destacats

Recull bibliogràfic sobre “La Primera República 1873-1874”

Historia -

La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat aquest recull bibliogràfic, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República a Espanya.

També s’ha programat la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.

La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor. A continuació enunciem algunes de les obres i temàtiques tractades en aquesta bibliografia agrupades per gènere historiogràfic i per la temàtica ad hoc que hem analitzat.

Obres clàssiques amb més o menys vigència: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo,  de Josep Fontana, 2007; Realidad y mito de la Primera República, de José Maria Jover, 1991; Pi y Margall y el movimiento republicano federal: 1868-1874 de C.A.M. Hennessy, 1966; La Primera República Española: 1873-1874, de Francisco Martí Gilabert, 2007.

Obres més actuals que intenten explicar o corregir mancances  historiogràfiques amb nous punts de vista: ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal, d’Eloy Arias (coor), 2017; “El primer republicanismo español” Historia y Política, número 25, de Florencia Peyrou (coord), 2011; Las dos repúblicas en España, d’Ana Martínez i Raquel Sánchez (eds), 2018; La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873, d’Alejandro Nieto, 2021; Experiencias republicanas en la historia de España, de Juan Sisinio Pérez Garzón, 2015; El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936,  de Manuel Suárez Cortina, 2022.

Antologia de textos: La Primera República: Reformismo y revolución social, de Javier Echenagusia, 2012; Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, de Pi i Margall, 2009; Federalismo y República, de Pi i Margall, 2006.

Biografies catalanes: Joan Tutau i Vergés, ministre d’Hisenda de la Primera República; Josep Anselm Clavé, una vida al servei de la cultura i la llibertat; Francesc Pi i Margall, 1824-1901, intel·lectual i polític federal; Ildefons Cerdà, la política pràctica a la Diputació de Barcelona; Fernando Garrido Tortosa, la pulsió cooperativista; Josep Roca i Galès, economista i cooperativista; Narcís Monturiol, polític i inventor que volia salvar el món. Altres biografiats: Antonio López y López; Manuel Girona; Joaquim Rubió i Ors; Víctor Balaguer; Frederic Soler; Els Vayreda; Jacint Verdaguer.

Biografies espanyoles: Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978), d’Eduardo Higueras Castañeda (coord), 2018; Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), d’Eduardo Higueras Castañeda, 2016; Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, a cura de Fernando Martínez López, 2007; Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático, de Rafael Serrano García, 2006; Emilio Castelar. La patria y la república, de Jorge Vilches Garcia, 2001.

Memòries de personatges públics o anònims: Memòries d’Antoni Feliu i Codina, un veterà de la República; Miguel Morayta, “las Constituyentes de la República española”; Una crònica de la República a Barcelona, vista per Miguel González Sugrañes; la novel·la de Benito Pérez Galdós, La Primera República; Memòries de Conrad Roure sobre la crisi de la República.

Catalunya, el catalanisme i la República Federal: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873”, de Joan Esculies, 2023; El catalanisme i la cultura federal: Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX, de Pere Gabriel, 2007; La I República española en Barcelona, de Mercedes Nieto, 1974; Valentí Almirall i el federalisme intransigent, de Josep Pich Mitjana, 2006; La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), de Lluís Ferran Toledano, 2022.

Mitologia i República: The myths of the Republic: Literature and Identity, a cura d’Emili Samper, 2016; Els mites de la República: Arguments per al futur, de Magí Sunyer, 2022.

Enregistraments sonors: “Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República”, AB, 1998; “Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873”, AB. 

La selecció i edició del recull ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.

La llista no pretén ser exhaustiva sinó indicativa i conté una selecció de les obres més rellevants i també algunes de les editades recentment i adquirides per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès: 37 llibres, 3 revistes i 2 enregistraments sonors, en total, 42 obres disponibles. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès prepara un Centre d’Interès amb una selecció d’aquestes obres.

Obres seleccionades

ALBA, VÍCTOR; PONS PRADES, EDUARDO; FIGUERES, JOSEP MARIA: Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 1998. 1 fitxer d’àudio ; 86 minuts.

Disponible en línia a: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/2592

ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.

Sinopsi:  L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte d’aquest tipus. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu escàs atractiu, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.

Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes? En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.

BERNILS, JOSEP MARIA: “El figuerenc Joan Tutau, ministre d’Hisenda de la Primera República”, Revista de Girona, núm. 179, desembre 1996

Contingut: Joan Totau i Vergés ha estat el primer figuerenc que ha ocupat càrrec de ministre. Fou en el segon govern de la Primera República.

Vegeu l’article complet de Josep Maria Bernils aquí

CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines

Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de L’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé.

CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.

Contingut:  Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA: La Política pràctica : Cerdà i la Diputació de Barcelona Editor, Diputació de Barcelona 2009, 131 pàgines.

Contingut i nota biogràfica: Coneixem Cerdà perquè és l’autor del Pla d’Eixample de Barcelona. Els seus estudis teòrics sobre la ciutat contemporània li han valgut el títol de pioner de l’urbanisme modern. Aquest llibre, però, reivindica la seva trajectòria com a polític i la seva aportació original en el camp de l’ordenació del territori.

Fou president de la Diputació de Barcelona (1873-1874): Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i a la sessió de constitució de la corporació en fou nomenat vicepresident. En dimitir el president Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins al gener de 1874, moment en què el capità general de Catalunya va dissoldre la corporació com a conseqüència del cop d’estat del general Pavía. El seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlina, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d’homes d’entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Així i tot es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit. Formà part de la Junta d’Obres del Port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d’Estat Català. Es va caracteritzar pel seu independentisme.

ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona : RBA, cop. 2012. 619 pàgines.

Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor.

L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat. L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.

ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.

Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.

FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines

Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX. A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols». Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?

FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.

Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.). Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.

També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.

FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.

Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España  dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.

Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.

FONTANA, JOSEP; CAMINAL I BADIA, MIQUEL; CANDEL, MIGUEL: Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873 [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 2005. 1 fitxer d’àudio ; 90 minuts.

Disponible en línia a: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/3604

GABRIEL, PERE: El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX. Reus: Fundació Requesens, 2007. 283 pàgines.[Sense imatge]

Ressenya de Teresa Abelló: Aquest  llibre  es  una  recopilació  de  treballs  sobre  el  republicanisme federal  catalanista,  publicats  per  Pere  Gabriel  durant  la  darrera dècada.  P.  Gabriel,  prou  conegut  per  tots  pels  seus  treballs  sobre l’obrerisme i l’anarquisme, analitza aquí diversos aspectes del republicanisme federal  del  segle  XIX,  esquerrà  per  definició  i  intencionadament  catalanista. Amb  rigor  i  extrema  minuciositat,  al  llarg  del  llibre  s’analitza  el  paper  que van exercir els diferents grups republicans en la construcció de l’Estat liberal espanyol del vuit-cents, i es valora el component catalanista del federalisme a Catalunya i el caràcter excloent o la compatibilitat amb d’altres federalismes peninsulars.  Es  descriu  el  fracàs  de  la  política  federal  en  aquells  anys  i  la participació  dels  republicans  federals  de  les  diferents  escoles  en  les  grans campanyes  catalanistes,  i  s’analitza  la  construcció  d’una  cultura  republicana, eminentment popular, sota el règim de la Restauració.

Vegeu la ressenya completa de Teresa Abelló aquí

GABRIEL, PERE: Fernando Garrido Tortosa. Agitació i escriptura política. La pulsió cooperativista. Col·lecció Cooperativistes Catalans 32, Barcelona: Edicions Cossetània, 2019, 93 pàgines.

Sinopsi: Fernando Garrido Tortosa (Cartagena, 1821 ? Còrdova, 1883) fou un polític demòcrata i republicà federal espanyol que es proclamà socialista. Escriptor d’una extensa obra progressista, anticlerical i lliurepensadora, fou, també, un dels principals i més influents propagandistes del cooperativisme a Espanya i molt especialment a Catalunya al segle XIX, arran de la visita que feu a Manchester i en què conegué l’obra dels Pioneers of Rochdale. La seva reiterada implicació en les principals conspiracions revolucionàries antimonàrquiques el dugué a romandre sovint a la presó i a l’exili i, de retruc, a conèixer i formar part de les principals avantguardes demòcrates i revolucionàries europees del moment, al costat de personatges com els italians Mazzini i Garibaldi, l’hongarès Kossuth, els francesos Ledru-Rollin i els germans Reclus, o el rus Bakunin.

La importància de les relacions de Garrido amb el republicanisme i el cooperativisme catalans ha estat sovint recordada, però no ha comptat amb cap estudi específic. Al costat de la valoració de Fernando Garrido en tant que historiador, publicista i polític republicà federal, sens dubte un dels principals personatges del vuit-cents, aquest llibre pretén posar de manifest la seva contribució fonamental al cooperativisme i també a la cultura republicana i obrerista catalanes.

GONZÁLEZ SUGRAÑES, MIGUEL : La República en Barcelona : apuntes para una crónica, Barcelona, Impr. de Henrich, 1896, 523 pàgines.

Notes: Llibre de consulta a sala (Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès). Dedicatòria autògrafa de l’autor.

HENNESSY, C. A. M.: Pi y Margall y el movimiento republicano federal, 1868-1874, Madrid Aguilar, 1966, 304 pàgines.

Sinopsi: Un llibre reeditat el 2010, pioner el 1966 i que ha esdevingut un clàssic de la historiografia. Va ser el primer que va rescatar de l’oblit la tradició republicana i federal. C.A.M. Hennessy va fer la seva investigació el 1962 a Oxford, i el 1966, en traduir-se al castellà, va llançar a la palestra pública ni més ni menys que dos temes tabús i oficialment proscrits: el republicanisme i el federalisme. Era el primer llibre que es publicava sobre el primer intent d’organització democràtica, el sexenni comprès entre la Revolució Gloriosa del 1868 i la Primera República del 1873. A més, el Partit Republicà Federal, liderat per Pi i Margall, havia estat protagonista indubtable d’aquest sexenni. El seu programa polític pretenia situar Espanya a la primera línia de la modernitat política, social i cultural. La lectura suscita debats per al present i ens concerneix en les seves anàlisis. És un clàssic  per conèixer aquells anys tan intensos del nostre passat.

HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.

Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.

El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys. Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.

Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.

HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO: Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895). Madrid: Marcial Pons, 2016, 450 pàgines.

Ressenya de Rafael Serrano García: Una bona biografia sobre Manuel Ruiz Zorrilla necessària per entendre millor la vida política espanyola de la segona meitat del segle XIX, ja que, ja sigui ocupant un primer pla de l’escena pública o a distància, aquest líder progressista i després republicà va resultar determinant en molts dels processos que es van dur a terme o es van intentar, per encaminar Espanya per una senda diferent de l’encarnada en l’exitós model moderat-canovista en què el joc dels partits i, més encara, dels grans corrents de l’opinió pública quedava fortament condicionat –o, millor, subordinat– per les decisions del monarca i del seu entorn cortesà. En aquest sentit, la perseverança de Ruiz Zorrilla primerament per  consolidar a Espanya una monarquia democràtica que fos el revers de l’encarnada per Isabel II i, més tard, quan es va convèncer que aquest projecte polític no era viable, a fer fracassar el règim de la Restauració posant al seu lloc una República, i torna a reconstruir d’una manera rigorosa i sense prejudicis la seva biografia, un afany més que necessari perquè Ruiz Zorrilla no ha estat precisament ben tractat per la historiografia, més aviat al contrari.

Vegeu la ressenya completa de Rafael Serrano García aquí

HISTORIA Y POLÍTICA: “El primer republicanismo español” Historia y Política número 25, enero/junio 2011, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. 388 pàgines ; 22 cm. S. 305 arm. 01-II [Monogràfic de revista, no prestable].

Presentació: El Primer republicanismo español (Florencia Peyrou) Vegeu el pdf

JOVER ZAMORA, JOSÉ MARÍA: Realidad y mito de la Primera República : del “Gran Miedo” meridional a la utopía de Galdós. Pròleg José Antonio Maravall, Madrid: Espasa-Calpe 1991. 215 pàgines

Sinopsi: José María Jover Zamora va ser un dels renovadors de la historiografia de l’Espanya contemporània. La seva tesi, llegida el curs 1946-1947 Realidad y mito de la Primera República, va tenir una edició renovada i ampliada del seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española, i encara avui aporta algunes claus necessàries per a la comprensió d’una època de la història d’Espanya convulsa i apassionant.

MARTÍ GILABERT, FRANCISCO: La Primera República Española : 1873-1874. Madrid : Rialp, 2007, 162 pàgines

Sinopsi: En aquest llibre l’autor aborda els principals episodis la ràpida trajectòria de la Primera República Espanyola. Aquest període de la Història d’Espanya va durar menys de dos anys, va tenir quatre presidents i una vida tan breu com intensa, plena d’incidents, disturbis i inestabilitat. La visió estreta, partidista i personalista va impedir que quallés un règim que la Revolució de 1868 havia presentat com a possible. Francisco Martí Gilabert és Doctor en Ciències Històriques, i ha dirigit la seva investigació cap al món contemporani; també ha estudiat les relacions entre l’Església i l’Estat, en què és un especialista.

MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques

Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España. Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.

Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia” aquí:

MORAYTA, MIGUEL: Las Constituyentes de la República española. Pamplona: Urgoiti Editores, 2012. 229 pàgines.

Sinopsi: Quaranta anys després dels fets, Miguel Morayta y Sagrario, el vell professor, el republicà històric bregat en mil batalles, va publicar el 1907 el relat d’uns fets, dels quals va ser protagonista, perquè la seva memòria romangués a l’imaginari del republicanisme espanyol. El llibre és una reivindicació del paper dels republicans en la història de la llibertat a Espanya, un protagonisme que l’autor entronca amb el de les principals fites de l’Espanya que sorgeix a partir del 1808, i que viurà el seu zenit a l’històric any de 1873, quan la I República va culminar primer, i va arronsar després, un somni llargament esperat.

NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021. XIV, 330 pàgines.

Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).

Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».

Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagner aquí

NIETO DE SANGENÍS, MERCEDES: La I República española en Barcelona. Pròleg de Carlos Seco Serrano, Barcelona: Editor: Barcelona Publicaciones de la Cátedra de Historia General de España Universitat de Barcelona, 1974. 242 pàgines.

PÉREZ GALDÓS, BENITO: La Primera República. Madrid, Eneida, 2014. 292 pàgines.

Contingut: La Primera República és el títol de la quarta novel·la de la sèrie final dels Episodios Nacionales, escrita a Madrid, entre febrer i abril del 1911. Dedicada al període executiu de la Primera República Espanyola, l’acció històrica transcorre l’any 1873. Galdós, relata la sortida d’Amadeu a Lisboa, després de la seva abdicació, i la proclamació de la República, les seves crisis ministerials, i les successives gestions presidencials d’Estanislao Figueras, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. També s’hi apunten passatges de les insurreccions armades de carlins i cantonalistes. Per a l’entramat fantàstic, l’escriptor recorre de nou als personatges creats a l’anterior episodi, el periodista i faldiller Tito Liviano –un àlter ego parcial de Galdós– com a narrador i Mariclío (personificació de Clío, la musa de la Història). Juga amb ells a posar en dansa el concepte unamunià d’«intrahistòria» (que Galdós nomena com a «història interna»).

PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines

Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX. Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.

PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.

Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern  de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal. Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de  nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.

PI Y MARGALL, FRANCISCO; SANTAMARÍA, ANTONIO [editor literari]: Federalismo y República, Barcelona, Ed. El Viejo topo, 2006, 249 pàgines.

Contingut: Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), teòric de la revolució democràtica i del federalisme, president del Govern de la I República, fundador i dirigent del Partit Federal, va ser fins al franquisme un dels mites més potents de l’esquerra espanyola. El seu llegat teòric el disputen anarquistes, catalanistes i republicanosocialistes. Potser és l’única figura la talla intel·lectual i política de la qual pugui comparar-se amb altres grans teòrics socials europeus del segle XIX.

PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines; 21 cm

Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.

PLANA I GABERNET, GABRIEL: Josep Roca i Galès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 8, Barcelona: Edicions Cossetània, 2007. 79 pàgines.

Sinopsi: Josep Roca i Galès (Barcelona, 1828-Gràcia, 1891) introduí i divulgà les idees cooperativistes en el periòdic La Asociación (1866). L’associació que representava, La Propagadora del Trabajo, fou la primera cooperativa catalana. Va pertànyer al Partit Democràtic i després al Partit Republicà Federal. Va ser escollit diputat provincial per Barcelona l’any 1872. Des de la Diputació de Barcelona va destacar en la defensa dels interessos obrers. Teixidor d’ofici, tingué una sòlida formació tècnica i econòmica. És autor del llibre Un obrero en Fairmount Park, en què descriu l’Exposició Internacional de Filadèlfia. Va ser un defensor del proteccionisme català, fet que li permeté exercir un paper de pont entre els sectors obrers i burgesos, mitjançant l’entitat Centre Industrial de Catalunya. Fou definit com un obrer honrat, un economista pràctic i una autoritat moral dins del moviment obrer català.

POBLET, JOSEP MARIA: Josep Anselm Clavé i la seva època : 1824-1874 Editor: Barcelona DOPESA 1973. 317 pàgines

Biografia de Josep Anselm Clavé: Milità al partit republicà d’Abdó Terrades i col·laborà amb seu amic Narcís Monturiol. Projectà de sostreure els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i d’unir-los en societats corals.  Compongué melodies, que eren cantades als cafès. L’èxit l’encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L’Aurora, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular (1850). El 1857, li canvià el nom pel menys compromès d’Euterpe, i aviat s’estengueren pel Principat i pel País Valencià nombroses “societats euterpenses”, origen dels Cors de Clavé. Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en política, però la repressió del 1856, li costà el confinament a les Balears. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de La Vanguardia i d’El Estado Catalán, que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d’Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida pública després del cop d’estat del general Pavía.

RIQUER, BORJA DE (direcció): Vides catalanes que han fet història. Assessors: Joaquim Albareda, Mita Casacuberta, Isabel Rodà, Josep M. Salrach; Barcelona : Edicions 62, novembre del 2020, 996 pàgines.

Selecció de personatges biografiats a Vides catalanes que han fet història que van viure en la seva maduresa durant la Primera República (1873-1874):

  • Antonio López y López [1817-1883]. L’empresari més ric i més controvertit del seu temps, per Martín Rodrigo y Alharilla, p. 430-437.
  • Manuel Girona i Agrafel [1817-1905]. Un burgès laboriós i perseverant”, per Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay, p. 438-444.
  • Joaquim Rubió i Ors [1818-1899]. Els Rubió. Catalunya com a nació literària”, per  Josep M. Domingo, p. 445-453.
  • “Víctor Balaguer [1824-1901]. La construcció de la catalanitat”, per Montserrat Comas, p. 454-461.
  • “Francesc Pi i Margall [1824-1901]. L’apòstol del federalisme republicà que sembrà en terra estèril”, per Pere Gabriel, p. 470-478.
  • “Frederic Soler [1839-1895]. La figura oblidada?”, per Ramon Bacardit, p. 479-485.
  • “Valentí Almirall [1841-1904]. El primer líder del catalanisme polític”, per Josep Pich Mitjana, p. 486-493.
  • “Els Vayreda. Tres enfants du siècle entre l’enyor del passat i la incertesa del futur”, [Joaquim (1843-1894), Estanislau (1848-1901) i Marian (1853-1903)], per Margarida Casacuberta, p. 494-504.
  • “Jacint Verdaguer [1945-1902]. Geni de la terra, remuntador de la poesia catalana als cels europeus”, per Pep Paré, p. 512-521.

ROURE, CONRAD; PICH I MITJANA, JOSEP (Ed. literari): Memòries de Conrad Roure: Recuerdos de mi larga vida, Barcelona] [Vic] Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives Eumo, 1993. 6 volums.

Continguts: vol. 7. La República en España (II). La crisis de la primera República

SALMERÓN, NICOLÁS;  MARTÍNEZ LÓPEZ, FERNANDO (ed. literari): Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, Editorial Biblioteca Nueva, Madrid, 2007, 297 pàgines.

Sinopsi: La personalitat i els comportaments polítics de Nicolás Salmerón y Alonso (Alhama la Seca, 1837-Pau, 1908), filòsof, catedràtic de la Universitat Central i tercer president del Govern de la Primera República, no van deixar ningú indiferent. La seva dimissió de la presidència de la República, per no signar sentències de mort, va assentar la imatge de polític idealista que no va sacrificar els seus principis per mantenir-se en el poder. Institucionista, demoliberal, patriota, gradualista, defensor d’una República parlamentària, aliena als plantejaments del federalisme pactista i distant de les concepcions revolucionàries. Partidari de la via legal d’accés al poder, va creure en el paper redemptor del sufragi i va posar tot el seu esforç per canalitzar el republicanisme per la via parlamentària a l’Espanya d’entre segles. Els articles d’aquest llibre són fruit de les reflexions d’una trobada, celebrada a Almeria amb motiu del centenari de la Unió Republicana del 1903, que han estat actualitzats pels seus autors. Els historiadors, filòsofs i sociòlegs que van participar en aquella trobada van tractar sobre la talla intel·lectual i política de Salmerón, l’època que li va tocar viure, les cultures polítiques republicanes, la maçoneria i el republicanisme andalús, el món de la Institución Llibre de Enseñanza i, alhora, van analitzar els valors i la pervivència del llegat republicà a la llum de la nova filosofia política i de la sociologia.

SAMPER, EMILI (Ed.): The myths of the Republic: Literature and Identity. Kassel: Editions Reichenberger. 2016. 240 pàgines.

Ressenya de Laura Hugas Orpina i Enric Cassany (UAB): The Myths of the Republic. Literature and Identity recull un conjunt d’estudis sobre la contribució de la literatura a la mitologia republicana, inscrits en les tasques del Grup de Recerca d’Identitats en la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Editats per Emili Samper, apareixen a la col·lecció «Estudis Catalans» d’Edition Reichenberger (Kassel) convenientment traduïts a l’anglès.

Ressenya completa Anuari Verdaguer 25, 2017 aquí

SERRANO GARCÍA, RAFAEL: Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático. Valladolid: Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial, 2006. 235 pàgines

Sinopsi: Aquest llibre aborda el moment del Sexenni Democràtic (1868-1874), per mitjà d’onze estudis dedicats a sengles personatges -Prim, Victor Balaguer, Manuel Ruiz Zorrilla, Francisco Pi i Margal, Gaspar Núñez d’Arce, etc.- que, si ben identificats amb la revolució Gloriosa del 1868 i amb els seus propòsits regeneradors, van encapçalar projectes polítics molt diferenciats que els van portar a enfrontar-se durament entre si. El llibre va precedit d’una introducció del coordinador al voltant de l’actualitat i els problemes del gènere biogràfic i d’una extensa bibliografia conjunta, al final.

STEWART, MATTHEW: El somni de Monturiol: l’extraordinària història de l’inventor del submarí que volia salvar el món, Barcelona, Ed. Graó, 2009, 310 pàgines.

Notes biogràfiques de Narcís Monturiol: La recerca incansable per trobar respostes a un seguit d’interrogants al voltant de la navegació submarina: els animals i les plantes del fons marí; l’oxigen i la llum; el llit de l’oceà, les corrents marines. L’Ictineu I, el primer veritable submarí del món.

A partir de 1868 va retornar a l’activitat política. Com a membre del Partido Federal, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb seu a Madrid, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim republicà i on posà en pràctica un procés de la seva invenció per incrementar la velocitat de producció de paper adhesiu.

SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de CantabriaSantander, 2022; 401 pàgines.

Sinopsi: El León durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques. En definitiva, es tracta d’observar la història contemporània d’Espanya a partir dels projectes i de les aspiracions dels defensors de la democràcia.

SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.

Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.

En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.

Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí

TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.

Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.

El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.

El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.

Vegeu el pròleg d’Agustí Alcoberro aquí

VILCHES GARCIA, JORGE: Emilio Castelar. La patria y la república

Contingut: Biografia d’un dels republicans espanyols més important del segle XIX. L’autor reconstrueix el seu ideari i analitza la seva intervenció en la vida política, ambdós aspectes importants en l’origen i el desenvolupament del republicanisme conservador a Espanya.

Obres no disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

Constitución republicana de 1873 : autògrafa de D. Emilio Castelar : el orador y su tiempo. Madrid : Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma de Madrid, cop. 2014. 349 pàgines + 1 disc òptic CD-ROM ; 24 cm.

ESTÉVANEZ, NICOLÁS. Mis memorias. Madrid: Tebas, 1975. 328 pàgines

GARCÍA LADEVESE, ERNESTO. Memorias de un conspirador republicano. Santander : PUbliCan, Ediciones de la Universidad de Cantabria, 2008. 267 pàgines ; 19 cm.

JUAN BOLUFER, AMPARO DE. Valle-Inclán, candidato republicano. Santiago de Compostela : Universidad de Santiago de Compostela, 2007. 179 pàgines : il. ; 21 cm.

MAZARIEGOS, JOSÉ LUIS. El Mundo tricolor: apuntes sobre la I República. Barcelona : Debarris, DL 2002. 96 pàgines : il. ; 21 cm.

PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.;  MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, CCol·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.

REIRIZ REY, JESÚS MARIA. Tiempos republicanos. A Coruña : Ateneo Republicano de Galicia, 2004. 239 pàgines: il. ; 24 cm.

RISQUES, MANEL. Clavé, demòcrata i federalista : la Primera república. Barcelona : Graó, 1987. 63 pàgines : il. ; 21 cm.

VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines

Nota: Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.

Història, memòria i teatre

Teatre -

Història, memòria i teatre a les Illes Balears

La dramatúrgia actual als Països Catalans i molt especialment a les Illes Balears recupera la memòria escamotejada o oblidada pels relats oficials. Els escenaris posen llum al passat ple de foscor. En parlem amb Eva Saumell i Francesc Foguet, Director del CRAE (Centre de Recerca en Arts Escèniques). Presenta Jaume Comas, ponent de la Secció de Teatre

Arran de la publicació de Història, memòria i teatre a les Illes Balears. Perspectives del segle XXI (Lleonard Muntaner, editor) constatem un dels fenòmens més singulars de l’actual dramatúrgia de les Illes Balears, com és la recuperació d’una memòria escamotejada o oblidada pels relats oficials. La publicació d’aquest llibre posa de manifest l’auge insòlit d’obres i muntatges teatrals que, arreu dels PPCC, però sobretot a les Illes Balears, porten als escenaris un passat ple de foscor, que necessitava molta llum per poder-ne comprendre els topants.

Dins del Cicle Teatre dels PPCC tenim el goig de tornar a comptar amb la mirada sàvia de l’especialista en teatre català modern i contemporani Francesc Foguet i amb Eva Saumell, professora i dramaturga. El nostre propòsit és el de recuperar el to de normalitat que havíem perdut amb els estralls de la pandèmia i ho fem amb un dels cicles de la Secció de Teatre amb què ens proposàvem enllaçar les distintes realitats professionals, dramatúrgies i creacions en tot l’àmbit cultural del Països Catalans. Per tal d’establir ponts cal abans de tot conèixer-nos. Cal per tant confrontar els relats i les experiències i esbrinar en què coincidim i en què ens singularitzem. El repte sense dubte rau en el fet de compartir. Efectivament el mes de març del 2020 endegàvem un dels cicles entorn del teatre i concretament el que batejàvem “EL TEATRE DELS PAÏSOS CATALANS” amb la intenció simple i alhora ambiciosa de desplegar una mirada transversal actualitzada de la realitat escènica en l’àmbit cultural català. Som conscients encara, com llavors, que el tremp creatiu i la precarietat artística van de bracet; que no anem bé si la professionalitat i la vocació es divorcien; que modernitat i tradició estan abocades a entendre’s si volem un futur ben arrelat. Estem convençuts que la comercialització genera públics rendibles a curt termini però a la llarga els fa inconsistents i acrítics. Tenim plena confiança que continuaran apareixent aventures teatrals agosarades fruit de la combinació d’esforç, talent i compromís. Però també recelem de les condicions en què hauran de sobreviure, créixer i madurar els nous projectes escènics perquè en puguin fruir lliurement tots els públics catalans. Depèn de tots plegats si volem un teatre estàndard, reflexiu, divertit, implicat i proper. Formats, estils, temàtiques en definiran les opcions. Qüestions que exigeixen no sols debats oberts i sincers entre professionals, especialistes, artistes, responsables i usuaris, sinó decisions encertades, consensuades i pragmàtiques. La sessió d’avui ens encoratja i el bon exemple de dramaturgs i artistes de les Illes ens indica que encara hi som a temps de ser un país encara que de vegades no ho sembli.

Copa Catalana 2023, fase territorial

Escacs -

Diumenge 15 de gener de 2023 es van jugar, de manera simultània a Catalunya, les fases prèvies de la Copa Catalana: 53 equips i més de 250 jugadors a Montblanc, 44 equips i 200 jugadors a Olot, 36 equips i uns 150 jugadors a Bellcaire d’Urgell i 148 equips i més de 800 jugadors a Hospitalet de Llobregat. L’Ateneu Barcelonès hi va ser present amb un equip i vuit jugadors: Joan Llaverias, Ramon Cases, Edu Verdú, Farouk Mogharbel, Jordi Umbert, Jordi Amat, Jordi B Oliva i Lourdes Porta.

L’equip va fer 15.5 punts dels 36 possibles. I, el més important, va gaudir de la gran festa dels escacs, i d’una jornada de joc en equip!

Joan Sauret. Tasca i esperança. Biografia d’un líder republicà europeista. Tertúlia amb Àlvar Llobet

Historia -


Dilluns 6 de febrer de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia Joan Sauret. Biografia d’un líder republicà europeista. Tertúlia amb Àlvar Llobet autor de la biografia: Joan Sauret. Tasca i esperança. També hi intervindrà Josep Vall, director de la Fundació Josep Irla, entitat editora de la biografia.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història

Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurarà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.

Foto 1: Perpinyà, 27 de gener de 1946. Joan Sauret intervenint davant la militància d’Esquerra, reunida al Grand Hotel en un vi de germanor amb motiu de la visita de Carles Pi i Sunyer per a pronunciar una conferència. Entre d’altres, es poden reconèixer, Josep Sans, Francesc Falivene, Joan Prat, Martí Barrera i Andreu Claret. ANC-Col·lecció Documental sobre l’exili català al segle XX (Joan Sauret)
Joan Sauret. Tasca i esperança


Joan Sauret i Garcia (Balaguer, 1899–1985) emigra en l’adolescència a Argentina, iniciant a Buenos Aires, en paral·lel, una perenne vocació periodística a través de Ressorgiment i un sòlid compromís polític amb el catalanisme republicà.
Tornat a la seva ciutat natal, el 1925 crea Pla i Muntanya, quinzenal d’àmbit comarcal; el 1930 impulsa el Centre Català̀ Republicà; el 1931 participa en la fundació d’Esquerra Republicana; i el 1932 esdevé diputat al Parlament de Catalunya, tasca que compagina amb la de periodista a La Humanitat.


Amb la derrota de la Guerra Civil, s’exilia a França on esdevé estret col·laborador del secretari general d’ERC Josep Tarradellas, al qual succeeix al capdavant de l’organització des del 1954 i durant vint-i-dos anys, mantenint la flama del partit a través de Tribuna, alhora que impulsa l’incipient moviment federalista europeu.


Amb la fi del franquisme, el 1976, cedeix el lideratge d’Esquerra Republicana a Heribert Barrera, deixa escrita la peripècia de la diàspora a L’exili polític català i retorna al seu bressol a la vora del Segre, per a morir-hi en pau.

Joan Sauret: L’exili polític català

Àlvar Llobet


Àlvar Llobet i Sotelo (Balaguer, 1984). Llicenciat en Història de l’Art per la UB i en Periodisme per la UPF. Actualment és periodista de Nació (Digital). Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, RNE, La Manyana, Ràdio Balaguer i UA1 Ràdio. Ha publicat com a autor: El reconeixement internacional de la Intersindical (2015) i com a editor, Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres (2021).

El MAE ens convida

Teatre -

Les arts escèniques han decidit mobilitzar-se a favor de preservar la seva memòria, de construir per fi el Museu Nacional de les Arts Escèniques. Cesc Gelabert i Àlex Ollé  han redactat un Manifest que presentaran el dijous 26 de gener a les 12 h a l’Institut del Teatre.  

L’actual Museu de les Arts Escèniques malgrat ser un projecte centenari i un referent en la documentació, la recerca i la difusió de les arts escèniques catalanes i espanyoles, és un gran desconegut per a la societat. Un dels principals motius és que, durant dècades, no ha estat possible l’assoliment d’un espai físic d’exhibició i interacció que promogui la difusió del patrimoni escènic com una experiència formativa transformadora.

Les seves col·leccions, que han augment considerablement en els darrers anys i ho faran més en els propers, necessiten a més un espai adequat per preservar-les, així com els mitjans tècnics i de personal suficients per classificar-les, analitzar-les i divulgar-les a la ciutadania. 

El dia 26 hem de ser molts. Si voleu assistir-hi envieu un mail a info@perunnoumae.cat (aforament limitat). 

Una història del capitalisme

Historia -

Dimarts 17 gener 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich, llicenciat en sociologia i psicologia, assagista i autor d’El capitalisme i el seu setè de cavalleria.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Accés obert. També es podrà veure en directe aquí

El capitalisme i el seu setè de cavalleria Ressenya de Narcís Argemí publicada al Blog Gaudirlacultura 28-juliol-2022

El llibre El capitalisme i el seu setè de cavalleria és una història singular del capitalisme: un viatge per la realitat històrica i contemporània del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “Drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.

Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència. Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.

Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or. Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.

El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme. El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.

Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J.S Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

Alfons Durán Pich: El capitalisme i el seu setè de cavalleria, edicions Parcir

Alfons Durán-Pich

És llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, ​​Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya, Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School, Graduat a Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Estudis especialitzats en macro i microeconomia amb el professor Peter Navarro de la universitat d’Irvine (Califòrnia), i en mercats financers amb el professor Robert Shiller de la universitat de Yale.

Durant catorze anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting d’ESADE. Ha estat professor convidat a les escoles ESCP de Madrid i Fundesem d’Alacant.

Ha estat president executiu o conseller delegat d’empreses dels sectors de masses congelades, greixos i margarines, distribució, química industrial, publicitat, consultoria estratègica, responsabilitat social corporativa i d’altres. Actualment és conseller d’una corporació industrial formada per sis empreses.

És membre de la Conway Hall Ethical Society, American Marketing Association, Academy of Management, Skeptics Society, Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i del capítol espanyol d’antics alumnes de la Stanford Business School.

Alfons Durán-Pich

Més informació: https://www.alfdurancorner.com/

L’expansió catalana a la Mediterrània medieval. Una visió cartogràfica. Tertúlia amb Víctor Hurtado

Historia -

Dilluns 9 gener 2023 a les 17 h tindrà lloc a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), la tertúlia L’expansió catalana a la mediterrània medieval. Una visió cartogràfica. El tertulià convidat és Víctor Hurtado, historiador, un dels màxims experts en cartografia històrica catalana i autor dels textos i mapes de l’Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània, Editorial Base, amb pròleg de l’historiador Jaume Sobrequés i Callicó.

També hi intervindrà: Francisco Romero, realitzador informàtic de la cartografia de l’Atles i bon coneixedor de la toponímia catalana medieval. 

Presenta Joan Solé Camardons. Inscripció prèvia: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat un Centre d’Interès amb les obres de Víctor Hurtado disponibles en aquesta Biblioteca. Les podeu demanar en préstec.

Imatge principal: “Primeres actuacions de Roger de Flor…”, Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània.

Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània

Víctor Hurtado és l’autor dels textos i mapes de l’Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània en gran format de llibre de bibliofília. L’obra adopta l’estructura habitual dels atles de caràcter històric, formada per una distribució temàtica a doble pàgina, cadascuna independent però seguint un ordre cronològic. L’Atles recull més de 180 mapes i gràfics acompanyats de textos, il·lustracions i  taules.

L’exposició del tertulià convidat presentarà, entre altres, els mapes de l’expansió provençal del comte de Barcelona Ramon Berenguer III fins a les Guerres d’Itàlia de Ferran el Catòlic. Aquesta extensa obra cartogràfica pretén mostrar l’expansió medieval de la corona catalano-aragonesa a la Mediterrània.

L’atles inclou les conquestes de Jaume I, les Guerres dels Vespres a Sicília i Calàbria, les intervencions a l’Estret, l’aventura dels Almogàvers, la conquesta de Sardenya, les expedicions del Magnànim, etc. També hi figuren mapes de les batalles i accions de personatges com Roger de Llúria, Roger de Flor, Bernat de Rocafort o Bernat de Vilamarí entre d’altres. Sense oblidar el marc institucional i jurídic com va ser el Consolat de Mar, les reglamentacions del cors, la formació de tropes mercenàries, el món dels mercaders, les rutes del comerç o la moneda.

Finalment també inclou, una visió cultural del que va representar l’expansió amb el desenvolupament dels portolans mallorquins, els viatges de Ramon Llull, d’Anselm Turmeda o l’itinerari de Tirant lo Blanc i la presència del gòtic català a Sardenya, Sicília i Nàpols.

Imatge 2: “Irrupcions a Calàbria i accions de Roger de Llúria…”, Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània

Més informació de l’editorial Base sobre l’Atles

Imatge 3: Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània, Editorial Base

Entrevista a Víctor Hurtado d’Andreu Barnils a Vilaweb 09-06-2022 Aquí

Imatge 4: Víctor Hurtado es recolza damunt l’Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània, a la seu de VilaWeb (Foto: Adiva Koenigsberg)

Víctor Hurtado

Economista, historiador i cartògraf català, nascut a Mèxic, on el seu pare, l’escriptor Odó Hurtado i Martí (Barcelona, 1902-1965) es va exiliar després de la Guerra Civil espanyola, i net d’Amadeu Hurtado i Miró (Vilanova i la Geltrú, 1875 – Barcelona, 1950), advocat i polític català que va ser conseller durant el govern del president Macià, Victor Hurtado es va formar com a economista, i doctorar en Història Medieval. I des de l’any 1985 s’especialitzà en cartografia històrica.

El seu llibre Els Mitjavila: una família de mercaders a la Barcelona del segle XIV, fruit de la seva tesi doctoral, el 2007 va rebre el premi Ciutat de Barcelona. El 2010 va veure la llum l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, coordinat conjuntament amb Antoni Segura i Mas. I els anys 2011 i 2013 publicà els dos primers volums de l’Atlas de la Guerra Civil Española, el primer dedicat a la sublevació, i el segon a les Brigades Internacionals.

Una de les seves obres més destacades és l’Atles manual d’història de Catalunya, una obra en tres volums, publicats consecutivament el 2014, el 2016 i el 2020, que recull la història del país des dels temps antics fins al moment actual. El primer volum, que enceta la trilogia, cartografia la història de Catalunya des del paleolític fins al segle XIII, el segon volum abasta la història des dels comtes reis al tractat dels Pirineus, i el tercer s’ocupa del període que va des de la divisió del Principat, amb la pèrdua de la Catalunya del Nord el 1659, fins al Primer d’Octubre del 2017.

El seu Atles d’història dels jueus de Catalunya, escrit conjuntament amb l’historiador Manuel Forcano, publicat el 2019 per Rafael Dalmau (Editor), el 2020 va rebre el XXXV Premi Ferran Soldevila.

Imatge 5: Atles manual d’història de Catalunya. Dels comtes reis al tractat dels Pirineus

Imatge 6: Atles de la Guerra civil a Catalunya

Recull de llibres recomanats per Amics de la Història (Segon semestre de 2022)

Historia -

Un segon recull de 2022

Amics de la Història us presenta un total de 19 obres de temàtica històrica en un sentit ampli, editades el 2022. Algunes d’elles preveiem que es puguin programar i debatre a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2023.

Us animen a què ens digueu quines obres us agradaria tractar enviant-nos un correu a amicsdelahistoria2015@gmail.com amb una llista d’un màxim de 10 d’aquestes obres. Les disponibles actualment o properament a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el quart recull (2021-2022),el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o  primer recull (2021) o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

CARBONELL, EUDALD: El futur de la humanitat. Decàleg per a la supervivència de la nostra espècie, Ara llibres, 212 p. 2022. [BAB].

Ressenya de Miquel Nistal, Blog Gaudir la Cultura: En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie.

L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

Podeu llegir la ressenya completa al blog Gaudir la Cultura aquí

DE RIQUER, BORJA: Francesc Cambó. L’últim retrat, Edicions 62, 960 p. 2022. [BAB].

Sinopsi: Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida sentimental força agitada.

Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra, Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més important companyia elèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer immensament ric).

Borja de Riquer ha reconstruït amb nova documentació la vida complexa, contradictòria i insòlita de Francesc Cambó i ens la presenta com una lectura apassionant.

ESCULIES SERRAT, JOAN: Josep Fornas, el solucionador. L’home de Tarradellas a CatalunyaPòrtic Edicions, 440 p.  2022. Premi Carles Rahola 2022,  [Sol·licitat a la BAB].

Sinopsi: El polític i editor Josep Fornas (1924-2021) va ser una peça clau de l’antifranquisme i un gran conspirador. Va viatjar al Marroc a la recerca de diners per iniciar una insurrecció i derrocar Franco. Va col·laborar amb Estat Català i el Partit Comunista, va militar a Unió Democràtica i va ser diputat per Esquerra Republicana. Va ser amic de Montserrat i de l’abat Escarré i també adversari. Durant quinze anys va ser l’home de confiança de Josep Tarradellas a l’interior. Li va aconseguir diners i crèdits. L’informava al detall. El va relacionar amb empresaris com Valls i Taberner o Duran Farell i amb la nova generació de polítics, com Jordi Pujol. Va ser, en definitiva, l’antena a Catalunya del president a l’exili, perquè res no li passés per alt. Sense aquesta tasca a l’ombra, el posterior retorn de Tarradellas no es podria comprendre. Així mateix, al llarg de la seva vida, com una faceta més del seu compromís polític i cultural, Fornas va reunir una biblioteca ingent sobre la història de Catalunya i va fundar l’editorial Pòrtic perquè la memòria d’aquest país no es perdés.

DURAN SOLÀ, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa, Viena edicions, 928 p. 2022. [Donació a la BAB].

Ressenya de Pere Bosch (El Punt Avui, 6-12-2022): El 30 de setembre del 1930 representants dels principals partits republicans espanyols es van reunir a Sant Sebastià amb l’objectiu de traçar un full de ruta per enderrocar la monarquia. En la trobada es va pactar el govern provisional i les primeres mesures del nou règim republicà; però bona part del debat es va centrar en “el problema referent a Catalunya, el que més dificultats podia oferir per arribar a un acord unànime”, tal com es llegia a la nota de premsa que es va difondre l’endemà.

La reunió va tenir un protagonista destacat, el català Manuel Carrasco i Formiguera. El polític, que hi anava en representació d’Acció Catalana, va voler “fixar la doctrina de l’autodeterminació”; la qual cosa va provocar la incomoditat dels delegats espanyols, poc avesats a un interlocutor que els parlava de tu a tu, amb un rigor jurídic notable i gran claredat.

La vida i la tràgica mort de Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes el 9 d’abril del 1938, han estat objecte d’alguns llibres de Josep Benet i Hilari Raguer; però mancava un assaig que analitzés a fons el seu pensament i la seva acció, tan singulars com incompresos a la seva època. L’historiador Lluís Duran (Barcelona, 1960), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en la història del catalanisme, va assumir el repte i ha dedicat 10 anys de recerca a reconstruir la petja del polític demòcrata cristià. El resultat és un llibre monumental publicat per Viena Edicions.

Carrasco i Formiguera no només va ser el principal protagonista del Pacte de Sant Sebastià, sinó també el plenipotenciari designat per Macià, com a president de la República Catalana, per negociar amb el govern provisional de la República Espanyola; i, molt probablement, la persona que va fixar les bases de l’acord que se segellaria dos dies després al Palau de la Generalitat. Un paper ben sorprenent si tenim en compte que el seu partit, Acció Catalana, s’havia estavellat en les eleccions del 12 d’abril. En realitat, es tractava d’una prova evident que el prestigi de Carrasco anava molt més enllà d’unes sigles, fossin les d’Acció Catalana o, a partir del 1932, les d’Unió Democràtica de Catalunya. De fet, un dels trets que van caracteritzar-lo és la capacitat per traçar la seva pròpia via; una via en què era possible ser catòlic i republicà alhora, defensar la llei de congregacions religioses i la integritat de l’Estatut de Núria, tot i que acabés aïllat per la resta de republicans catalans.

En el llibre també es dedica una atenció especial a les relacions que va establir amb Euskadi i amb el Partit Nacionalista Basc. No es tractava, tal com afirma Duran, d’una “basquitis avant-la-lettre”, habitual en l’independentisme de finals del segle passat; sinó d’una “inspiració en diferents plans, com a referent per aplicar idees polítiques a Catalunya, per referendar intuïcions i per establir ponts”. Carrasco serà una persona admirada a Euskadi, fins al punt que serà allà on rebrà l’homenatge més multitudinari.

TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels Vents, 368 p. [Sol·licitat a la BAB].

Sinopsi:  La relectura del carlisme no es del tot nova, però la recerca de gran abast realitzada per Lluís Ferran Toledano Gonzàlez durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d’aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.

Historiar la Catalunya carlina es una bona ocasió per desfer mites i estereotips sobre la Catalunya interior, l’anomenada un xic despectivament “Catalunya del tractor”. El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes mes llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, com hem dit, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.

GELONCH, ANTONI: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, Viena edicions, col·lecció Assaig, 264 p. 2022.  [BAB]

Sinopsi:  Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la dècada del 1960, Europa va viure una intensa polèmica entre dos fars de la intel·lectualitat parisenca, Albert Camus i Jean-Paul Sartre, ambdós guardonats amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que al començament eren bons amics (encara que partien de vivències d’infància i joventut distintes), a poc a poc es van anar distanciant i les seves diferències van fer que la relació travessés unes turbulències que els van marcar profundament. La mort prematura de Camus va fer que la reconciliació no es pogués començar ni a albirar. Els seus posicionaments respecte dels totalitarismes (el comunista, en especial), la Resistència, la guerra d’Algèria o l’ús de l’arma nuclear els van separar cada vegada més. Però la qüestió de fons sempre va ser si cal donar prioritat a la justícia o a la llibertat, i si la fi justifica sempre els mitjans.

El debat va recórrer l’Europa de la seva època i encara avui intentem donar-hi resposta. Tanmateix, al nostre país, hem preferit no plantejar-nos el dilema i hem fet com si no existís. Però ignorar-lo no vol dir que no hi sigui, de manera que, en tot allò que fem, en el fons, hi ha una tria, de manera conscient o inconscient, que dona la raó a Camus o a Sartre.

PAGÈS JORDÀ, VICENÇ: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Ed. Folch & Folch, 232 p. 2022 [BAB].

Sinopsi: Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.

Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.

Més informació i ressenyes a Folch & Folch

AGUILERA POVEDANO, MANUEL:  El oro de Mussolini. Como la República planeó vender parte de España al fascismo, Arzalia Ediciones, 224 p. 2022.  [Sol·licitat BAB]

Sinopsi: El 1937, després d’un any de guerra civil, el Govern de la República va activar l’Operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de Hitler i Mussolini al bàndol nacional, per a això es va plantejar la cessió de territoris com les Illes Balears, Canàries i el Marroc espanyol. Donada la importància del botí en joc, les grans potències van desplegar un joc diplomàtic amb espies, empreses pantalla i testaferros per controlar la Mediterrània occidental.

Tot i la posterior oposició de Franco a l’alienació de Mallorca, Mussolini va comprar la tercera finca en extensió de l’illa per tal de colonitzar-la i establir un cap de pont per al futur. Sobre això, el 1950 l’exministra republicana Federica Montseny va assenyalar: «Encara és massa aviat per escriure tota la història». El 2022, després de quinze anys d’investigacions a set ciutats de quatre països diferents, Manuel Aguilera ens revela el secret més ben guardat de la Segona República. Ho fa amb un pols narratiu propi de la novel·la, però amb un suport documental ferri. Estem davant de l’explosiu descobriment d’un episodi desconegut de la guerra civil.

ASENSIO, JOSEP El fantasma de Lerroux , Edicions 1984, 160 p. 2022 [BAB]

Sinopsi: Alejandro Lerroux fou un publicista i polític republicà que impulsà la seva carrera confrontant-se a un catalanisme en ascens. Revifant un ambient envellit com era el republicanisme barceloní de principis de segle i cultivant les seves relacions amb la classe treballadora, Lerroux va imposar-se com un nucli de poder. El seu llegat, conegut amb el nom de lerrouxisme, s’empra des de llavors com a sinònim de divisionisme, d’atiar el ressentiment de les capes més baixes i de la immigració en contra del nacionalisme català. Tanmateix, la història d’un malvat foraster pagat per Madrid que ve a Catalunya per incendiar esglésies i destruir l’harmonia social ha distorsionat la seva herència.

En la lluita històrica entre les forces que volen alliberar el potencial humà i les que el volen mantenir subjecte als interessos d’un grup reduït de persones, l’estratègia lerrouxista consisteix a liquidar les ànsies de llibertat dels catalans usurpant l’agència dels més febles, siguin aquests els obrers, els pobres, els immigrants o, ara mateix, els independentistes. Una política feta des de dins i des de fora, que no es pot associar a cap partit ni a cap facció concrets i que ha anat passant el relleu de generació en generació. El fantasma de Lerroux exposa algunes idees, pràctiques i lliçons que es poden extreure del llegat lerrouxista en la política catalana actual, lliçons que es poden absorbir com a antídot i també com a recordatori que els fantasmes solen poblar la imaginació d’aquells que estan més predisposats a veure’ls. En resum, no estem davant d’un llibre d’història, sinó davant d’un assaig amb voluntat ideològica. Així, El fantasma de Lerroux és una impugnació de la política i els polítics catalans dels darrers 150 anys.

RODRIGO Y ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España contemporània, Icaria editorial, Col. Esclavitudes 1, 334 p. 2022. [BAB]

Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial. Del olvido a la memòria, inclou 13 capítols de 14 autors diferents amb  anàlisis al voltant dels llegats materials que sobreviuen, avui dia. Uns vestigis materials que ens permeten conèixer i recordar el nostre passat esclavista.

SÀPIENS. Tot és Història Núm. 248, Especial 20è aniversari: Quan érem negrers: Descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Martín Rodrigo Alharilla (Assessor), 63 p. novembre, 2022,  [BAB].

Articles (sinopsi):

  1. Esclavitud: una història global inacabada (Martín Rodrigo Alharilla). Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
  2. Espais de memòria de l’esclavisme.
  3. Barcelona, port d’esclaus (Arnau Cònsul). A mitjan segle XV, la capital catalana va viure un autèntic segle d’or de l’esclavitud. Aquell costum venia d’antic, però es va disparar d’ençà de l’epidèmia de pesta negra, el 1348, quan la possessió de mà d’obra esclava va deixar de ser exclusiva dels estaments privilegiats i quan els propietaris d’esclaus es van adonar que tenir un captiu podia ser un negoci molt beneficiós.
  4. Capitans negrers (Alfred Bosch). A partir del 1821, el comerç d’esclaus es va convertir en una pràctica il·legal. Malgrat aquest entrebanc, el negoci no va decaure; de fet, es va triplicar. La història del bergantí Tellus i la del seu capità, Joan Font Fors, són un exemple extraordinari del paper significatiu que van tenir els catalans en aquest sector.
  5. Dins una factoria africana (Gustau Nerin). Al segle XIX es van enviar europeus a Àfrica amb la missió de comprar esclaus i facilitar-ne l’embarcament als vaixells. Eren els anomenats ‘factors’, entre els quals hi havia catalans. Per exemple, els germans Rovirosa, que van instal·lar una factoria negrera a Cap López, a l’actual Gabon, des d’on compraven persones que enviaven per mar al Brasil i a Cuba.
  6. Malson a la plantació (Agnès Rotger). Dotze milions i mig de persones van ser obligades a viatjar d’Àfrica a Amèrica amb una única finalitat: ser venudes com a esclaves. A aquells que tenien la sort d’arribar vius a Cuba, encara els esperava un altre infern: la vida als ingenis, les finques on es produïa el sucre. Desenes de catalans, propietaris d’aquells negocis, van generar grans fortunes gràcies a l’explotació d’aquesta mà d’obra.
  7. El retorn a la metròpolis (Maria Coll). L’esclavisme explica l’origen d’algunes de les grans fortunes que al segle XIX estaven en mans de catalans. Prohoms que tornaven a Barcelona des de les Antilles enriquits de manera ràpida i amb un objectiu: reinvertir el capital que havien guanyat a Cuba i a Puerto Rico en els nous sectors econòmics. Hauria estat possible el creixement de Barcelona i de Catalunya sense aquest capital obtingut del comerç d’humans?
  8. Ruta per la Barcelona esclavista. Barcelona no pot negar la seva relació amb l’esclavitud. Cent vuitanta-cinc anys després de l’abolició d’aquest sistema a Espanya (1837), que no vol dir la seva eliminació, encara se’n poden veure traces i vestigis materials als carrers.
  9. L’esclavitud avui (Caterina Úbeda). Gairebé cinquanta milions de persones viuen en situació d’esclavitud avui dia. Una xacra que afecta tots els països del món, incloent-hi les anomenades economies desenvolupades, que importen productes que s’han obtingut en condicions inhumanes.

MÁRQUEZ, EDUARD: 1969, L’Altra Editorial, 536 p. 2022, [BAB].

Ressenya d’Anna Carreras a Núvol 02-11-2022: L’escriptor Eduard Márquez (Barcelona, 1960) publica 1969 a L’Altra Editorial —en castellà a Navona—, un gran relat sobre la Barcelona de finals dels anys seixanta, una època de somnis col·lectius, lluites polítiques i obreres, experimentació artística, reivindicacions feministes i moviments socials LGBT, ecologia, espiritualitat i la creença que un altre món pot ser possible: «En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida».

1969 és la culminació de vuit anys de recerca […]. El 1969 és l’any que l’home arriba a la Lluna, es funda el grup La Trinca, té lloc el segon Festival de l’illa de Wight (amb Bob Dylan i Joe Cocker, entre d’altres) i el primer Festival de Woodstock (amb Jimi Hendrix, Ravi Shankar o Carlos Santana).

1969 s’erigeix com l’obra monumental d’Eduard Márquez, la que marcarà un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària i la que, sens dubte, constitueix el seu projecte més ambiciós.

Som davant d’un mosaic construït a base de material històric, veus, documents legals, narracions orals, registres, sentències, informes policials i testimonis en primera persona i molt d’ofici. Podríem parlar de joc amb les fronteres dels gèneres literaris, fins i tot amb la idea de palimpsest postmodern, però no ho farem, perquè el mateix autor concep 1969 com una novel·la de ficció i això s’ha de respectar. La gran novel·la de la Barcelona tardofranquista d’Eduard Márquez narra el principi del final de la dictadura a través de les veus i les atmosferes. L’autor s’ha proposat de copsar «la vida en tota la seva varietat d’aspiracions, de fracassos, de renúncies, de compromisos, de pors, de mentides, de sacrificis, de coratges, d’hipocresies, d’abusos, d’indignitats, de traïcions, de victòries…».

Més informació a La premsa ha dit  (1969, d’Eduard Márquez, L’Altra Editorial)

SIMON TARRÉS, ANTONI: La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, Editorial Afers, 456 p. 2022.

Sinopsi: El concepte «unitat d’Espanya» és central i gairebé omnipresent en el llenguatge de la política espanyola actual. Sovint no tan sols se li atorga una dimensió estrictament política sinó també una de transcendent; una dimensió metapolítica que no deixa de ser un constructe cultural fruit d’una manera d’elaborar i intentar enlairar determinats valors dels discursos ideològics.

En aquest llibre, l’autor parteix de la premissa de la historicitat dels conceptes, els quals, en la mesura que cerquen definicions, són una mena de contenidors que inclouen «històries» intel·lectuals realitzades en diferents moments temporals. Unes «històries» que, pel que fa al concepte «unitat d’Espanya», la recerca d’aquest estudi vol exposar d’una manera sistemàtica. Al capdavall, es tracta d’oferir eines de coneixement per distingir de quins valors, fonamentacions i transmissions culturals es nodreixen les construccions polítiques del concepte «unitat d’Espanya» en el nostre present.

RODRIGO, JAVIER: Generalísimo: las vidas de Francisco Franco, 1892-2020, Ed. Galaxia Göteborg, 496 p. 2022.

Sinopsi:Paquito, Comandantín, Caudillo, Generalíssimo, Su Excelencia el Jefe del Estado…“Aquestes i altres denominacions van acompanyar al llarg de tota la seva vida Francisco Franco Bahamonde. Segons els seus biògrafs i propagandistes, l’immortal, heroic i providencial home enviat per Déu per salvar Espanya, el defensor de la pàtria, santificat fins al punt que, a la seva mort, la gent li deixaria peticions manuscrites de miracles al taüt. O, en el revers tenebrós representat des de l’antifranquisme, l’ésser tímid, reprimit i astut, el cruel traïdor, dèspota i despietat criminalíssim.

Amb aquest llibre, Javier Rodrigo no pretén tornar a reconstruir el periple vital de Franco, sinó recórrer la seva vida a partir de les seves denominacions: de com el van anomenar i de com es va autodenominar. El resultat és una reconstrucció de vegades torbadora i sempre fascinant dels mites adherits a la seva biografia. Un recorregut des del mite del guerrer tocat per Déu, immortal i invencible, fins a la caricatura present, convertit en carn de mem, passant per la seva projecció narrativa com a salvador de la pàtria, pacificador nacional, bon dictador, avi feliç, protodemòcrata, home excepcional i irrepetible. Generalísimo parla de les vides, reals o inventades, del dictador. Però sobretot parla de la nostra història i el nostre present.

DOMÈNECH SAMPERE, XAVIER: Lucha de clases, franquismo y democràcia. Obreros y empresarios (1939-1979),Ed.Akal, 416 p. 2022.

Sinopsi: La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i van construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluita que van transformar la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el desafiament principal al franquisme.

El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i hi troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia. Per això, aquest llibre es mou en la tensió entre treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita posicions i moviments, de crisi i rearticulació d’hegemonia. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia.

NIUBÓ, EDUARD:  Geografia de l’oblit. Exploradors i aventurers silenciats per la història, Pròleg: Albert Bosch; Il·lustracions: David Granato, Edicions Sidillà, 386 p. 2022.

Sinopsi: La història dels descobriments geogràfics és plena d’exploradors que amb prou feines coneixem, però que ens han canviat la imatge del món. Molts d’aquests exploradors, tot i les aventures sorprenents que van viure, sovint queden oblidats sota el relat dels conqueridors que els han seguit, o a l’ombra dels seus líders. Però des dels mapes més antics de la prehistòria fins a les últimes troballes d’expedicions perdudes, la descoberta del món és plena de nàufrags, mariners, fugitius… tot de gent modesta que calia rescatar abans no acabin ofegats sota la marea de la història oficial. Fugint dels tòpics establerts, Geografia de l’oblit ens endinsa en el camí dels pioners que han obert la porta al coneixement del món.

Un llibre apassionant sobre les limitacions de la capacitat humana, la curiositat, els reptes, l’ànsia de descoberta, el desig que mou les persones a anar més enllà. Els protagonistes de Geografia de l’oblit travessen sovint la línia vermella que separa la vida de la mort. Als límits del món, hi ha gent que se la juga a tot o res. Una història que algú havia d’escriure i que no podran deixar de llegir.

Més informació a la premsa: Edicions Sidillà aquí

SOLER, ISABEL: Magallanes & Co, Ed. Acantilado, 421p. 2022.

Sinopsi: Aquest llibre narra la més espectacular de totes les epopeies marítimes, la celebèrrima primera circumnavegació del globus terrestre liderada per Fernando de Magallanes, l’armada del qual va salpar de Sanlúcar de Barrameda el setembre de 1519 i va tornar a la península, reeixida però tràgicament minvada, tres anys després.

La seva històrica gesta va canviar per sempre la imago mundi que havia governat el pensament occidental durant segles, però també va estar plena de clarobscurs sovint ignorats en el relat oficial. A Magallanes & Co., Isabel Soler parteix dels testimonis de navegants, aventurers i mercaders, a més d’altres nombroses fonts sobre l’empresa de les Moluques, per donar forma a un relat exhaustiu i viu de la seva travessia, inclosos els vuit anys, fonamentals per a la seva posterior empresa, que Magallanes va passar al servei de l’armada de l’Índia a terres orientals. Un relat vibrant que traslladarà el lector a l’època dels grans viatges i descobriments de la mà d’una de les principals especialistes.

Més informació a Ed Acaltilado aquí

ALCOBERRO, AGUSTÍ: Judici a una bruixa catalana. La història de l’Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII, Ed. La Campana, 128 p, 2022 [Donació BAB].

Sinopsi: Un llibre que dona resposta a la veritat sobre el mite de les bruixes. Un format híbrid en que ficció i no ficció se sumen per il·lustrar un episodi singular de la història: la cacera de les bruixes.

La frontera entre realitat i mite es desdibuixa; tanmateix, les raons històriques i objectives del postfaci d’Agustí Alcoberro, expert en el tema, ens acosta als motius pels quals les bruixes van aparèixer en l’imaginari col·lectiu. Una història sobre les pors, els prejudicis i la intolerància de les persones davant d’un hipotètic delicte: la diferència.

NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ MANOEL:  Volver a Stalingrado. El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, Ed. Galaxia Gutenberg, 400 p. 2022.

Sinopsi:  El conflicte germano-soviètic (1941-1945) va ser l’escenari més sagnant de la Segona Guerra Mundial. Al front de l’est es va decidir la sort de la contesa a Europa i Àsia, es van enfrontar dos projectes totalitaris i es van mobilitzar milions de combatents en el conflicte terrestre més gran de la història. Va ser el marc d’una despietada guerra d’extermini d’acord amb un pla de reordenació racial i imperial, i d’una guerra total que va afectar el front i la rereguarda. A més d’Alemanya i la Unió Soviètica, milions de soldats europeus, des d’Espanya fins a Finlàndia, Hongria, Itàlia o Eslovàquia, van participar a la guerra i van patir les seves seqüeles duradores.

Aquest llibre reconstrueix les diverses modalitats del record públic i privat del front de l’est a l’Europa de postguerra, durant la Guerra Freda, després de la caiguda del bloc soviètic i fins ara. Comprèn amb una mirada comparativa l’evolució de les polítiques públiques de la memòria als antics països contendents, el culte als caiguts, els herois i les víctimes, així com les formes de remembrança social, les recreacions literàries, visuals, artístiques i fílmiques de la contesa a Alemanya, l’URSS i Rússia, l’espai postsoviètic, Finlàndia, Itàlia i Espanya, detectant paral·lelismes i diferències entre les diverses cultures de la memòria. Vuitanta anys després, l’ombra de la guerra germano-soviètica segueix molt present a la memòria i a la política europees, com mostra el conflicte entre Ucraïna i Rússia desencadenat el 2022.

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).

Canvi climàtic. Els llindars que no hauriem de sobrepassar

Ecologia -

Foto: CC BY 4.0 Nik Cvetkovic

Després del fracàs de la COP 27 celebrada a la ciutat balneari de Sharm al-Sheikh (Egipte) i de la Conferència sobre la Biodiversitat (COP 15) de Mont-real (Canadà), on s´ha reclamat un pacte mundial que faci retrocedir l´apocalipsi de la biodiversitat, toca fer una reflexió sobre la funció  d´aquestes cimeres i especialment pensant en la propera COP 28  que tindrà lloc  el 2023 a l´emirat de Dubai. Els científics del GIEC van redactar el darrer informe  exigint el compliment dels Acords de Paris i la supresió de les subvencions  a les energètiques que segueixen explorant i explotant recursos fòssils.

L´acte que hem organitzat “Canvi climàtic: els llindars  que no hauríem de sobrepassar” serà protagonitzat per un dels més joves i prometedors ecòlegs catalans que ha participat en la redacció del darrer informe del  Grup Intergovernamental de l´ONU sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Es tracta de Jofre Carnicer, professor d´Ecologia de la UB i investigador  del CREAF. Carnicer va  assistir a la COP 27 i ha seguit la darrera Confència sobre la Biodiversitat. Ens explicarà la seva experiència a Sharm al-Sheikh i quins son els llindars crítics que estem a punt de sobrepassar: el col·lapse  de la capa de gel de Groenlàndia i de l´Antàrtida occidental; la pèrdua alarmant  del “permafrost” (el sòl gelat de les latituds boreals); la mort massiva dels coralls tropicals i el col·lapse  de les corrents en el Mar de Labrador, ubicades davant de Canadà  a l´Atlàntic, entre altres com la degradació de  la selva amazònica i les glaceres  de l´alta muntanya. 

Us esperem el pròxim 8 de febrer, a les 18.30h (Sala Oriol Bohigas) per participar i enriquir aquest debat.

Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

Historia -

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra es vincula amb els orígens de la lluita d’aquesta minoria per la defensa dels drets civils dels quals havien estat marginats.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EEUU.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster proposa una xerrada on la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Durant tota la conferència, a més de les explicacions, s’alternaran amb diferents peces de les diferents èpoques del jazz per apropar aquest estil a tot tipus de públic, i aconseguir sortir d’alguns estigmes que arrosseguen aquesta música negra, ja sigui per ser una música culta i/o pretensiosa, o per contra que és una música que només sonava a locals de “mala vida”.

Segons Pau Fuster, aquestes i altres creences han fet molt mal en la difusió i la comprensió del moviment cultural que ha marcat la música dels dos darrers segles, fins al punt que es pot afirmar que sense el jazz, cap música occidental de l’últim segle sonaria com ho fa.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Pau Fuster: “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz”, 8 d’abril de 2019 Ateneu Barcelonès

Conferència del gran mestre Àlvar Alonso

Escacs -

El dimarts 22 de novembre de 2022 el gran mestre Àlvar Alonso ha impartit, a l’Ateneu Barcelonès, la conferència: Preparació de la partida i anàlisi posterior.

L’Àlvar Alonso és gran mestre des de 2013. Ha guanyat campionats nacionals i estatals en diverses categories per edats i ha sigut campió de Catalunya absolut. Amb només 19 anys va ser proclamat campió d’Espanya absolut.

Algunes de les idees en què va fer èmfasi són:

  • Hem de simplificar la base per poder créixer, buscar obertures que puguem treballar amb temps i, si no en tenim, buscar posicions senzilles. Hem de simplificar el contingut, però de manera consistent, treballant-lo concentrats.
  • Abans de jugar ens hem de preguntar com de disposats estem de jugar un torneig. Ens hi hem d’implicar, preparar-nos i jugar-los amb ganes.
  • Hem de planificar amb temps els tornejos i, mentre els juguem, hem de buscar temps per descansar, passejar… i sobretot no gastar l’energia en la preparació. Hem de gaudir dels escacs, i no patir-los.
  • Només hem de fer servir els mòduls d’anàlisi després d’haver analitzat la partida nosaltres mateixos. I parlar-hi, preguntar per jugades que tenim pensades. No hem d’anar a buscar la millor jugada d’una posició concreta, perquè si no entenem què hi ha al darrere de la jugada del mòdul, no aprendrem res.
  • Hem de procurar ser constants en la nostra preparació: és millor que treballem una hora cada cap de setmana durant tot l’any, que vint hores en un cap de setmana.

Estudi de lichess amb les partides i posicions que vam veure durant la conferència: https://lichess.org/study/qpNDtJjI/sEwgOwZp

Tarradellas, una certa idea de Catalunya. Tertúlia amb Joan Esculies

Historia -

Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.

Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.

Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola

Historia -

Dilluns 14 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència: Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, a càrrec d’Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, historiadors, recercadors i autors d’El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola. Intervindrà també Rosa Maria Pujol Vilallonga.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés Obert.

Un petit imperi

La conferència tractarà sobre la important petjada colonial catalana, sota l’empara de l’estructura colonial espanyola a Guinea, tant a l’esfera econòmica i comercial, com a la religiosa i educativa, dues de les línies d’acció bàsiques del colonialisme durant dos segles, especialment reforçades durant el franquisme. També es detallarà l’acció político-militar, òbviament controlada per l’estat espanyol. Aquí els catalans van tenir molt poca participació, però tampoc no van ser prou crítics amb la gestió estatal, ni durant el període colonial, ni després.

El Petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós.

D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català.

Més enllà d’aquestes dues esferes, Eduard Gargallo Sariol i Jordi Sant Gisbert, experts en historia de l’Àfrica, donen una visió més completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

Preparació d’una plantació de cacau la finca de Rius i Torres. Inicis del segle XX (Biblioteca Real de Palacio). Eduard Gargallo Sariol

Doctor en Història Contemporània (UB), investigador de l’ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa, Centro de Estudos Internacionais. Ha estat director de projectes del Centre d’Estudis Africans, director del Postgrau en Societats Africanes (CEA-UPF) i professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona. Ha publicat articles en revistes acadèmiques internacionals, i capítols en diversos llibres dedicats a l’Àfrica. Va ser coeditor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica (PUV, 2005).

Eduard Gargallo Sariol Jordi Sant Gisbert

Doctor en Història (UPF, 2017) i professor de Ciències Socials. Membre del Centro de Estudios Afro-Hispánicos de la UNED. Ha publicat diversos capítols en obres col·lectives relacionades amb la Guinea Espanyola i Catalunya com ara Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial (Museu de les Cultures del Món, 2017) o Les bases colonials de Barcelona (MUHBA, 2012)

Jordi Sant Gisbert

Més informació aquí

Una història de l’andalusisme polític

Historia -

Divendres 4 de novembre a les 18.30h tindrà lloc a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) la conferència: Una història de l’andalusisme polític, a càrrec de Javier García Fernández historiador i recercador de la Universitat Pompeu Fabra.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés obert.

Una història de l’andalusisme polític

La conferència ens portarà a esbrinar els elements fonamentals del cicle polític andalús en relació a la “Tercera ola andalucista”. Sota aquesta denominació s’engloben les expressions polítiques i culturals del nou andalusisme.

Un recorregut per la història de l’andalusisme des del primer regionalisme liderat per Blas Infante als anys vint i anys trenta del segle passat, fins al paper de l’andalusisme polític durant el tardofranquisme, durant el procés de democratització i la configuració de l’estat autonòmic. Així mateix la conferència exposarà algunes de les propostes fonamentals del nou andalusisme, els seus plantejaments econòmics, polítics i la seva visió de les aliances dins el conjunt de l’Estat, davant la política actual, tan a nivell estatal com continental. També exposarà la visió del procés que s’ha construït des d’Andalusia, les conseqüències del procés sobiranista català i les transformacions polítiques que s’han produït.
Finalment, tractarà d’abordar el futur de les societats i projectes emancipadors tan al conjunt de l’estat espanyol com a la Unió Europea a la propera dècada.

Blas Infante (1885-1936) polític, ideòleg i escriptor andalús, màxim exponent del nacionalisme andalús.

Javier García Fernández (Granada, 1987) és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Filosofia (Ph.D) en Estudis Postcolonials, Universitat de Coimbra, és investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra al Grup de Recerca sobre Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees. També és membre de la direcció d’Adelante Andalucía i del Sindicato Andaluz de Trabajadores.

Javier García Fernández

La guerra d’Ucraïna i l’impacte sobre la transició energètica

Ecologia -

Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h

La central nuclear de Zaporijía a Ucraïna amb sis reactors, la més gran d’ Europa, convertida en objectiu militar i estratègic del president Putin. Foto: IAEA Imagebank (CC BY 2.0)

La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.

Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.

Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.

Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.

Durant el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.

Durant el 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.

Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.

Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions d’entitats bancàries i financeres per valor de 600.000 milions de dòlars. L´entitat bancària que més ajuts ha subministrat a gegants com Total, Chevron, Exxon Mobil, Repsol, Eni i Equinor va ser la BNP Paribas. D´aquesta manera les inversions industrials amb prospeccions i explotacions de carbó, gas i petroli (sense l´urani) en el 2021 es van incrementar un 30% (190.000 bilions de dòlars!).

No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.

El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.

Claudio Aranzadi, fotografiat el 1989 a la Moncloa

L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).

Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris.

Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.

Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.

La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.

Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!

La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.

La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.

Us hi esperem.

Ventura Gassol. Una biografia política. Tertúlia amb Manuel Pérez Nespereira

Historia -

Dilluns 7 de novembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió Ventura Gassol. Una biografia política. El tertulià convidat serà Manuel Pérez Nespereira, historiador, ateneista i autor de Ventura Gassol. Una biografia política.

Joan Manuel Tresserras, escriptor, assagista i president de la Fundació Jose Irla, editora de l’obra participarà també a la tertúlia i en farà la seva presentació.

La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurarà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.

Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Ventura Gassol i Rovira (1893-1980) Una biografia política

Ventura Gasol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé́ un dels lloctinents de Francesc Macià̀ i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló́, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀.

Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.

Barcelona, 16 d’octubre de 1936. Festival al Teatre Olympia, en honor als mariners del Zirianin, el vaixell soviètic arribats dies abans amb un carregament de queviures per la ciutat. D’esquerra a dreta: el consol Vladimir Antónov-Ovséienko, Josep Tarradellas i Ventura Gassol. Agustí Centelles /CDMH. Fundació Josep Irla Manuel Pérez Nespereira

Doctor en Història Contemporània de Catalunya, especialista en la figura d’Enric Prat de la Riba, el primer terç del segle XX a Catalunya i el catalanisme d’aquest període.

Autor de més de mitja dotzena d’obres, entre les quals: Prat de la Riba, nacionalisme i formació d’un estat català; La secessió catalana; La Ciutadella; Jaume aiguader, la nació popular.

Ha publicat en revistes especialitzades i genèriques, i al costat de l’obra individual ha col·laborat en un bon nombre d’obres col·lectives.

Una breu selecció d’articles de revistes: La crisi de la fi de segle a l’Ateneu barcelonès; La primera crisi positivista a l’Ateneu Barcelonès (1877-1878); Precedents de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860); La recepció de la cultura i el pensament europeus a la Catalunya de la Restauració. L’Ateneu Barcelonès i la seva biblioteca com a vehicles de recepció, assumpció i difusió; L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social. Més informació aquí.

Manuel Pérez Nespereira

Celebrant Carlos Cano

Historia -

Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaran: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; Jaume Sisa, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presenta l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

Paco Ibañez Giula Valle Marina Rosell Jaume Sisa