destacats

Del Professor Challenger al Dr. Miquel Crusafont: a la recerca del Món Perdut

Ciència i Tecnologia -

El passat 7 de novembre en Jordi Serrallonga, Arqueòleg, naturalista i explorador, Col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i Professor de la UOC, ens va comentar el documental ” La Historia de un Mundo Perdido: Paleontología Española” del director: Ramon Sanahuja / Assessor científic: Dr. Miquel Crusafont / i filmada l’any: 1951.

Tot seguit podeu veure el documental:

L’Associació d’Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha digitalitzat el documental “Historia de un Mundo Perdido: Paleontología Española” que es custodia al Centre de Documentació del MCNB. Aquesta filmació mostra la tasca paleontològica del Museu de Sabadell que, durant la dècada dels cinquanta, va assolir gran importància gràcies al treball del Dr. Miquel Crusafont; un dels científics catalans més reconeguts a nivell internacional. Ell i els seus col·laboradors van excavar els jaciments paleontològics de la conca del Vallès- Penedès, entre altres indrets.

Aquesta conferència va ser organitzada conjuntament amb l’Associació d’Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès.

CICLE “UN NOU MODEL DE CIUTAT PEL SEGLE XXI: EL CAS DE BARCELONA”

Ciència i Tecnologia -

El cicle “Un nou model de ciutat pel segle XXI: el cas de Barcelona”, es farà a l’Ateneu Barcelonès durant els mesos de novembre del 2018 fins el l’abril del 2018

L’objectiu d’aquest Cicle és reflexionar sobre aspectes clau de la nova ciutat del segle XXI, actors principals del la transformació que està succeint arreu del planeta.

Els objectius específics que volem assolir en aquest cicle són:

  • Aportar informació documentada sobre la nova ciutat del segle XXI
  • Reflexionar i debatre sobre la informació aportada per diferents experts
  • Treure conclusions i propostes operatives d’interès per la ciutadania pel que fa al paper que han de tenir les ciutats
  • Participar i de manera proactiva, en les propostes que s’estan treballant, com a conseqüència de la campanya a les eleccions al municipi de Barcelona
  • Fer aquests debats forçant una visió transversal, amb el potencial que donarà el fet de la participació de tres seccions de l’Ateneu Barcelonès com son Ecologia i Recursos naturals, Economia i Ciències i Tecnologia. 

En aquest cicle, també intentarem utilitzar propostes innovadores tant pel que fa al contingut i la metodologia com pel tractament posterior del contingut del debat. Destaquem com a promotors d’aquest cicle a,

  • Miquel Barceló, membre de la secció de Ciència i coordinador del Cicle.
  • Ricard Faura, ponent de la secció de Ciències i Tecnologia
  • Pilar de Torres, ponent de la secció d’Economia
  • Santiago Vilanova, ponent de la secció de d’Ecologia i Recursos Naturals

Les sessions programades seran les següents:

  • INNOVACIÓ SOCIAL I NOVA CIUTAT. 27 NOVEMBRE, 19H
  • ESTRATÈGIA ECONÒMICA I NOVA CIUTAT. 24 DE GENER, 19H
  • TRANSICIÓ ENERGÈTICA I NOVA CIUTAT. 28 DE FEBRER, 19H
  • UN NOU URBANISME PER UNA NOVA CIUTAT. 21 DE MARÇ

 

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 26 de novembre 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 26 de novembre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Violència i futbol. Un binomi indestriable?

        Amb: Carles Viñas, doctor en Història Contemporània.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Gerard Esteva

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 29 d’octubre de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Nascut l’any 1984 a Barcelona. És violinista i llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Gerard Esteva President de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya

Navegant de patí de vela, classe de la qual va ser campió de Catalunya i de la Copa d’Espanya de 2a categoria l’any 2004 i subcampió de la Copa d’Europa de 1a categorisa l’any 2013. Va donar les seves passes com a dirigent esportiu en la classe de patí de Vela i l’any 2004 va ser elegit president de l’Associació Internacional de Patí de Vela (ADIPAV) i també secretari nacional d’aquesta classe. Organitzador de la “Volta a Menorca”  de 2006 a 2008 i escollit president de la Federació Catalana de Vela el 29 de maig de 2009.

El 2013 va ser escollit vicepresident primer de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i l’1 de juliol de 2014 va prendre el relleu de David Moner al capdavant de la UFEC. Actualment és el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i del Comitè Olímpic Català.

Gerard Esteva signant el Llibre d’Honor de la tertúlia acompanyat de Carles Llorens, vicepresident segon de l’Ateneu Barcelonès

Fotografia de grup de la tertúlia amb Gerard Esteva

Els aforismes de l’artista Miquel Barceló. Diàleg entre el pensament clàssic i la pintura

Art Ateneu -

Dijous 22 de novembre de 2018, a les 19 h. Sala Oriol Bohigas. Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, 6

 

Raül Garrigasait, editor i president de La Casa dels Clàssics, Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor, i Montse Frisach, periodista i crítica d’art, dialogaran al voltant de la gran obra Aurea Dicta de l’artista Miquel Barceló.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

L’artista Miquel Barceló recupera els Aurea Dicta, un dels volums més preuats de la Col·lecció Bernat Metge, i en crea una obra de bibliòfil única: la primera que fa en català i el projecte editorial més ambiciós de la seva carrera. Aurea Dicta és una obra d’art única, on pintura, literatura i edició dialoguen d’igual a igual.

La Col·lecció Bernat Metge va publicar el 1960 per primera vegada els Aurea Dicta, o «Paraules d’or», un recull  de les frases cèlebres llatines predilectes dels intel·lectuals que hi estaven vinculats. Signada amb el pseudònim de Jordi Lombard, aquesta edició és una de les més preuades de la històrica col·lecció i està exhaurida i descatalogada des de fa dècades. La Casa dels Clàssics recupera ara aquest llegat i el posa en mans de Barceló per crear una peça única.

Dels 2.639 aforismes que conformen el llibre original, Barceló n’ha seleccionat 562 i ha treballat durant quinze mesos en la concepció del volum, que inclou més de 120 intervencions pictòriques i algunes accions directes, com perforacions fetes a mà.

L’edició de l’obra és limitada i numerada, i inclou un total de 1.298 reproduccions signades individualment per l’artista.

L’obra Aurea Dicta de Miquel Barceló és el primer projecte de La Casa dels Clàssics, una nova institució cultural sorgida de la Bernat Metge que promou la creació, el pensament i la difusió dels clàssics universals. L’obra de Barceló és a més el primer volum de la col·lecció de Grans Obres d’Artista, el projecte bibliofília amb vocació internacional on es convida a reputats artistes a reinterpretar els clàssics que formen part del catàleg de la Bernat Metge.

Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939

Historia -

Dilluns 19 de novembre de 2018 a les 19h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1) a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.

Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.

El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.

Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)

Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.

Text de Josep Lluís Martin Berbois

Per saber-ne més: Museu Memorial de l’Exili

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 26 de novembre 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 26 de novembre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Violència i futbol. Un binomi indestriable?

        Amb: Carles Viñas, doctor en Història Contemporània.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Gerard Esteva

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 29 d’octubre de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Nascut l’any 1984 a Barcelona. És violinista i llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Gerard Esteva, President de la UFEC

Navegant de patí de vela, classe de la qual va ser campió de Catalunya i de la Copa d’Espanya de 2a categoria l’any 2004 i subcampió de la Copa d’Europa de 1a categorisa l’any 2013. Va donar les seves passes com a dirigent esportiu en la classe de patí de Vela i l’any 2004 va ser elegit president de l’Associació Internacional de Patí de Vela (ADIPAV) i també secretari nacional d’aquesta classe. Organitzador de la “Volta a Menorca”  de 2006 a 2008 i escollit president de la Federació Catalana de Vela el 29 de maig de 2009.

El 2013 va ser escollit vicepresident primer de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i l’1 de juliol de 2014 va prendre el relleu de David Moner al capdavant de la UFEC. Actualment és el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i del Comitè Olímpic Català.

Gerard Esteva signant el Llibre d’Honor de la tertúlia acompanyat de Carles Llorens, vicepresident segon de l’Ateneu Barcelonès

Fotografia de grup de la tertúlia amb Gerard Esteva

El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques.

Historia -

Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques “, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

 

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona

Perles negres, Perles blanques

Les “Perles” que es recullen en el Blog Perles negres, Perles blanqueshttps://perlesnegresblog.wordpress.com/  tenen dos colors. No pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.

La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles”  sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Darreres Perles editades

Qui hi ha darrera les Perles

Josep Sanmartí  i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

ANÀLISI TÈCNICA DE LA TRAGÈDIA AL PONT MORANDI DE GÈNOVA

Ciència i Tecnologia -

El pont Morandi, que es va desplomar aquest agosts a la ciutat de Gènova causant la mort de desenes de persones, tot just tenia 61 anys. I aquest tipus d’estructures són construïts per durar, almenys, 100 anys.

Després d’una quants mesos, ja comencem a tenir les evidències de les causes del seu col·lapse. Aquestes evidències junt amb el coneixement d’un professional com és en José Figueras, enginyer industrial i professor de l’ETSEIB, ens van situar en el punt exacte que va fer que es produís aquesta desgracia.

El 25 d’octubre, doncs, a les 19 hores, a l’Ateneu Barcelonès en José Figueras ens va il·lustrarà en aspectes i condicionants que van provocar l’accident.

En el propers dies podreu veure l’enregistrament de la conferència.

Aquí podeu veure la seva presentació:

El Puente de Morandi_José Figueras

Aixecat en 1967, l’estructura de 1,2 quilòmetres de llarg s’integra amb una autopista principal i s’eleva per sobre d’una desena de vies fèrries, així com una zona industrial en la qual operen nombroses fàbriques.

Dissenyat per Riccardo Morandi, aquest pont és molt similar a un altre més gran (d’uns 8 quilòmetres de longitud) que s’alça per sobre del Llac de Maracaibo, a Veneçuela, i que va ser obra del mateix enginyer italià.

Extraient el contingut d’un reportatge de BBC Món, podem trobar algunes ja de les possibles causes d’aquest caiguda del pont:.

¿Problemes de manteniment?
“Un pont important com aquest necessita d’una supervisió freqüent i de manteniment per part d’enginyers qualificats. Aquest pont ha tingut força feina de manteniment”.

“Sembla que per al moment del succés, s’havien estat realitzant algunes operacions de manteniment, però no coneixem els detalls així que no podem saber si això va poder haver estat un factor”

L’empresa encarregada de la gestió de l’autopista que passa sobre el pont va dir que per al moment de la caiguda s’havien estat fent unes obres per apuntalar les bases, durant les quals l’estructura era supervisada constantment.

També es va informar que es van realitzar obres de remodelació a l’any 2016.

En ocasions, els treballs de manteniment deficientment executats poden ser causa de l’ensorrament d’un pont.

“En la trista història de la caiguda de ponts, de vegades el manteniment ha estat un factor si ha estat mal planificat o executat”, diu l’enginyer Firth.

“Les obres de manteniment es realitzen per fer front i prevenir el deteriorament i les obres de reforçament que recentment es van realitzar al pont podien tenir aquest objectiu”, ha afegit.

¿Falles de disseny?
A causa dels constants despeses de manteniment del pont, potser hauria resultat més econòmic tornar a construir-lo, d’acord amb Antonio Brenchic, un enginyer estructural que dóna classes a la Universitat de Gènova. Aquest expert va advertir en 2016 que el pont presentava diversos problemes costosos de solucionar.

“Hi ha errors en aquest pont. Tard o d’hora caldrà reemplaçar-lo. No sé quan”, va advertir en comentaris publicats per la premsa italiana.

En la dècada de 1990, algunes reparacions grans van haver de executar-se en aquesta estructura.

Brenchic va assenyalar que Morandi havia errat en els càlculs sobre l’envelliment del concret armat, el material amb què està fet el pont.

“Era un enginyer amb molt coneixement però fallava en els càlculs pràctics”, va dir.

Massa trànsit?
El deteriorament del pont també pot haver estat causat pel trànsit pesat al que estava sotmès per ser part d’una via principal, la A10, que connecta la Riviera italiana amb el nord del país i amb França. Un informe de 2011 de la companyia d’autopistes Autostrade per l’Italia advertia sobre la degradació. “Les cues de cotxes i el volum de trànsit diari i en hores punta provoquen un intens deteriorament de l’estructura del pont, a causa que és sotmès a majors exigències”, assenyala l’informe citat per les agència italiana de notícies Ansa.

Però el Morandi també pot haver patit com a conseqüència de la marcada caiguda en la inversió en infraestructures que ha registrat Itàlia, que es situa per darrere d’altres països d’Europa occidental.

Classe d’entrenament amb Enric Oliver

Escacs -

El passat dia 25 d’octubre, a les 18h, a l’aula 306, Enric Oliver, professor d’escacs i soci de l’Ateneu, ens va oferir una classe d’entrenament per aprofundir en les obertures i defenses que posarem en la pràctica durant el proper Torneig Social de Novembre. Aquestes són: defensa Jaenisch de l’obertura espanyola, la defensa Philidor i el gambit Budapest, variant Fajarowicz.

Enric Oliver ens va proporcionar material sobre aquestes tot el que vam tractar durant la classe d’entrenament.

Classe sobre Bobby Fischer i l’Atac Indi de Rei

Escacs -

El passat dia 2 d’octubre, a les 18h, a l’aula 306, Jordi Palomares, monitor d’escacs per la Federació Espanyola d’Escacs des del 2011, i actualment  jugador federat a l’Escola d’Escacs de Barcelona, en va oferir una classe sobre “Bobby Fischer i l’Atac Indi de Rei”.

Torneig Quatre Estacions. Tardor 2018

Escacs -

Durant els dies 20 i 27 de setembre, i 4 d’octubre de 2018 s’ha celebrat el Torneig  Quatre Estacions, edició tardor 2018.

Hi han participat 16 jugadors repartits en dos grups: Vivaldi i Volney. Els guanyadors de cada grup han sigut German Rodríguez i Dídac Vilalta, amb 21 i 18 punts respectivament.

 

El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

Historia -

Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona i debat posterior  “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.

MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS

El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.

Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.

L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.

Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC.  Autor: Jaume i Anton Muns 

L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS

El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.

Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un  balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.


Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social

ÀMBITS

El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.

Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.

El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.

A partir de la cloenda de tots els àmbits es va redactar el Manifest de la Cultura Catalana. A més, la tasca intel·lectual del Congrés no es va aturar aquí, sinó que va continuar amb la creació de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Imatge: Míting amb els sindicats. Palau d’Esports

CAMPANYES

Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.

El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.

 Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana

 

Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història

Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana. “El millor homenatge és llegir els seus llibres”

Historia -

Dilluns 22 d’octubre de 2018 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), Amics de la Història organitza una Tertúlia sobre Josep Fontana. El millor homenatge és llegir els seus llibres amb la participació de diversos historiadors, ateneistes, amics, lectors, alumnes i companys de Josep Fontana.

Participaran entre altres: Andreu Mayayo que comentarà un dels darrers llibres “El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914; Maria Mestre comentarà: De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834; Josep Sauret comentarà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945.  

El 16 de novembre de 2015 Amics de la Història  ja va organitzar la tertúlia “La Formació d’una identitat. Una història de Catalunya” vegeu un breu ressenya al blog de la Secció d’Història

Si voleu participar activament a la tertúlia podeu portar un llibre de Josep Fontana que us hagi interessat especialment i fer-ne un comentari de lectura. Si ens aviseu reservarem un espai d’uns 10 minuts per persona i llibre que vulgueu comentar. Ens podeu informar a joansolecamardons@gmail.com.

A continuació trobareu una selecció no exhaustiva d’entrevistes, de llibres i d’articles sobre Josep Fontana a cura de Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès,

Entrevistes a Josep Fontana

Entrevista a Josep Fontana: «L’ensenyament de la història només és útil quan ajuda la gent a pensar pel seu compte» Text de Josep M. Lluró i Josep M. Muñoz. Número extraordinari Desembre 2017 L’AVENÇ 441.

Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu Text  de Marc Andreu, El Crític.cat, 29-08-2018. 

Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”. Text de Javier Borràs Arumí, El Critic.cat, 30-10-2017.

Josep Fontana: “Si vols fer la independència per la força, hauràs de muntar una guerrilla”. Text de Blanca Blay i Caralp Mariné, El Critic.cat, 06-01-2016.

Fontana, la pel·lícula del segle XX. “Han guanyat la contrarevolució, els rics”, diu en una entrevista l’historiador, que publica ‘El siglo de la revolución’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914. Text d’Andreu Mayayo i Artal, El País Cultura, 15-02-2017.

Josep Fontana: “Les perspectives reals d’independència són mínimes, però cal persistir”. Text de Marc Andreu, El Critic.cat,01-09-2014.

Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana”. L’historiador Josep Fontana traça els orígens i la continuïtat de sentiment català a ‘La formació d’una identitat’ . Text de Carles Geli, El País Cultura, 05-11-2014.

Josep Fontana: “La independència ara era un salt al buit”. L’historiador creu que el programa de Junts pel Sí va ser un error; hauria estat més prudent defensar el dret a decidir.  Text de Francesc Arroyo, El País Cultura, 05-11-2015. 

Carles Capdevila entrevista a Josep Fontana. Text de Carles Capdevila, ARA, 15-11-2014.  

Josep Fontana: No han entès ni après mai a viure amb aquesta diversitat cultural TV3 – Els Matins – 28-10-2014. 

Josep Fontana: “Las protestas actuales no tienen entidad” El historiador disecciona en su último libro, El futuro es un país extraño, la crisis económica y social de nuestro tiempo. Text de Daniel Arjona  El Cultural 22/02/2013

Llibres de Josep Fontana

El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Ed. Crítica, 2017)

Sinopsi: “El periodo que va de 1914 a nuestros días ha sido un siglo de luchas de liberación, de un gran enfrentamiento de clases. La revolución que se inició en Rusia en 1917 ha marcado el siglo entero. La amenaza de subversión del orden establecido determinó la evolución política de los demás, empeñados en combatirlo y, sobre todo, en impedir que se extendiera por el mundo. La culminación de esta dinámica se produjo después de la segunda guerra mundial, cuando, tras la derrota del fascismo, se organizó por una parte la guerra fría, mientras, por otra, los avances sociales del estado de bienestar servían como antídoto para evitar la penetración de sus ideas en las sociedades del mundo desarrollado. Fue así como se alcanzó aquella situación excepcional de los años que van de 1945 a 1975, cuando en los países desarrollados se registraron las mayores cotas de igualdad hasta entonces conocidas.

A lo largo de los años setenta, sin embargo, al tiempo que se hundía el poder soviético y que el comunismo dejaba de ser una amenaza interna, esa trayectoria cambió para dar paso a la reconquista del poder por las clases dominantes y a una fase de retroceso social que nos ha llevado al triunfo actual de la desigualdad. El siglo no ha sido, pues, un «siglo revolucionario», puesto que las propuestas de 1917 acabaron derrotadas, pero ha sido «el siglo de la revolución», en la medida en que estas propuestas, en su doble papel de esperanzas para unos y de amenazas para otros, han marcado toda su historia.”

 

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011) 

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

 

El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Ed. Pasado y Presente, 2013) 

Josep Fontana: “Este libro nace de las preocupaciones que me surgieron tras haber concluido Por el bien del imperio. La profundización de la crisis y, sobre todo, el carácter que tomó al extenderse por Europa, ha sacado a la luz la dura realidad de lo que, más allá del retroceso económico, se presenta en la actualidad como una grave crisis social, cuyos rasgos más visibles son la privatización de la política, primero, y la del propio estado, más adelante, con la formación paralela de un sistema represivo capaz de prevenir y contener la protesta pública.
Lo que en la retórica con que se justifican las políticas de austeridad se presenta como un retroceso temporal destinado a superar unos momentos de dificultades esconde, en realidad, una alteración permanente de nuestros derechos sociales encaminada a liquidar definitivamente lo que queda del estado de bienestar y a asegurar la nueva sociedad de la desigualdad La visión de la historia en que fuimos educados, que nos garantizaba un porvenir de progreso continuado, ha dejado de tener validez, y el futuro se ha convertido en un país extraño que habrá que descubrir y conquistar”.

 

La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per una guia dels corrents actuals. (EUMO, 2012) 

Sinopsi: Josep Fontana, en aquest llibre, ens ofereix una panoràmica del laberint de corrents historiogràfics actuals. El recorregut va des de la història narrativa a la història de les mentalitats tot passant per l’economicisme i el cientifisme i conclou amb la proposta de recuperar el vell principi que la història s’ha d’ocupar de l’home en la seva integritat i ha d’assolir una comprensió global de les societats humanes. Per aconseguir aquest objectiu tant cobejat, proposa incorporar nous mètodes que s’han mostrat vàlids en l’anàlisi de les societats. Una història, en definitiva, que no es desentengui de la funció social que li és pròpia, més enllà de l’academicisme pur, que pugui ajudar-nos a analitzar el present i ha planejar un nou futur. El caràcter suggerent i actual, en els temps de desconcert ideològic que corren, fa que sigui una obra de referència molt oportuna tant per als lectors com per als ensenyants habituals d’aquesta disciplina.

 

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018) : https://www.arcadia-editorial.com/llibres/lofici-dhistoriador/

Sinopsi: La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

 

La historia de los hombres: el siglo XX (Ed. Crítica, 2000) 

Sinopsi: Este volumen reúne los capítulos de La historia de los hombres  dedicados al estudio de la evolución de la historiografía a lo largo del siglo XX, con la intención de ofrecer al lector un panorama que, a la vez que denuncia los daños que produce el uso público de la historia al servicio del orden establecido, pretende sentar las bases para construir una visión crítica del pasado.
Al presentar esta nueva edición el autor señala: “En los once años transcurridos desde que se editó por primera vez este libro han ocurrido muchas cosas que obligan a actualizarlo. No sólo se trata de dar noticia de las nuevas corrientes de la ciencia histórica, sino de razonar cómo y por qué un mundo que ha cambiado hasta tal punto desde la crisis económica de 2007-2008 nos incita a mirar el pasado con otros ojos, a fin de entender mejor lo que está sucediendo hoy a nuestro alrededor. A este propósito responde el capítulo adicional que he añadido a este libro, con el título de¿Qué historia para el siglo XXI?

 

Europa ante el espejo (Austral, 2013) 

Sinopsi: Los europeos hemos ido construyendo una conciencia de colectividad mirándonos en el espejo de «los otros» para distinguir lo que nos identificaba, lo que nos diferenciaba de los demás. Al introducirnos en la galerÌa de espejos deformantes en que está atrapada nuestra cultura, el profesor Fontana nos ofrece en este libro una nueva visión, profundamente desmitificadora, de la historia de Europa desde los antiguos griegos hasta nuestros días.

La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (Ed. Crítica, 2002)

Sinopsi: Josep Fontana nos muestra un modo nuevo de analizar y comprender la crisis del Antiguo Régimen: el proceso del que surgió la España Contemporánea. Aunque el estudio se centra en la etapa de 1814 a 1820, cuando se pretendió reinstaurar la monarquía absoluta, los problemas que aquí se plantean desbordan ampliamente dicho marco cronológico. En La quiebra de la monarquía absoluta todos los episodios resultado de intrigas palaciegas o la sucesión de las intentonas revolucionarias encuentran explicación adecuada en un enfoque más amplio que el de la política histórica tradicional: en un enfoque de historia total que integre el estudio de los problemas económicos, de las tensiones en el seno de la sociedad española y de las actitudes políticas e ideológicas de los distintos grupos sociales. La conducta de los hombres no se nos aparece entonces como ese gratuito tejer y destejer que siguen mostrando muchos libros dedicados a la época de Fernando VII, sino que cobra sentido y coherencia. Muchos son los aspectos sobre los que La quiebra de la monarquía absoluta presenta nuevos puntos de vista. La historia política se ve enriquecida con la aportación de fuentes inéditas, en la que los propios dirigentes del estado nos pintan la dramática situación de un país que había llegado al fondo de la humillación y la miseria. Más importantes son aún las novedades que afectan a la historia económica de comienzos del siglo XIX, y en especial a la historia de la Hacienda en los años difíciles que siguieron a la guerra de la Independencia, cuando se ensayaron las discutidas reformas de Garay. Pero lo más interesante y original del libro del profesor Fontana es el intento de examinar globalmente la evolución de la sociedad española en unos años que vieron producirse la quiebra de la monarquía absoluta tradicional y la germinación de las primeras semillas de una época nueva.

De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (Ed. Crítica)

Sinopsi: No hay otro período de la historia contemporánea española que sea tan poco y mal conocido como la llamada “década ominosa”. Una colección de tópicos sobre “el rey felón” y los mártires del liberalismo –Mariana Pineda, Torrijos y compañía- han venido a ocupar el lugar del conocimiento histórico y nos han impedido entender mejor una etapa de transición sin la cual resultan incomprensibles tanto la génesis como los límites de la revolución liberal posterior.

Este libro del profesor Fontana, fruto de muchos años de investigación, nos ofrece una visión alternativa que, contra la imagen tradicional de un régimen y una sociedad inmóviles en el tiempo, nos muestra cómo han surgido en su interior las fuerzas que iban a obligar a emprender un camino de reformas, y cómo se han situado, frente a ellas, los defensores de un inmovilismo imposible, que iban a iniciar, mucho antes de la muerte de Fernando VII, unas “guerras carlistas” en que la sucesión no era el motivo real, sino más bien un argumento de legitimación.

Aunque la naturaleza misma del absolutismo, estrechamente ligado a la voluntad y a las decisiones del monarca, obligue a mantener la atención fija en su persona y en sus actos, el profesor Fontana nos muestra también la lucha interna entre los grupos que se movían en su entorno y, más allá de estos corredores del poder, la forma en que la sociedad española ha vivido estos cambios, y ha participado en ellos, además de situar todo el proceso en el contexto europeo de su tiempo, apartándonos, así, del mito de la excepcionalidad española.

Aturar el temps: la segona restauració espanyola 1823-1834 (Ed. Crítica, 2005)

Sinopsi: Aquest llibre forma part d’un projecte que l’autor va iniciar fa uns trenta-cinc anys amb la intenció d’investigar el que ell mateix també pensava aleshores que era “la crisi de l’antic règim espanyol” i que poc a poc va anar entenent com un procés en què uns protagonistes socials van aconseguir de crear un determinat règim nou, imposant una entre les diverses formes en què era possible construir el futur i evitant que ningú no passés pels corredors que conduïen cap a una altra història.

Els fantasmes de Verona; La invasió; El restabliment de l’absolutisme; Violència i repressió; Els apostòlics; La fractura; Les dificultats de la moderació; La crisi de l’estiu de 1824; Un govern assetjat; El temps aturat; La gran revolta; Temps difícils; Les revolucions europees del 1830; La crisi del projecte reformista; La fi del regnat; La fi del sistema; Cap al nou règim i més enllà.

La época del liberalismo. Historia de España Vol. 6 (Ed. Crítica)  

Sinopsi: Inaugura esta Historia de España el volumen correspondiente al período de 1808-1874, del que es autor Josep Fontana, máximo especialista en el siglo XIX español. Este siglo XIX “corto” es un período complejo, lleno de acontecimientos políticos, económicos y sociales que gravitarán con fuerza sobre el siglo XX y de los que el autor nos ofrece una visión enteramente renovada. Trata, con ello, de contribuir a la recuperación de un siglo calumniado y maldito, pero también de corregir la imagen tradicional en blanco y negro que lo reducía todo a intrigas cortesanas, pronunciamientos y discursos en las Cortes. Más allá, pues, de la narración de los grandes hitos del período –que, sin embargo, Fontana recorre con su precisión habitual y con gran audacia narrativa—lo que le interesa al autor es determinar las causas que llevaron a la quiebra del liberalismo y al correspondiente retraso económico y social de España en relación a los países de su entorno: un débil proceso de nacionalización, una reforma agraria titubeante, el miedo a las consecuencias sociales de la industrialización, el fracaso de la educación pública y el falseamiento del sistema parlamentario. Pero, sobre todo, lo que persigue Fontana es sacar a la luz los problemas, las luchas, las frustraciones y las esperanzas de la inmensa mayoría de españoles sin derecho al voto y sin ninguna capacidad de presión política, aquellos que Antonio Machado definió como “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.

La Revolució liberal a Catalunya (Pagès EUMO, 2003) 

Sinopsi: Josep Fontana, aborda un dels temes essencials per a la comprensió de la societat contemporània: com la crisi de l’antic règim donà pas a la construcció d’un nou règim, mitjançant la revolució liberal (1833-1844). I ho fa, no solament remarcant les millors condicions per al canvi econòmic (fi del privilegi aristocràtic, modificació de les regles de propietat, participació i hegemonia deis burgesos en la política), sinó també posant èmfasi en la lluita de les classes populars per fer realitat una revolució democràtica que garantís els drets polítics del conjunt dels ciutadans. Alhora, analitza la complexa situació de Catalunya dins d’una Espanya immersa en un dèbil procés nacionalitzador que posà traves a la cohesió social. Es tractava d’una societat, la catalana, que avançava cap a la industrialització, amb tots els canvis socials que el procés generava, però allunyada del poder polític estatal i que va topar amb una constant manca de comprensió dels governants.

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya

Sinopsi:  Per què els catalans som avui un poble amb un fort sentit d’identitat? D’on surt aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que comparteix llengua, cultura i unes formes d’entendre la societat i el món? Josep Fontana, una de les veus més autoritzades en l’àmbit del pensament, intenta seguir al llarg del temps, des del segle VIII fins a l’actualitat, el procés que ha acabat conformant aquesta identitat. Fontana formula al passat aquelles preguntes que importen a la societat i al temps en què viu i ens en dóna les claus en un llibre senzill i entenedor.

«Defensar-se d’una subordinació que converteix en il·lusòria l’autonomia i que ens deixa indefensos en mans d’uns governs incompetents és no solament un dret, sinó una obligació» conclou l’autor, arran dels esdeveniments més recents.

Articles sobre llibres de Josep Fontana

Marc Andreu: Historiar en defensa de la terra. Claus per llegir ‘La formació d’una identitat’, el nou llibre de Josep Fontana“, El País 05-11-2014 

Ramon Arnabat: Josep Fontana: l’home i l’historiador. Saber escriure bé un bon llibre d’història no és fàcil, i ell hi excel·lia” Ara 28-08-2018 

Xavier Díez: Josep Fontana, mestre d’historiadors Revista Descriu 07-05-2018 http://descriu.org/lofici-dhistoriador-de-josep-fontana/ 

Jordi Amat: “Revolución histórica”  La Vanguardia 29/08/2018

Rafael Nuñez Florencio El futuro es un país extraño, Josep Fontana
El Cultural  15-03-2013

Llistat del Catàleg de la Biblioteca Ateneu Barcelonès “Josep Fontana, ofici d’historiador”

Vegeu el catàleg de llibres de o sobre Josep Fontana disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès:

http://cataleg.ateneubcn.org/cgi-bin/koha/opac-shelves.pl?op=view&shelfnumber=186&sortfield=title

El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició. Cicle Catalanisme versus feixisme (2)

Historia -

15 Octubre 2018 a les 19:00 – 20:30 Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició”, a càrrec d’Enric Ucelay-Da Cal  historiador i coautor de l’obra El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

En l’actualitat es tendeix a establir una oposició i confrontació absoluta entre tots els corrents propers al que es podria considerar el feixisme espanyol i el catalanisme. Tanmateix, si ens endinsem als anys 20 i 30 del segle XX, veurem com tot aquell conglomerat de noms i sigles, des de Falange Española a les JONS, des d’Ernesto Giménez Caballero a José Antonio Primo de Rivera passant per Ramiro Ledesma Ramos, tingueren una fase propera al catalanisme, de directa col·laboració, d’influència o d’un rebuig axiomàtic imprescindible per a entendre els seus posicionaments nacionalistes. Catalunya i el nacionalisme català foren elements essencials en el naixement del feixisme espanyolista. Barcelona i la seva potent irradiació en foren un important nucli.

Imatge: Ernesto Giménez Caballero (1899 – 1988) fou un escriptor espanyol, un dels creadors ideològics del feixisme espanyol al costat de Ramiro Ledesma Ramos.

Vegeu l’article de Sílvia Marimón “Ha existit un feixisme catalanista? Ara 01-06-2018

“El moviment polític originat a Itàlia no va trobar mai el seu espai, però va tenir partidaris”

“És xocant com els últims anys s’ha utilitzat la paraula feixista per demonitzar l’independentisme. Hi ha hagut moltes disputes polítiques, però pocs debats sobre si realment ha existit mai un feixisme catalanista. “Ha sigut durant molts anys un tabú; no es podia parlar alhora de feixisme i catalanisme”, diu l’historiador Enric Ucelay Da Cal, que firma amb altres especialistes catalans i espanyols El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). La conclusió dels autors, entre els quals hi ha Arnau Gonzàlez i Vilalta, X.M. Núñez, Xavier Casals, J.B. Culla, J.M. Thomàs, E.González Calleja, Pere Grau o Martí Marín, és que hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista, bàsicament per una qüestió cronològica. “Hi ha hagut feixistes catalanistes i molts feixistes catalans, però el context polític espanyol i català ha fet impossible que es creés un moviment catalanista que imités Mussolini o Hitler, no ha pogut trobar el seu espai”, diu Gonzàlez i Vilalta.”

Podeu llegir l’article complet: Ha existit un feixisme catalanista?

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador català especialitzat en Història Contemporània. Catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.

Ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola.

Enric Ucelay-Da Cal ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià. Els seus principals llibres són:

  • La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939. Barcelona: La Magrana, 1982
  • Francesc Macià: Una vida en imatges. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984.
  • Macià i el seu temps. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985; 2ª edición, 1988.
  • La Joventut a Catalunya al segle XX: Materials per a una història. Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987.
  • La paz simulada: Una historia de la Guerra Fría, 1941-1991, conjuntament amb Francisco Veiga i Ángel Duarte. Madrid: Alianza Editorial, 1997; 2a edició, 2006 .
  • El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003
  • Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, conjuntament amb Josep Maria Fradera. Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2005.
  • Contra Companys 1936: Contra Companys. La frustración nacionalista ante la Revolución, editat conjuntament amb Arnau González Vilalta. València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.
  • 6 d’Octubre: La desfeta de la revolució catalanista de 1934, editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Manel López. Barcelona, Editorial Base, 2014 .
  • «Tumulto»: Meditacions sobre l’octubre català (2017), editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Plàcid Garcia-Planas. Maçanet de la Selva, Gregal, 2017.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 29 d’octubre 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 29 d’octubre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Preparats, Llestos, Llei

        Amb: Gerard Esteva, President de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Jordi Osúa

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 17 de setembre de 2018

Presentació realitzada per Carles Santacana

Carles Santacana va fer la presentació de Jordi Osúa, doctor en ciències de l’activitat física i l’esport, especialista de l’obra esportiva de Manuel Vázquez Montalbán, tema que escollí per a la seva tesi doctoral.

Carles Santacana i Jordi Osúa

Jordi Osúa és l’autor i editor del llibre “Manuel Vázquez Montalbán, Barça, cultura i esport“, Editorial Base, 2018.

Vázquez Montalbán va ser un dels primers intel·lectuals a prendre’s seriosament l’esport, tal i com queda reflectit en una part de la seva prolífica obra de gairebé 700 escrits (1960-2003). Aquests escrits, relatius a l’esport, l’analitzen com un dels elements fonamentals de la cultura popular i com una potent eina per desxifrar els processos socials.

El pensament esportiu “montalbanià” es pot delimitar a l’entorn de tres aspectes: les connotacions polítiques i socials del futbol espanyol, la desvirtuació política i econòmica de l’esport i la reivindicació del simbolisme del FC Barcelona.

Jodi Osúa signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia amb Jordi Osúa

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 17 de setembre 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 17 de setembre – Hotel Sehrs Rivoli Rambla, 14.00 h.
Manuel Vázquez Montalbán: itel·lectualitat i futbol

        Amb: Jordi Osúa, Doctor en ciències de l’activitat física i de l’esport. Autor del llibre “Manuel Vázquez Montalbán, Barça, cultura i esport”, Editorial Base, 2018.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa.

Historia -

Dimarts dia 9 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La Veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa, amb la participació del professor i historiador Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”.

Francesc Mestre, la veu de Tortosa

L’any 1899 Francesc Mestre i Noè funda i dirigeix La Veu de Tortosa; el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a les Terres de l’Ebre, sense cap entitat coneguda al seu darrera, ni cap mena de suport econòmic extern.

Francesc Mestre pertany a la primera generació de polítics catalanistes de finals del segle XIX, que des de fa més d’una dècada es dedica al periodisme comarcal a més de portar, entre d’altres, les corresponsalies de La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana i La Ilustració Llevantina a les comarques ebrenques. Els seus articles seran llegits arreu dels territoris de parla catalana: des de La Veu de l’Ampurdà de Figueres; Diario de Tarragona, El Album o La Veu de Tarragona d’aquesta mateixa ciutat; Gazeta de Vich o Gazeta Montanyesa de Vic; La Actualitat, La Publicidad o La Ilustración Musical Hispanoamericana de Barcelona; Lo Campanar de Lleyda o La Veu del Segre de Lleida; Lo Somaten de Reus; El Dia de Terrassa…

Imatge: Francesc Mestre als 34 anys 

Aquesta nova etapa al capdavant de La Veu de Tortosa, neix amb una missió ben clara: la del periodista conscient dels alts percentatges d’analfabetisme, que creu en la funció pedagògica del periòdic com a mitjà de difusió de la llengua i del coneixement, de les idees i dels ideals. Per a Francesc Mestre, la ploma del periodista necessita alliçonar-se per a guerrejar bé i poder oferir los seus fruits a la Societat de la qual, per virtut cívica, se fa apòstol i soldat, fins al punt que ell mateix es defineix com a soldat de la causa catalana disposat sempre a la lluita. Amb aquestes paraules no és estrany que l’historiador Pere Anguera defineixi la seva postura com la d’un franctirador i que l’historiador Borja de Riquer l’anomeni “el Precursor de Tortosa”.

La Veu de Tortosa serà un periòdic atípic. Rebrà el suport d’un gran nombre de lectors i subscriptors, a més de 240 col·laboradors procedents de tots els territoris de parla catalana, que li donen un toc de pluralitat i una visió àmplia i diversa de les vivències, les opinions i el sentir d’aquesta societat.

Imatge: La Veu de Tortosa. 3 de desembre de 1899, Núm. 1.

El passat mes de juny, es va publicar el llibre “EL FRANCTIRADOR. Francesc Mestre i La Veu de Tortosa”, publicat per Rafael Dalmau Edicions -dins la col·lecció Camí Ral núm. 42-  i l’Ajuntament de Tortosa, amb un  pròleg a càrrec de l’historiador i catedràtic emèrit de la UAB Borja de Riquer i Permanyer, director de la tesi doctoral que Maria Mestre està portant a terme a la UAB.

En aquesta conferència debat intervindran el professor Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”, per tal de situar-nos en els precedents històrics, polítics, socials i econòmics de finals del segle XIX i que conduïren a la fundació d’aquest periòdic; entendre el significat i les repercussions envers la futura premsa del segle XX a Catalunya, i el paper que hi jugaran Francesc Mestre i La Veu de Tortosa dins del procés de recuperació i de reconeixement de la llengua i de la cultura catalana, no tan sols dins l’antiga comarca de Tortosa, sinó arreu dels territoris de parla catalana.

S’analitzarà i es donarà a conèixer el treball de Francesc Mestre durant els quatre anys en que va estar al capdavant d’aquest periòdic; el paper que hi va jugar al costat d’Enric Prat de la Riba, mostrant una estampa, fins ara desconeguda d’aquest periodista polifacètic i de la seva implicació en la construcció de la Catalunya de les primeres dècades del segle XX.

Maria Mestre i Prat de Paula

Maria Mestre és besneta i legatària de Francesc Mestre i Noè, actualment és ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Llicenciada en història per la Universitat de Barcelona (U.B.) i doctorant en història comparada, política i social per la Universitat Autònoma de Barcelona (U.A.B.). Ha estat membre del Centre d’Estudis d’Història Moderna “Pierre Vilar”, membre del programa de recerca sobre la història de l’economia marítima del Departament d’Història Moderna de la U.B. Coordinadora i professora de “Els Juliols” de la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a historiadora per al Ministeri de Cultura francès, per al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i per a l’Obra Social de la Fundació “La Caixa”.


Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció d’Història) l’any 1968 i Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 1975. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB des de l’any 1969, en què es va incorporar com a professor ajudant. L’any 1985 passa a ser professor titular, i posteriorment, catedràtic d’Història Contemporània l’any 1988. De l’any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d’Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei científico-tècnic SIBHIL·LA (Servei d’Informació Bibliogràfica i Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Sota la seva direcció el servei ha creat una de les base de dades bibliogràfiques més importants de l’àmbit català i espanyol, actualment amb més de 155.000 referències, sobre història, societat i cultura de Catalunya.

Rafael Català i Dalmau

Editor i llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona l’any 1985. Es dedica professionalment a la divulgació històrica. Ha treballat en el món editorial des de 1980 (Rafael Dalmau, Editor, més col·laboracions per a Curial Edicions Catalanes) i des de 1998 està al front de l’Editorial Rafael Dalmau, especialitzada en història i geografia de Catalunya. Hi dirigeix col·leccions com ara “Episodis de la Història”, “Bofarull”, “Nissaga”, “Camí Ral”, “Al Guió del Temps”, “Toc de Gralla” i “Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia”.
Ha combinat l’activitat editorial amb els cursos sobre història i cultura catalanes: n’ha desenvolupat més d’un centenar —per a adults, però ocasionalment també per a infants— tant de caire divulgatiu com en vessant erudit. N’ha impartit, entre altres àmbits, al Museu d’Història de Catalunya, a les aules universitàries per a gent gran i a les seus d’Òmnium Cultural. Ha estat cap de colla i president dels Castellers de Terrassa, i és membre de la junta de la Delegació de Terrassa d’Òmnium Cultural.

 

Pàgines