destacats

METAFÍSICA DE LA MANDRA: FORÇA PER NO FER RES.

Filosofia -

El passat 20 d’abril va tenir lloc a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcleonès l’acte “Metafísica de la mandra. Per un imaginari de la inoperància” a càrrec de Juan Evaristo Valls. Professor de Filosofia Contemporània i de Teoria de l’Art a la UB i a la BAU i investigador en la University of California, Valls té com a principal interès la poètica de la inoperància, tema central en la conferència i que desenvolupa amb més detall a Metafísica de la pereza (Ned Ediciones, 2022).

La Sala Sagarra es va omplir per escoltar les reflexions d’Evaristo Valls.

¿Què és aquesta metafísica de la mandra? Valls comença dient que vol ser una ciència crítica de les dinàmiques del treball en el neoliberalisme, de la manera en com els valors capitalistes afecten la nostra vida, valors com l’autosuperació o el mèrit. Som una societat que viu en el malestar de la inoperància –com planteja també G. Agamben¬–, això és un “no tinc forces per rendir-me”, perquè no sabem d’un altre desig que no sigui un desig de consum. Això es deu sobretot, puntualitza Valls, a tenir la competència com a norma de conducta.

És més fàcil imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme“.

L’exemple actual per excel·lència és Don’t look up (Adam McKay, 2021), un film sobre una apocalipsi davant la qual el capitalisme es manté imperant fins a l’instant de la catàstrofe. Emperò, alguna cosa de no-ficció s’entreveu a la pel·lícula, perquè sembla ser que la nostra imaginació és capitalista: no podem pensar una realitat no neoliberal. Això es deu a una experiència de pobresa molt gran. Compara Valls aquesta pobresa d’experiència amb la dels soldats joves que van viure la Primera Guerra Mundial, que no disposaven paraules per descriure el que havien viscut a les trinxeres, el succeït no encaixava dins es seu imaginari.

És en aquest punt on ha de sonar el “Preferiria no fer-ho“, aquí és on es pot alçar la mandra. I al costat d’aquesta mandra, dos conceptes: cansament i creativitat. Cal que siguin repassats, repensats, diu Valls, perquè al davant tenim un cansament invisibilitzat i una creativitat com a forma de productivitat. Aquest cansament no és un efecte col·lateral del capitalisme, és un dels seus requisits fonamentals; la malaltia, el cansament, com a força revolucionària del capitalisme. Per tant, aquí, de nou, és on es pot alçar la reavaluació, no del fer, sinó del no-fer.

La LC4, per descansar més ràpid que una amb cadira convencional, encara disponible per comprar.

La LC4 (Le Corbusier, 1929), una cadira per descansar més ràpid, o els exoesquelets per evitar la fatiga del treballador, són clars exemples d’eines que el mateix sistema capitalista ens ofereix per combatre el cansament. Valls fa notar altres exemples com els fàrmacs o els ansiolítics per reduir l’estrès i ser més productius. El cansament és quelcom natural en l’humà, el cos el necessita, però el descans del capitalisme és un descans per poder ser més productius.

Davant una alarma d’incendi, ens preocupem per apagar l’alarma més que no per apagar l’incendi

Retorna al tema de la creativitat, i hi afegeix un altre concepte: decreació. Davant una creativitat que ens sembla que ens empeny a desafiar els propis límits, una decreació. Davant aules plenes d’estímuls perquè les criatures facin, facin, facin… una decreació, una paret en blanc. El ponent ens recorda el famós eslògan “Don’t limit your challenges, challenge your limits“. Aquesta és una creativitat apolítica i despolititzadora en tant que la creativitat no és pensar els límits, sinó fer-los més i més grans. Per tant, de nou, cal alçar la mandra.

Happy Holiday (1999) Agnes Martin, una peça que cita Valls per il·lustrar la mandra de la qual ens parla.

Acaba concloent que la mandra és necessària per repensar conceptes com el cansament, la creació, la decreació, etc. El que ara hem de fer, és no fer res, però no fer res de veritat, per escapar la cadena de producció i competència. “No hi ha art sense mandra. No hi ha política sense mandra. No hi ha vida sense mandra”, acaba Valls.

Corrupció, violència i tutela política electoral. Cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya Contemporània” (ss. XIX i XX)”

Historia -

Dimecres 18 de maig de 2022 a les 18,30h- 20.00h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB.

És la segona conferencia del cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya Contemporània” (ss. XIX i XX)” que organitzen la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB,

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Imatge principal: Vinyeta de la revista La Flaca . Tomás Padró Pedret (1840-1877) para la revista La Flaca (1869-1876) “La flaca caciquismo”. Wikimedia Commons

Corrupció, violència i tutela política electoral

Sempre s’ha identificat el règim polític de la Restauració amb el torn dinàstic, l’encasellat i el frau electoral. Darrerament, la historiografia també posa en relleu l’existència de pràctiques fraudulentes en els comicis celebrats durant el règim isabelí i el Sexenni democràtic. Malgrat que es descriuen aquestes pràctiques vulneradores de la voluntat popular, -com la coerció i intimidació de l’elector, la presència de forces de l’ordre enviades pels delegats governatius, la circulació de matons amb porres, i la manipulació del cens electoral que feia votar als morts, entre moltes d’altres-, no s’ha explicat amb profunditat per què la corrupció electoral gaudí d’un consens de denúncia moral  tan ampla.

L’objectiu immediat de la nostra conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.

Quan se sobrepassava aquest llindar, quan s’anava més enllà del que el sistema de valors cívics podia tolerar, aleshores es posava el crit al cel tot recriminant aquestes conductes electorals. Sense oblidar que aquestes pràctiques discursives i polítiques vulneradores de la voluntat del sufragi per als qui les cometien eren al mateix temps un signe de poder i de dominació.

Vegeu una selecció de bibliografia bàsica sobre corrupció política aquí   Maria Gemma Rubí Casals

Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB

Projectes de recerca acabats: cliqueu aquí

Activitat i obres: cliqueu aquí

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Historia -


Dimecres 11 de maig 2022 a les 18:30 h fins a 20:00 h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat “Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?” a càrrec de Llibert Ferri, periodista i corresponsal de Tv3 (1987-2007) i Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute.

Presenta Marta Chavarría ponent adjunta de la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials; i Narcís Argemí ponent de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Tot just quan va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna, vàrem fer una conferència, a càrrec d’Abel Riu, que ens permeté conèixer els antecedents històrics i polítics que hi ha darrere d’aquest conflicte. Després de dos mesos de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa es mostra més cruel amb la població civil.

Com va dir el president ucraïnès Volodímir Zelensky, les Nacions Unides serveixen de ben poc per aturar el conflicte. Sembla que les sancions dels països occidentals tampoc no donen resultats, si més no, a curt termini. És la Xina qui té a les seves mans la clau per obrir la porta a una solució negociada? Serà el poble rus, quan estigui ben informat, qui es pronunciï al respecte? En tindrà prou Putin amb conquerir el Donbass i assegurar la neutralitat de l’Estat ucraïnès? O tot això és només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg?

LLIBERT FERRI: Putin trenta anys després del final de l’URSS

La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre de Llibert Ferri comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder. Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi.

Entrevista d’Adela Genís a LLIBERT FERRI a La República. El Punt Avui 25-02-2022

Llibert Ferri va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i Ciències Socials a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys a Mundo Diario, i va decidir dedicar-se al periodisme internacional amb l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov i la perestroika. Com enviat especial i corresponsal de la televisió pública catalana TV3 va ser testimoni de l’esfondrament del bloc comunista europeu, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la transició a un capitalisme salvatge i mafiós. Aquesta experiència va inspirar els llibres Cròniques postsoviètiques (Llibres de l’Índex, 1993), Caiguda i retorn (Ed. 3 i 4, 1996), Dies de roig i vermell (Columna, 1999), Memòria del fred (Empúries, 2006) i L’esclat de l’Est (Eumo, 2008). És coautor del documental Operació Nikolai que aclareix l’assassinat del líder marxista català Andreu Nin, i ha investigat els arxius soviètics de Moscou per al Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Actualment es dedica a qüestions socials, especialment les relacionades amb la crisi de valors i amb el col·lectiu gai-lèsbic-bisexual-transexual. Autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS.

05/11/2021 Xavier Graset (Més 324) conversa amb Llibert Ferri, periodista i assagista sobre el seu darrer llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS Entrevista de Sergi Picazo a ABEL RIU a Crític 16-03-2022

Per què Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa? Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa? Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea? Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk? Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
Abel Riu (Barcelona, 1986), especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic, és un dels catalans que millor coneixen la història i la política actual tant a Rússia com a Ucraïna. S’ha format com a politòleg i té un màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala. Actualment és president del nou Catalonia Global Institute, un think tank català dedicat a estudiar les relacions exteriors de Catalunya. Abans havia col·laborat amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i amb el Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya. De fet, abans de l’aplicació del 155 a la Generalitat, treballava com a tècnic a la Delegació de la Generalitat a Polònia.

Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute

Racisme i supremacisme durant el franquisme. Els ultres ja són aquí. Tertúlia d’Amics de la Història

Historia -

Dilluns 2 de maig de 2022 a les 17 h  a 19 h tindrà lloc a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès la tertúlia sobre Racisme i supremacisme durant el franquisme. Els ultres ja són aquí amb els tertulians convidats Eduard Llaudó, autor de Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània i Xavier Rius Sant, periodista, autor d’ Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Racisme i supramacisme franquista

Eduard Llaudó Avila descriu les bases ideològiques racistes i supramacistes del franquisme que ha documentat en el seu llibre Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània.

Al voltant de la Guerra Civil espanyola, va agafar força un racisme unitarista. El règim colpista del general Franco desplegà accions repressives molt clares i contundents, una política genocida de caràcter cultural i biològic. Però, a diferència del nazisme, el franquisme tingué moltes dècades per blanquejar les seves accions, i reconvertir-les en un tradicionalisme anticomunista. Tot i això, el nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural -la catalana, per exemple- com a eina de dominació.

La desmemòria històrica no és gens bona per encarar amb coneixement de causa el futur. Per això és remarcable la feina d’Eduard Llaudó, que aplega en aquest llibre nombrosa documentació al voltant d’una realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’Estat clarament pervers.

Eduard Llaudó Avila: Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània Els ultres són aquí

D’altra banda Xavier Rius Sant, un dels periodistes i estudiosos més ben informats sobre les xarxes d’ultradreta del nostre país, en el seu llibre Els ultres són aquí fa una radiografia de l’evolució de la ultradreta des dels inicis de Plataforma per Catalunya fins a la irrupció de Vox en l’àmbit espanyol i també al Parlament de Catalunya.

Quan a les eleccions del 14 de març de 2021 Vox aconsegueix 218.121 que es reflectien en 11 diputats al Parlament (amb representació a totes les circumscripcions), es tancava un cercle que s’havia iniciat a les eleccions municipals de 2007 quan Plataforma per Catalunya (PxC) obtindria 17 regidors a tot Catalunya amb un discurs xenòfob. Dels 5.000 vots que PxC va aconseguir a les eleccions al Parlament de l’any 2003 als més de 200.000 de Vox el 2021 hi ha un llarg camí de grupuscles diversos, activitats més o menys minoritàries i noms propis que es van repetint per un lloc i altre.

La irrupció i consolidació de la ultradreta és una de les qüestions més importants de la política catalana i espanyola d’avui. Vox ha entrat al Parlament amb onze diputats i és la quarta força de la cambra. A Espanya és, des del 2019, la tercera força política. Creat per dirigents del PP que troben Mariano Rajoy massa tou, Vox salta al primer pla amb les querelles contra el líders dels Procés. Hi conflueixen franquistes i ultracatòlics de l’òrbita del PP amb exmilitants de la dividida ultradreta espanyola. Després de l’entrada de Vox al Parlament andalús l’any 2018 l’organització xenòfoba Plataforma per Catalunya es dissol per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.

Els ultres són aquí i no n’érem prou conscients. A Catalunya encara no poden condicionar l’acció de govern, però sí que ho fan a Andalusia i Madrid, i tindrien la clau per un retorn del PP al govern d’Espanya. D’on surten tots aquests diputats i regidors? Qui són? Què en podem esperar? Quins són els trets distintius de la ultradreta del segle XXI?

Xavier Rius Sant: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox Recull bibliogràfic de llibres consultables a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

Nota: S’han seleccionat només les obres a partir de 2019

JORDI BORRÀS: Tots els colors del negre : l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI, pròleg de Mark Bray, Ara Llibres, febrer 2022, 499 p.

XAVIER CASALS: “De Fuerza Nueva a Vox: de la vieja a la nueva ultraderecha española (1975-2019)”, Ayer. Revista de historia contemporània núm 118, Marcial Pons Ed. Historia, 2020

STEVEN FORTI: Extrema derecha 2.0: qué es y cómo combatirla; pròleg d’Enric Juliana, Ed. Tres cantos: Siglo XXI, 2021, 271 p.

ANDREW MARANTZ: Antisocial: la extrema derecha y la “libertad de expresión” en Internet, traducció Lucía Barahona, Ed. Capitán Swing, 2021, 525 p.

MIGUEL URBAN CRESPO: La Emergencia de Vox : apuntes para combatir a la extrema derecha española; pròleg de Nuria Alabao, Ed. Sylone, 2019, 183 p.

JOAN ESCULIES: “Nuestros ultras”. La Vanguardia: 29/01/2022

Recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història. Collita del 2021

Historia -

Aquest tercer recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història, inclou 26 llibres de temàtica històrica en sentit ampli, editats el 2021 i disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el segon recull de 2021 o  aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

  Obres sobre història de Catalunya o de temàtica hispànica

BATISTA, ANTONI: Memòria de la resistència antifranquista, Lleida: Pagès Editores, 2021, 197 p.

Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.

BERGER, GONZALO i BALLÓ, TÀNIA: Les Combatents: la història oblidada de les milicianes antifeixistes, Barcelona, Rosa dels Vents, gener del 2021, 250 p.

Ressenya de J.L. Martín Berbois: La publicació d’aquest llibre és una bona notícia per la recuperació dels noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, ja que moltes d’elles havien quedat ignorades. Els autors ens apropen a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona. En totes les biografies podem veure una clara implicació de les protagonistes, que van lluitar per les seves creences polítiques, les quals van portar-les fins a la mort, l’exili i l’eliminació de la seva existència. Balló i Berger han dut a terme una minuciosa recerca, que prossegueix amb el Museu Virtual de la Dona Combatent de la Universitat Pompeu Fabra, que ens ha proporcionat una valuosa informació per a futures recerques. Tanmateix, es troba a faltar en la bibliografia alguns treballs dels historiadors Mary Nash, Joan Villarroya o Susanna Tavera, i més context històric de la Segona República. Tot i aquests aspectes puntuals, aquest és un llibre rellevant per donar a conèixer totes aquestes dones que la història havia relegat a l’oblit. [Josep Lluís Martín i Berbois, «Les Combatents. La història Oblidada De Les Milicianes Antifeixistes». Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic, (en línia), 2021, Núm. 06, p. 113, https://raco.cat/index.php/TEM/article/view/394147; Consulta: 19-03-2022 ].

BOSCH, QUIM : Una asimetria cartografiada: els Països Catalans i Espanya en 27 mapes; Barcelona, Angle Editorial, 2021, 191 p.

Conclusions més destacades: El llibre consta de 13 capítols on s’hi analitzen indicadors polítics, demogràfics, socials, i econòmics, de les 2 ciutats i 17 comunitats autònomes d’Espanya. L’anàlisi inclou el creuament de diferents dades (com ara el PIB per càpita i l’abandonament prematur dels estudis) per buscar-hi possibles correlacions. Tot plegat dona lloc a 20 taules, 27 mapes, i 52 gràfics que ofereixen un retrat polièdric d’Espanya on hi apreciem diferències territorials prou notables, algunes d’elles amb patrons recurrents. És el cas dels Països Catalans, però també n’hi ha d’altres. Es constata una correlació positiva del PIB per càpita d’un territori amb el grau d’internacionalització del seu sistema universitari, amb la formació acadèmica de la seva població, amb la inversió en recerca i desenvolupament (R+D), i amb l’ocupació en activitats de ciència i tecnologia. Des del punt de vista qualitatiu, als territoris amb un PIB per càpita superior a la mitjana estatal tendeixen a tenir dèficit fiscal i a tenir superàvit els que el tenen per sota de la mitjana. Però hi ha algunes excepcions, com és el cas del País Valencià, que amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola té un important dèficit fiscal. Des del punt de vista quantitatiu, les balances fiscals entre comunitats autònomes espanyoles són un ordre de magnitud superior a les de la Unió Europea amb els seus estats membres: mentre a la UE el dèficit fiscal a cap país arriba al 200 € per càpita, el dèficit fiscal de Catalunya supera els 2.000 € per càpita i el de les Illes Balears els 3.000 €. Quan es creuen les dades de les balances fiscals amb les d’altres indicadors no apreciem correlació amb cap dels indicadors capaços de produir canvis estructurals en el model econòmic: ni amb els indicadors acadèmics, ni amb els de ciència i recerca. Les úniques correlacions que apareixen són en relació als quilòmetres d’autovies i autopistes i, molt especialment, en el percentatge de població ocupada al sector públic; de manera que els fluxos monetaris de les balances fiscals semblen tenir únicament un efecte de subvenció cap les regions amb menor PIB per càpita, sense cap capacitat per provocar-hi canvis estructurals vers una economia més productiva.

Els Països Catalans segueixen un mateix patró en indicadors d’àmbit molt diferents. En demografia, tant Catalunya com les Illes Balears i el País Valencià tenen una densitat de població molt superior (més del doble) a la mitjana estatal i, si exceptuem Melilla, són els tres territoris de l’Estat amb major percentatge de població estrangera. Com a conseqüència de la seva demografia i del sistema d’assignació d’escons els tres territoris també són, conjuntament amb Madrid, els que tenen un menor índex de representació al Congrés dels Diputats. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears també són els tres territoris de l’Estat amb menor percentatge de població ocupada al sector públic. I també són els tres territoris amb major dèficit fiscal en relació al seu PIB tot i que, com hem comentat anteriorment, el PIB per càpita del País Valencià sigui inferior a la mitjana espanyola. Més informació aquí.

CALLAU, TOMÀS i RUBIRALTA, FERMÍ ( COORD): Diccionari biogràfic d’Estat Català, Exaequo Ed., 2021,  176 p.

Sinopsi: Aquest Diccionari biogràfic recull amb voluntat didàctica 100 biografies que il·lustren el recorregut de 100 anys decisius de la història del nostre país. Plena d’esculls personals i col lectius, d’encerts i errors, aquest llibre dona testimoni, gràcies a la col·laboració imprescindible de quinze especialistes en el tema, de la singladura de cent personatges, triats entre molts més, que han contribuït a fer possible que, avui en dia, una part prou important de la societat catalana hagi fet seu l’anhel de sobirania nacional i justícia social que empenyé la seva trajectòria vital i política.

CAROD-ROVIRA, JOSEP-LLUÍS i CASASSAS YMBERT, JORDI: Josep Termes i el catalanisme popular. Càtedra Josep Termes UB, Ed. Afers,La Rosa del Foc, 2022, 63 p.

Sinopsi: El professor Josep Termes va morir el 9 de setembre de 2011. El 2021 se’n va complir el desè aniversari i per això la Càtedra de la Universitat de Barcelona que porta el seu nom va organitzar, conjuntament amb l’Ajuntament de la Fatarella, una jornada commemorativa. L’acte continuava la tradició, iniciada el 2012, de celebrar les Jornades Josep Termes al poble d’on era originària la seva família materna i on ell hi tenia casa i hi passava els estius. El present llibret, que és el primer de la nova col·lecció «La rosa de foc», coeditada per la Càtedra i l’Editorial Afers, aplega els textos de les conferències pronunciades per Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Casassas Ymbert. L’antic dirigent d’ERC i assagista se centra a explicar l’impacte del catalanisme popular en la teoria política de l’independentisme, mentre que el catedràtic emèrit i president de la Universitat Catalana d’Estiu aporta la visió historiogràfica sobre el significat de la formulació que Termes va fer dels orígens populars del catalanisme, a partir de l’anàlisi històrica, per replicar a qui, des de la politicologia, reproduïen els vells esquemes interpretatius de l’estalinisme sobre els orígens burgesos de tots els nacionalismes.

PONTÓN, GONZALO: España: historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus, Barcelona : Ed. Pasado & Presente, 2021, 907 p.

Sinopsi: Per primera vegada, una història d’Espanya escrita des dels interessos i les percepcions de les classes populars, és a dir, de la immensa majoria de la població d’Espanya. D’aquells homes i dones que han viscut, treballat i patit a casa nostra des de la revolució neolítica fins al coronavirus. Aquest llibre és potser l’únic que cobreix en un sol volum tota la història d’Espanya fins als temps de la covid-19. Des de l’anàlisi i crítica dels textos fonamentals de cada període històric, aquest llibre posa al descobert les mentides i els mites que durant tants anys han contaminat el nostre coneixement de la història d’Espanya. Una narrativa pensada per a qualsevol lector sense estereotips amb sentit de l’humor. Amb més de cent textos d’època que ens ajuden a comprendre com van viure els esdeveniments els seus contemporanis.

PRESTON, PAUL: Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi, traducció de Jordi Ainaud i Escudero, Ed. Base, 2021, 521 p.

Ressenya de Miquel Nistal: L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un procés d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premissa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola. Vegeu la ressenya completa Gaudir la Cultura

RICO GARCIA, ANTONI: Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa, Catarroja ; Barcelona, Editorial Afers, juliol 2021, 362 p.

Sinopsi: Joan Fuster i Ortells ha estat un dels intel·lectuals valencians més importants de la història. Fuster no ens va dir «què pensar» sinó «en què pensar». En què havien de pensar els valencians? En la llengua, el país, els països, la modernització d’una societat endarrerida i la construcció d’un subjecte nacional propi. Aquest corpus teòric és el que anomenem «fusterianisme». Com tot pensament intel·lectual, ací el context històric és fonamental. Tota influència i recepció no és un element estanc sinó dinàmic. L’impacte de qualsevol intel·lectual se circumscriu a un moment històric. Aquest llibre analitza la influència del pensament nacional de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques dels Països Catalans entre 1962 i 1992. Ho fa a partir d’un concepte molt concret: «cultura política». Superant els marges en què la ciència política situa el terme, la concepció històrica d’aquest serveix a l’autor per a resseguir cronològicament l’impacte de conceptes com «Països Catalans», «catalanitat», «valencianitat» o «regionalisme», entre d’altres. La influència fusteriana va ser molt més transversal del que de vegades es pensa. Davant concepcions com «la història de les idees», Antoni Rico planteja l’anàlisi de «les idees en la història» partint de la premissa que recepció no vol dir assumpció. Fuster impactà en tothom, en una societat que necessitava noves idees, nous plantejaments. L’antifranquisme el sacralitzà i el règim el criminalitzà. La Transició i l’autonomia van fer la resta.

RYDER, ALAN: El naufragi de Catalunya: la guerra civil catalana del segle XV, pròleg: Flocel Sabaté; trad. d’Eva Garcia Pinós; La Bisbal d’Empordà: Ed, Sidillà, 2021, 431 p.

Sinopsi: La guerra civil catalana del segle XV (1462-1472) va trasbalsar la història de Catalunya, escriu Flocel Sabaté al pròleg d’aquest llibre. El model polític va atiar el conflicte: Qui representa la sobirania? El rei per la gràcia divina, o els estaments, com a representants de la terra? Als conflictes d’interessos entre la monarquia, la ciutat de Barcelona i les institucions s’hi van afegir la crisi agrària, els cicles de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga i entre els pagesos de remença i els senyors feudals.

Deu anys de guerra van deixar Catalunya arruïnada i exhausta, el comerç perdut, la població minvada i van comportar la pèrdua de pes del Principat dins de la Corona d’Aragó. Les conseqüències d’aquell conflicte llunyà van marcar el rumb de Catalunya. «Jugàrem poc net amb el Minotaure -escrivia Vicens Vives—. I d’ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». «Durant segles, els catalans s’han esforçat per revertir aquest resultat», escrivia Alan Ryder. Tanmateix, sobre aquest conflicte cabdal hi havia poca historiografia. L’historiador Alan Ryder hi va començar a posar remei amb El naufragi de Catalunya.

Presentació de l’assaig: “El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV”, d’Alan Ryder.

SOLÉ SABATÉ, JOSEP MARIA i VILLARROYA FONT, JOAN : L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya: actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme; presenta Jaume Sobrequés i Calicó, Centre d’Història Contemporània de Catalunya [entitat editora], 2021, 465 p.

Sinopsi: Els reconeguts historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya segueixen la seva consolidada trajectòria d’especialistes en la Guerra civil espanyola amb un nou títol L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme). Amb l’esclat de la Guerra Civil, la munió de milícies sindicals i polítiques no gaudien d’uns quadres que els adrecessin al combat. Amb una estructura provinent de l’oficialitat de l’exèrcit republicà acabat de dissoldre, la Generalitat i quadres llibertaris van dreçar aquesta institució que tenia per objectiu donar qualificació tècnica als “oficials” del que seria el nou exèrcit republicà. L’obra ressegueix les trajectòries dels 1800 graduats durant la contesa, detallant totes les diverses trajectòries en circumstàncies, temences i interessos, tant en la vida civil i en al trajectòria durant la llarga dictadura franquista. S’adjunten les referències de tots els graduats en les seves 6 promocions, la qual cosa fa del llibre, també, motiu d’interès per moltes famílies que poden, així, entendre la trajectòria dels seus avantpassats.

Altres llibres de temàtica històrica mundial

BLOM, PHILIPP : Lo que está en juego; traducció de Daniel Najmías; Barcelona : Anagrama, 2021, 225 p.

FERRI,LLIBERT: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Barcelona: Edicions de 1984, octubre de 2021, 312 p.

GELONCH, ANTONI: Mirar el Renaixement. Temps de canvis, noves esperances, Viena Edicions, Col·lecció: Assaig, octubre del 2021, 224 p.

HARARI, YUVAL NOAH. Sàpiens. Els Pilars de la civilització [Una història gràfica 2], Adaptació de David Vandermeulen; I·lustració de Daniel Casavate; Color de Claire Champion, Traducció d’Imma Estany, Edicions 62, 2021. 254 p.

HOOCK, HOLGER: Las cicatrices de la independencia: el violento nacimiento de Estados Unidos traducció de Joaquín Mejía Alberdi, Madrid: Desperta Ferro Ediciones, abril de 2021, 531 p.

OKRENT, DANIEL: El último trago: la verdadera historia de la Ley Seca, traducció de Joan Eloi Roca, Barcelona: Ático de los Libros, setembre de 2021, 663 p.

PIKETTY, THOMAS: Una breu història de la igualtat, traducció d’Imma Estany, Ed. 62. Llibres a l’abast, 2021, 266 p.

PUIG, MIQUEL: Els salaris de la ira. L’empobriment de molts amenaça la democràcia de tots, Ed. Penguin Random House, La Campana, 2021. 286 p. RIAÑO, PEIO H. : Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Barcelona: Ediciones B, setembre de 2021 Edició, 319 p. VUILLARD, ÉRIC: Tristesa de la terra: una història d’en Buffalo Bill Cody, traducció de Jordi Martín Lloret,  Barcelona: Edicions 62, juny del 2021, 143 p. WRAGG SYKES, REBECCA: Neandertales : la vida, el amor, la muerte y el arte de nuestros primos lejanos; Traducció: Alberto Delgado, Editor: Barcelona : GeoPlaneta, 2021, 480 p.

Altres llibres programats a la tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2022

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA: Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista per al segon semestre a la Secció d’Història.

DOMENECH i CASADEVALL, GEMMA; MARQUÈS, SALOMÓ; MURIÀ, JOSÉ; i PEREGRINA, ANGÉLICA: Segundo diccionario de los catalanes de México. México: Ed. El Colegio de Jalisco, Institut d’Estudis Catalans, Miguel Ángel Porrúa, abril de 2021, 473 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (13-6-2022).

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI: El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola,Ed. Angle, 2021, 320 p. Conferència prevista al segon semestre de 2022 per la Secció d’Història.

LLAUDÓ AVILA, EDUARD: Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània, Manresa Parcir Edicions Selectes, octubre de 2021, 336 p.  Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022).

RIUS SANT, XAVIER: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox, Pòrtic edicions, 2022, 296 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022)

50 anys de l’informe “Els límits del creixement”

Ecologia -

Del Club de Roma a l’Ateneu i al Palau Macaya

“The limits to growth” (“Els límits del creixement”) és el famós informe encarregat al Massachusetts Institute of Technology (M.I.T) pel Club de Roma i publicat el 1972, poc abans de la primera crisi del petroli. L´autora principal d´aquell estudi interdisciplinari,utilitzant un model de computació, en el que hi van col·laborar 17 professionals, va ser la biofísica Donella H. Meadows, junt amb seu marit Dennis.

L´informe, traduït a més de 30 llengües i amb més de 16 milions de còpies, ens advertia que l´explosió demogràfica, l´explotació il·limitada dels recursos fòssils i la contaminació industrial ens portarien cent anys després al col·lapse. No hem tingut d´esperar un segle, cinquanta anys després els informes del Grup Intergovernamental d´Experts en Canvi Climàtic ens confirmen la irreversibilitat d´un canvi climàtic. És el resultat de no haver seguit l´al·legat d´aquell informe que va ser guia del moviment ambientalista i ecologista internacional. Ara, i davant d´una nova crisi energètica mundial motivada per la guerra d´Ucraïna, el Club de Roma considera la inevitable transició energètica i una nova governança com un full de ruta inevitable per rectificar el rumb del desenvolupament humà.

L´acte de l´Ateneu sobre els cinquanta anys de “Els límits del creixement”, amb la conferència de Carlos Álvarez, vicepresident internacional del Club de Roma, es realitza amb estreta col·laboració i amb el suport de l´Oficina del Club de Roma de Barcelona i tindrà una segona sessió el 20 de juny al Palau Macaya (Passeig de Sant Joan,108), mitjançant un diàleg sobre “La visió de futur del Club de Roma” entre Carlos Álvarez, vicepresident Internacional del Club de Roma i Cristina  Manzano, politòloga, directora  de esglobal i membre de la junta directiva del Club de Roma.

Des de la Secció d’Ecologia us convidem, en primer terme, a acompanyar-nos en aquest rellevant acte que tindrà lloc dijous 26 de maig a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu de Barcelona. Us hi esperem.

El Sagrat en política: Els fons reservats. Cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX)”

Historia -

Dijous 21 d’abril de 2022 a les 18,30 -20.00 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX) a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB.
Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert. En directe


Primera sessió del cicle Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX) organitzat per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.


El Sagrat en política: Els fons reservats


La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia.

L’estudi dels fons reservats en perspectiva històrica és una assignatura pendent. Més enllà dels escàndols dels darrers anys a l’entorn de l’ús de recursos públics per a objectius no previstos en la llei, la mirada de l’historiador pot ajudar a repensar els límits de la raó d’Estat i de l’interès general en les societats liberals i democràtiques

Les societats contemporànies van transformar la concepció del secret i de la transparència. El que a priori era sagrat -la sobirania nacional, el tribunal de l’opinió pública-, va ser traslladat als aparells dels nous estats i dels nous artefactes monàrquics. Calia conjurar les amenaces al nou ordre liberal, de les oposicions democràtiques, de l’obrerisme o inclús del provincialisme.

Així les coses, ben aviat tots els estats, inclòs l’espanyol, van utilitzar fons reservats amb fins espuris. Van comprar eleccions i van pagar periodistes i capçaleres de premsa, transgredint els mateixos principis liberals. Espanya no en va ser una excepció.

En aquesta conferència tindrem ocasió de conèixer els discursos i les pràctiques utilitzades per les diverses cultures polítiques al llarg de més d’un segle i mig. Tindrem l’ocasió de conèixer la quantitat de diners emprats, els escàndols dels fons de rèptils, i les mesures arbitrades per a controlar-los.

En síntesi, un estudi d’acord amb les línies acadèmiques actuals desenvolupades a Europa, de l’anomenada nova història de la corrupció.

Vegeu una selecció de bibliografia bàsica sobre corrupció política aquí Lluís Ferran Toledano Gonzalez

Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB

Projectes de recerca acabats: cliqueu aquí

Activitat i obres: cliqueu aquí

Cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX)”. Un recull bibliogràfic

Historia -

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, organitzen el cicle Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX) que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès i que constarà de dues sessions:

21 d’abril de 2022. El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX) a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB. Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.

En aquesta conferència tindrem ocasió de conèixer els discursos i les pràctiques utilitzades amb els fons reservats, amb fins espuris, per les diverses cultures polítiques al llarg de més d’un segle i mig. Tindrem l’ocasió de conèixer la quantitat de diners emprats, els escàndols dels fons de rèptils, i les mesures arbitrades per a controlar-los.

18 de maig de 2022. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB. Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.

L’objectiu de la conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau electoral i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.

Recull bibliogràfic

Aquest recull sobre Història de la Corrupció Política és una selecció bàsica de la bibliografia de l’article “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània” i del conjunt del llibre La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar que és el primer i el més exhaustiu dels llibres recents que tracten aquesta qüestió. 

En total hi ha 11 llibres, 4 articles del llibre citat i 5 articles de revistes especialitzades.  En tots els casos hi ha una sinopsi de l’obra o una ressenya. S’indiquen amb l’acrònim BAB els llibres disponibles actualment a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB).

Riquer i Permanyer, Borja de; Pérez Francesch, Joan Lluís; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran; i Luján, Oriol (dirs.): La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018, 695 p.  (BAB)

Sinopsi i presentació: La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el següent apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània” dins de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar  pp 47-79.  Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018. (BAB)

Resum: Planteja quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Casos i mesures: Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. El 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

Rubí, Gemma; Ferran Toledano, Lluís; Riquer i Permanyer, Borja de. (2020). “Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània”. Revista Catalana de Dret Públic, 60, 1-19.

Vegeu l’article a : https://doi.org/10.2436/rcdp.i60.2020.3462

Sinopsi: L’article planteja, a partir de recerques originals, algunes claus per interpretar el paper jugat per la corrupció política a la Catalunya contemporània. En primer lloc, analitza la participació dels homes de negocis catalans en la construcció de l’estat liberal espanyol. Seguidament, s’endinsa a explicar com va funcionar el caciquisme durant la Restauració borbònica, i com aquest fou denunciat principalment pel catalanisme polític. Finalment, l’accent es focalitza en les pràctiques corruptes dels franquistes catalans i en els vincles que desenvolupà Francesc Cambó amb la corrupció sistèmica a l’Argentina mitjançant l’empresa CHADE. Unes breus reflexions sobre la corrupció política espanyola actual precedeixen unes conclusions que intenten establir una hipòtesi interpretativa en molts sentits vàlida per comprendre tant la corrupció política espanyola com la catalana.

Rubí, Gemma  y Toledano, Ferran  “La corrupción general del siglo. Palabras y discursos sobre la corrupción política en la España del siglo XIX, AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 131-157. (BAB)

Vegeu l’article a:  https://revistaayer.com/articulo/1368

Sinopsi: L’objecte d’aquest article és posar en ordre els significats que va anar adoptant la família semàntica de la corrupció política al segle XIX espanyol. Analitzem els sentits que va tenir tant en el camp jurídic i filosòfic com en l’estrictament polític, tenint en compte la seva acomodació segons el context històric, institucional i de cadascuna de les cultures polítiques. Es revisen els discursos parlamentaris, la premsa i els tractats polítics, posant de relleu els arguments utilitzats per legitimar el bon govern i el seu revers.

AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 Riquer i Permanyer, Borja de:  “Francesc Cambó y la CHADE. ¿Qué hace un político «nuevo» presidiendo una multinacional corruptora?”, AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 105-130.  (BAB)

Vegeu l’article a: https://www.revistaayer.com/sites/default/files/articulos/05%20Riquer.pdf

Sinopsi: El polític catalanista Francesc Cambó va ser el president de la “Compañía Hispano Americana de Electricidad” (CHADE), la més important inversió espanyola a l’estranger i la principal empresa elèctrica d’Amèrica Llatina. L’èxit econòmic d’aquesta empresa, que va permetre a Cambó enriquir-se de manera notable, va ser degut en gran mesura a la influència aconseguida a Argentina gràcies a la corrupció política.

Cambó, que coneixia els procediments utilitzats per la seva companyia -despeses confidencials a periodistes i funcionaris, suborns a polítics, avantatges fiscals, etc.-, mai va condemnar aquestes pràctiques, encara que li desagradaven. Considerava que la corrupció era una malaltia molt difícil de curar i que davant d’ella s’havia d’actuar amb discreció i prudència, evitant sempre l’escàndol públic. Ell mateix i els seus biògrafs han ocultat que el 1945 va ser acusat de cooperació amb el suborn i frau a l’Administració Pública i que va aconseguir evitar ser processat gràcies a la intervenció de Juan Domingo Perón. Les seves responsabilitats en la gestió corruptora de la CHADE sens dubte van contribuir a què l’ambiciós «polític nou» de principis de segle XX acabés convertit en un acabalat conservador, incapaç d’assumir cap risc polític.

Rubí i Casals, Maria Gemma: Els catalans i la política en temps del caciquisme.  Manresa 1875-1923, Eumo editorial, 2006, 280 p. (BAB)

Sinopsi: L’obra ens proporciona una suggestiva anàlisi de com es va produir la lenta transició del liberalisme a la democràcia a la ciutat de Manresa, prototipus de ciutat mitjana dins el teixit urbà de Catalunya, en el període de la Restauració (1875-1923). El llibre proposa un model per explicar la transició de la política protagonitzada per notables a la política de masses que és extrapolable a d’altres ciutats. El model conjuga diversos elements com són el progrés del vot representatiu, el desenvolupament d’una política competitiva i d’un cert pluralisme polític, la capacitat mobilitzadora del catolicisme polític i del republicanisme, la importància de les relacions clientelars i el sorgiment d’un nou clientelisme associat als partits polítics. Ens explica, en resum, com en aquell període vam canviar la societat, les formes d’exercici del poder i els estils de fer política en una direcció mes plural, malgrat que els canals de representació no eren els adequats.

Rubí i Casals, Maria Gemma: “Els catalans i la política en temps del caciquisme.  Manresa 1875-1923” Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016),  Pròleg de Paul Preston, 2016, Editorial Comares, 144 p. (BAB).

Ressenya: “La història de la corrupció com a subjecte” de Lluís Ferran Toledano González (UAB)

A Espanya, la història de la corrupció política com a subjecte historiogràfic no ha estat reconeguda fins a dates molt recents, al marge de les anàlisis de l’evolució del frau fiscal i, de manera singular, del frau electoral i de les seqüeles de la literatura regeneracionista. Qualsevol historiador, si repassa la seva pròpia investigació, comprovarà que alguna vegada ha estudiat fets corruptes, però el que és rellevant és que no ho feia dins d’un camp d’estudi específic, com sí que ha passat els darrers anys sota l’òptica de la ciència política i del dret. El canvi s’ha produït gràcies a la combinació de l’esclat de la corrupció a la vida política espanyola amb la recepció dels més renovadors corrents internacionals, com el representat pel professor de la Universitat d’Avignon i membre del Centre Norbert Elias , Frédéric Monier, i pel professor de la Universitat Tècnica de Darmstadt, Jens Ivo Engels. La primera temptativa de proporcionar un model interpretatiu la devem a Francisco Comín, que el 1994 va publicar una sèrie de treballs sobre la història del frau fiscal a l’Espanya contemporània. El van seguir altres de Juan Pro i José Antonio Piqueras tractant de la vinculació entre poder polític i econòmic a l’Espanya isabelina, al costat dels nombrosos i coneguts textos circumscrits a la Restauració de José Varela, Carlos Dardé i Javier Moreno, o la corrupció franquista estudiada per Carlos Barciela i Àngel Viñas. Tampoc no podem oblidar els de Juan Manuel Olarieta i Alejandro Nieto, des de la perspectiva de la història del dret. Però tan sols una decidida aposta perla seva investigació la devem als equips liderats per la professora Gemma Rubí, de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​i María Antonia Peña, de la Universitat de Huelva. Al seu costat, cal esmentar els congressos organitzats per Francisco Andújar i Pilar Ponce, de la Universitat d’Almeria i de la Complutense de Madrid, respectivament, autor a la corrupció política a la Monarquia Hispànica durant l’Antic Règim.

Amb aquests antecedents el llibre de Jaume Muñoz constitueix el primer intent seriós i de conjunt de facilitar un recorregut de l’evolució de les males pràctiques de govern a Espanya des del 1875 fins als nostres dies. Com ha assenyalat al seu pròleg el prestigiós hispanista Paul Preston, s’ha de saludar l’aparició d’aquest llibre per constituir un exercici de síntesi notable i amena. També, si hi cap, per tractar-se de la seva òpera prima camí de la tesi doctoral i per insistir a les seves pàgines sobre el paper de Franco en la institucionalització del pillatge. En certa manera, podríem enllaçar simbòlicament la imatge donada per Preston de les caceres de Franco com a centres de comercialització de favors, amb l’oli pintat per Manuel Alcázar que representa una cacera celebrada el 1881 a la finca de Josep de Salamanca a Los Llanos (Albacete) al costat del més granat de la reialesa.

El llibre de Jaume Muñoz segueix un estricte ordre cronològic en la valoració de coneguts casos i pràctiques de corrupció, amb un maneig correcte de la bibliografia i obert a les aportacions procedents de les ciències socials. Amb això, una més que correcta ambició analítica li permet preguntar-se per la continuïtat i discontinuïtat dels mecanismes de la corrupció governamental, identificant en cada període les àrees de risc i les modalitats dels grups d’interès empresarial.

Un esforç encomiable que el porta a destacar, per exemple, el contrast entre la retòrica purificadora i la pràctica regeneracionista en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’abast dels canvis en les conductes corruptes durant la Segona República o incloure en aquest repte de llarga durada la presència de “nous actors” com han estat els partits polítics en els entramats de corrupció a partir de 1978. Un context, aquest darrer, que compta amb reconeguts especialistes com Manuel Villoria o Fernando Jiménez. L’autor concep la corrupció com un fenomen propi dels Estats febles amb burocràcies ineficients, en una societat basada en la solidaritat familiar que cultiva el clientelisme i l’amiguisme i que manifesta una escassa presència de virtuts cíviques a la seva cultura política. Així les coses, la història de la corrupció seria coetània del sistema polític inaugurat per Cánovas, perquè llavors i no abans assistiríem als inicis de l’opinió pública, coincidents amb un alt grau de desmobilització política, escàs nivell d’alfabetització i predomini del rural sobre allò urbà. És en aquest marc interpretatiu on tant el llibre com posteriors investigacions haurien de revisar els seus plantejaments, atenent justament les aportacions de la historiografia espanyola, pel que fa a la diversitat territorial dels seus ritmes que ja de per sí mateix estableix un excel·lent marc comparatiu, així com per allò aportat per la historiografia internacional.

Perquè la corrupció política es convertís en un problema de primer ordre no hauríem d’esperar l’Espanya de la Restauració ni tampoc pensar que les queixes van ser privatives només dels àmbits intel·lectuals finiseculars. Una anàlisi rigorosa requeriria esbossar primer la semàntica de la corrupció en el trànsit al règim liberal i la importància que va tenir per als primers liberals l’amenaça i rebuig del despotisme ministerial. També hauria d’analitzar el lloc que van ocupar la virtut i l’honor precisament en el procés de naixement d’una nova opinió pública. Aquest enfocament haurà de tenir en compte els rics i prolixos debats en seu parlamentària sobre contractes i subvencions governamentals i sobre el comportament honest dels empleats públics a les dècades centrals del segle. Es pot dir sense por sens dubte que la revolució de 1854 va ser entre altres coses una “revolució moral”, amb una clara implicació popular expressada en els saquejos als palaus de personalitats de dubtosa honradesa pública a Madrid. I què dir de la impressionant manifestació que va tenir lloc també a la capital el 9 de desembre de 1895, arran de les denúncies de les corrupteles municipals fetes pel marquès de Cabriñana, i de l’escàndol per l’atemptat que va patir. Sens dubte, el ressò dels escàndols a la premsa europea va amplificar les seves repercussions polítiques i financeres, però és igualment cert que les coercitives lleis d’impremta de mitjans de segle a Espanya van tenir per missió, entre altres, tenallar la crítica als negocis foscos de les camarilles cortesanes i reduir el perill potencial que suposava en la formació d’una opinió pública políticament hostil. Una major alfabetització sens dubte va transformar les condicions de fer política, però, com indiquen valuosos estudis, la intensitat de la mobilització camperola andalusa no va ser gens aliena als esdeveniments més generals. Tampoc la corrupció electoral durant el règim isabelí ni la supeditació dels tribunals a l’administració van ser elements secundaris sinó que van alertar sobre la crisi de la naturalesa del sistema representatiu. Ni més ni menys.

Aquestes apreciacions, que proposen un enfocament molt més ampli i complex de la història de la corrupció, no entelen el valor de l’aportació del llibre d’aquest jove historiador. Sempre es pot trobar una o una altra mancança, o en quin nou àmbit aprofundir, com per exemple, la renúncia conscient a estudiar aquest fenomen durant la guerra civil, o l’escassa atenció donada a la corrupció a Cuba i Filipines, estudiades al seu dia per Alfonso W. Quiroz i Xavier Huetz de Lemps. En qualsevol cas, el llibre és un text de referència tant per a historiadors com per a científics socials que vulguin enriquir els seus models amb l’ensenyament del passat.

Muñoz Jofre, Jaume: “La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016)” Mayayo, Andreu;  Lo Cascio, Paola;  Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas, Flor del Viento Ediciones S.A., 2010. (BAB)

Sinopsi: El franquisme va retardar dècades el creixement econòmic del país i, tot i el desenvolupisme, el va allunyar dels nivells de benestar aconseguit pels països del nostre entorn. Mentre la democràcia es fonamenta en un projecte de benestar col·lectiu, la dictadura s’exercita en benefici d’una classe.

Encara que no sigui una obra exhaustiva, informa breument sobre diversos estudis amb una bibliografia suficient. Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana. Entre aquestes es destaquen documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.

Mayayo, Andreu;  Lo Cascio, Paola;  Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874), Akal Universitaria, 2015, 304 p. (BAB)

Sinopsi: Aquest llibre reconstrueix, des d’una òptica política, la trajectòria i les vicissituds del Patrimoni Reial de la monarquia espanyola entre 1808 i 1876. Es tracta de l’estudi d’una institució escassament investigada i que, no obstant això, va tenir una importància transcendental en la configuració de la nova monarquia i del nou estat-nació al llarg de segle XIX.

Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: “Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874)” Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010)  Ed Taurus, 2002, 544 p. (BAB)

Sinopsi: La relació entre economia i política ha despertat l’interès no només dels historiadors i científics socials, sinó de l’opinió pública en general i de comentaristes de tota mena, i en moltes ocasions s’ha prestat a interpretacions extremes i simplistes. El poder dels empresaris, una nova edició revisada i posada al dia, recorre les relacions entre els interessos econòmics i la política a Espanya al llarg de més d’un segle, des dels temps de la Monarquia constitucional a la democràcia actual, passant per les dues dictadures -la més breu de Primo de Rivera i la perllongada del general Franco-, la Segona República i la guerra civil; des dels temps en què Espanya era encara un país essencialment agrari, escassament industrialitzat i molt tancat a l’exterior, fins a l’actual economia desenvolupada, incorporada a Europa i oberta a l’ordre econòmic internacional.

En aquestes diferents etapes de la història, fins a la més recent actualitat, sota diversos règims polítics i en situacions econòmiques diferents, s’analitza la lògica en l’actuació d’uns i d’altres, la seva instrumentació recíproca, els moments en què la política va semblar prevaler sobre els interessos econòmics i aquells en què l’economia va semblar imposar les seves regles als qui van adoptar les decisions polítiques.

Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010) Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962), 2011, ed. Marcial Pons, Ediciones de Historia, 448 p.

Resum: Juan March va néixer el 1880 en una família de comerciants d’un poble de Mallorca. Quan va morir el 1962 era un dels homes més rics del món. El seu vertiginós enriquiment li va fer estar des de molt aviat en boca de jutges, polítics i periodistes. El seu posterior salt a la política el va sotmetre a l’escrutini públic de manera ja irremeiable. Es va presentar com un fill del poble, fet a sí mateix, exemple d’un capitalisme modern enfront de les classes tradicionals.

Va trencar motlles, va ser acusat de contraban davant dels tribunals i de delictes de sang entre els seus conveïns. Va ser perseguit per la Dictadura de Primo de Rivera i també per la República, que el va empresonar. Va finançar als militars revoltats el juliol de 1936, va conspirar després des de Lisboa amb els monàrquics i va defensar l’aproximació a Gran Bretanya. El seu últim gran negoci, la fallida i adquisició de la Barcelona Traction, va rebre la protecció del Tresor britànic i el suport de el ministre Juan Antonio Suanzes.

Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962) Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”, dins La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar  pp 181-195. Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. (BAB)

Sinopsi: Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Jiménez, Fernando: “El caso MATESA: un escándalo político en un régimen autoritario”a Historia y política: Ideas, procesos y movimientos sociales, Nº 4, 2000.

Vegeu l’article: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=295722

Sinopsi: L’escàndol MATESA sorgeix el 1969 en conèixer que un conegut empresari havia estat empresonat i que la seva empresa mantenia un deute de 10.000 milions de pessetes amb un banc públic. Pel que constitueix un cas excepcional en la història del franquisme, la premsa va tractar l’assumpte amb tota llibertat durant un parell de mesos i es va crear una comissió d’investigació en les Corts que va elaborar un informe amb conclusions molt dures per a tres exministres (i per a un quart encara en actiu), que posteriorment serien encausats per negligència pel Tribunal Suprem (no així el ministre en actiu). L’article analitza com va ser possible el tractament públic d’aquests fets (per un període de temps determinat) en el marc de la Dictadura i reflexiona sobre les similituds i les diferències en aquest cas amb els escàndols que tenen lloc en règims democràtics.

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018.  629-643 p. (BAB).

Sinopsi: Parteix d’un breu estat de la qüestió sobre la corrupció durant el franquisme. L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Pujol, Xavier: Muñoz Ramonet, Societat il·limitada, 2003, Ed. 62, 325 p. (BAB)

Sinopsi: Els germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet sobresurten sobre el fons obscur i pla de la Barcelona derrotada per la guerra civil. La major part dels ciutadans, maltractats pels vencedors, formen un gran contrast amb l’opulència i la prodigalitat dels germans Muñoz. La seva fortuna i les seves influències van donar peu a la dita: Después de Dios, los Muñoz. A mesura, però, que la narració avança, el fons es va destacant i pren relleu, a la vegada que les figures dels germans esllangueixen. Avui, encara, la fortuna que van deixar té un pes considerable, i en determinats aspectes discutible, com en el cas del palau del Marquès d’Alella del carrer de Muntaner.

Personatges sorprenents com doña Florinda, la mare, Carmen Broto, l’amant assassinada, don Ignacio Villalonga, banquer i pròcer indiscutible, president del Banc Central, no es poden separar fàcilment del joc que Julio Muñoz planteja. Els seus negocis, transatlàntics en un temps de fronteres tancades per a la majoria de ciutadans, i el fet de convertir-se en un moment determinant en el quart banquer suís, són testimoni dels jocs malabars que van il·lustrar unes vides poc exemplars.

Muñoz Pujol, Xavier: Muñoz Ramonet, Societat il·limitada Arco Blanco, Miguel Ángel de: “El estraperlo: pieza clave en la estabilización del régimen franquista” a Historia del Presente, Nº 15, 2010 (Ejemplar dedicado a: El primer franquismo. Nuevas visiones), pp. 65-78.

Vegeu l’article: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3287084

Sinopsi: L’estraperlo simbolitza perfectament el món dicotòmic de la postguerra espanyola. La societat trencada. El criteri polític com a premissa bàsica en la gestió de l’economia i dels destins humans. Encaixa a més amb aquesta filosofia d’aïllament, sacrifici i purificació que, des de les altes instàncies del règim, volia significar l’autarquia. La societat espanyola, després dels seus pecats liberals manifestats en la II República i la redemptora Cruzada, havia de tancar-se sobre si mateixa, deixar de mirar a l’exterior i purgar les seves culpes. I tot, en un règim que no oblidaria la Guerra Civil, que adoptaria unes polítiques de la memòria en les que, sistemàticament, l’Espanya dels vencedors seria exalçada i la dels vençuts deformada i oblidada. La Guerra Civil suposaria un trencament vital a les identitats i percepcions dels espanyols: i la gestió bipolar que el franquisme va fer de l’estraperlo encaixa a la perfecció en aquesta tendència.

L’estraperlo es convertiria en una arma de repressió i consens: una forma de castigar als vençuts, les classes més desfavorides i, alhora, un instrument vital per a que les bases socials del Règim seguissin apostant per la seva continuïtat. Al cap i a la fi, per a alguna cosa uns havien lluitat per acabar amb la II República durant la Guerra Civil i el franquisme, fill d’aquesta contesa, mai podria oblidar-ho.

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018.  143-170 p. (BAB)

Conclusions: La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els supòsits encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació políticoestratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco, 2016, Ed. Crítica. 590 p. (BAB)

Ressenya de Antonio Cazorla Sánchez:   https://e-revistas.uc3m.es/index.php/HISPNOV/article/view/3500/2136

Sinopsi: La història d’uns anys crucials, els que van de 1939 a 1943, en què Franco va poder haver embarcat a Espanya en la Segona Guerra Mundial -de fet, com ens mostra Viñas, va voler fer-ho- gràcies a l’aportació de nova documentació recentment desclassificada, tot seguint la complexa activitat política dissenyada per Gran Bretanya per evitar l’entrada d’Espanya a la guerra, incloent la “compra de voluntats” militars per unes sumes considerables, efectuada amb la col·laboració del banquer Juan March. En el llibre, però, hi ha molt més que això: hi ha una magistral descripció del món dels conspiradors i espies que envoltava el govern, i hi ha, sobretot, un esforç per explicar que hi ha darrere dels fets, desmitificant tòpics com els de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, per oferir-nos una nova i més satisfactòria interpretació de la política espanyola en aquests anys.

Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Española. Ed. Ariel, (Nueva edición actualitzada, 2005 i 2019), 688 p. (BAB)

Sinopsi: Aquest assaig reconstrueix les relacions de Franco amb membres de tres generacions diferents de la família reial i revela les seves implicacions institucionals. Els vincles del dictador amb Alfons XIII, Juan de Borbón i el rei Juan Carlos marcaran l’evolució institucional de la monarquia, la instauració es realitzarà en funció dels designis del dictador. Això donarà peu a un complex marc d’intrigues i ambicions en múltiples direccions (polítiques, institucionals i familiars), i mostrarà els canvis en les actituds i els posicionaments de determinades personalitats en funció de les canviants conjuntures polítiques de la lluita pel poder.

Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Españ Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014), Ed, Base, 2019, 768 p. (BAB)

Ressenya de Miquel Nistal “Un poble traït” a Blog Gaudir la Cultura, 20 març 2020. Ressenya completa: Un poble traït (1) i Un poble traït ( i 2)

El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració. Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).

La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada?

Historia -

Dilluns 4 d’abril de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia: La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada? amb Francesc Vilanova Vila-Abadal, tertulià convidat, historiador i professor de la UAB

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951. Ed. Rosa del Vents, Col·lecció “Dies que han fet història”,  2021, 339 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB]

La vaga dels tramvies de 1951: Sinopsi

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.  

Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari?

Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Professor d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF), integrat en el Centre d’Estudis sobre les Dictadures i les Democràcies (UAB).

El seu darrer treball publicat és Al voltant de Destino. Una batalla cultura de postguerra (1944-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.

Més informació

Ressenya de Miquel Nistal “La vaga dels tramvies” Blog Gaudir la Cultura, 10 Novembre 2021

Reportatge de la revista “Picture Post” sobre Barcelona i la vaga dels tramvies. Foto Bert Hardy 1951

Reportatge de Sergi Picazo: “Vaga dels tramvies de 1951: Com una guspira encén el foc de la protesta”  Crític, 1-03-2021

1951 – BCN – TRAMVIA

Ressenya de Júlia Costa: “La vaga dels tramviesLlegir.cat

Tramviaries. Arxiu TMB

Catalunya i les minories nacionals en el context de la Societat de Nacions

Historia -

Cicle “Catalunya i la Societat de Nacions”

Dijous 24/03/2022 – 18:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)

TIPOLOGIA: Actes de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès

ACCÉS: Obert

ORGANITZADOR: En col·laboració amb Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.

Quin és el lligam històric entre Catalunya i la Societat de Nacions? Quines expectatives va generar l’organització precursora de les Nacions Unides en l’àmbit del reconeixement de les minories nacionals? Des de la visió de la causa independentista catalana, quins esforços d’internacionalització va fer el Comitè Pro-Catalunya durant els anys de vida de la primera institució multilateral?

En la tercera conferència del cicle “Catalunya i la Societat de Nacions” s’analitzarà la relació entre Catalunya i la Societat de Nacions en l’àmbit de les minories nacionals. L’acte comptarà amb les intervencions de:

Albert Balcells, catedràtic d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

José M. Garcia Izquierdo, historiador (Blanquerna-Universitat Ramon Llull).

Modera: Queralt Solé, investigadora i professora agregada del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Més informació Exposició: 100 anys de la Societat de Nacions a Barcelona

Fins al 14 d’abril a l’espai Sant Honorat (plaça Sant Jaume), de dilluns a diumenge, d’11 a 19 h. Accés gratuït.

Vegeu aquí l’exposició

Comitè Pro-Catalunya


El Comitè Pro-Catalunya fou un dels organismes més actius dins del catalanisme radical en els intents d’internacionalització de la causa independentista catalana. Una prova n’és el fulletó enviat als delegats a la reunió del Consell de la Societat de Nacions a Sant Sebastià l’estiu del 1920 on es demanava la “revisió del Tractat d’Utrecht”. Fou presidit per Vicenç Albert Ballester, considerat també el creador de l’estelada, i per Pere Oliver i Domenge, que firmava amb el pseudònim de “Pere Rus”.

També intentaren incidir en la Conferència de Barcelona, distribuint-hi un fulletó trilingüe on, de nou, es reclamava la independència de Catalunya.

[Fulletó del Comitè Pro-Catalunya enviat als participants de la reunió del Consell de la Societat de Nacions a Sant Sebastià].[Font: Col·lecció privada. Fotografia: Jesús Galdón].

El dictador Putin i l’activista Greta Thunberg

Ecologia -

La projecció del documental “I am Greta” (“Jo sóc la Greta”) del director suec Nathan Grossman, que projectarem el 24 de març a la sala Bohigas com estrena a Catalunya (acte organitzat conjuntament amb la secció de cinema), i el rerefons energètic de la guerra d´Ucraïna, ens motiva  recordar el que va escriure el nostre ponent Santiago Vilanova en el seu assaig “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”:

Foto: stephan_p sota llicència CC CC BY-NC-ND 2.0

El president Trump va menystenir Greta durant tot el seu mandat. I encara més cínic es va mostrar Vladimir Putin quan va referir-se al fenòmen Thunberg el 2 d’octubre de 2019, durant una taula rodona de la Russian Energy Week que patrocinen cada tardor les grans empreses russes (Lukoil, RussNeft, Gazprom, Rosatom…). Les seves paraules mostren les dificultats enormes que tindrà la humanitat per fer la transició energètica donada la resistència de les poderoses empreses russes de gas i petroli:

<<Els decebré. No comparteixo l’entusiasme que ha generat el discurs de Greta Thunberg. Trobo molt bé i correcte que els adolescents prestin atenció als greus problemes ambientals. Però quan algú s’aprofita dels nens i dels adolescents, mereix la condemna. I més si algú intenta guanyar-hi diners. No afirmo que aquest sigui el cas, però és necessari estudiar-ho més detingudament. Ningú ha explicat a Greta la complexitat del món modern? (…) Tothom sap que el petroli és la primera font de l’equilibri energètic al món i que mantindrà els seus avantatges els propers vint-i-cinc anys. Sí, el petroli disminuirà gradualment i les energies renovables creixeran molt més ràpidament. És cert, i hem de procurar que sigui així.

Però, és una tecnologia accessible per a totes les economies i tots els països en desenvolupament? (…) Estic segur que Greta és una bona nena i molt sincera. Però els adults han de fer tots els possibles per no portar als adolescents i els nens a situacions extremes. Els han de protegir de les emocions innecessàries que poden destruir la seva personalitat (…). Avui és impossible no donar suport a les idees relacionades amb el desenvoupament de les fonts d’energies renovables. Nosaltres hem signat l’Acord de París i estem fent accions per limitar les emissions i per desenvolupar fonts alternatives mitjançant una regulació tributària i creant preferències per les energies renovables.  Desenvolupem el gas natural com a hidrocarbur més net (…) Repeteixo, però, és incorrecte utilitzar nens i adolescents encara que sigui per a objectius nobles, sobretot si es fa d’una manera dura i emocional>>. La intervenció va provocar aplaudiments entusiastes de l’audiència formada per presidents i alts càrrecs de les grans companyies energètiques mundials, com la francesa Framatome. També el president Emmanuel Macron, després d’escoltar el discurs de Greta a les Nacions Unides, va fer a Europe 1 unes declaracions semblants a les del president Putin: <<No estic segur que la via Thunberg sigui la més eficaç. Hi ha accions ciutadanes que són més útils. Les posicions radicals tenen per funció provocar l’antagonisme de les nostres societats>>.

Us convidem a acompanyar-nos el pròxim dijous 24 de març a les 18.30 a visionar aquest magnífic documental i a participar en el debat posterior que tindrà lloc després de la projecció. Us hi esperem.

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació

Historia -

Dimarts 22 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador, vicerector de la Universitat de Barcelona i professor d’Història Moderna de la UB i Pau Castell historiador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Accés obert. Ja es pot veure al Canal You Tube Ateneu

El dossier “No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i també “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya han difós per al gran públic una realitat històrica amagada o poc coneguda que les diverses recerques històriques d’Agustí Alcoberro i de Pau Castell mostren en tota la seva dimensió. Un recerca històrica que pot canviar el nostre passat.

“No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya Recerca història i reivindicació

Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.

A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.

Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.

La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.

A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.

La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder Agustí Alcoberro i Pericay

Historiador, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna de la UB. Membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental. Societat, poder i cultura a l’època moderna (GEHMO). Director de la col·lecció: ‘Dies que han fet Catalunya’ (ed. Rosa dels Vents). Director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014)

Línies de recerca: Historiografia catalana moderna; Guerra de Successió d’Espanya, postguerra i exili; La cacera de bruixes a Catalunya.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

Agustí Alcoberro Pau Castell Granados

Historiador, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; Investigador postdoctoral  de la Université de Lausanne. Membre del Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia; i del Grup d’innovació Docent en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462   

Pau Castell

          

Altra bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p. [BAB]

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p. [BAB]

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, p317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, Editor: Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p. [BAB]

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Històrianúm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (Audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts, Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro; Antropologia: Nuria Morelló; Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill; Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras, Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Més informació

Ressenya de Joan Solé Camardons “La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria” al bloc Gaudirla cultura, 22 de febrer de 2022. Cliqueu Aquí.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya“. Exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007. Comissaris Agustí Alcoberro i Josefina Roma. Cliqueu Aquí.

Desc: Public burning of witches at stake at Derneburg Harz Germany from broadside newsletter October 1555 ´ Credit: [ The Art Archive ] ´ Ref: AA349198

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu“, Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran Exposició virtual. Guió, comissariat i textos: Pau Castell. Cliqueu Aquí

Catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu

Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte

Historia -

Dijous 10 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència “Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte” a càrrec d’Abel Riu, politòleg i màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala (UU). El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica, i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

El podeu veure a Historia Ateneu You Tube

A partir d’una introducció històrica al conflicte, abordarem la seva vessant geopolítica i de seguretat per a tot el continent europeu, i molt especialment la seva dimensió interna a Ucraïna.

Mapa: 2022 Invasió russa d’Ucraïna; Data 26 de febrer de 2022. Font: treball derivat del conflicte rus-ucraïnès (2014-present).svg de Rr016; Font dels atacs amb míssils: BNO News; Autor Viewsridge

El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Articles d’Abel Riu publicats a Catalonia Global Institute Rússia i Ucraïna: l’amenaça de guerra és real

23/12/2021

L’octubre de 2021, la CIA va començar a emetre senyals d’alarma en relació amb una acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Una situació que recorda a la de la primavera de 2021, amb la diferència que en aquesta ocasió la dimensió de la mobilització de tropes és […]

Relacions UE-Rússia: moment de superar l’estancament?

02/04/2021

“Una llar comuna europea des de Lisboa fins a Vladivostok”. Aquesta era la visió de l’últim secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Trenta anys després de la desintegració de l’URSS, aquest somni està més lluny que mai, ja que l’estat de les relacions entre la UE i Rússia ha arribat […]

Abel Riu, politòleg. El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica

BLAISE PASCAL I PERE LLUÍS FONT: UN TRADUÏT I UN TRADUCTOR.

Filosofia -

Tot i que fos carnaval, el passat 24 de febrer a l’Ateneu Barcelonès no hi hagué lloc per disfresses, ans el contrari, doncs es celebrà la més fidel i acurada figura del Blaise Pascal en català. “Els Pensaments de Pascal” fou, precisament, un acte de doble homenatge: al mateix Pascal i al traductor del seus Pensaments i opuscles, Pere Lluís i Font. Als homenatjats els acompanyaven Montserrat Camps, professora de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona, en qualitat de conferenciant, i David Jou, president de la Fundació Joan Maragall, com a presentador de l’acte –tot i que l’acte va estar decorat per la presència de vàries personalitats eminents del món cultural català.


Encetà l’acte intervenint la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola, qui assenyalà la importància d’una traducció com la que ocupava el centre de l’acte. Després de donar la benvinguda a Pere Lluís Font i a Montserrat Camps, agraí a la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, i al president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Borja de Riquer, la seva assistència i participació en l’acte. Tant Cabré com de Riquer, durant les seves respectives intervencions de presentació, retornaren la gratitud expressada per la presidenta tot remarcant com d’afortunats són de poder ser presents davant la celebració d’una de les traduccions més importants de Pascal al català. Abans d’escoltar als conferenciants, David Jou feu una acurat i afalagador repàs sobre la biografia de Font, recorrent a la metàfora de l’arbre: les arrels, la saba, el tronc, les fulles i els fruits.


Al agafar la paraula Montserrat Camps, passà de la metàfora de l’arbre a la metàfora de la bona cuina i del bon vi. Projectà el que tots ja sabem de la cuina lenta i sobre la cuina ràpida –o fast food– sobre l’art de la traducció: un pot pair malament el menjar fet a correcuita, al igual que un pot pair malament una traducció feta amb pressa. Aquest no és el cas de l’obra que ens ocupa, doncs es tracta del menjar lent de la filosofia, un vi gran reserva de la literatura, el resultat de tota una vida dedicada a Pascal.


Feu notar també que els fragments i opuscles de Pascal no són “Pastilles per la tos de la ignorància”; no es tracta de màximes, ni d’aforismes, ni de proverbis fàcils de consumir. No se n’ha de treure dels Pensaments un recull de cites que vagin bé per donar suport a qualsevol banalitat; tot i que siguin idees soltes, les hem de comprendre com esbossos del que pretenia –segons afirma la majoria d’experts, als qui se suma Font– fer-ne una obra apologètica de cristianisme. Compassem les paraules de Pascal al mateix ritme que ho ha fet Pere Lluís Font a l’hora de traduir-lo: cuina lenta implica també una degustació lenta. I quin millor maridatge per aquests fragments pascalians que un extens i cuidat catàleg de notes i comentaris que Font brinda per ajudar i guiar al lector dins el calaix de sastre de textos de Pascal que han resultat ser aquests Pensaments i opuscles.

D’esquerra a dreta: Borja de Riquer, David Jou, Pere Lluís Font i Montserrat Camps.


És clau la comprensió, remarcava amb força la professora Camps, tant pel que fa a l’acte de traduir com pel que fa a l’acte llegir –hem d’entendre el microsistema que conté l’obra i donar compte del seu valor literari. També ens feu un clam a l’actual situació de la filosofia a les aules: “Cal tornar posar les coses al seu lloc” –manifesta la professora de la UB. No es tracta, doncs, de consumir la filosofia com si fos menjar fast food, són imprescindibles la comprensió i, sobretot, el compromís.


Par acabar, Montserrat Camps resumeix la figura de Pere Lluís Font com un honnête home, figura que el mateix Pascal menciona: un home honest, però també crític, amable, tolerant i comprensible, un cuiner lent i fi que ha escrit molt, però mai precipitadament. “Traductor i traduït s’han trobat en una traducció que havia de ser aquesta” –acabà l’amiga i companya de Font, Montserrat Camps.


Abans de començar i davant aital ventall de lloances, Pere Lluís Font ens recorda l’acudit: “Si sóc tan bo, em pica la curiositat de què he de dir”. Bromes a part, agraeix a als qui han participat, tant en la traducció com l’acte, i a tots les i els “amics de Pascal” per la seva assistència. Per Font, el lloc que ocupa Pascal se troba en La Gran Tria Francesa, entre Descartes i Montaigne. La seva brillantor se troba en la importància de les aportacions que va fer en filosofia, ciència, religió i literatura… i totes aquestes aportacions meteòriques les podem trobar en aquest recull de Pensaments i opuscles.

L’acte, que prengué lloc a la Sala Oriol Bohigas, era quasi plena, recollint una assistència de quasi 200 persones presencialment, a la que se li sumen les visualitzacions del directe.


Font manifestà la sorpresa que sentí de jove davant la manca de reconeixement que ha tignut Pascal per part d’altres filòsofs. No obstant, ell ha treballat la seva obra sabent en tot moment que es trobava davant un dels grans filòsofs del postcartesianisme –qui, a desconeixement d’alguns, va avançar algunes de les idees del criticisme kantià. Tot i que no sigui un autor perfecte –feia recordar a l’Ateneu la seva ombrívola afinitat al jansenisme–, val molt la pena de trescar profundament entre els seus apunts i notes per poder veure idees fruïdes d’una grandíssima potència intel·lectual.


Confessà que, davant un aplec tan ample de fragments per acabar, ha sentit més d’un cop la temptació de modificar-los amb la intenció de millorar el contingut dels escrits redactats a correcuita. Evidentment s’ha mantingut en tot moment al marge de tota infidelitat, no podria trair al qui ha estat un company en una llarga vida de contacte. Aquí ens el deixa, un volum que gairebé arriba a les 800 pàgines, editat per una compromesa Adesiara, resultant en el seu granet d’arena, una gustosa aportació que fa a la nostra cultura en un moment crític per la filosofia. Va voler acabar citant un fragment de Pascal, l’únic en que es refereix a uns possibles lectors que arribà mai a conèixer en vida:

La vanitat està tan arrelada al cor de l’home que un soldat, un mosso, un cuiner, un camàlic, es vanta i vol tenir admiradors. I fins i tot els filòsofs en volen; i els que escriuen en contra volen tenir la glòria d’haver escrit bé; i els que els llegeixen volen tenir la glòria d’haver-los llegit; i jo que escric això tinc potser aquest desig; i potser els que ho llegeixin…”1

1: PASCAL, Blaise. Pensaments i opuscles. Barcelona: Adesiara, 2021. Traducció: Pere Lluís Font. IBAN: 978-84-16948-74-1.

ATZUCAC SOCIAL: UN DEBAT SOBRE LES DESIGUALTATS.

Filosofia -

El passat dimecres 16 de febrer es va celebrar a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès el debat titulat “L’atzucac social: pensament i acció contra les desigualtats”, entre el periodista i activista social David Fernàndez i Marina Garcés, filòsofa, assagista i professora de la UOC. L’acte, moderat per Ariadna Romans, es va encetar amb un anàlisi de com la pandèmia ha afectat a totes les emergències amb que convivim de ja fa temps.

¿Ens volem creure el que ja sabem? –demana Fernàndez.

Fernàndez s’alça dient que no té sentit parlar de pandèmia, sinó de sindèmia, ja que coincideixen en aquest moment diferents problemàtiques, tant sanitàries, com polítiques, com socioeconòmiques. Ara bé, ¿com pot ser s’hagi arribat a la convivència de diferents emergències com la concentració de riqueses, l’exclusió social o la discriminació ètnica? Doncs perquè aquestes formes de relacions s’han naturalitzat, afirma Garcés, perquè al posar sempre la desigualtat per davant, se’ns ha despistat la mirada d’on l’hauríem d’estar posant. Sovint parlem de que les desigualtats creixen, com si fos un nadó, però la desigualtat es crea i es programa. Fernàndez s’hi suma, tot afegint que la història no és un projecte lineal com explica Hegel, sinó que pot quedar interrompuda, i quin millor exemple que la pandèmia.

David Fernàndez ens posa al davant la crua realitat a través de l’informe Foessa –un escrupolós anàlisi sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Les dades assenyalaven que un 20% dels catalans estaven en perill d’exclusió social abans de la pandèmia, percentatge que ha pujat al 29% en el darrer informe. Només tres de cada deu habitants de Catalunya viu en plenes condicions d’integració social, la Renda Garantida a la Ciutadania no arriba ni a un terç dels treballadors i treballadores i els emigrants en territori català tenen tres vegades més probabilitats de patir exclusió social. Són dades esgarrifants, però ajuden a esclarir la realitat de la situació en la que ens trobem, enunciades per un David Fernàndez que diu, en clau d’humor, que no li sap greu que algú del públic marxi plorant. La pobresa –una de les formes de desigualtat més habitual– no només té una cara i cal mirar-la bé als ulls per poder respondre i actuar.

Marina Garcés i Ariadna Romans, gestora de la Secció de Feminismes.

Al agafar la paraula Garcés, es va sumar a la crítica que encetà el seu contertulià. En un món on tot és mercaderia, on tot són existències: ¿hem perdut les persones? Ja ho assenyala Byung-Chul Han a Psicopolítica, on diu que en un sistema liberal en el que som projectes capitalitzadors, al davant no veiem una persona, sinó un quelcom amb el que podem negociar1. En la paraula ‘liberalisme’ el lliure no fa referència a l’individu, sinó al lliure capital, que travessa i transforma les persones en òrgan sexual del capital. Això condueix, afirma la professora de la UOC, a una societat de la desproporció, llavors, ¿quina igualtat podem pensar avui? Hem de tornar a posar sobre la taula el sentit de la mesura que podem tenir i quina idea comuna d’horitzons d’igualtat podem imaginar, buidar-nos d’individualismes i començar a ajuntar-nos els uns amb els altres.

Tot i que pot ser que alguns no tinguin coneixença de l’informe Foessa, o fins i tot no hagin llegit Marx, és fàcil trobar exemples de desigualtat en l’imaginari col·lectiu –Hiroshima i Nagasaki, Mauthausen, l’11-S, etc. Hi ha constància de les emergències, llavors, ¿per què no ens alcem davant aquesta experiència? Garcés troba la resposta en la vida com indiferència, que no deixa de sere un altre símptoma del sistema socioeconòmic liberal. Davant aquest fenomen, és imprescindible també desviar la mirada, tenir una mirada atenta, parar atenció al detall, a allò que roman una mica ocult. Desviar-la una mica, per poc que sigui –perquè poc ja és infinitament més que no-res, com afirmaria Josep Maria Esquirol2–, per poder donar compte del que està passant. Rebutjar la naturalització dels esdeveniments esfereïdors. Fernàndez se suma a aquesta reflexió i culpabilitza al sistema liberal de posar-nos al davant un ventall de falses aparences, quan realment no s’està deixant lloc a alternatives reals.

L’Ateneu va acollir a més de 250 persones, unes xifres que no es registraven des de l’inici de la pandèmia.


A aquest desviar la mirada li és imprescindible un altre moviment: despullar el llenguatge. Garcés introdueix aquest concepte aplicant-lo al pobre, a qui hem acabat per anomenar ‘vulnerable’. Hi ha una gran diferència entre aquests dos termes: el pobre ha patit, ha estat subjecte a l’explotació, en canvi, el vulnerable, el problema el té ell. ¿Com pot ser que una persona a qui se li nega un plat a taula sigui vulnerable? La vulnerabilitat, a més, no és cap categoria social, assenyala Garcés. Davant això, hem de deixar d’emmascarar la situació de la pobresa i de qui pateix l’abús com un aquell que és vulnerable, com aquell de qui hem de tenir sempre cura. ¿Fins a quin punt hem de deixar de tenir cura i ens hem d’enfadar? La manera de respondre a la desigualtat és amb la ràbia, amb una ràbia digna que té forma d’una revolució, perquè és una ràbia que ha passat pel despullament del llenguatge i per l’anterior mencioant desviar la mirada.

Estira aquesta ràbia digna David Fernàndez, afirmant que la revolució no se troba en tirar les botelles de plàstic al contenidor groc o en lamentar en clau de víctima que el poder està en les mans d’una màfia i que no se’n pot fer res; cal anar més enllà. Per acabar la seva intervenció, sentencia, fulminant: “Serà difícil sortir-ne d’aquesta, però més ho serà si no en sortim”.

Al seu torn, conclou Garcés amb una reflexió sobre una de les claus per acabar amb la desigualtat: redefinir els propis límits. No es tracta de que qui ha d’esperar amb menys s’ha d’acontentar amb menys; hem de buscar una vida més rica, més bona, i això comença per repensar els propis límits i formular un sentència enlluernadora: ¿fins a on puc arribar?

1 HAN, BYUNG-CHUL. Psicopolítica, “La crisis de la libertad”. Barcelona: Herder, 2014. ISBN: 978-84-254-3398-6.

2 Vegi’s ESQUIROL, JOSEP MARIA. La penúltima bondat. Barcelona: Quaderns Crema, 2018. ISBN: 978-84-7727-587-9

Tertúlia: Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?

Historia -

Dilluns 7 de març de 2022 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia “Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i  professor de la UAB.

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña en la crisis europea 1931-1939. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?, Ed Milenio, 2021, 650 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB].

Quin paper va jugar Catalunya durant la crisi europea dels anys trenta? Fou una època convulsa en què el relat internacional sempre va tindre present la realitat catalana. Entre fets i rumorologia, el cas és que Catalunya va estar en boca dels uns i dels altres com a possible moneda de canvi, com a singularitat territorial i com a excepció mediterrània que podia jugar a favor i a la contra dels distints interessos estatals [Entrevista de Manuel Lillo a Arnau Gonzàlez Vilalta a El Temps, 09.07.2021]

Sinopsi

Catalunya era el centre d’Espanya i Barcelona la seva “autèntica” capital? És possible interpretar i analitzar la història de l’Espanya republicana (1931-1939) sense situar el focus als vaivens polítics, socials i culturals catalans? La resposta és simple i inequívoca: no. Això és el que desprèn d’un estudi exhaustiu dels informes diplomàtics i de la premsa mundial d’aquells anys fulgurants. De la mirada estrangera sobre Espanya i de com aquesta va ser transmesa als governs i a les opinions públiques. I és que durant la convulsa dècada dels anys trenta del segle XX, mentre Europa s’embrancava en els prolegòmens de la II Guerra Mundial, alguns escenaris perifèrics van gaudir d’un protagonisme inesperat. Perquè a Catalunya hi havia dos grans focus d’inestabilitat que podien fer esclatar Espanya: el catalanisme governamental potencialment independentista i l’obrerisme anarquista. Perquè la política catalana, més enllà d’Espanya, era política europea i es va interpretar així.

El llibre d’Arnau Gonzàlez Vilalta és el resultat d’un treball de documentació minuciós en diversos arxius europeus i americans. Però també suposa una mirada fresca i suggerent al panorama historiogràfic. És molt més que una història de Catalunya en el context europeu. Catalunya o Barcelona? És una pregunta que el llibre deixa oberta. En resum, una història cultural de la política internacional, amb un toc diplomàtic i una dimensió transnacional.

(Del pròleg de Xosé Manoel Núñez Seixas)

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.

Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021 Referències sobre la temàtica de la tertúlia

Arnau Gonzàlez i Vilalta: “La por dels cònsols davant la Catalunya soviètica” a Història Mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, 2018, Edicions 62, [746-753]

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña bajo vigilància. El consulado italiano y el fascio de Barcelona, 1930-1943. València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 377 p. [BAB].

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Ed. Base, 2015, 551 p. [BAB].

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, 301 p. [BAB].

Josep Puigsech Farràs: Falsa Leyenda Del Kremlin. El consulado y la URSS en la guerra civil espanyola, Ed. ‎Biblioteca Nueva SL, 2014. 312p.

Més informació

Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”. Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021.

Manuel Lillo entrevista a Arnau Gonzàlez i Vilalta: «Als trenta hi havia la percepció que Catalunya no permetria la tranquil·litat d’Espanya» El Temps, 09.07.2021

Ressenya de Josep Sauret del llibre Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea? a Blog Gaudir la Cultura, 6 febrer de 2022.