destacats

Per què no ha existit un moviment feixista català 1975-2018? Cicle “Catalanisme versus feixisme” (1)

Historia -

Dimarts 2 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència a càrrec de Xavier Casals, historiador, “Per què no ha existit un moviment feixista català 1975-2018? primera sessió del cicle “Catalanisme versus feixisme 1919-2018″.

Quina relació s’ha establert històricament entre feixisme i catalanisme? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Els tres editors d’aquesta interessant aportació (Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas) han plasmat així la conclusió que es pot extreure de la lectura conjunta dels treballs:

“D’aquest volum, surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora”.

Text de Xavier Casals  “¿HA EXISTIDO UN INDEPENDENTISMO CATALÁN FASCISTA TRAS LA MUERTE DE FRANCO? Blog de Xavier Casals. Blog sobre extremismo y democracia.

Ha existit un feixisme nacionalista-independentista català (1975-2016)?

És el títol del capítol de Xavier Casals Meseguer, doctor en Història per la Universitat de Barcelona que  compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història, i que ha elaborat per a l’obra col·lectiva, una aproximació al període que abasta des de la mort de Franco fins al present.

En el seu capítol Ha existit un feixisme nacionalista-independentista català (1975-2016)?” Casals planteja que durant el període ressenyat, a Catalunya es van produir tres evolucions diferents. Aquestes, a més, es van succeir en termes cronològics, com exposa a continuació.

Una evolució des de l’extrema dreta cap al catalanisme (1978-1980)

L’ha encarnat el dissolt Círculo Español De Amigos de Europa (CEDADE). Entre 1978 i 1980 aquest col·lectiu neonazi, amb  seu central era a Barcelona, no només va editar propaganda en català i de caràcter catalanista, sinó que també va crear un grupuscle instrumental: el Partit Nacionalsocialista Català (PNSC). Vegeu aquest rètol que es va difondre mitjançant adhesius i cartells en el breu període de temps esmentat.


Una evolució de l’independentisme cap a la ultradreta (1980-1982)

Aquesta evolució la va plasmar el grupuscle independentista Nosaltres Sols! (NS!), actiu entre 1980 i 1982, amb un efímer pas dels seus integrants per Estat Català. Aquest rètol va guanyar ressò al llançar la campanya “xarnegos fora!” I el seu lema va aconseguir notorietat en la precampanya electoral dels comicis legislatius d’octubre de 1982, en crear una significativa controvèrsia política. Per al lector no familiaritzat amb el terme “xarnego”, assenyalem que -segons el DIEC – aquest té una accepció pejorativa: “Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament”.


 

Una nova síntesi ideològica que supera la dicotomia Catalunya-Espanya (2002-2015)

La va reflectir la irrupció de la Plataforma per Catalunya [PxC], constituïda el 2002 i que va conèixer un llarg cicle d’ascens i un sobtat declivi entre els comicis locals del 2003, 2007, 2011 i 2015. Al·ludim en aquest cas a una nova síntesi ideològica en la mesura que aquest partit va superar -encara que de forma limitada- les contradiccions que crea l’eix catalanisme-espanyolisme amb el lema “Primer els de casa”. Aquest eslògan va projectar un eix ideològic que va contraposar “autòctons” (se sentissin aquests catalans o espanyols) i forans (immigrants).


Com ja vam explicar en aquest blog (Per què s’ha eclipsat Plataforma per Catalunya?), la confluència de tres factors va provocar l’eclipsi de la PxC en els comicis locals de 2015: la crisi interna del partit; l’impacte del procés secessionista (que va monopolitzar l’agenda política en detriment d’altres qüestions i va crear una dinàmica electoral inclusiva); i la irrupció de noves marques anti-establishment.

Pronòstics impossibles
En el llibre esmentat finalitzem la nostra anàlisi assenyalant aquestes eventuals tendències de futur: “En aquest marc la ultradreta pot continuar estancada i marginal, persistir el seu caràcter dual (fracturada entre separatistes catalans i ultranacionalistes espanyols) o generar noves síntesis ideològiques avui imprevisibles que li permetin progressar a les urnes “.

Des de la nostra òptica és difícil anar més enllà del que s’apunta en l’obra, ja que -paradoxalment- l’únic pronòstic que avui pot fer-se (tant en relació a la política catalana com espanyola) és que resulta impossible fer pronòstics.

Text de Xavier Casals “¿HA EXISTIDO UN INDEPENDENTISMO CATALÁN FASCISTA TRAS LA MUERTE DE FRANCO? Blog de Xavier Casals. Blog sobre extremismo y democracia.

Estat de Setge Digital

Ciència i Tecnologia -

Segons la Wikipedia, Estat de setge és el règim excepcional que declara un govern en certes condicions especials. Les característiques de l’estat de setge depenen de la constitució de cada país. Per regla general, l’estat de setge s’assembla a la situació de guerra, en la que s’atorguen a les forces de seguretat de l’estat facultats extraordinàries per tal de garantir l’ordre i la pau social[1]

L’estat de setge representa un concepte equivalent al d’estat de guerra, i per això es dóna a les forces armades facultats preponderants per als actes de repressió. Durant l’estat de setge queden en suspens les garanties constitucionals, amb major o menor extensió, segons les legislacions. En algunes d’elles, com succeeix en l’Argentina, s’autoritza al cap d’Estat a detenir a les persones i a traslladar-les d’un punt a un altre de la nació, tret que prefereixin sortir del territori nacional.

La declaració de l’estat de setge representa, en el Dret Polític, una institució molt discutida, no perquè es desconegui la necessitat de la seva implementació en moments determinats, sinó pels abusos al fet que es presta per part del poder executiu.

Aquest estat es dicta, generalment, en cas d’invasió, guerra exterior, guerra civil o perill imminent que es produeixin.”.

Com queda clar, quan es va pensar en aquesta possibilitat, mai es va preveure el pes específic que tindria en un futur el component digital. Ningú preveia que el primer element que calia atacar serien les xarxes, els servidors, els dominis i, per descomptat, les persones que hi treballen i gestionen aquest espai, fins ara mal anomenat virtual. Els que si ho van tenir clar són els cossos de seguretat de l’estat espanyol i tot el seu govern i els seus dos partits que l’acompanyaven en totes les decisions relatives a la repressió política de Catalunya. L’estament més “visitat” per ells i les persones més investigades i, fins i tot, negades de les seves llibertats durant dies, van ser els treballadors del Centre de Telecomunicacions de la Generalitat, CTTI.

Els que fa molts anys treballem impulsant i predicant que les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) són una eina molt potent per l’apoderament ciutadà que l’ha de facilitar la seva millor tant en la seva qualitat de vida com en el seu entorn personal, hem vist corroborar aquesta intuïció per l’atac que de manera sistemàtica i persistent s’ha fet a les TIC i tot el que representa.

Ha quedat més que evident, que el que fa anys es resolia controlant els mitjans de comunicació i limitant la llibertat de moviment i expressió de les persones, ara, el focus s’ha de posar a la tecnologia i els seus “actors” principals.

Aquest dijous, a l’Ateneu Barcelonès, tenim l’oportunitat de conèixer de primera mà protagonistes directes de tots aquests fets que ens ajudaran a situar de manera molt més precisa, l’impacte real que van tenir i el paper que en tots ells va tenir la tecnologia.

19.00h, Sala Oriol Bohigas, Ateneu  Barcelonès

Benvinguda: Hble. Sr. Jordi Puigneró, conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública

19.10h    Taula debat:

Sr. Jaume Alonso-Cuevillas, jurista, advocat i economista

Sra. Ruth Sala, advocada penalista especialitzada en delinqüència informàtica

Sr. Nacho Amadoz, advocat de la Fundació PuntCAT

Moderada per: Sr. Quico Sallés, periodista

20.15h    Cloenda: Sra. Joana Barbany, directora general de Societat Digital

Convocatòria Ateneu Barcelonès: https://www.ateneubcn.org/agenda/estat-setge-digital-defensa-dels-ciutadans-davant-repressio-i-vulneracio-dels-seus-drets

La integració de les arts i la necessitat d’una pedagogia desobedient

Art Ateneu -

Dilluns 29 d’0ctubre de 2018, a la sala d’actes Oriol Bohigas

Conferència La integració de les arts i la necessitat d’una pedagogia desobedient, a càrrec de Fernando Hernández Hernández, catedràtic de la Facultat de Belles Arts (UB)

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Fernando Hernández Hernández

Fernando Hernández Hernández és professor de Visualitats Contemporànies, Piscologia de l’Art i Investigació basada en l’Art a la Unitat de Pedagogies Culturals de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

És coordinador del Programa de Postgrau en Arts i Educació. Co-coordinador del grup de recerca ESBRINA –  Subjectivitats, visualitats i entorns educatius contemporanis (2017 SGR 1248)   http://esbrina.eu; i membre de REUNI + D – Xarxa Universitària de Recerca i Innovació Educativa.  Canvi social i desafiaments per a l’educació en l’era digital (EDU2015-68718-REDT) http://reunid.eu.

Des de fa temps acompanya processos de canvi que contribueixen a repensar l’educació a l’Escola.

Reflexiono sobre com les arts poden contribuir a una manera d’aprendre, que com assenyala Dennis Atkison, es vinculi amb la crida a la desobediència davant les formes de pensar i sentir establertes. Perquè només així es doden configurar maneres de pensar, mirar i sentir no colonitzades.

Les arts poden ajudar-nos a qüestionar les identitats, límits i jerarquies, sistemes i codis de representació establerts que operen en el camp de l’educació i la societat i que faciliten, però també controlen i limiten la nostra capacitat d’actuar, sentir i pensar. La proposta és intentar pensar el treball pedagògic més enllà d’un conjunt de facilitacions i restriccions,per estendre les nostres capacitts per concebre la vida en comú.

 

La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975

Historia -

Dimarts 25 Setembre de 2018 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975” a càrrec de Josep Miralles Climent, historiador autor de La rebeldía carlista. Memoria de una represión silenciada. Enfrentamientos, marginació y persecución durante la primera mitad del régimen franquista (1936-1955), amb la participació de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Al  carlisme dels anys centrals del segle XX se li sol situar en el bàndol franquista. Alguns historiadors i membres de grups memorialistes s’entesten a titllar-lo, a més, de feixista, per haver conspirat i haver donat suport a la rebel·lió contra la Segona República. Altres historiadors i periodistes han obviat la seva existència, així com la persecució que va ser objecte i el seu compromís de lluita política antifranquista; han ocultat a la societat aquests fets, perquè per a ells només existien els grans personatges o quadres intel·lectuals encara que no tinguessin una àmplia base social compromesa que els seguís. No obstant això, es descobreix un carlisme ben diferent, un carlisme popular que s’ha volgut amagar perquè no encaixa en cap dels supòsits establerts ni per la historiografia progressista ni per la revisionista. Josep Miralles ha dedicat diversos anys a realitzar una investigació metòdica i documentada que trenca els prejudicis establerts i que ha plasmat en un recent llibre: La rebeldía Carlista. Memòria de una represión silenciada (1936-1955).

Tot i que s’ha dit -i si bé és indubtable que el carlisme va ser perseguit des del minut zero per la dictadura i es va oposar sense embuts al règim franquista-, això no vol dir que tinguessin res a veure ni amb l’esquerra -en particular el Partit Comunista, que va ser gairebé l’única força que, com la carlina, es va enfrontar al franquisme des de l’interior de les Espanyes i per aquesta coincidència l’afalagava-, ni tampoc amb les democràcies formals homologades de caràcter liberal. El carlisme d’aquesta l’època, que es va oposar amb contundència a una Falange filo-nazi i a una dictadura totalitària, va ser un col·lectiu monàrquic tradicionalista, foral i catòlic, però amb uns plantejaments sociopolítics que, teòricament, apuntaven un tipus de democràcia no partitocràtica, però participativa i autogestionària, construïda des de la base de la societat amb el concurs dels cossos intermedis, és a dir, aplicant el principi de subsidiarietat per tractar d’impedir un poder autoritari o absolut i centralista, fos aquest monàrquic o republicà.

Així, doncs, durant la primera meitat del règim del general Franco, no va ser només l’esquerra -i menys encara els pocs demòcrates liberals que hi havien-, els que es van oposar al règim totalitari dretà del general Franco. No debades s’ha dit que van ser els dos PC, és a dir, els partits comunista i carlista, les dues forces numèricament més importants de l’època que es van oposar a la dictadura i van patir una repressió permanent.

Imatge: Portada d’El Requete de Cataluña, núm. 11 (juliol de 1959)

Josep Miralles Climent és llicenciat en Geografia i Història per la UNED i doctor en Història per la UJI. També és membre del Seminari d’Història Local i Fons Orals de la Universitat Jaume I; del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i del Cercle Valencià d’Estudis Carlistes.

Ha publicat una desena de llibres sobre temàtica carlina així com nombrosos articles en actes de congressos i en premsa. La seua tesi doctoral, que va obtenir la màxima qualificació, es titula: El carlismo militante (1965-1980). Del tradicionalismo al socialismo autogestionario, que, tal com s’insinua en el títol, no se centra en l’estructura i grans declaracions del carlisme, sinó en les activitats de la seua militància de base. Aquesta circumstància va implicar que li dediqués més de 10 anys d’investigació en multitud d’arxius privats a més dels públics o els més coneguts.

“Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI”.

Historia -

Dilluns, 17 setembre 2018 a les 19h a sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència:  “Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI.

Conferenciants: Danae Esparza, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (UB) i Emili Farré-Escofet, llicenciat en grau en Ciències Econòmiques (UB), ambdós són coautors amb Teresa Navas del llibre “Escofet símbol industrial de Barcelona. Arts, Disseny, Arquitectura en la Creació de valor”.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Continguts:  Espai públic urbà. Construcció de l’Eixample. El panot de les voreres. Territori cívic i de pertinença. Adolf Florensa: de la Plaça Sant Jaume a la Rambla. La transformació urbana vinculades als grans esdeveniments: Exposicions universals, Jocs Olímpics, Vila Olímpica, Fòrum 2004. Ciutat normal i ciutat singular. Col·laboració entre la normativa urbanística i la indústria. Els components del projecte d’espai públic: paviments i elements urbans. Barcelona: racional i creativa. Espai Públic: imaginari del ciutadà.

Imatge: “Els mosaics hidràulics del Modernisme que Escofet realitza conjuntament amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner o Alexandre de Riquer, tenen el seu millor  exemple en el Mosaic Hexagonal que fa Antoni Gaudí per a l’interior de la Pedrera. Una adaptació del mateix model pavimentarà 90 anys més tard el Passeig de Gràcia de Barcelona. Font: www.escofet.com

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D’una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s’hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d’una indústria creativa amb les arts, el disseny i l’arquitectura, i finalment posa de manifest l’estreta relació d’Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.

Les empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

El Mosaic del Pla de l’Os també conegut com a Paviment Miró és una obra de 1976 feta per Joan Miró que es troba al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciutat. L’obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona. El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces de terratzo.

Emilio Farré-Escofet
Nascut a Barcelona el 1941, és graduat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. En els darrers anys ha fet quatre cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Durant alguns anys va simultaniejar la seva dedicació professional a Escofet amb la feina d’economista a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació (1968‑1978), per a la qual va publicar els llibres La inflación en la etapa actual del capitalismo (Ariel), La via menorquina del creixement, amb Ramon Marimon i J. M. Surís (B. Catalana) i La industria en la economía de Galicia, amb Joan M. Capmany i Núria Ivern (BIC). Va publicar, entre altres, l’article «Inflación y bloqueo de la inversión (1940‑1949)» (Revista de B. Catalana). Va ser director general d’Escofet 1886, SA entre 1978 i 2006, i també president entre 1994 i 2011.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Centro de Investigación POLIS de la UB i del Grup d’Investigació Elisava. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. És professora de l’Escola Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo

 

Torneig Quatre Estacions. Estiu 2018

Escacs -

Durant els dies 7, 14 i 21 de juny de 2018 es va celebrar el Torneig Quatre Estacions, edició estiu 2018.

Hi van participar 24 jugadors repartits en tres grups: Volney, Vivaldi i W.Irving. Els guanyadors de cada grup han sigut en Toni Pampalona i German Rodríguez, amb 16.5 punts cadascun i Alberto Hidalgo, amb 13 punts.

 

Cicle “Juliol a la fresca” amb la pel.lícula: Searching for Bobby Fischer

Escacs -

El passat dia 3 de juliol, a les 22.00 hores, i dins del cicle “Juliol a la fresca” de l’Ateneu, es va projectar la pel.lícula Searching for Bobby Fischer (Buscant Bobby Fischer)

Steven Zaillian. Estats Units, 1993. 107 min. VOSC

Repartiment: Max Pomeranc, Joe Mantegna, Joan Allen.

Sinopsi: El petit Josh Waitzkin té una veritable passió pels escacs i vol
esdevenir un nou Bobby Fischer, el seu ídol. Els seus pares, per descomptat,
l’ajudaran en tot el possible, ja que el veuen com un futur mestre.

Jornades del Centre d’Estudis Africans. Àfrica Negra: propostes per a la transformació urbana

Historia -

Els dies 4 i 5 de juliol de 2018, a l’Ateneu Barcelonès, Carrer de la Canuda, 6 de Barcelona, sala Verdaguer tindran lloc les Jornades del Centre d’Estudis AfricansÀfrica Negra: propostes per a la transformació urbana. 

Els fenòmens lligats a les ciutats tenen una importància creixent a l’Àfrica, on el procés d’urbanització de les poblacions continua de forma progressiva i planteja nous reptes per a la gestió de les noves (i també les antigues) comunitats urbanes. Si bé la història urbana africana, en contra del que poden fer creure certs estereotips, no és ni recent ni d’origen forà, en les darreres dècades les ciutats han patit transformacions importants en gairebé tots els aspectes: urbanístics, arquitectònics, demogràfics, artístics i culturals.

La voluntat d’aquestes Jornades és aproximar-se a aquestes realitats des d’una perspectiva multidisciplinària i que ens permetrà descobrir un continent que es transforma d’una manera genuïna i on es desenvolupen múltiples propostes per a aconseguir que les ciutats siguin un lloc millor on viure. Ho farem comptant amb especialistes de diferents àmbits científics i que han treballat a àrees geogràfiques diverses del continent.

PROGRAMA

Dimecres 4 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

  • Presentació, Joan Solé i Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès; Eduard Gargallo (coorganitzador de les Jornades)
  • Iniciativas artísticas y culturales para la transformación urbana en África (Vanessa Anaya, sociòloga, cofundadora i editora de Wiriko i responsable de comunicació de l’ONG Agua de Coco)
  • Entenent l’onada de protestes a l’Àfrica Subsahariana: cap a la construcció d’un nou subjecte social? (Òscar Mateos, Professor de Relacions internacionals a la Facultat de Comunicació i RRII Blanquerna-URL, membre d’Africaye.org i investigador associat del CIDOB)
  • SmartCities sin logo (Carlos Bajo, periodista, postgraduat en Comunicació dels conflictes i de la pau (UAB) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV)
  • Preguntes i debat

Dijous 5 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

  • La Memòria històrica i el seu impacte en l’urbanisme i l’arquitectura, Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
  • Los procesos de transformación participativa en los barrios informales (Ana Cubillo, arquitecta, Arquitectes Sense Fronteres (ASF), Maputo)
  • Noves planificacions urbanes i inversions econòmiques (Montse Gibert, arquitecta, ONU-Hábitat)
  • Preguntes i debat
  • Cloenda, Maria Grande (co-organitzadora de les Jornades)

Coordinació: Maria Grande (Arquitecta i investigadora del CEA) i Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
centredestudisafricans@gmail.com • T. 93 412 39 37 • Entrada gratuïta

 

 

CARLOS BAJO
Llicenciat en Periodisme per la Universidad de Navarra, postgraduat en Comunicació dels Conflictes i de la Pau per la UAB i Màster en Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica per la URV. A la seva activitat professional combina el periodisme independent, la investigació i la comunicació per a organitzacions socials. S’ha especialitzat en l’ús de les TIC i en moviments socials a l’Àfrica. Col·labora de manera estable amb Planeta Futuro, la secció d’informació sobre desenvolupament del diari El País, així com amb altres mitjans de comunicació; ha publicat en diverses revistes acadèmiques i ha guanyat el premi d’assaig de Casa África, junt amb l’Antoni Castel, pel llibre Redes sociales para el cambio en África.

VANESSA ANAYA
Llicenciada en Sociologia (UB), postgraduada en Desenvolupament Internacional (Setem/UPC) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV). Treballa sobre art, gènere, desenvolupament, i les noves tecnologies per a la comunicació i la transformació social. Coordina la secció d’Arts Visuals de Wiriko.

OSCAR MATEOS
Professor i Vice-degà de Recerca i RRII a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull. Premio Casa África 2008 al millor assaig sobre “Processos de democratització a l’Àfrica Subsahariana” amb l’assaig Las últimas horas de ‘Pa’ Kabbah.

EDUARD GARGALLO
Doctor en Història Contemporània (Universitat de Barcelona).
Actualment, Investigador del Centre d’Estudis Africans (CEA) i Investigador Post-Doctoral del Centro de Estudos Internacionais (ISCTE-IUL) de Lisboa. Director del Postgrau en Societats Africanes. Singularitats i Mundialització (CEA-Universitat Pompeu Fabra). Ha publicat al Journal of Contemporary African Studies, Politique Africaine, Journal of Namibian Studies i Journal of Southern African Studies. Co-editor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre África. Publicacions de la Universitat de València (2005).

MONTSE GIBERT
Arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant els darrers quatre anys ha estat treballant com a especialista en planificació regional i urbana als diferents programes que el Programa de las Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Hàbitat) desenvolupa a Myanmar, Rwanda, Angola i Sudan. Abans d’incorporar-se l’equip d’ONU-Hàbitat, va treballar en el marco del Programa de Cooperació que l’ONG Arquitectura sense Fronteres, estava realitzant a Moçambic per a promoure el desenvolupament urbà sostenible i millorar les tècniques locals de construcció al poble de Mecúfi.

ANA CUBILLO
Arquitecta per la Universidad Politécnica de Madrid, especialitzada en restauració del patrimoni i urbanisme.
Des de 2010 ha participat en diversos col·lectius i associacions vinculades a la cooperació local sobre regeneració urbana. Des de 2013 treballa a Moçambic en projectes de planificació urbana als barris informals de Maputo amb la Universidade Eduardo Mondlane i diverses ONGs, entre elles Arquitectura Sense Fronteres (ASF). Coordinadora dels projectes d’ASF a Maputo sobre tinença de la terra, regularització urbana, apoderament ciutadà, mobilitat urbana i espai públic.

Tertúlia amb Rosa-Victòria Gras

Tertúlies -

A la tertúlia del 18 de juny vam tenir el plaer d’escoltar a Rosa-Victòria Gras, que ens va endinsar, amb la saviesa que la caracteritza, en les eines de potenciació del català front la situació de disglòssia que patim davant llengües com el castellà i ara també l’anglès.

The Thinkers, a la biblioteca de l’Ateneu

Escacs -

 

La biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha adquirit un magnífic llibre de fotografies de jugadors d’escacs. El llibre és obra de David Llada, fotògraf especialitzat en jugadors d’escacs. Llada ens va visitar el passat mes de novembre durant el Magistral Ciutat de Barcelona que es va celebrar a l’Ateneu.

Hi trobareu fotografies tant dels millors jugadors del món com de jugadors afeccionats, però tots immersos en els seus càlculs escaquístics i aliens a la càmera de Llada. Una autèntica meravella.

Podeu consultar-lo a la prestatgeria on hi ha la resta dels llibres d’escacs.

Tertúlia amb Manolo Flores

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 28 de maig de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Toni Bové

Nascut l’any 1951 a Mérida. Es va iniciar en el món del bàsquet a Catalunya, on es traslladà a viure de ben petit. Considerat un dels millors jugadors espanyols dels anys 70. Jugava d’aler i destacava per la seva rapidesa al contra-atac, bon tir exterior i per la seva gran personalitat a la pista.

Manolo Flores

Sempre en clubs catalans, s’inicià al CB L’Hospitalet el 1967, RCD Espanyol i finalment al FC Barcelona, on, durant 14 temporades, demostrà la seva qualitat, arribant a ser capità durant la segona meitat dels anys 70 fins a la seva retirada, en finalitzar la temporada 1983-1984. Va jugar 128 partits oficials amb la selecció espanyola de bàsquet (entre 1972 i 1981) amb la qual guanyà la medalla de plata al Campionat d’Europa de Barcelona de 1973 i un cop amb la selecció europea.

Un cop abandonà el bàsquet com a jugador va iniciar la seva carrera d’entrenador, que l’ha dut a dirigir al primer equip del FC Barcelona en diverses ocasions i on aconseguí la Recopa d’Europa i el Mundial de Clubs. Posteriorment ha dirigit a altres conjunts com el Càceres CB, amb el qual va arribar a ser subcampió de la Copa del Rei. Actualment forma part de l’organigrama tècnic del Futbol Club Barcelona.

Manolo Flores, en presència de Toni Bové, signa el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia amb Manolo Flores

Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos

Historia -

Dimecres 27  de juny  de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona sobre “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos”.

Hi participaran Roger Mateos, periodista i autor del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista” Ed. Anagrama; Antonio Martos, germà de Cipriano Martos; Plàcid Garcia Planas, periodista; Maria José Bernete, activista per la Memòria Històrica.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

La mort atroç de Cipriano Martos: un cas no prescrit

L’afer del militant del FRAP torturat per la Guàrdia Civil a Reus el 1973 pot acabar a la querella argentina
Article de ROGER MATEOS Ara Barcelona 03/05/2014 00:00

La seqüència és esgarrifosa. El 25 d’agost del 1973, l’obrer d’origen granadí Cipriano Martos és detingut i enviat als calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Hores i hores d’interrogatoris en va: el jove militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) encaixa les tortures sense revelar dades que puguin comprometre els seus companys de lluita. Els agents opten per la solució més dràstica: l’anomenen el licor de la veritat, una poció de càstig per aterrir els més obstinats. Li fan ingerir una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov.

L’efecte devastador del verí obliga els agents a traslladar urgentment Martos a l’Hospital Sant Joan de Reus. És el dia 27 d’agost. L’equip mèdic li salva la vida, però poc després del rentat d’estómac els uniformats se l’enduen, encara mig estabornit, novament cap a la caserna i hi reprenen les sessions. Martos segueix sense obrir la boca. La metzina que s’havia hagut d’empassar li va abrasant els conductes digestius i als seus botxins no els queda més remei que tornar-lo a ingressar l’endemà d’haver-se’l endut.

Amb l’aparell digestiu destruït, Martos mor el 17 de setembre fruit d’hemorràgies internes. Assabentats de la detenció, la seva mare i un dels germans es desplacen a Reus procedents de Loja, un llogarret de la província de Granada on Martos havia nascut feia 28 anys. La dona, desesperada, malda per retrobar-se amb el seu fill a l’hospital, però un guàrdia civil els barra el pas i els fa fora a puntades de peu. Ni tan sols els permeten veure el cadàver. La mare insisteix, fins que un agent posa el dit índex a la pistola que duu cenyida a la cintura per advertir-li què li espera si pretén indagar. Cipriano Martos és enterrat secretament en una fossa del Cementiri General de Reus. Res feia pensar llavors als responsables de l’assassinat que algun dia se’ls buscaria la pista.

L’escletxa penal argentina

El cas, mai investigat per cap instància oficial, ha aflorat ara gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme. Tot arrenca quan el 2010 familiars de víctimes i entitats de defensa dels drets humans interposen una querella davant un jutjat penal de l’Argentina. A poc a poc s’hi han anat sumant centenars de denunciants i aviat pot ser el torn dels Martos.

L’Antonio, germà de la víctima, en col·laboració amb la xarxa de querellants, ha començat la cerca de dades, testimonis i expedients que documentin suficientment el cas per poder-lo dur a la justícia argentina. Antonio Martos demana “una mica d’humanitat” perquè es pugui fer finalment justícia. Aquesta setmana ha visitat Reus per difondre la seva tasca i assistir a un petit homenatge davant de l’antiga caserna on va ser torturat el seu germà.

Un dels més actius a promoure la recuperació de la memòria de Cipriano Martos és el portaveu de la CUP a Reus, David Vidal, per qui -segons explica a l’ARA- la llei d’amnistia del 1977 “serveix encara avui” d’aixopluc per als autors de “crims esgarrifosos” durant la dictadura franquista. La querella vol posar fi a la “impunitat”, rebla també a l’ARA Felipe Moreno, coordinador de la xarxa catalana.

Un grup d’historiadors reusencs ja s’han posat a treballar per donar-hi gruix documental. Disposen de la partida de defunció, un informe hospitalari, el registre del cementiri i, l’última troballa, el sumari del cas, que ha permès conèixer nous detalls. El jove granadí, que als 11 anys ja llaurava els camps andalusos, va fugir a la recerca d’una vida més digna, primer a les mines de lignit de Terol, després a les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa i, finalment, fent d’encofrador a Barcelona i Reus, on residia. Oposat al règim, va iniciar la seva militància marxista-leninista als 23 anys. I va ser un repartiment de fullets del FRAP a Igualada l’origen de la seva detenció, segons relata Frederic Samarra, un dels historiadors que en segueix la pista. El repte és ara identificar-ne els botxins.

Vegeu el blog Cipriano Martos Jimenez in memoriam

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Cipriano Martos cada mes està present a les reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes on es demana l’anul·lació dels judicis franquistes, es reivindiquen els drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició. També es recullen signatures de suport a la querella argentina de la qual formen part alguns del seus membres, que també ho són de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. El germà d’en Cipriano s’ha querellat a l’Argentina per Cipriano i va declarar als jutjats de Sabadell el dia 30 d’agost de 2016 a requeriment de la jutgessa María Romilda Servini de Cubría que instrueix la Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol pel franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977.

Conferència del MI Michael Rahal

Escacs -

El passat dia 12 de juny vam celebrar la segona conferència organitzada des de la Secció d’Escacs de l’Ateneu.

El conferenciant, el Mestre Internacional Michael Rahal,  ens va parlar dels recursos  informàtics que podem aprofitar per millorar el nivell del nostre joc. Ens va explicar la diferència entre recursos passius i actius, ens va donar la seva opinió d’alguns webs i ens va ensenyar a treure rendiment d’eines com el ChessBase.
Més de dues  d’aprenentatge! Tot un privilegi.

 

 

Michael Rahal

És entrenador de la Federación Española de Ajedrez i de la Federació Catalana d’Escacs, i entrenador FIDE. Fa més de 25 anys que entrena nens i adults de totes les edats i nivells, però està sobretot especialitzat en joves talents d’entre 5 i 16 anys.

És membre de la Societat Coral Colon de Sabadell, ha guanyat nombrosos torneigs internacionals i el 1997 va ser subcampió de Catalunya.

És administrador de l’Internet Chess Club i comentarista habitual de tornejos , tant online com presencial. Té, a més, un canal de Youtube amb més de 10.000 subscriptors, on publica partides blitz que comenta amb comentaris en directe i altres vídeos didàctics.

És autor del llibre: Los secretos de los campiones.

Projecció d’‘Estiu 1993’ (2017), de Carla Simón.

Cinema -

Per donar la benvinguda a l’estiu… Estiu 1993, de Carla Simón.

 

 

 

 

En la projecció de juny ens hem volgut remetre a un altre juny, el juny de 1993 el moment en què comença el primer llargmetratge de la Carla Simón, Estiu 1993, que ha captivat al públic, jurats i festivals.

La  pel·lícula narra a través dels ulls de la seva protagonista, la Frida, una nena de sis anys, el seu primer estiu amb la seva nova familia (els seus oncles i cosina de tres anys)  després de la mort de la seva mare. Durant aquell estiu la Frida haurà d’afrontar el desconcert i al dolor i de fer-se un lloc en la seva nova vida, d’acceptar i païr la pèrdua de la mare.

La història de la Frida és la història de la seva directora, Carla Simón que ha materialitzat aquesta obra autobiogràfica com una exercici de responsabilitat cap a la seva familia  i,  com ha manifestat la pròpia directora, “per donar sentit a l’absència”.

El resultat és una obra d’una bellesa natural, d’una emoció continguda i dlicada i un treball extraordinari de direcció, especialment de les seves protagonistes mes joves, les nenes Laia Artigas i Paula Robles

Carla Simón i l’equip d’Estiu de 1993 van ser els grans guanyadors de la Gala dels Premi Gaudí 2018 amb el Gaudí a la Millor pel·lícula, Millor direcció i Millor guió per Carla Simón, Millor actriu secundària per Bruna Cusí. També ha estat goardaonada als Premis Goya i al Festival de Berlín entre altres.

Premis:

2017: Premis Goya: Millor direcció novella, actor sec. i actriu rev. 8 nominacions
2017: Festival de Berlín: Millor òpera prima, Gran Premi del Jur. Int. (Secc. Gen. KPlus)
2017: Premis del Cine Europeu: Nominada al Premi Discovery (Millor òpera prima)
2017: National Board of Review (NBR): Millors pel·lícules estrangeres de l’any
2017: Festival de Málaga: Biznaga d’or, Premi Feroz de la crítica
2017: Premis Fénix: Millor guió. 5 nominacions
2017: Premis Feroz: Millor pel·lícula dramàtica, direcció, guió i actor sec.
2017: Premis Gaudí: 5 premis, inc. Millor pel·lícula, direcció i guió. 14 nominacions
2018: Premis Platino: Millor òpera prima

Crítiques:

Més informació i tràiler

Selecció de lectures de la Biblioteca de l’Ateneu vinculades al tema del film

“Món rural. Mots que es perden” Presentació del llibre de Josep Espunyes

Historia -

Dimarts 26 Juny 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la presentació del llibre de Josep Espunyes “Món rural. Mots que es perden”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d’aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasol ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada… Una desaparició de velles formes de vida de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en el seu darrer llibre: Món rural. Mots que es perden.

Foto: “Josep Espunyes a Peramola” de Feliu Sirvent

Una petita joia lingüística

El llibre de Josep Espunyes, és d’aquelles obres que pots obrir per qualsevol pàgina i abastar o abescar  dotzenes de mots, mentre esperes que l‘amistançat s’abilli o veus com qui hauria de vetllar pel teu bé s’acarnissa amb tu perquè l’amoles, perquè ets una andrònima i no et poden apariar. Si fossis un peça de roba encara et podrien aparracar i si fossis les calces de l’home et podrien apatracar. Però potser de xic et van assardonar i ara ets assencerat, mentre atalaies ben atricat el Roc de les Hores i estàs avesat a llevar-te d’hora.

A l’estiu, amb tantes hores de dia, has de fer un badall a mig matí i un altre a mitja tarda. Tu no ets un baldragues, ni un baliga-balaga, potser havies fet de baner al bosc perquè no hi hagués robatoris. Sempre has estat barba-serrat i tu mateix te la barbeges, però no has tingut mai una basca, i casa teva no deu ser un batader, això sí, sovint t’ha pegat la baterola d’anar a dinar a Can Boix de Peramola, ni tampoc no fas befarotes als amics. Ni et feia res anar a birbar les tomaqueres de l’hort de la Font del Caner.

Ets persona bogal i bregada, a qui treballar no li espanta, i no sé si mai has cobrat una picossada, però saps quan una broma pot portar pedra. Només les serps et fan grivi i poques coses encara et fan gruar,  sense semblar guillat. I sovint ens trobem de zup a zup a l’Ateneu.

Text de Joan Solé Camardons

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Vegeu l’article de Feliu Sirvent a Viure als Pirineus 18/04/2018

Aquesta setmana llegia una entrevista de l’ACN a l’escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s’està podrint” i “cada vegada va més a ser un dialecte del castellà”. Monzó remarcava que sovint es fan servir “uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà”. L’escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: “és una de les fantasmades més grosses que s’han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l’àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m’ha sorprès gens l’opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s’havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l’empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol per analitzar l’estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l’expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s’enfonsa”, que “el català s’està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s’expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m’han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L’any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s’afebleix i s’aperdura em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar …

Josep Espunyes i Esteve, poeta, narrador i ateneista. Peramola, Alt Urgell, 2 de gener de 1942

 

La seva obra reflecteix l’enfrontament d’un món obrer i rural amb un altre d’urbà i intel·lectual. Els seus llibres de poemes exploren aquest contrast Temps de manobre. De l’evangeli segons sant Lluc (1977), Cendra a l’abast. Viatge al record (1979), Notes mínimes d’un paisatge (1988), La quarteta informal (1988), Pa d’àngel (1991, premi Les Talúries 1990), Alt Urgell, plany i passió (1996) i Racó de calaix (1999). Ha publicat, també, les novel·les Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984), En Calçons (1985), Hora foscant a la ribera (1991) i Del passat en el present (1995), i els treballs de recerca històrica Baronia i municipi de Peramola (1995), Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000), Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008, juntament amb Jordi Pasques), Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i Peramolins amb nom (2011). Extret de la Gran Enciclopèdia Catalana

 

Cicle: Converses sobre dones que pinten i dones pintades. Conferència: Dodo: una il·lustradora al Berlín dels “feliços 20”

Art Ateneu -

Dimecres 6, de juny de 2018, sala Verdaguer

Cicle: Converses sobre dones que pinten i dones pintades.

Conferència Dodo:  una il·lustradora al Berlín dels “feliços 20“, a càrrec d’Erika Bornay, historiadora d’art i escriptora.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció

Dodo, és el nom artístic en que va ser coneguda Dörte Clara Wolf, una pintora i sobretot il·lustradora alemanya que en el Berlín d´entre guerres va ser molt popular per les portades de la prestigiosa revista berlinesa ULK, on feia càustiques critiques de la nova burgesia de l´època. L’obra de Dodó será motiu per comentar l’excéntrica vida social i cultural del Berlin d´aquells tumultuosos anys.

Dörte Clara Wolff-en el palco, 1929

Tertúlia amb M. Àngels Cabré

Tertúlies -

El 28 de maig vam tenir com a convidada a l’escriptora i directora de l’observatori cultural de gènere, M. Àngels Cabré La conversa ha tractat sobre M. Aurèlia Capmany: la traducció del Segon Sexe i de La Dona a Catalunya: consciència i situació

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

Historia -

Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a  la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema.

Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema 

En aquesta conferència es pretén donar a conèixer una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb  https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .

La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.

Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana

Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.

Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films:  Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).

“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana

“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Historia -

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00  a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana. 

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté  http://deportados.es/miret_historia

 

Del pròleg de Josep Fontana 

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de DiegoTercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017