser lliure”. Aquesta tertúlia es farà, excepcionalment, en dimarts a l’Hotel SERHS Rivoli Rambla
  • 25 de novembre, doctor Josep Antoni Pujante, president de Panathlon Internacional Barcelona

“David Escudé, regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona”

Tertúlies -

David Escudé intervenint en una de les tertúlies d’Esports i Ateneu

David Escudé Rodríguez, contertulià d’Esports i Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, ha estat nomenat regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona. En les darreres eleccions municipals celebrades el passat 26 de maig va ser escollit regidor  pel grup PSC-CP (anava el 5è d’aquesta llista electoral).

Des de la tertúlia “Esports i Ateneu” volem expressar la nostra satisfacció per aquest fet, felicitar-lo a ell i felicitant-se tots plegats per tornar a tenir l’esport representat a la ciutat de Barcelona en una regidoria. Li desitgem una gestió plena d’encerts.

“Ramon Besa, investit doctor honoris causa per la Universitat de Vic”

Tertúlies -

Avui, el periodista i contertulià  Ramon Besa i Camprubí, ha estat investit doctor “honoris causa” de la Universitat de Vic (UVic). La iniciativa sorgí de la Facultat d’Empresa i Comunicació (FEC), per tal de reconèixer “a un dels periodistes esportius de referència de la premsa d’aquest país i persona molt vinculada i compromesa amb el territori”.

Des de la tertúlia “Esports i Ateneu” volem expressar la nostra satisfacció per aquest fet, felicitar-lo i manifestar que aquest reconeixement és sobradament merescut.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/ramon-besa-reivindica-el-periodisme-esportiu/video/5875018/

Transhumanisme i diversitat funcional: cap a una tecnologia centrada en la persona

Ciència i Tecnologia -

El 25 de juny, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, una jornada centrada en el Transhumanisme i diversitat funcional: cap a una tecnologia centrada en la persona. Amb la presència dels ponents Cristian Lago, Martí Ballada, Xavi Duacastilla, Vicenc Olivé, Ricard Faura, Albert Cortina i Pau Fonseca.

L’ésser humà del futur es concebrà a si mateix de forma diferent per l’ús de les noves
tecnologies. Fins a quin punt beneficiaran l’ésser humà o alimentaran un afany de vana
perfecció?

MANIFEST REDACTAT PEL COL·LECTIU DIVERS IMPULSOR D’AQUESTA JORNADA

Proyecto “Transhumanismo” 11

“Allá voy, entera o pedazo, pero allá voy”. Frida Kahlo

La diversidad funcional es una parte natural de la condición humana

Tener una diversidad funcional no es necesariamente bueno o malo; simplemente es. Como ser hombre o mujer, o latino, o gay, o zurdo, la diversidad funcional es simplemente una característica.
Es la sociedad quien decide qué características son deseables y cuáles lo son menos.
Esto representa un cambio importante en el pensamiento desde un modelo de diversidad funcional de base médica a un modelo de diversidad funcional de derechos civiles.
Va en contra de lo que la sociedad dominante cree y lo que refuerzan los medios de comunicación.

Una diversidad funcional no existe hasta que alguien encuentra una barrera

Creemos que las barreras son el problema; no el individuo experimentando la barrera. Si una persona que usa una silla de ruedas se encuentra con un conjunto de escaleras en un edificio y no puede acceder a un segundo piso, el problema es la falta de un ascensor, no el uso de una silla de ruedas por parte de la persona.
Creemos en la persona primero. Eso significa que decimos “persona con una lesión cerebral” y nunca una “persona con lesión cerebral”.
Las personas son personas; la diversidad funcional es solo una característica que algunos de nosotros tenemos.
La diversidad es una característica de la humanidad.
Ciencia, tecnología y la DED (Diversidad funcional, Enfermedad) – Gregor Wolbring –
La ciencia y la tecnología han tenido a lo largo de la historia consecuencias positivas y negativas para la humanidad.
Ellas no se desarrollan ni se utilizan en un ambiente valóricamente neutro. La ciencia y la tecnología son el resultado de la actividad humana y están cargadas de intención y propósito, y reflejan las visiones, intenciones, prejuicios y objetivos particulares de la sociedad en la que la investigación tiene lugar.
Más aún, la ciencia y la tecnología se desarrollan dentro del marco cultural, económico, ético y moral de esa sociedad.
Asimismo, los resultados científicos y tecnológicos se utilizan en muchas sociedades diferentes que poseen distintos marcos culturales, económicos, éticos y morales.
El desarrollo de la bio/gene/nanotecnología se justifica, entre otras cosas, con el argumento de que permitirá reparar o ayudar a reparar supuestas diversidades funcionales, incapacidades, enfermedades, así como disminuir el sufrimiento.
Pero, ¿Quién decide lo que es diversidad funcional, enfermedad, incapacidad o “defecto” que necesita ser reparado, ¿quién decide cuál debiera ser el modo de reparar (médico o social), y quién decide qué es sufrimiento? ¿Cómo afectarán estos desarrollos a las estructuras sociales?

“Cualquier proceso de cambio requiere el desaprender y el reaprender”. Joe Dispenza

El especialista en bioética estadounidense Arthur Caplan dijo en relación a la tecnología en genética humana: “la comprensión que nuestra sociedad u otras sociedades tengan del concepto de salud, enfermedad y normalidad, jugará un papel clave en la aplicación del conocimiento emergente sobre la genética humana”.
Además, la nanomedicina y las nanotecnologías: “prometen contribuir a un amplio rango de soluciones de ayuda, desde prótesis de miembros que se ajustan a cambios en el cuerpo, hasta implantes biocompatibles, hasta retinas u oídos artificiales. Otras oportunidades existen en el área de las prótesis neuronales y en el “parche espinal”, un instrumento diseñado para reparar daños provocados por lesiones a la espina dorsal”.
Todas estas soluciones están vinculadas al concepto de normalidad, al concepto de capacidad y a las percepciones de qué requiere ayuda.
Ciertamente, se buscarán diferentes respuestas y soluciones, de acuerdo a cómo se defina el problema, y el cómo se defina el problema dependerá de nuestros conceptos y creencias acerca de cosas como salud, enfermedad, diversidad funcional, incapacidad y defecto.
Por ejemplo, si el ser homosexual es visto como una enfermedad o un defecto (modelo médico), o como una variación de la diversidad humana (modelo social), la elección de una de estas opciones conducirá a escenarios de intervención totalmente distintos (cura médica v/s. respeto, aceptación, etc).
De hecho, toda realidad biológica puede ser formulada y vista como un defecto, como un problema médico o como un problema social y de derechos humanos.
Por tanto, una cura social consistente en otorgar iguales derechos e igual respeto se ve como el remedio apropiado para las disparidades existentes entre hombres y mujeres. Los homosexuales, las lesbianas, los bisexuales y otros grupos exigen que sus problemas se vean dentro de un marco social y no dentro de un marco médico.
Por tanto: ¿Qué hay entonces de las llamadas personas con diversidad funcional? ¿Se verá a las personas diversas o a las personas con otro nombre, que no cumplan con las expectativas de la sociedad acerca de la normalidad, como un problema médico o como parte de la diversidad de la humanidad?

“El mundo no será destruido por los que hacen daño. Sino por los que ven y no hacen nada”. Albert Einstein

Dentro del modelo médico, la diversidad funcional se ve como un defecto, un problema inherente a la persona, directamente causado por enfermedad, trauma u otra condición de salud, y como una desviación de ciertas normas. El manejo de la diversidad funcional de la persona o futura persona con diversidad funcional tiene como objetivo la cura, prevención o adaptación de la persona (y, por tanto, el uso de instrumentos culturales).
El cuidado y la rehabilitación médica se ven como los aspectos principales y, a nivel político, la principal respuesta es la de reformar las políticas de salud. El modelo social de diversidad funcional, por otro lado, ve el asunto mayormente como una circunstancia más dentro de la sociedad.
La diversidad funcional no es el atributo de una persona, sino más bien una compleja colección de condiciones, muchas de las cuales son creadas por el ambiente, especialmente el ambiente social y aspectos socialmente mediados del entorno físico.
Por tanto, el manejo de la situación exige la acción social, y es responsabilidad colectiva de la sociedad en su conjunto hacer las modificaciones ambientales necesarias para la plena participación de las personas con diversidad funcional en todas las áreas de la vida.
Requiere un cambio social, lo que a nivel político se convierte en un problema de derechos humanos similar a los de género y orientación sexual.
En esencia, el capacitismo deber ser considerado igual que el racismo, el sexismo, la gerontofobia, la homofobia, etc.
El modelo social de diversidad funcional no niega que la persona con diversidad funcional tenga una cierta realidad biológica (por ejemplo, no tener piernas) que le hace a él o ella una persona diferente en sus capacidades, y que le impide cumplir con las normas. Pero, considera que la diversidad funcional es la “necesidad de cumplir las normas”, y se pregunta si muchas desviaciones de la norma necesitan una solución médica (adherencia a la norma) o una solución social (cambio/eliminación de la norma).

“Sé tú mismo, los demás puestos están ocupados” Oscar Wilde

Muchos usos de las bio/gene/nanotecnologías (pruebas predictivas, curas, adaptaciones) se centran en el individuo y en sus supuestas limitaciones. Actúan de acuerdo a una evaluación médica, no a una evaluación social de la característica (realidad biológica), y por tanto ofrecen sólo soluciones médicas (prevención o cura/adaptación), y no soluciones sociales (aceptación, curas sociales, iguales derechos e igual respeto).
La percepción de que las personas con diversidad funcional son entidades sufrientes con una pobre calidad de vida, que necesitan cura y reparación la mayor parte de las veces, no coincide con las percepciones que ellas tienen de sí mismas.
Ellas están dispuestas a aceptarla en gran medida porque no se les ha permitido adaptarse o acostumbrarse a su nueva condición, un proceso que todos sabemos que toma tiempo. Las personas necesitan tiempo para adaptarse a cualquier cambio. La humanidad no posee la capacidad para adaptarse fácilmente a los cambios.
Debemos luchar por eliminar el capacitismo y promover la aceptación de la diversidad de capacidades por el bien de la humanidad y como la mejor defensa contra el genetismo, que podría afectar en un futuro a un 60 % de la sociedad de acuerdo a un estudio neozelandés. Esta aceptación de las diversas capacidades también es necesario por el aumento acelerado de tecnologías asistidas. Por ejemplo, si una tecnología asistida permite una mejor visión que la que la humanidad tiene normalmente. ¿Debiéramos descartar a la actual mayoría de la humanidad que hoy es menos capaz? ¿O forzarnos a todos a utilizar la nueva tecnología asistida? ¿O debiéramos demonizar a los que son más capaces?.
La necesidad de considerar que etiquetar a personas y grupos en contra de sus deseos mediante el modelo médico de enfermedad es inaceptable; y a la necesidad de que todo científico cuyo trabajo tiene consecuencias sociales, debe convertirse en un activista social para evitar tales consecuencias.

“En el naufragio de todo, la ternura permanece a flote”. Victor Hugo

El transhumanismo es un movimiento cultural e intelectual internacional que tiene como objetivo transformar la condición humana mediante el desarrollo y fabricación de tecnología que “mejoren” las capacidades humanas, tanto a nivel físico como psicológico o intelectual.
La filosofía del transhumanismo está estrechamente relacionada con los estudios de la identificación tecnológica; un dominio interdisciplinario de la investigación académica frente a todos los aspectos de la identidad humana en una sociedad tecnológica que se centra en la naturaleza cambiante de las relaciones entre la tecnología y humanos.

Objetivos
Aunque muchos teóricos y partidarios del transhumanismo buscan aplicar la razón, la ciencia y la tecnología para reducir la pobreza, las enfermedades, las diversidad funcionales y la malnutrición en todo el mundo, el transhumanismo se distingue en su enfoque particular en la aplicación de las tecnologías para la mejora de los cuerpos humanos de forma individual.
Muchos transhumanistas valoran activamente el potencial de las tecnologías futuras y los sistemas sociales innovadores para mejorar la calidad de toda vida, a la vez que tratan de hacer efectiva la igualdad consagrada en los sistemas políticos y legales democráticos mediante la eliminación de las enfermedades congénitas.
Los filósofos transhumanistas argumentan que no solo existe el imperativo ético perfeccionista de tratar de progresar y mejorar la condición humana, también es posible y deseable para la humanidad el entrar en una fase de la existencia poshumana, en la que los humanos controlen su propio futuro como un proceso evolutivo. En tal fase, la evolución natural sería reemplazada por el cambio deliberado.
Algunos teóricos, como Raymond Kurzweil, piensan que el ritmo de la innovación tecnológica se está acelerando y que en los próximos 50 años se puede producir no sólo radicales avances tecnológicos, pero, posiblemente, una singularidad tecnológica, que puede cambiar fundamentalmente la naturaleza de los seres humanos.

Ética
Los transhumanistas se involucran en enfoques interdisciplinarios para entender y evaluar las posibilidades de superar las limitaciones biológicas recurriendo a la futurología y varios campos de la ética. A diferencia de muchos filósofos, críticos sociales, y activistas que ponen el valor moral en la preservación de los sistemas naturales, los transhumanistas ven el mero concepto específico de lo “natural” como problemático, que se convierte en un obstáculo para el progreso.
En consonancia con esto, muchos defensores transhumanistas destacados se refieren a los críticos del transhumanismo en la derecha y la izquierda política en forma conjunta como “bioconservadores” o “bioludistas”, el último término alude a los anti-industrialistas del siglo XIX, que fue un movimiento social que se oponía al reemplazamiento de los trabajadores humanos manuales por máquinas.
Muchos creen que el transhumanismo puede causar mejoramiento humano injusto en muchos ámbitos de la vida, especialmente en el plano social.
Esto puede ser comparado con el uso de esteroides, en el que si un atleta los usa en los deportes, tiene una ventaja sobre aquellos que no lo hacen. El mismo escenario puede ocurrir cuando las personas tienen ciertos implantes neuronales que les da una ventaja en el lugar de trabajo y en los aspectos educativos.

Tecnologías de interés
Los transhumanistas apoyan la emergencia de nuevas tecnologías y la convergencia de tecnologías como la nanotecnología, biotecnología, tecnología de la información y ciencia cognitiva, y hipotéticas futuras tecnologías incluyendo la realidad simulada, inteligencia artificial, superinteligencia, transferencia mental, preservación química cerebral, y criónica.
Ellos creen que los seres humanos pueden y deben utilizar estas tecnologías para convertirse en superhumanos o más que humanos.
Por lo tanto, apoyar el reconocimiento y / o protección de la libertad de conocimiento, libertad morfológica, y libertades procreativa como libertades civiles, a fin de garantizar a los particulares la posibilidad de usar tecnologías de mejora humana en sí mismos y sus hijos.
El libro de Kurzweil’s “La singularidad está cerca”, y también el libro de Michio Kaku “La física del futuro” ambas promueven diversas tecnologías de mejora humana y dar una idea de cómo estas tecnologías pueden impactar en la raza humana.

“La ocasión hay que crearla no esperar a que te llegue”. F. Bacon

Tecno-optimismo
Promovido por Kurztweil, es un pensamiento a favor del adelanto tecnológico que ha logrado la formación de una agrupación denominada Singularity Unviersity avocada al desarrollo de una superinteligencia artificial.
La iniciativa de Raymond Kurztweil destaca el deseo manifiesto de utilizar la tecnología para construir un “mundo mejor”.
La Singularidad constituirá la culminación de la fusión entre nuestra existencia y pensamiento biológico con nuestra tecnología, dando lugar a un mundo que seguirá siendo humano pero que trascenderá nuestras raíces biológicas.
En la post-Singularidad, no habrá distinción entre humano y máquina o entre realidad física y virtual.
Si se pregunta sobre lo que seguirá siendo inequívocamente humano en un mundo así, la respuesta será: la nuestra es la especie que inherentemente busca expandir su alcance físico y mental más allá de sus limitaciones actuales.

Raymond Kurztweil

“El mundo se acabará cuando ya nadie luche, cuando no se propague el amor, cuando no brillen más sonrisas, cuando no reviva la esperanza”. Poeta Ícaro

Hay que reflexionar sobre estas tendencias analizando dónde ponemos el énfasis; Si aplicamos todas las nuevas tecnologías para la “eliminación” de las diversidad funcionales (modificando incluso los genes para “eliminar los defectos” y la manipulación para el incremento de las supercapacidades humanas) o en la mejora de la calidad de vida, entorno físico, sensorial y social de las personas con diversidad.
“Las personas ven en el mundo lo que llevan en su corazón”. Goethe
Las personas con diversidad funcional, para ser plenamente felices, requieren las mismas cosas que el resto de los humanos; Amor, una vida digna, disponer de una vivienda, medios económicos suficientes, entorno físico y social accesible, la formación de una familia, una vida participativa en la sociedad, un trabajo digno, aficiones activas, amigos, vida social y oportunidades de futuro.

Anunci de l’Ateneu Barcelonès

Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona

Historia -

Dilluns 17 Juny 2019 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Text de Manuel Pérez Nespereira

En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.

Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.

Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.

Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…

En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.

Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira

Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF) 

Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB

 

 

Simultànies obertes d’escacs amb la GM Olga Alexandrova

Escacs -

Aquest dissabte 1 de juny vam celebrar les tradicionals simultànies que cada any organitzem des de la Secció d’Escacs de l’Ateneu Barcelonès. En aquesta ocasió, vam comptar amb la Gran Mestra Olga Alexandrova, campiona femenina d’Ucraïna el 2004, tercera al campionat d’Espanya absolut el 2011, i campiona femenina d’Espanya els anys 2013 i 2014.

Les partides es van jugar a l’entrada de carruatges i van causar força curiositat tan als socis i les sòcies que accedien a l’Ateneu com als vianants que passejaven pel carrer Canuda.

L’Olga Alexandrova es va enfrontar a quinze contrincants durant gairebé dues hores i mitja i va aconseguir no perdre cap partida. Només Ramon Cases i Joan Llaverias van poder arrancar-li unes taules.

L’Olga va regalar al Ramon Cases, primer en aconseguir les taules, un exemplar del llibre Joyas del ajedrez moderno, volum 3, sortit d’impremta fa tot just una setmana. Ens va oferir un altre exemplar per a la nostra biblioteca.

Els jugadors que van participar en les simultànies són: Teodoro Borras, Joan Llaverias, Ramon Cases, Farouk Moghalbel, Ricard Torres, Jordi Amat, José Luis Zorrilla, Toni Pampalona, Carles González, Jaime Rodríguez, Jordi B. Oliva, Xavier Soriano, Alfons Hurtado, Montse Montané i Carles Molina.

Aprofitant la presència del Gran Mestre Miguel Illescas, alguns socis van plantejar-li un dubte sobre un dels problemes d’escacs que publica a la Vanguardia.

Conferència de Josep Mercadé sobre escacs i literatura

Escacs -

El passat dilluns 27 de maig el senyor Josep Mercadé ens va parlar de la relació dels escacs i la literatura.

Josep Mercadé és catedràtic de Llengua Espanyola i Literatura i fa trenta anys que investiga el tema dels escacs a la literatura. Ha investigat sobre la literatura espanyola del Segle d’Or i sobre el paper que va exercir Lope de Vega tant en la literatura espanyola com en l’europea.

És autor d’una trentena d’articles publicats en diaris i revistes literàries i d’escacs, de l’assaig  Lope de Vega y el Ajedrez i d’una obra de teatre  de tema escaquístic que va estrenar al teatre Campoamor d’Oviedo amb motiu de la cloenda de l’Open Internacional d’Escacs.

Durant la intervenció ens va anar passant diapositives relacionades amb les obres que tractava i, a més, va repartir entre el públic assistent una relació de novel·les en català, uns quants poemes visuals catalans i una breu antologia de novel·les d’escacs d’altres literatures.

El senyor Mercader ens va parlar de les similituds que tenen els escacs amb una obra literària, i també de la gran capacitat metafòrica i riquesa simbòlica del joc i les seves peces.

Hegemonies culturals: Barcelona-Madrid

Art Ateneu -

Dimarts, 4 de juny, a les 19 h, sala Verdaguer. Ateneu Barcelonès

Hegemonies culturals: Barcelona-Madrid

Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Barcelona i Madrid han mantingut una llarga pugna per l’hegemonia cultural sense que durant molt temps es decantés de forma clara ni per una ni per l’altra. No obstant això, en els últims anys – en el que va de segle – la capital d’Espanya sembla haver-se escapat, mentre que altres ciutats, que abans ni tan sols comptaven a aquests efectes, s’han apropat a la capital catalana en molts aspectes, especialment en el dels museus i institucions de creació artística, com seria el cas de Màlaga o Bilbao. Com i per què s’ha produït aquest fenomen?

Tertúlia amb Josep Maria Casanovas

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 27 de maig de 2019

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

En primer lloc, volem expressar la satisfacció dels membres de la tertúlia “Esports i Ateneu” per la decisió de la Universitat de Vic (UVic) d’investir doctor “honoris causa” al periodista i amic Ramon Besa, “en reconeixement a un dels periodistes esportius de referència de la premsa d’aquest país i persona molt vinculada i compromesa amb el territori”. Reconeixement que per a tots nosaltres és sobradament merescut.

Així mateix, també volem felicitar als membres actius de la tertúlia David Escudé, al haver estat escollit regidor de la ciutat de Barcelona en la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya – Candidatura de Progrés (PSC-CP) i Maria Elena Fort , que acaba d’obtenir l’acta de diputada al Parlament de Catalunya per Junts per Catalunya.

Josep Maria Casanovas i Puntí

Barcelona, 1947.

Josep Ma Casanovas i Puntí

En Josep Ma Casanovas s’inicià en el periodisme esportiu com a col·laborador de Solidaridad Nacional (1964-67) i la Revista Barcelonista. Posteriorment treballà a Mundo Deportivo (1967-81) i Dicen (1981). Fou fundador, editor i conseller de la revista Don Balón (1975), i editor i fundador del diari Sport (1979).

Col·laborà a Ràdio Joventut de Barcelona (1966), Radio Nacional de España (1981) i fou redactor de Ràdio Miramar de Barcelona des del 1983.

Treballà a Televisió Espanyola (1969-81), on fou director del programa esportiu Sobre el terreno (1975-81). A Antena 3 dirigí la tertúlia Fórmula Futbol (1992).

Josep Ma Casanovas signà al Llibre d’Honor

Així mateix, tingué una participació rellevant en el disseny i organització de les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) com a conseller d’Ovideo / Bassat /Sport.

Entre els seus llibres cal destacar Cruyff, una vida por el Barça (1973); Futbol de la A a la Z (1982); De Basilea a Wembley (1998) i La Catedral del Barça (2007).

La seva tasca professional ha estat reconeguda, entre d’altres, amb el Premi Ondas (1982), l’Ordre al Mèrit Olímpic del Comitè Olímpic Internacional (2001) i la Medalla de Plata de la Real Orden del Mérito Deportivo del Consejo Superior de Deportes (2011).

En Josep Maria Casanovas és un home de fermes conviccions i projectes creatius.

Victor Casanovas

Projectes creatius com alguns dels ja esmentats i d’altres com els organitzats o creats per Sport Sponsoring, Seven Marketing o Seven Mila, Sports, Events and Marketing Agency. Avui ell i en Victor Casanovas, especialista en estratègia digital i eSports ens en parlaran a la tertúlia  “De Sport als eSports”.

Fotografia de grup de la tertúlia “Esports i Ateneu”