destacats

THE WASTE LAND (LA TERRA ERMA)RITUS I RITMES DE LA TERRA EN ELIOT I STRAVINSKY (acte 8 d’abril)

Teatre -

Les més sorprenents de tots els tipus de composicions, siguin del tipus que
siguin, són aquelles que, en poques “pàgines”, modifiquen la percepció que
tenim del món. I de totes aquestes, les més valuoses, són les que ho susciten
amb rapidesa, posant-se en circulació entre nosaltres en forma de “llibre
obert”. Això és, en un format autònom i lliure; podent-se inserir fàcilment en
les diferents branques i arrels de tot allò que constitueix el saber. És aquí on
rau la seva força i el poder de la seva revelació.
The Waste Land/ La terra erma (Londres, 1922, 64 pp) de l’escriptor T. S. Eliot
n’és una d’aquestes. I tot i que, a cop d’ull, la col·locaríem entre les
composicions d’àmbit poètic, que ho és, una lectura atenta decanta clarament
aquest escrit cap l’àmbit de l’ètica. Més exactament, és un poema, això és, un
escrit fet en el llenguatge de la poesia, que acaba enunciant un resultat de
tipus ètic ‒aquest fet, afegint-hi la forma innovadora en què està escrit, fa que
sigui de lectura encara més difícil. Passa el mateix amb el Tractatus de Ludwig
Wittgenstein (Viena, 1914, 75 pp): un llibre d’aforismes enllaçats
jeràrquicament que d’entrada col·locaríem en l’àmbit de la lògica formal i que
mostra constructivament com bastir el llenguatge, acaba formulant de retruc
quina és la naturalesa de l’ètica ‒hi ha un punt d’inflexió significada i similar
en les seves vides poc després de publicar que contrasta amb els canvis, com a
estela d’aquestes publicacions, que apareixen en els àmbits de la poesia o del
pensament filosòfic respectivament. Dos llibres que tenen en comú un tret
essencial: l’exemplaritat amb que fan paleses les seves eticitats. I si
Wittgenstein traça els confins de l’univers de l’ètica des dels límits del
pensament abstracte, Eliot assenyala en quina forma un poeta s’ha de fer
responsable del món que escriu:
“Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tan de bo que fossis
fred o calent! Però ja que ets tebi i no ets ni fred ni calent, estic a punt de
vomitar-te” (Joan, Apocalipsi, 3 15-16). Aquestes persones tèbies, queden
recollides, segles després, en un passatge de La divina comèdia de Dant, a la
porta de l’infern ‒el vestíbul dels indecisos‒ i Eliot els intercala magistralment,
més segles després, entre els versos del seu poema, tancant la primera part
d’aquest (The Burial of the Death/ L’enterrament dels morts): “Irreal Ciutat,/
sota la boira ocre d’una albada d’hivern,/ una multitud fluïa pel Pont de
Londres, eren tants,/mai hauria pensat que la mort n’hagués desfet tants./
Sospirs, curts i espaiats, s’exhalaven/ i cada home fitava els ulls davant dels
seus peus”.
En conseqüència, a l’entorn de la veu pròpia de l’autor, tot un brogit de veus
alienes es despleguen en el transcórrer del poema (l’esborrany del poema portava el títol He Do the Police in Different Voices). Són veus de l’alteritat,
veritables, que parlen o criden des del present o el passat; des del quotidià o la
literatura; des de les més col·loquials a les que són de culte. Unes veus sempre
desfermades, barrant el pas o desbrossant de matolls les rasses on van
brostant els rengles dels versos del poema. Mai cap poeta havia callat tant i fet
parlar tant als altres. Si la vàlua d’un autor la mesurem per la capacitat
negativa que té de rebre més que d’emetre, veig dibuixada al firmament una
única pintura: Skrik (1893, El crit), del noruec Edvard Munch; a l’aire i en
primeríssim pla, la cara esvoletegada d’un autor que en l’endemig d’un present
aquós, tot ell voraginós i crepuscular, cull totes les veus que del món el sotgen
i se’n esglaia.
Anys abans, Igor Stravinski havia collit d’entre les veus autòctones de l’estepa
russa La Sacre du Printemps, una composició musical que constitueix un altre
“llibre obert” d’aquests. La tècnica compositiva d’Stravinski, absolutament innovadora, esclata en la sonada estrena de la peça al Théâtre des Champs- Elysées (París, juny de 1913; un mes després el ballet es va representar a Londres). Quan anys després la companyia de Serguei Diàguilev torna a estar de gira a Londres (1921), Eliot fa una ressenya de La Sacre… a la revista The
Dial, i afirma que la música d’Stravinski “fa l’efecte de transformar el ritme de
les estepes en l’esgarip dels clàxons, el tric­trac de les màquines, l’estridor de
les rodes, el martelleig del ferro i l’acer, el bramul del tren subterrani, i tots els
altres salvatges crits de la vida moderna”. Eliot publicarà el seu poema un any
després però porta elaborant-lo des d’anys enrere i dos mesos després
d’escriure aquesta ressenya dóna el seu poema per acabat. Fa la impressió
que és en aquest moment que fa la recensió a La Sacre… quan les dues obres
arremolinen les seves veus. Tal i com assenyala Mildred Meier, els ritmes
endimoniats i les dissonàncies de La Sacre… hem de trobar-los en la
juxtaposició de les veus diverses que en La terra erma apareixen i desapareixen
d’improvís, sense avisar i fragmentades. Referint-se a La Sacre… Pierre Boulez
assenyalava que “pròpiament no hi trobem desenvolupament sinó repeticions
que varien, no hi ha pas canvis químics, sinó únicament juxtaposicions de
tipus físic.” Aquesta consonància, atenent a l’estètica, en la forma que
adopten les dues obres també la trobem en l’objectiu ètic en què
s’embranquen: Eliot escriu el poema per redimir-se com a persona davant del
cosmos i Stravinski compon el seu ballet per redimir-se com a individu davant
de la col·lectivitat. Al rerefons de les dues hi ha una concepció similar del
quefer de l’artista en relació a la tradició i el caràcter impersonal que hi
adopta, com en aquest aforisme d’Eliot: “The more perfect the artist, the more
separate to him will be the man who suffers and the artist wich creates.”

Això és, la perfectibilitat d’un artista rau en la perfectibilitat amb què posa distància
entre l’artista que crea i el ser humà que pateix.
En The Waste Land: ritus i ritmes de la terra en Eliot i Stravinski, hem acostat
el poema d’Eliot i alguns extrets de la reducció per piano que William Fried
(2011) va fer de La Sacre… d’Stravinski. Estant atents a com, en aquest cas,
paraula i música poden reverberar una a través de l’altra. Allò que
veritablement interessava a Eliot de la música d’Stravinski era aquell
transvasament de valors des d’uns “contenidors” a uns altres dins del present
atemporal. A la ressenya que Eliot fa dins de la revista The Dial escriu: “In
everything in the Sacre du Printemps, except in the music, one missed the
sense of the present”. I és que si bé la música de la Sacre és una barreja de
primordialitat i modernitat, aquest “ser ancestral” no és de cap manera un
retorn a les formes musicals antigues, medievals o renaixentistes, sinó la cerca
d’una forma compositiva que retrobi i “reconegui” el fil del passat en el fil que
conforma el present a través d’una forma musical.
El ballet d’Stravinski consta de catorze episodis i el poema d’Eliot està dividit
en cinc parts i aquestes en diverses seccions que sumen el mateix nombre.
Aquest és el motiu pel qual hem trobat adient fer també catorze citacions
musicals de La Sacre… durant la lectura dramatitzada. A excepció d’alguna
d’elles, les citacions es repeteixen per ocasionar leitmotiv i alguns d’ells
coincideixen en leitmotiv que hi ha en el poema d’Eliot. Aquest és el cas, per
exemple, de la vinculació que hem fet entre una citació que fa Eliot d’un vers
de La tempestat de Shakespeare (“el que eren els seus ulls són perles ara”) o
altres versos que al·ludeixen als morts, els ossos i les rates que funcionen per
cinestèsia amb aquell i el Tema de l’acció ritual dels ancestres de La Sacre…
d’Stravinski.

La tardor del 2017 vaig decidir incorporar definitivament el poema d’Eliot a un
projecte que vaig presentar un any després al CC La Bòbila i que duu per títol
A obagues d’una arada. Mantenir el text en l’original anglès, tot i la dificultat
que podia haver-hi per aconseguir intèrprets anglòfons, comportava poder
oferir al públic assistent a la representació un peu de subtítols. Aquest requisit
finalment passava per tenir una traducció que, sent fidel a l’original, em
convingués i convencés. Tot i que he consultat esporàdicament també les
altres traduccions catalanes (Rosa Leveroni, Agustí Bartra), algunes
castellanes (Andreu Jaume, José Maria Alvárez) o en altres llengües, la
traducció de referència ha estat sempre la de Joan Ferraté (Lectura de la terra
gastada, Barcelona 1977, Edicions 62). Però des del l’inici vaig decidir
naturalitzar-ne el català tant com podés i esquivar-ne els cultismes per
apropar-me més al lèxic planer de l’original. Això no ha estat sempre possible
però penso que ho he aconseguit en la gran majoria de les ocasions. He mirat
també de mantenir algun tipus de mètrica i de rimes allà on les he trobades.
Cal remarcar que moltíssims dels peus que hi ha a l’original són fragments de
poemes de la literatura anglesa dels que Eliot en fa una deriva subtil i
deliciosa. Se’n pot fer una traducció però és gairebé impossible mantenir
aquest “joc” literari que fa l’autor perquè, inevitablement, queda disseminat i
difuminat per entre el lèxic de la llengua receptora. Ben mirat potser una
“traducció” més fidel de The Waste… tot i que a costa de dur a terme una feina
ingent, consistiria en realitzar la “reconstrucció” del poema aconseguint
fragments escaients i homologables a l’original anglès entre els clàssics de
poesia en la llengua on volem bolcar l’original. Per això, quan a la segona
estrofa, estant a recer de la Paràbola del sembrador de l’Evangeli, l’autor avisa
al lector que “tu no ho pots dir, ni endevinar, perquè tu bregues només/ amb
un piló d’imatges trencades” no li falta pas gota de raó. “Un piló d’imatges
trencades”… una expressió que alhora entronca amb les disquisicions, tan
presents a començaments del segle xx, sobre la teoria del llenguatge i en
especial al Cambridge de Russell. Just un vers abans, el qualificatiu de stony
rubbish (empedreïda desferra) com a sinònim de “ser humà” no podia ser més
premonitori. I dues seccions després, reblant el clau i tancant tota aquesta
part primera del poema, retrobem “el vestíbul dels indecisos” que, segles
després, l’autor situa (no podia ser altrament) al Pont de Londres. Amb aquest
fer, la manera en què Eliot desplega en The Waste Land una eticitat dins del
lliscar de la poesia, està ja absolutament traçada.

Sant Pol de Mar, març del 21

Jordi Fàbregas Ferrer

Francesc Layret en el temps del pistolerisme

Historia -

Dijous 15 d’abril a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà  lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal

La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés

Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyo es va expressar en a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.

Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.

Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”

Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament

Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?

És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.

No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.

Vidal Aragonés

Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.

Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.

Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.

Més informació

Frances Layret 1880-1920  perJoaquim Ferrer, Fundació Irla, Barcelona, abril de 2010

Conversa amb l’historiador Jordi Serrano sobre la figura i llegat de Francesc Layret. Fundació Josep Irla, 23 de febrer de 2021.

Francesc Layret, el político desconocido” article de Josep Playà Maset a La Vanguardia 16/01/2021.

L’exposició Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme s’ha organitzat en el marc dels actes commemoratius del centenari del seu assassinat. Comissariada per l’historiador Jordi Serrano. Museu d’Història de Sabadell.

Les darreres hores de Francesc Layret, el primer advocat laboralista Pep Martí, NacióDigital, 28 de novembre de 2020.

Vida i assassinat de Francesc Layret Júlia Costa.  Llegir.cat Barcelona

Els anys del pistolerisme a la ciutat de Barcelona (1917-1923) Carles León Peralta Revista Ab Origine

El pistolerisme, Barcelona (1917-1923), Albert Balcells González, Pòrtic Edicions, 216 p

Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Conferència de Fernando Peralta: Moments decisius dels campions del món: Kàrpov i Kaspàrov

Escacs -

El dimecres 17 de febrer de 2021 el gran mestre Fernando Peralta va impartir la tercera conferència del cicle: Moments decisius dels campions del món. Anècdotes, històries i partides decisives. Ens va parlar d’una de les rivalitats esportives més importants de la història: la que durant cinc tornejos mundials van disputar Anatoli Kàrpov i Garry Kaspàrov.

Fernando Peralta va comentar el torneig que s’havia de celebrar a Manila l’1 de juny de 1975 i que havia d’enfrontar el campió del moment, Bobby Ficher, amb el retador Anatoli Kàrpov. Aquest torneig mai es va disputar perquè Fischer es va negar a acceptar les condicions que va establir la FIDE.

Abans d’arribar als matxos que enfrontarien Kàrpov i Kaspàrov, es van disputar dos mundials més, tots dos entre Kàrpov, campió després de la incompareixença de Fischer l’any 1975, i Kortchnoi, gran mestre rus, desertat de l’URSS l’any 1976. Tots dos tornejos estan carregats d’anècdotes més enllà del tauler. I els dos els va guanyar Kàrpov.

Finalment, el 10 de setembre de 1984, es van enfrontar cara a cara Kàrpov i Kaspàrov. El torneig tampoc va estar lliure de controvèrsia: van ser gairebé sis mesos de joc que van acabar amb l’anul·lació del torneig per part de Florencio Campomanes, llavors president de la FIDE. Amb l’anul·lació, Kàrpov retenia el títol.

Els quatre tornejos restants que van jugar els dos campions els va guanyar Kaspàrov i van tenir lloc el 1985 a Moscú, el 1986 a Londres i Leningrad, el 1987 a Sevilla i el 1990 a Nova York i Lió. En total van disputar més de 100 partides amb resultats molt ajustats.

Podeu tornar a seguir la conferència per Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=cz_D4G9isqc&t=3651s

Conferència de José González: Moments decisius dels campions del món: des de Botvínnik fins a Fischer

Escacs -

El gran mestre José González, campió de Mèxic el 1996 i jugador de set olimpíades d’escacs amb l’equip mexicà, va oferir, el passat dia 16 de setembre, la segona conferència del cicle Moments decisius dels campions del món: anècdotes i partides dels campions d’escacs del món. En concret, José González ens va parlar dels campions mundials Botvínnik, Smyslov, Tal, Petrosian, Spassky i Fischer.

Enllaç a la conferència: https://www.youtube.com/watch?v=AV64Nu8o6Qs

La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.

Historia -

Dijous 11 de març a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la sessió “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” a càrrec de David Martínez Fiol, historiador, professor associat UAB i coautor de l’obra La Revolución de julio de 1909.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

La conferència és d’accés obert i es podrà veure també en directe a https://www.ateneubcn.org/endirecte

Introducció de David Martínez Fiol

La violència política i social de l’estiu del 1909, coneguda tradicionalment com “La Setmana Tràgica”, fou, en aparença, la resposta anticlerical, antiburgesa i antimilitarista dels sectors populars de Barcelona contra el reclutament de reservistes per anar a lluitar a la Guerra, no declarada formalment com a tal, del Marroc. Contra aquest reclutament, el món sindical d’esquerres i els republicans organitzaren una vaga general revolucionària que, no només pretenia aturar l’embarcament de reservistes al Rif, sinó també posar en marxa una revolució republicana que forcés la reforma de l’estat o la caiguda de la Monarquia del jove Alfonso XIII.

Sens dubte, la violència del juliol del 1909 no s’explica sense la tradició de violència terrorista que, des de la darrera dècada del segle XIX, havia permès que Barcelona fos batejada com la “Rosa de Foc”. Però no es pot oblidar que el Marroc, fou durant el primer terç del segle XX, un altre focus de violència encara més notori que el de la mateixa Ciutat Comtal i que posà en perill sistemàticament la pervivència de la Corona.

David Martínez Fiol

Barcelona, 1962 és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica es centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

  • La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
  • Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
  • 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
  • L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
  • 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
  • Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
  • La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
  • Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
  • La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
  • Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
  • Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
  • De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (Co-autor amb Josep M. Casals i Messeguer).
  • Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
  • El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.
La Setmana Tràgica, explicada per David Martínez Fiol.

Més informació

Vegeu la ressenya de Víctor López Mirabet sobre La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, David Martínez Fiol & Josep Pich Mitjana, editorial Comares, 2019; a ENTREMONS. UPF JOURNAL OF WORLD HISTORY, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Número 11 (octubre 2020), www.entremons.org

Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)

Historia -

Dijous, 18 de Febrer 2021 18,30 h, Sala Oriol Bohigas tindrà lloc la primera conferència del cicle: “Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)” a càrrec de Teresa Abelló i Güell, historiadora, professora titular de la Universitat de Barcelona amb un ampli camp de recerca sobre nacionalisme, anarquisme i moviment obrer.
Presenta la sessió: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

La sessió és d’accés obert segons les condicions sanitàries. També es podrà veure en directe.

Il·lustració de l’explosió al Liceu provocada per l’anarquista Santiago Salvador segons sortia al diari “Le Petit Journal”, 1893

Introducció de Teresa Abelló

A partir del 1890, coincidint amb la implantació de les jornades de lluita obrera del Primer de Maig, el desencís i la frustració davant el fracàs de les mobilitzacions obreres va conduir part de l’anarquisme cap a l’acció directa i la “propaganda pel fet”, és a dir, cap a la pràctica d’accions terroristes, seguint el camí que ja s’havia iniciat en altres països.
La violència fou especialment significativa a Barcelona, durant la primera meitat de la dècada dels noranta del segle XIX, amb atemptats contra persones significatives de l’àmbit polític i econòmic, i elements representatius de la societat, que van comportar una dura repressió que afectà indiscriminadament defensors i opositors de la pràctica violenta.
El 1896, l’esclat d’una bomba al Carrer de Canvis Nous, d’ampli ressò internacional, tanca una etapa.
El segle XX, comença a Barcelona amb una nova onada d’atemptats i la col·locació de bombes al carrer, en indrets indiscriminats, va fomentar un clima repressiu i d’inseguretat generalitzat. La intensitat del terror va fer que a Barcelona se l’anomenes “la Rosa de Foc”. Resquícies d’aquesta violència, tot i que amb característiques diferents, van aflorar durant el fets de la Setmana Tràgica del 1909.

Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923). Tres etapes

a) Era dels atemptats (1892-1896); Bomba del Liceu 1893, atemptat contra el general Martínez Campos 1893, atemptat del carrer dels Canvis Nous, Corpus de 1896; Procés de Montjuïc 1896-1897.

b) Rosa de Foc: Atemptat a Maura (1904), Joan Rull Queraltó (1904-1907). Els atemptats amb bombes es feren presents al carrer: al carrer Ferran (1904), a les Rambles (1905), contra el cardenal Cassanyes (1905), a la falda del director del port (1906), a Peu de la Creu i la Boqueria (1908). La ciutat de les bombes. El 9 de juliol del 1909 esclata la guerra del Marroc i l’Estat decretà la mobilització dels reservistes, fins a cinc quintes i majoritàriament catalans. Setmana Tràgica, 1909, Execució Ferrer i Guàrdia, 1909.

c) 1918-1923 (Repressió i regressió, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca 1919 assassinat de Francesc Layret 1920 i assassinat de Salvador Seguí 1923).

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30

Historia -

Dijous 21 de gener de 2021 a les 18.30 h tindrà lloc el debat Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30 amb la participació de Joan Esculies, historiador i autor de la introducció de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer, i Josep Sanmartí, ateneista, autor de quatre articles al Blog  Perles Negres, Perles Blanques  sobre aquest tema.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

De la introducció de Joan Esculies  a Catalunya contra Castella

El conflicte Catalunya-Espanya vist per un austríac en un llibre del 1936 que va ser prohibit pels nazis.

«Jaume Vicens Vives va afirmar que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien”. A Catalunya contra Castella que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix una aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, i sobretot Madrid, que per al catalanisme simbolitza «totes les coses dolentes». Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans «es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans». I encara que una separació d’Espanya podria ser perjudicial en termes econòmics per a Catalunya, aquesta, segons els catalans, «podria gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya» i la seva «explotació fiscal».

Per bé que l’obra repassa els principals esdeveniments del desenvolupament del catalanisme i ressegueix la història de Catalunya des del temps dels ibers, l’austríac no pretén escriure un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat. Per aconseguir-ho recorre a la cultura, l’economia, la llengua, les relacions amb França, l’evolució de l’administració i un elenc molt ampli de qüestions centrals per comprendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol. Només començar reconeix que no li interessen «tant els fets com les idees, les aspiracions i els arguments, la ideologia catalanista i l’oposició que l’envolta». És això el que fa aquest assaig d’una esgarrifosa actualitat i empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» De la introducció de Joan Esculies.

Joan Esculies, autor de la introducció “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer Sobre Anton Sieberer

Anton Sieberer, filòleg de formació,  té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de prejudicis, de forma planera i amb una gran sinceritat.

Va ser l’estiu de 1934 que Sieberer va visitar Catalunya i Espanya amb la seva moto. També hi tornaria el 1935. De Catalunya el va fascinar la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era un laboratori immillorable per observar la sociolingüística d’una llengua. Aquest fet, li va despertar l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada simpatia pels catalans. Sieberer va consultar abundant bibliografia sobre el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès.

El juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, va situar l’interès per la qüestió catalana i espanyola al mig del tauler internacional i una editorial vienesa va publicar d’urgència l’assaig de Sieberer. Segons la revista nord-americana Foreing Affairs el llibre tractava “sobre un problema que seguirà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

Les Perles d’Anton Sieberer recollides per Josep Sanmartí

Josep Sanmartí, historiador i ateneista és l’autor del Blog Perles Negres Perles Blanques de divulgació històrica. Ha dedicat fins a 4 articles a aquesta temàtica a partir de la versió en castellà “España frente a Cataluña, 1944, traduïda i seleccionada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

Josep Sanmartí, historiador, ateneista i autor del Bloc “Perles Negres, Perles Blanques” Més informació

L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“, per Francesc Artal, economista, i Francesc Roca, professor de Política Económica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, 19 de juliol del 2013. Podeu llegir l’article aquí.

“Introducció” de Joan Esculies a Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola d’Anton Sieberer, traducció de Ramon Monton, Pòrtic 2020. Podeu llegir un fragment de la introducció aquí

Quatre de les diverses versions de l’obra d’Anton Sieberer:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.
  • Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola. Introducció de Joan Esculies, traducció de Ramon Monton, Ed Pòrtic 2020.

Llibres recomanats per a la Tertúlia Amics de la d’Història

Historia -

Com ja sabeu, la pandèmia ens ha impedit dur a terme diverses tertúlies d’Amics de la Història al llarg del 2020, ara de cara al 2021, us recomanem per al primer semestre, tretze  llibres al voltant de la Història. Hi trobareu diversos gèneres: actualització de clàssics, novel·la històrica, assaig històric, llibre de consulta i altres gèneres.

Hem previst reiniciar les tertúlies d’Amics de la Història, en l’horari habitual a les 17 h, cada primer dilluns de mes a partir de febrer, sempre que no sigui festiu, a la sala Pompeu Fabra. Us proposem la lectura i el debat tertulià al voltant d’aquests llibres i d’altres que ens pugueu proposar. Naturalment, estem condicionats a les circumstàncies actuals.   

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Hem programat la primera tertúlia dilluns 1 de febrer a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès al voltant de dos llibres de Paul Preston que trobareu en aquesta llista.

Us podeu inscriure a joansolecamardons@gmail.com

La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República. Paul Preston, Ed. Debate, 2018 (actualització).

Ressenya de Miquel Nistal: “La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques[…]

En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la cultura

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. Paul Preston, Ed. Base, 2019.

Ressenya de Miquel Nistal: “El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura,

Paul Preston: Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020

Ressenya de Miquel Nistal: “Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’ús, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura.  

M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020 La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Edicions de 1984, Barcelona, 2020, traducció de Montserrat Franquesa.

Ressenya de Josep Sauret: Sebastian Haffner (1907-1999), nascut a Alemanya, emigrat a Anglaterra el 1938, tornà al seu país el 1961. Fonamentalment va treballar com a periodista i analista polític. Autor també de nombrosos assajos històrics.

Llibre interessant, clar, molt documentat i necessari per conèixer un període curt de la història d’Alemanya que va posar les bases de les futures SA, SS i l’ascens al poder de Hitler i tot el que va venir després en forma de guerra, holocaust… Tot i els anys que fa que es va escriure, uns cinquanta, és un llibre bàsic per comprendre el que va passar en aquells pocs mesos que varen canviar tantes coses a Alemanya que desprès serien en part la base del nazisme que assoliria el  poder a partir de gener del 1933.

L’obra reconstrueix els fets esdevinguts a Alemanya els últims mesos de la primera Guerra mundial, la revolució i guerra civil posterior fins a la restauració burgesa ajudada per el partit socialdemòcrata que va portar a la República de Weimar (denominació que la historiografia posterior va donar a aquest període). S’hi descriuen minuciosament els fets en què el kàiser Guillem II, abdica i deixa el poder al perdre’s la guerra i es reforma l’Estat, el pas entre l’Imperi del kàiser i la revolució, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària. Les discussions entre l’esquerra formada pel partit socialdemòcrata, SPD, i la seva escissió cap a l’esquerra, USPD, el partit socialdemòcrata independent, que sense ser un partit revolucionari d’esquerres tipus el bolxevic de Lenin, reunia els revisionistes, els marxistes i els espartaquistes de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.

L’autor ens explica la formació dels consells revolucionaris de soldats i obrers i com realment no van aconseguir tenir una política comuna. Com els alts comandaments de l’exèrcit mai varen estar units enfront de l’enemic interior que representava la revolució, possiblement perquè entre altres causes més particulars, molts cops els propis soldats eren la revolució. També el fracàs del SPD teòricament alineat amb la revolució però que per mitjà d’Ebert, com a president del partit i del Reich, va defensar l’antic ordre. Veurem com tot i tenir exercits en dos fronts, l’oriental i l’occidental, es produïren manifestacions molt grans de treballadors, verdaderes masses obreres, que feien variar els esdeveniments polítics. En aquest sentit sorprèn el potencial humà d’un país que havent tingut una emigració important, va mantenir grans exercits i aconseguir que les fàbriques seguissin produint amb personal propi, no com passar en la segona guerra mundial que fou necessària ma d’obra externa com foren els jueus, membres d’altres minories ètniques i els “esclaus” provinents dels territoris ocupats. Ens presenta un Ebert com a fals líder de la revolució ja que s’hi posa al capdavant pactant amb els de l’USPD i d’alguna manera amb els soldats, per impedir-la. Ebert doncs va salvar l’antiga estructura de l’estat personificada en la burocràcia, la burgesia i els oficials de l’exercit.

El llibre relata la persecució i assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, dos personatges que en vida no tingueren gran cosa en comú tot i que els dos rebutjaven la violència de forçar una revolució al estil de Lenin i Trosky i publicaven articles crítics contra tothom. Ara bé els dos representaven als ulls de tothom la revolució i aquest segons Haffner fou el principal motiu del seu final com a preludi dels assassinats que vindrien en el període de Noske i de Hitler desprès. També ens explica com Gustav Noske, ministre de defensa amb Ebert, fou l’executor de la guerra civil contrarevolucionària que tingué lloc els primers mesos de 1919. Va ser ell el creador dels “freikorps” una tropa governamental, polititzada i de dretes, en que cada home prestava jurament al seu superior i que eren uns escamots sanguinaris que presentaven ja tots els trets de les futures SA i SS. Evidentment ni Ebert ni Noske ho sabien en aquell moment i l’únic que pretenien era una democràcia burgesa i parlamentària en ordre, pau i benestar. Tot i així encara es produí el anomenat “Putsch de Kapp” revolta militar que va precisar d’ una vaga general entre altres elements per aturar-lo. De totes formes fou la fi de l’SPD que en les noves eleccions promeses als colpistes va passar a perdre més de la meitat de vots i va començar l’època dels governs del bloc burgès que va durar fins el final de la república de Weimar i es va reprendre amb la república de Bonn. 

La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Ed. de 1984, Barcelona, 2020 Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia. Cas Mudde. Ed. Saldonar, 2020. Traducció d’Octavi Gil Pujol

Sinopsi: En aquest llibre tan oportú, l’expert en extremisme polític en l’àmbit global Cas Mudde proporciona una visió detallada de la quarta onada de la política ultradretana de la postguerra, i n’explora la història, la ideologia, l’organització, les causes i les conseqüències, així com les respostes que tenen disponibles la societat civil, els partits i les institucions per contrarestar les seves idees i la seva influència.

Cas Mudde, desafiant el pensament ortodox sobre la relació entre la política convencional i la d’ultradreta, ofereix una imatge complexa i perspicaç sobre un dels reptes polítics clau del nostre temps. «La ultradreta està mutant i Cas Mudde ha escrit la millor guia per entendre el seu creixement i el seu impacte». —Ryan Heath, Politico.

CAS MUDDE: Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana, Ed. Arpa, 2020

Sinopsi: Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó.

El règim trontolla i un dels presos, el basc Ramón Ormazábal, arenga els seus companys: «Aquí no hem vingut a estudiar!». Manuel Moreno Mauricio, antic guerriller, reclòs des de 1947, secretari d’organització, no hi està d’acord. Aquí hem vingut a estudiar.

Són dos posicionaments polítics. Ormazábal creu que cal accelerar la lluita, liderar una onada de protestes des de l’interior del penal, convocar vagues de fam i desafiar cada dia l’autoritat. Moreno creu que els presos han de preparar-se intel·lectualment per a la llibertat, defensa una resistència a llarg termini. Trontollava de veritat el franquisme o era només un miratge? Estudiar o passar a l’acció? Paciència o aventura? Anar pas a pas o accelerar? Dilemes d’ahir, d’avui i de sempre.

Mitjançant la història dels principals protagonistes d’aquella discussió, aquest llibre construeix una gran panoràmica històrica sobre el franquisme i els seus principals opositors. Posa el focus en aspectes claus avui poc analitzats: el paper transcendental d’un economista republicà i català en l’estabilització de l’economia espanyola als anys seixanta, l’aposta de Churchill per la continuïtat de la dictadura de Franco, la gran capacitat de supervivència del franquisme gràcies a la protecció nord-americana, les duríssimes dissensions a l’interior del Partit Comunista, l’aposta del Kremlin per la restauració de la monarquia o les paraules de Mao Zedong en favor d’un ingrés ràpid d’Espanya al Mercat Comú.

Un assaig històric a ritme de novel·la. La biografia d’un heroi desconegut: Manuel Moreno Mauricio, un comunista de Badalona, nascut a Vélez-Rubio, sobre una controvèrsia històrica i una discussió política: la via de l’acció i la confrontació contra la lluita com a carrera de fons. Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó…” Llegir les primeres pàgines.

Entrevista “Enric Juliana traza un fresco de la resistencia al franquismo a través de la figura de Manuel Moreno Mauricio

Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana,Ed. Arpa, 2020 La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII). Albert Garcia Espuche, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.

Sinopsi: “L’Ajuntament de Barcelona publica La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), de l’historiador Albert Garcia Espuche, una obra que consta de dos volums i més de mil pàgines, escrita amb la singular metodologia i l’amena narració que caracteritzen l’autor, que acaba amb els tòpics sobre el carrer Montcada. S’hi estudien la vida i les activitats d’un extraordinari nombre de persones que van viure a la via entre els segles XIII i XVIII.

L’anàlisi, feta amb pacient exhaustivitat i gran rigor, casa a casa i família a família, descobreix un microcosmos apassionant i, atès el relleu del carrer, construeix una història de Barcelona i, fins i tot, sorprenentment, una història de Catalunya. El carrer Montcada ha esdevingut un contenidor privilegiat de coneixement històric que ajuda a entendre alguns dels trets característics de la societat barcelonina, per això, un dels objectius de l’obra és retornar la memòria oblidada d’un carrer que va ser centre neuràlgic del desenvolupament social i econòmic de la ciutat i de Catalunya.

Per a l’elaboració de l’obra, l’autor ha fet un procés d’investigació que va iniciar l’any 1980: més de quaranta anys de recerca, sis dels quals han estat orientats al carrer Montcada. Sis mesos dedicats a buidar el cadastre del 1716 amb un total de 6.000 cases inventariades. » Per a la feina de recerca i documentació, l’autor ha consultat recomptes medievals de caps de foc datats fins al 1516; el cadastre borbònic de 1716 –el document més important que li ha permès vincular cada casa al seu propietari–; la documentació produïda per la Canonja de la Seu de Barcelona; així com documentació notarial: manuals diversos, més de 150 capítols matrimonials, més de 400 testaments i més de 250 inventaris post mortem.

El carrer Montcada, una de les vies més importants de Barcelona i una de les més atractives, tant per als turistes que visiten la ciutat com per als mateixos barcelonins, és un carrer envoltat de mites que ha passat a la història com el nucli d’art gòtic, símbol de riquesa i de poder, un espai urbà que fou nobiliari i exclusiu. Del carrer Montcada es diu que no hi havia activitat econòmica, ni establiments, perquè estava habitat per gent rica. L’existència dels seus falsos palaus ha fet que el carrer fos conegut com un espai on només circulava la noblesa, quan en realitat era un àmbit de barreja social i de dinamisme econòmic, en sintonia amb el context socioeconòmic en el qual es trobava inserit. En definitiva, un carrer ple de tòpics.

La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Albert Garcia Espuche

L’obra relata el procés d’investigació que l’autor, Albert Garcia Espuche, inicia l’any 1980. Es tracta d’un estudi sobre la societat, l’economia, l’espai urbà i el territori, a Barcelona i Catalunya, a partir d’un cens de milers de veïns i/o propietaris, amb l’objectiu d’acabar amb els tòpics abusius versats sobre el carrer Montcada, sobre la ciutat i sobre el país.

La recerca, que parteix de la singularitat de la via a través de la gent que l’ha habitat –gent anònima majoritàriament–, analitza alguns dels trets més característics i l’evolució de la societat catalana dels segles XIII a XVIII i fa un recorregut sobre el pas del temps vist des del carrer, des de les persones que hi van viure i des de la vida en societat.

L’obra es compon de dos volums. El primer volum és un estudi general acompanyat de les primeres fotos que es conserven del carrer en què s’analitzen profundament la societat i l’economia. El segon volum analitza les persones que hi van viure així com l’activitat que es duia a terme al carrer, casa a casa i família a família. Cada casa i/o cada família té una història independent, prou important i prou extensa, com és el cas de la Casa Dalmases” (Del dossier de premsa). Vegeu el dossier de premsa complet

La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775.© MUHBA La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau, Ed. Rosa del Vents, Barcelona, 2020.

Sinopsi: “Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i especulació o la Barcelona màgica, ens convida a caminar per la ciutat per descobrir tota la seva historia.

La millor manera de conèixer Barcelona es caminant-la. En els seus carrers i places hi ha escrita tota la seva historia i nomes cal obrir be els ulls per descobrir-la. La Barcelona d’avui es el testimoni viu de les Barcelones d’ahir, i en les seves pedres ha quedat imprès un relat històric apassionant.

Les deu rutes temàtiques que proposa Jaume Grau per recórrer la ciutat es poden fer caminant, cadascú seguint el seu pas, o, fins i tot, dissenyant el seu propi trajecte. Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i de l’especulació o de la Barcelona màgica, l’autor ens convida a mirar-la a traves de la historia.

Una ciutat que amaga molts mes racons i curiositats dels que ens hauríem pogut imaginar, com saber per exemple que hi fa una sabata a la façana de la catedral. Però també ens revela un passat dur i difícil, com el que podem observar al turó de la Rovira, on centenars de barcelonins van instal·lar les seves barraques”.

La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat, Editorial Base, col·lecció Base Històrica, 2020.

Sinopsi: “Aquesta obra se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol, un home que creia en la República i en la llibertat de Catalunya, en un temps en què era considerat, segons els informes del mateix règim franquista, com «el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán». Es fa un recorregut exhaustiu i rigorós d’un període curt en el temps però intens en els esdeveniments, que el lector podrà resseguir en la documentació, sovint inèdita, que acompanya el text. Els autors s’han esmerçat a construir un llenguatge narratiu, que convida el lector a endinsar-se en aspectes no sovintejats dels estudis històrics i permet fer un seguiment de la persecució a què va estar sotmès el conseller de Cultura de la Generalitat republicana.” (De la contraportada de l’obra). Entrevista als autors a Sàpiens, 223 octubre 2020, pàg. 80-81.

La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité, Edicions 1984, col·lecció Novetats, Barcelona, 2020.  

Sinopsi: La Barcelona del XIX: assassinats i bullangues. La Barcelona tràgica del comte d’Espanya, la de les bullangues i la de la crema dels convents. És la Barcelona oprimida, convulsa i revolucionària, la ciutat menestral, laboriosa, pacífica i religiosa, esclatà amb un foc i una fúria incontenibles el dia 25 de juliol de 1835.

Una novel·la a partir d’una llegenda urbana sobre assassinats. L’evocació expansiva d’aquells esdeveniments va fer córrer molta tinta. Un dels textos literaris que es va fer ressò d’aquell rerefons revoltat i incendiari, amb una notable propagació al món cultural europeu, va ser, sens dubte, el relat de la llegenda del llibreter assassí de Barcelona. Des que va aparèixer publicat a la Gazette des Tribunaux l’any 1836, diversos autors, com ara Gustave Flaubert o Jules Janin i encara alguns altres, en van oferir les seves versions particulars.

Vegeu la ressenya de Joan Safont: “Marcel Fité reescriu la llegenda del llibreter assassí de BarcelonaEl Nacional.cat, La Llança, 21 de maig de 2020  

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), Edicions 62, col·lecció Llibres a l’Abast, 912 pàg.

Sinopsi:  Més de 2000 anys d’història de Catalunya a través dels personatges més rellevants. Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu en el qual més d’un centenar d’historiadors i experts ens ofereixen un retrat de Catalunya a través de la vida de les persones que al llarg dels segles amb els seus fets i obres, i en el seu dia a dia, han canviat la història i el món, des dels Temps antics fins als nostres dies.

La història es conforma de fets i persones. Si a la Història mundial de Catalunya es va fixar sobretot en els fets, aquest nou projecte es centra en les persones i en les moltes personalitats rellevants i influents que ha tingut el nostre país.

Podeu llegir-ne un fragment aquí

Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director) Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat. Josep Pla, Ed. Destino, pròleg de Maria Josefa Gallofré i edició de Xavier Pla, 2020.

Sinopsi: “Manuscrit original català i inacabat d’Història de la Segona República espanyola, set capítols escrits entre el 1937 i 1938, traduïts, represos i ampliats en castellà a partir del 1939. No ha sigut fins vuit dècades després de la publicació en castellà que no s’ha descobert que es basava en un treball inacabat en català, que l’escriptor no va incloure a l’obra completa publicada a Destino a partir del 1966. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, signa un segon pròleg on posa en dubte que, “com s’ha escrit sovint”, l’autor “renunciés al llibre o que el rebutgés per les raons que fossin, fàcilment imaginables, ni tampoc que no es plantegés reeditar-lo, retraduir-lo al català o adaptar-lo algun dia”. Historia de la Segunda República española havia quedat, com “un llibre a part, maleït”, “una taca dins el que era l’obra enorme i sòlida” del prosista i periodista Pla. Per què? Per ser tan “políticament i ideològicament militant” en contra de la causa republicana. “En tant que balanç propagandístic en uns moments de guerra civil, pretén convèncer del final ineluctable del procés històric que judica amb tanta duresa”.

Ressenya de Jordi Nopca: ”El llibre maleït de Josep PlaAra Llegim, 27-11-2020

Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat.  Josep Pla El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat, Edicions 62, col·lecció No Ficció, traducció Ricard Vela.

Ressenya de Narcís Argemí: Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel·lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas. És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional. Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral·lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3. Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable. Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista. Ressenya al Blog Gaudir la Cultura.

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat