destacats

Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz

Historia -

Dilluns 8 Abril 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” a càrrec de Pau Fuster Bausili, professor a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz.

La sessió és una història del jazz, amena i didàctica que subratlla la importància que té el jazz en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El contingut  

Es tracta d’una sessió amena, didàctica i entenedora de la història del jazz i de la importància que té en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Té una durada de 1:30 hores, s’estructura en cinc parts, cadascuna fa referència a una època i per tant també, a un tipus de jazz concret. Cada part tindrà la seva audició de músics essencials de la història del jazz.

La música i els esdeveniments històrics que han succeït als Estats Units van estretament lligats, així doncs serà també necessari que allò que escoltem i sigui entès dins d’un context històric.

Es vol aconseguir sortir d’alguns estigmes que arrosseguen al Jazz, ja sigui per ser una música culta i/o pretensiosa, com una música que només sonava a locals de “malavida”. També ens ha de servir per poder entendre les dificultats de ser un home o dona negre en un país com els EEUU.

Estructura i temes que s’escoltaran  

  • Presentació històrica, precursors i orígens del jazz. (Un tema a escoltar)
  • El jazz de Nova Orleans (Dos temes d’audició guiada)
  • El Swing. (Dos temes d’audició guiada)
  • El Bebop de Charlie Parker i Dizzy Gillespie. (Dos temes d’audició guiada)
  • Cool Jazz i Jazz modal. Miles Davis. (Dos temes d’audició guiada)
  • Hard bop, Latin jazz, Soul jazz, Free jazz. S’obre un camí ple de variants. (Dos temes d’audició guiada)

Metodologia de la sessió

Per tal d’explicar un tema com aquest a persones de tota mena i moltes vegades sense coneixements musicals, s’introdueix la música com a element fonamental de la xerrada. Així doncs, hi ha en totes les parts audicions guiades, en les quals s’ajuda als oients a poder entendre i gaudir de la música d’una manera directa. S’impulsarà la interacció, fent que la participació faci més interessant i dinàmica l’explicació.

El jazz (Text adaptat de la Gran Enciclopèdia Catalana)

El jazz  és una varietat de música popular nord-americana que aparegué, al principi del segle XX, principalment a l’àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels Estats Units (Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses proporcions— d’elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa als instruments emprats) i, d’una manera directa, als seus antecedents, el minstrel show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i el 1917, i té com a figures prominents Buddy Bolden (~ 1875-1931) i Scott Joplin (1868-1917).

No adquireix consciència del jazz com a entitat independent fins els anys 1912-14, i no se’n popularitzà el nom fins a l’aparició de l’Original Dixieland Jazz Band de Nick La Rocca, que el 1917 enregistrà els primers discs. Aquests —juntament amb la ràdio— contribuïren poderosament al progrés del jazz i a la seva expansió pels EUA i aviat per Europa (a través de França, sobretot). Hotels i salons prescindiren de llurs orquestres tradicionals i llogaren bandes de jazz. Aquestes (jazz-band) havien anat evolucionant; el 1918 la Creole Jazz Band de Joe King Oliver, a Chicago, constava d’una corneta, un trombó, timbals, clarinet, contrabaix i piano. Aviat hom hi afegí una tuba —o un altre contrabaix—, una segona corneta (o bé trompetes), un saxòfon tenor i un o dos saxòfons contralts. Tot sovint hi havia també un banjo o una guitarra. En aquesta època de transició es destacaren especialment Fletcher Henderson (1898-1952), arranjador i enregistrador del gran èxit Sugar Foot Stomp, Paul Whiteman (1890-1967), creador de l’anomenat symphonic jazz i de mescles de jazz amb música clàssica que influïren Gershwin, i l’anomenat Joe King Oliver (1885-1938).

De Chicago sorgí, vers l’any 1925, principalment per influència de Louis Armstrong, l’anomenat hot-jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. A la darreria del decenni dels anys vint Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d’interpretació rigorosa, però no gaire ortodoxa, fortament individualista. L’expansió del jazz els anys vint culminà amb l’aparició del cinema sonor (precisament amb el film The Jazz Singer, 1927); aquesta generalització i la multiplicitat d’intèrprets feu que molts consideressin les noves formes gairebé com a espúries. Això no impedí l’èxit de jazzmen, com Count Basie, Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Tommy Dorsey, Lionel Hampton, Benny Goodman, Gene Krupa, Woody Herman, Glenn Miller, Ben Pollack, Chick Webb, Ben Nichols i molts altres. Una forma ballable, el swing, assolí un èxit fulminant. Gradualment les grans bandes desaparegueren i els conjunts es feren més reduïts.

El decenni dels quaranta hi hagué l’aparició de la tendència bop (en la qual es destacà Dizzy Gillespie, entre d’altres), les seves derivades cool (amb figures com Stan Getz, Charlie Parker i Miles Davis) i el progressive jazz (amb Thelonious Monk, Stan Kenton, Jerry Mulligan, Gil Evans i el cèlebre Modern Jazz Quartet, d’interpretacions acurades i subtils). John Lewis intentà de fondre aquesta tendència amb la música clàssica; Gunther Schuller l’ha seguit en l’intent d’una manera independent. A l’inici del decenni dels seixanta es destacaren els intents reformistes d’Ornette Coleman (nat el 1930), i posteriorment l’aparició del free-jazz, estretament vinculat als moviments reivindicatius negres dels EUA. Des de mitjan dècada dels setanta hom assisteix a la coexistència de diferents corrents que s’influeixen entre ells. Després d’un període marcat pel predomini del free-jazz, el bop ha conegut una revifalla i ha constituït la base per a desenvolupaments força variats, en els quals és sovint palesa l’empremta de T. Monk i J. Coltrane. D’entre els seguidors d’una línia bop més ortodoxa cal esmentar els saxofonistes D. Gordon, P.  Woods, el pianista R. Bryant, el guitarrista K. Burrell i el bateria A. Blakey, el grup del qual continua formant noves generacions de músics en aquest estil. Més agosarats són els trompetistes F. Hubbard i W. Shaw i els saxofonistes J. Henderson, J. McLean i S. Rollins. Darrerament, el trompeta W. Marsalis ha destacat per les seves interpretacions en un bop molt evolucionat… Continua a  Jazz (Gran Enciclopèdia Catalana)

Pau Fuster Bausili

Estudia música al Institut Llongueras i al Taller de Músics de Barcelona. Després cursa estudis de Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), Regidoria d’Espectacles al Taller de Tecnologies de l’Espectacle (TTE) i d’Integrador Social al Institut Miquel Tarradell de Barcelona. Actualment treballa com a regidor al Gran Teatre del Liceu i d’integrador en diferents programes i institucions.

Pau Fuster Bausili

Gran aficionat al jazz, dirigeix i presenta el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK a Barcelona. Conferenciant al SayitLoud (Cicle de música negra de Barcelona), Sonaswing de Castellar del Vallès, Miravins (centre cultural del vi), Festival de Jazz Antic de Sitges i a l’Aula de la Gent gran de l’Anoia, entre d’altres. També forma part, com a vocalista, de les formacions “Theswing Threesome” i “Theswingin’ Butts”. Professor de LindyHop, a diferents escoles de swing.

Imparteix xerrades i cursos a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz (cantants, el swing, precursors del jazz, dones instrumentistes, Nova Orleans…).

Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra.

Historia -

Dilluns 18 Març 2019 a les 17:00 – 18:30 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra amb la participació de Josep Capdeferro, historiador i Blanca Serra, lingüista.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Eva Serra i Puig

Text de la Gran Enciclopèdia Catalana

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP.

 

La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), Eva Serra i Puig, EUMO editorial i Institut d’Estudis Catalans, 2018, pròleg de Josep Fontana Lázaro, nota introductòria de Joaquim Albareda i Salvadó

La història de les institucions polítiques catalanes a l’època moderna va ser el principal àmbit de recerca d’Eva Serra. Gràcies a ella vam entendre més bé un període cabdal per a Catalunya, ja que fou en aquests anys que les institucions heretades de l’Antic Règim van haver d’adaptar-se per superar les conjuntures més crítiques i trobar solucions a les exigències de cada moment. La historiadora va subratllar el paper de les Corts i la importància de les Constitucions com a peces clau del sistema polític català anterior a 1714, tot mostrant-nos les potencialitats d’aquells mecanismes de representació política basats en estaments i privilegis, on no hi havia llibertat de l’individu, però sí «llibertats» dels col·lectius.

Aquesta edició, que inclou un pròleg de Josep Fontana i una nota introductòria de Joaquim Albareda, posa a l’abast dels lectors alguns dels treballs fonamentals d’Eva Serra, il·lustratius d’una recerca que ha enriquit la nostra mirada sobre la història institucional i política catalana en els segles moderns.

Us oferim un capítol complet d’aquest volum pòstum d’Eva Serra, la conferència ‘El sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706′, que la historiadora va pronunciar al simposi “La Via catalana, 1705-2014. La construcció d’una nació política ” i publicada al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Josep Capdeferro Pla

Professor d’Història del Dret  (Universitat Pompeu Fabra), historiador del Dret apassionat de la recerca en arxius i de la documentació inèdita o infrautilitzada. S’interessa preferentment per la història jurídica de la Catalunya moderna, dins la monarquia hispànica, en l’Europa del ius commune (dret romano-canònic). Les seves  línies de recerca actives són:

  • Advocats, dret i cultura jurídica.
  • Institucions de dret públic: municipis, Corts, Diputació o Generalitat, fiscalització d’oficis públics.
  • Administració de justícia: jurisdicció retinguda pel rei (Reial Audiència) i jurisdiccions delegades (justícies senyorials i municipals). Justícia paraconstitucional o protoconstitucional i observança del dret.
  • Qüestions institucionals i processals vinculades a concepcions preliberals de ciutadania, drets i garanties, mobilitat social, cohesió social i tolerància cap als descendents de judeoconversos, promoció gremial, vida quotidiana, l’adulteri com a crim, etc.

BENJAMIN FRANKLIN, CITIZEN OF THE WORLD (BENJAMIN FRANKLIN, CIUTADÀ DEL MÓN)

Ciència i Tecnologia -

Dins del Cicle Cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa”, primer cicle organitzat de manera transversal entre totes les seccions de l’Ateneu Barcelonès, el dia 7 de març del 2019, es va oferir la projecció del documental BENJAMIN FRANKLIN, CITIZEN OF THE WORLD,

Bejamin Franklin va nèixer el 17 de gener del 1706 i va morir el 17 d’abril del 1790 a l’edad de 84 anys.

Quinzè germà d’un total de disset, Benjamin Franklin va cursar únicament estudis elementals només fins a l’edat de deu anys. Als dotze va començar a treballar com a impressor en una empresa propietat d’un dels seus germans. Més tard va fundar el diari Pennsylvania Gazette, que va publicar entre els anys 1728 i 1748. Va publicar a més l’Almanac del Pobre Richard (Poor Richard’s Almanack, 1732-1757) i va ser responsable de l’emissió de paper moneda a les colònies britàniques d’Amèrica (1727).

L’interès de Benjamin Franklin pels temes científics va començar a mitjans de segle i va coincidir amb l’inici de la seva activitat política, que es va centrar en diversos viatges a Londres, entre 1757 i 1775, amb la missió de defensar els interessos de Pennsilvània.

Es considerat un homo universalis (expressió llatina que es podria traduir com a ‘humà d’esperit universal’) o també polímata (del grec: πολυμαθής, transcripció: polymathēs), que vol dir ‘que coneix, comprèn o sap molt’, és un individu que destaca en diverses branques del saber. El terme es refereix a persones amb uns coneixements no restringits a una àrea concreta sinó que dominen diferents disciplines, generalment les arts i les ciències.

Va participar en la redacció de la Declaració d’Independència i en fou un dels signants. També va exercir com a ambaixador dels Estats Units a França i va participar en la redacció de la Constitució dels Estats Units.

La Declaració d’Independència és un text polític fonamental per a la història dels Estats Units. Arran d’aquesta declaració les Tretze Colònies britàniques d’Amèrica del Nord se segregaven del Regne de Gran Bretanya i esdevenien independents.

En el terreny científic destacà pels seus estudis sobre l’electricitat i la invenció del parallamps.

El 1752 Benjamin Franklin va dur a terme el famós experiment de l’estel amb estructura metàl·lica lligat a un fil de seda amb una clau a l’altre extrem. En comprovar que la clau estava carregada elèctricament, quedava demostrat que l’ambient també ho estava i que els llamps no eren més que descàrregues sobtades d’aquest potencial.

També podem destacar, entre molts altres invents seus, els lents bifocals, el comptaquilòmetres, va descriure les corrents oceàniques, l’humificador, el forn de Franklin, l’armònica de vidre, el cateterisme, les aletes de busseig….

El seu temperament actiu i polifacètic va impulsar també a Benjamin Franklin a participar en les qüestions d’àmbit local, per exemple, en la creació d’institucions com el cos de bombers de Filadèlfia, la primera biblioteca pública de subscripció dels Estats Units i la Universitat de Pennsilvània, així com la Societat Filosòfica Americana.

Va ser l’únic americà de l’època colonial britànica que va aconseguir fama i notorietat a l’Europa del seu temps.

Entre les seves obres trobem Lo camí de la fortuna, traduïda al català el 1868 per Gaietà Vidal i Valenciano

La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa

Historia -

Dimarts 12 de març 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa, a càrrec Daniel Roig Sanz, historiador i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge:Jacques-Louis David, Le Serment du Jeu de paume, Musée du Château de Versalles

El jurament del Joc de pilota és un compromís d’unió pres el 20 de juny de 1789 a la sala del Joc de pilota (Jeu de paume), a Versalles, pels 577 diputats del tercer estat als Estats Generals de França de 1789. Per fer front a les pressions del rei de França Lluís XVI, van jurar de no separar-se fins a l’aprovació d’una Constitució. Malgrat la manca de valor jurídic d’aquest jurament, el seu impacte simbòlic va ser molt fort.

La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa.

Text de Daniel Roig i Sanz professor de la Universitat de Barcelona

La Revolució francesa ha estat sens dubte un dels esdeveniments més importants de la història moderna. De fet, no només ha estat l’element clau que ha configurat la identitat contemporània francesa, sinó que a l’època la revolució també inauguraria un nou cicle històric a Europa, caracteritzat per l’expansió de les conquestes revolucionàries, i per un intent d’enderrocar tot vestigi social i polític anterior a 1789. Tanmateix no tots els contemporanis ni principals protagonistes farien la mateixa lectura de la revolució, i si bé la seva empremta es deixà sentir arreu la internacionalització del procés revolucionari també implicà l’inici d’un període convuls i de guerra contínua que sacsejaria el continent europeu fins a deixar-lo, vint-i-cinc anys després, completament exhaust.
Per comprendre, però, la seva dimensió històrica, cal subratllar que la Revolució francesa no fou en cap cas un fenomen espontani, per bé que al llarg del període –des de 1789 fins el 1799– ben sovint la imprevisibilitat s’imposés a la planificació, i que fins i tot aquest mateix factor també acabés marcant els ritmes de la revolució. I és que si bé tots aquests elements s’entrellaçaren a l’hora de demolir l’Ancien Régime, el cert és que els orígens de la revolució no es troben només en el desafiament que el Tercer Estat realitzaria contra l’ordre existent durant la celebració dels Estats Generals aquell mes de maig de 1789. Sinó també –i sobretot– en l’espectacular canvi de paradigma polític i social que es registraria al llarg i ample de França des de mitjans del s. XVIII, i que tot i que certament no fou l’únic estat d’Europa on això succeiria, sí que fou, probablement, on més magnitud prendria el debat al voltant de la naturalesa política de l’encara vigent societat estamental.
Aquest procés –que pot ésser qualificat d’autèntica revolució cultural– tingué sens dubte un pòsit important en l’aportació que farien els intel·lectuals de la Il·lustració, els quals de forma més o menys patent afermarien les bases d’aquest canvi de paradigma. Un canvi que no només incidiria en algunes elits del país, sinó també entre àmplies capes de la població, que, al seu torn, també es veurien estimulades per l’aparició i proliferació de tota una literatura crítica d’abast popular.
En el seu conjunt, doncs, foren tots aquests factors, juntament amb els múltiples períodes de carestia i la greu crisi financera que afectaria el règim borbònic durant la dècada dels anys vuitanta –en part a causa de les despeses ocasionades per la Guerra dels Set Anys i per la participació francesa en la Guerra d’independència dels Estats Units–, els que compondrien en definitiva els elements que acabarien convergint en l’esclat de la Revolució el 1789. Al capdavall només l’arribada del Directori el 1795, primer, i de Napoleó Bonaparte a partir de 1799, aconseguirien aturar els excessos i la versió més radical dels primers anys. Tot i que això no impediria, en suma, que alguns dels principis fundacionals de la Revolució seguissin en peu.

Imatge: Jean-Jacques-François El Barber, Representació de La Déclaration des droits de l’homme et du citoyen 1789. Inclou el símbol “Ull de providència” (ull en triangle), Musée Carnavalet.

La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és un dels documents fonamentals de la Revolució Francesa. Aquesta declaració defineix un conjunt de drets individuals i col·lectius. Va ser adoptada el 26 d’agost de 1789 per l’Assemblea Nacional Constituent francesa com a primer pas per redactar una Constitució. Les fonts o influències d’aquest text es troben sobretot en els pensadors de la Il·lustració francesa, especialment Rousseau i Montesquieu, i en la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776. Malgrat el seu caràcter d’universalitat, no inclou les dones (malgrat els intents posteriors d’aplicació), reconeixent la condició de ciutadania només als homes.

Bibliografia  sobre la Revolució francesa – 14 juliol 1789 – 9 novembre 1799 (Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès) 
(2018) CRAVERI, Bendetta. Los últimos libertinos 
(2018) DEULONDER, Xavier. Llibre de les revolucions : Anglaterra, Escòcia, Irlanda, l’Amèrica del Nord, França i Rússia / Xavier Deulonder i Camins (2018)
(2018) DEULONDER, Xavier. Els Borbó a la guillotina: la fi de la monarquia a França 
(2017) GUENIFFEY, Patrice. La politique de la Terreur
(2017) STAËL Anne-Louise-Germaine Madame de. Consideraciones sobre la Revolución francesa 25 años decisivos de la historia de Francia y de Europa en primera persona 
(2016) BURKE, Edmund. Reflexiones sobre la revolución en Francia 
(2015) SPANG, Rebecca L. Stuff and money in the time of the French Revolution 
(2015) TACKETT, Timothy. El terror en la Revolución Francesa 
(2015) PETITFRÈRE, Claude. La vendée et les vendéens 
(2014) LEFEBVRE, Georges. La grande peur 
(2014) MAYER Arno. J. Las furias: violencia y terror en las revoluciones francesa y rusa
(2014) ZAMOYSKI, Adam. Phantom terror: the threat of revolution and the repression of liberty 1789-1848
(2013) MARTIN, Jean-Clément. La Revolución francesa 
(2013) MCPHEE, Peter. La Revolución francesa, 1789-1799 una nueva historia
(2011) CARLYLE, Thomas. Fuego y cenizas: la revolución francesa
(2009) CASTELAR, Emilio. Historia de la Revolución francesa: un prólogo a Thiers Emilio Castelar 
(2009) RESTIF de La Bretonne. Las Noches revolucionarias 
(2008) BACZKO, Bronislaw → Politiques de la Révolution française
(2008) ESCANDE, Renaud. Le livre noir de la Révolution Française 
(2008) MICHELET, Jules. Historia de la Revolución Francesa; [editor: Ernesto Santolaya ; traducción y prólogo de 1898, Vicente Blasco Ibáñez ; actualización, traducción y corrección: Juan Manuel Ibeas ; ilustraciones: Daniel Urrabieta Vierge]
(2007) AFTALION, Florin. L’économie de la Revolution Française
(2007) FURET, François. La Révolution Française 
(2007) SIEYÈS, Emmanuel. Escritos y discursos de la Revolución 
(2006) TOCQUEVILLE, Alexis de. El Antiguo Régimen y la Revolución; traducción Jorge Ferreiro ; prefacio, tabla cronológica y bibliografía de Enrique Serrano Gómez ; introducción, J. P. Mayer
(2005) AYMES, Jean-René. Ilustración y Revolución francesa en España 
(2005) KROPOTKIN, Piotr Alekseievitx. Historia de la Revolución 
(2005) CHAUSSINAND-NOGARET, Guy. Les Grands discours parlementaires de la Révolution: De Mirabeau à Robespierre; préface de Jean-Louis Debré
(2005) MARTIN, Jean-Clément. La Révolution à oeuvre: perspectives actuelles dans l’histoire de la Révolution française 
(2002) CROW, Thomas. Emulación: la formación de los artistas para la Francia revolucionaria
(2002) REICHARDT, Rolf E. La Revolución Francesa y la cultura democràtica 
(2002) La Révolution par la gravure: les tableaux historiques de la Révolution française, une entreprise éditoriale d’information et sa diffusion en Europe (1791-1817) [commissariat scientifique Claudette Hould] (2002)
(1990) Cine y Revolución francesa
(1999) COBBAN, Alfred. French Revolution 
(1992) HOBSBAWM, E. J. Eric J. Los Ecos de la Marsellesa 
(1981) SOBOUL, Albert. La Revolución Francesa 

Cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” Conferència L’art de la revolució

Art Ateneu -

Divendres 8, de març de 2019, 19 h, sala d’actes Oriol Bohigas Cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” L’ART DE LA REVOLUCIÓ

 

 

 

 

 

 

Martí Peran, professor de Teoria de l’Art (UB).

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals.

La sessió es planteja a partir d’una sèrie de preguntes al voltant de les relacions entre l’art i la idea de revolució. La primera és molt taxativa: en l’interior d’un procés revolucionari l’art hauria de desaparèixer o conquerir la seva definitiva autonomia?; la segona: el suposat caràcter descriptiu de l’art el fa còmplice de la revolució política o esdevé contrarevolucionari per la seva mateixa indisciplina; i encara: es pot conservar la ira revolucionària en el nostre marc post-històric?

 

Llacet negre amb pessics de blanc

Escacs -

Ideal Clavé B 4½ – 3½ Ateneu Barcelonès Ateneu Barcelonès C 0 – 4 Mataró D

Ai nois, tres setmanes i el món ja no m’estima: la crònica de la cinquena ronda se’n va anar en orris perquè volia posar una partida que no fos del Juli Bernat –com acapara el paio!- i no va haver manera de treure l’entrellat de cap de les dues que em van passar, coses de l’anotació, tots fem llufes; després, quan intento refer-la, els deures de la presidència em criden –no havia pas de salvar la pàtria, només entomar les imprescindibles banalitats de la comunitat de veïns, les obres del celobert, la pàtria no confia en mi, potser els veïns tampoc, però callen- i ja no vaig trobar temps; a la sisena ronda no vaig jugar, vaig acompanyar el Magí Bernat –aquest sí que juga bé, no pas com el mico de son pare, aquest les guanya totes i juga a preferent- fins a Manresa, bona terra i millor tiberi; i a la setena garrotada. Ja es veia venir, penseu que m’he posat una camisa un pèl acolorida, rectifico, més aviat força, d’un salmó vermellós ben pujat, però malgrat tot sobri, sense estridències llampants, un color digne dels ametllers florits que ja veig des del tren, de blancs i de rosats carn, digne de la temperatura de primavera d’aquests dies d’hivern. Però també penseu que per compensar el cromatisme apassionat de la camisa, avui duia un llacet –els corbatins són una de les meves passions de maduresa- que era de color negre amb pessics de blanc. Ai las! Era premonitori! No diré que soc culpable dels resultats desfavorables: un munt de cops he dut pantalons negres i hem guanyat tots dos equips, no fotem, eh! Però era premonitori: negre amb blanc, més negre que blanc, hem perdut pistonada, però amb dignitat i amb satisfaccions. L’equip A ha perdut de ben poc. I el C malgrat no haver fet ni mig punt, tot derrotes, ha tingut tres partides en les quals podria haver puntuat, fins i tot podria haver-ne guanyat alguna. Què ha passat, aleshores? Que els nostres adversaris no han perdonat: hem tingut posicions superiors que no hem sabut aprofitar i ells les han aprofitat totes quan s’han presentat damunt el tauler. A això no se li pot dir jugar malament, s’ha de dir que ells han jugat millor i prou, si en sabéssim més, nosaltres haguéssim trobat el desllorigador. I el blanc? L’esperança, no tot és fosc, hem fet bones coses sense arribar a consolidar-les, sense desenvolupar-les fins a la victòria. O com han dit els nostres adversaris: som l’equip que els hem donat més guerra. És tard i cal fer nones. Només em resta mostra-vos la partida del Juli Bernat, una prova clara d’aquest no acabar de fer-ho prou bé que és una porta oberta cap a la millora, cap a no defallir malgrat que la majoria ja no som uns xavalets de la primera volada.

 

(321) MANCHA CEREZUELA,Sergio – BERNAT MOR,Juli [B12]

Lliga, 3a, grup II (7.2), 03.03.2019

1.e4 c6 2.d4 d5 3.e5 Ca6 4.Ad3 Cc7 [4…g6 és la millor segons el mòdul.; 4…Db6 és la segona millor segons el mòdul, però té una cosa molt i molt bona: amenaça coses, el peó de d4, i obliga a fer un moviment que pot ser interpretat com a una pèrdua de temps per les blanques. 5.Cf3 Ch6 6.0–0 (6.Axh6 Dxb2 7.Cbd2 gxh6 8.Tb1 Da3 amb igualtat i una certa sensació de línia rara i poc humana.) 6…Cb4 7.Ae2 Af5 8.Ca3 0–0–0 no és cap línia precisament meravellosa.] 5.Cf3 Ag4 6.0–0 h5? 7.h3 Axf3 8.Dxf3 g6 9.c4 e6 10.cxd5 exd5? [10…Dxd5 és la millor.; 10…Cxd5 si fa no fa, igual de bona.] 11.Te1 Ce6 12.De3?? Ah6!! 13.f4?? Cxf4?? amb avantatge negre, però poc comparat amb haver capturat amb alfil. [13…Axf4!! 14.Df2 Axc1 15.Txc1 Db6 16.Cd2 Dxd4 17.Dxd4 Cxd4 i les negres tenen -2,18 d’avantatge amb profunditat 17, magnífic! Però les negres han capturat amb el cavall, no pas amb l’alfil.] 14.Df3 Ce6 [14…Db6!! 15.Axf4 Dxd4+ 16.Ae3 Dxd3 17.Df2 Df5 18.Axa7 Dxf2+ 19.Axf2 Ce7] 15.Tf1 De7?! [15…Th7!] 16.Ae3 Axe3+ 17.Dxe3 0–0–0?? [17…Db4!! 18.Cc3 Dxd4 19.Dxd4 Cxd4] 18.a3 Tf8 i les negres han llançat gairebé tot l’avantatge. 19.Cc3 f5?? 20.exf6 Txf6 21.Tac1 a6?? desastrosa, l’inici de la fi per a les negres, una badada. [21…Cf4! 22.Dd2 (22.Dxe7 Cxe7 23.Tc2 Thf8 24.Te2) 22…Cxd3 23.Dxd3 Txf1+ 24.Txf1 Dd6] 22.Cxd5 Txf1+ 23.Axf1 Dd6 24.Cb6+ Rd8?? és dolentíssima. [24…Rc7 25.d5 Df4 26.Cc4 Dxe3+ 27.Cxe3 Cd8 28.Td1 Cf6 29.d6+ Rd7 i encara hi ha alguna possibilitat de fer taules.] 25.d5 cxd5 26.Tc8+ Re7 27.Ta8?? i les blanques insisteixen a donar la possibilitat de fer taules a les negres. [27.Db3!! i les negres no tenen res a fer. 27…Rf7 28.Cxd5 Cc7 29.Cxc7+ Rf6] 27…Dc5?? però les negres insisteixen: pensen que han trobat una gran jugada, però tornen a posar les blanques en situació guanyadora. [27…Rf7!! l’única que encara podia permetre les taules a les negres.] 28.Cc8+?? el mòdul indica 0,19, igualtat, amb profunditat 20. Les blanques insisteixen a oferir les taules a les negres. 28…Rf6 és la segona millor, però és fluixa per fer taules. [28…Rd7!! única, la igualtat augmenta, la possibilitat de taules també.] 29.Dxc5 Cxc5 30.Cb6 d4 31.Td8 Ce6? embolica la troca, però no és tan bona com sembla a simple vista, atorga més avantatge a les blanques si actuen amb paciència. [31…d3 32.Td6+ (32.Axd3 Cxd3 (32…Re7 33.Td4 Cxd3 34.Cd5+ Re6 35.Txd3 i les negres tenen a l’abast les taules.) 33.Txd3 Ce7 i les negres encara tenen una llunyana possibilitat de fer taules.) 32…Re7 33.Td5 d2 34.Ae2] 32.Td7 i les blanques insisteixen a facilitar les taules a les negres, quina bona gent. [32.Tb8!] 32…Ce7! 33.Txb7 Te8 no és la millor, però té una lògica profunda molt respectable. De fet no és gaire inferior a la millor, ben poc, gairebé gens. [33…Cf5 és la millor.] 34.Td7? i les blanques insisteixen a regalar les taules. 34…Cc6? és un pèl fluixa. [34…Cf5!!] 35.Cc4? [35.Td6!] 35…Cc5? 36.Td6+ és prou bona i crea una sensació de major seguretat a les blanques. [36.Tc7! és la millor, però les blanques no la fan ja que produeix vertigen davant la possibilitat que el peó passat negre avanci, hi ha tot de variants encara molt incertes.] 36…Te6 37.Txe6+ [37.b4! Ce4 38.Txe6+ Rxe6 39.Ad3 Rd5 40.Cb6+ Re5 41.Cd7+ Rd5 42.Axa6 i les blanques tenen les coses de cara: dos peons passats lligats i amb les dues peces ben a prop per poder-los defensar.] 37…Cxe6 38.Cd2?! i les blanques insisteixen: “negres, feu taules, si us plau”. 38…a5 39.Ab5? [39.Rf2!] 39…Ca7? [39…Ce5!] 40.Af1 Re5? [40…Cc8! 41.Rf2 Cb6!!] 41.Rf2 Cg5?? és l’inici de la fi, aquest cop, sí. [41…Cc6!] 42.Cf3+ doncs, no! Sant Tornem-hi, les blanques tornen a oferir taules! 42…Cxf3 43.Rxf3 Cc8 44.b4 axb4 45.axb4 Cb6?! [45…g5!! i les taules són gairebé impossibles d’evitar.] 46.Ad3 g5 47.Ag6 h4 48.Rg4 Cc4? [48…Rf6!!] 49.Rxg5 Ce3 50.b5 Cd5?? és l’error final de les negres, recorden allò de “guanya qui fa el penúltim error”, l’objectiu més útil era destruir els peons lligats. [50…Cxg2 51.b6 Rd6 52.Ae4 Ce1 53.Rf4!! (53.Rxh4! però les taules no són gens impossibles. 53…d3 54.Axd3 Cxd3 55.Rg3 Rc6 56.h4 Ce5 57.h5 Cf7 58.Rg4 Rxb6 59.Rf5 Rc6 60.Rf6 Ch6 61.Rg6 Cg4 62.Rf5 Ch6+ 63.Rg5 Cf7+ 64.Rg6 Ce5+ 65.Rh7 Rd7 66.Rg8 Cg4 67.Rh8 Re7 68.Rg7 Re6 (68…Ch6!! 69.Rxh6 Rf6 però tot plegat és poc humà o com a mínim és de GM.) ) ] 51.Rxh4 Rf4 52.g3+ Re3 53.Rg5 Rf3 54.h4 Rxg3 55.h5 Cf4 56.Ab1 Ce6+ 57.Rf6 Cf4 58.h6 Ch5+ 59.Rg5 Cf4 60.h7 Ce6+ 61.Rf6 i les negres lògicament abandonen, la partida l’han perduda en el moviment cinquanta, les blanques ja no han fet cap jugada que atorgués la possibilitat de taules, el joc ja era prou transparent per poder guanyar amb facilitat. 1–0

Déu n’hi do! Quina marató analítica! Fa feredat! No val a badar: mirar-se-les amb el mòdul a consciència i fixar-s’hi és una de les tasques, part del camí que cal recórrer per guanyar allò, les partides, que no fem pas tan malament, per acabar d’arrodonir-les, arribar a la victòria, vaja, que tota la feina no ha de ser de Santa Anna i de Santa Eulàlia. Ni hem de dir que la culpa és dels llacets del Juli –amb el goig que fa veure’l passejar pel palau Savassona amb armilles, camises i corbatins; és com tornar a l’Ateneu de Pompeu Fabra i de Lluís Nicolau d’Olwer, ja ho sé ja, aquests grans homes van ser alguna cosa més que presidents d’escala, ara bé, per algun lloc es comença i als escacs, també.

Juli Bernat

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 25 de març 2019

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 25 de març – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Un altre tipus de club de futbol és possible?

        Amb: Joan Agustí Alfara, president de la Unió Esportiva Olot.

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Josep Maria Solé Sabaté

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 25 de febrer de 2019

Extracte de la presentació realitzada per Carles Santacana

Nascut l’any 1950 a Lleida.

Josep Maria Solé Sabaté

Doctor en història per la Universitat de Barcelona i llicenciat en filosofia. Exerceix de professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És especialista en la Guerra Civil Española i la postguerra. Fou delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a ‘exili (1985-1991) i el primer director del Museu d’Història de Catalunya (1996-2000).

L’any 2006, la Generalitat el nomenà coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre i el 10 d’octubre de 2011 va ser nomenat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

És autor de 14 llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra. Ha dirigit, escrit i coordinat diversos llibres d’aquesta temàtica i ha escrit molts articles en publicacions nacionals i internacionals, a més de participar en diversos congressos mundials. És un gran referent al món del Barça i la guerra. Coautor, amb el periodista Jordi Finestres, de “El Barça en guerra (1936-1939)“.

Carles Santacana, Josep Ma. Solé i Jordi Vallverdú

Entre les seves obres destaquen: “La repressió de la guerra i la postguerra a la comarca del Maresme (1936-1945)” (1983), “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)” (1985), “Catalunya sota les bombes (1936-1939)” (1986), “La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939)” (1989), “L’exèrcit i Catalunya (1898-1936): la premsa militar espanyola i el fet català” (1990), “Sunyol, l’altre president afusellat” (1996), “El Barça de la postguerra” (1998), “España en llamas: la Guerra Civil desde el aire“(2003), “Guerra i propaganda: fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya” (2006). “El franquisme contra Esquerra. Els alcaldes i diputats afusellats d’Esquerra Republicana de Catalunya” (2007) i “La infància a Catalunya” (2007).

També ha dirigit diferents obres col·lectives com “El franquisme a Catalunya: 1939-1977” (2000), “Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents” (2003) i “Caldes de Montbui, 1936-1939” (2008).

Fotografia de grup amb Josep Maria Solé Sabaté

La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda?

Historia -

Dimarts 5 de març a les 19h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la conferència La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? a càrrec d’Alberto Pellegrini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: The Declaration of Independence la pintura de John Trumbull mostra el comitè redactor que presenta el seu esborrany de la Declaració al Congrés, un esdeveniment que va tenir lloc el 28 de juny de 1776 i no la signatura del document, que va tenir lloc més tard.

La Revolució Americana (Text d’Alberto Pellegrini)

La Revolució Americana és una de les grans revolucions de finals del segle XVIII que obren l’edat contemporània, i que, amb la creació dels Estats Units d’Amèrica, marca el naixement d’una potència que continua condicionant la nostra època actual.

Per poder entendre les causes d’aquell transcendental esdeveniment, ens hem de situar a les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, explicant les raons del seu creixement i les seves característiques socials i polítiques. Al mateix temps, hem de comprendre també la seva peculiar ideologia, que tanta importància atribuïa al pragmatisme i a l’individualisme, i que determinarà en bona part l’actitud colonial respecte a la metròpoli en els anys que van transcórrer des de la Guerra dels Set Anys a l’inici de la Revolució.

En efecte, el període que va des de 1763 fins a 1775 es caracteritza per l’augment de tensió entre el govern de Londres i els colons d’Amèrica del Nord: les recriminacions colonials per l’augment de les taxes s’acompanyen a una difusió cada cop major d’una ideologia liberal i fins i tot democràtica que subratlla el paper de la llibertat individual i que viu cada nova imposició com un abús intolerable. No és d’estranyar, doncs, que la tensió, exacerbada per la poca flexibilitat britànica, acabi per explotar després del primer episodi de rebel·lió, el conegut Boston Tea Party, i que porti ràpidament a l’enfrontament obert entre els colons i la metròpoli.

Boston Tea Party: Nom amb el qual és coneguda l’acció de protesta que tingué lloc el 16 de desembre de 1773 per part de comerciants nord-americans contra l’administració colonial.

La convocatòria dels Congressos Continentals de Philadelphia, a partir de 1774, marca el punt de no-retorn: mentre a les colònies es van formant milícies armades, els delegats del II Congrés Continental – estimulats també pels escrits de Thomas Paine – aposten obertament per la independència, aprovada en la fonamental Declaració del 4 de juliol de 1776. Un document, aquest, que uneix liberalisme, pensament il·lustrat i radicalisme, i que es dirigeix a tota la humanitat, afirmant per primera vegada principis universals com la igualtat de tots els homes i el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Congress voting independence, Robert Edge Pine

La Revolució es converteix així en una llarga lluita armada de 7 anys contra les forces britàniques: si en un primer moment l’exèrcit rebel liderat per Washington patirà greus dificultats contra els més organitzats rivals, a partir de la batalla de Saratoga de 1777 la guerra serà cada cop més favorable als colons, gràcies també al suport de francesos i espanyols. La batalla final de Yorktown obligarà així Londres a reconèixer la independència dels Estats Units d’Amèrica i posarà fi al llarg procés revolucionari. Tot i això, encara hauran de passar alguns anys, fins l’elaboració de la Constitució de 1788, abans de que el nou estat pugui estructurar-se políticament de forma més eficient, iniciant així el seu creixement.

Surrender of Lord Cornwallis  by John Trumbull.

Nota: Aquesta pintura representa les forces del general Major britànic Charles Cornwallis, primer marquès Cornwallis (1738-1805) (que no estava present a la rendició), lliurant-se a les forces franceses i americanes després del setge de Yorktown (del 28 de setembre al 19 d’octubre de 1781) durant la Guerra  de la Revolució Americana. Les figures centrals representades són els generals Charles O’Hara i Benjamin Lincoln. El govern dels Estats Units va encarregar a John Trumbull que pintés quadres patriòtics, incloent aquest quadre el 1817.

Santa Eulàlia aspada ¿agafarem volada? Jake E 0 – 4 Ateneu Barcelonès C

Escacs -

Déu n’hi do aquesta quarta ronda! Tots els punts al cabàs de l’equip C! Però es veia venir: hem jugat en dia 10, xifra meravellosa, d’aquí dos dies, Santa Eulàlia, hem baixat tots els jugadors de l’equip a la parada de Santa Eulàlia de la línia u de metro, la vermella, sí, vermella com el penó de Santa Eulàlia i, per acabar-ho d’adobar, jugàvem al carrer del Montseny de l’Hospitalet de Llobregat que connecta espiritualment al carrer del Montseny del barri de Gràcia i, alehores, totes les gràcies han anat a petar damunt el nostres taulers i ens han vist jugar i ens han acollit i ens han escollit per guanyar totes les partides. Oi que és lògic i evident? Clar que sí.

Si haig de ser sincer, només he vist dues partides: la de la Lourdes i la del Juli. I si he de tornar a ser sincer, el motiu és que la canalla del Jake E ha ofert resistència a tota ultrança, ha calgut lluitar, no ens han regalat res, han lluitat i força. El primer en gunyar, el Carles Molina, el quart tauler, apa, un altre cop, aquest home fa via pels camins calculables de l’elo. Després, si la memòria no em falla, ha guanyat el Jordi Amat, el primer tauler de l’equip C. Totes dues han tingut els nostres colors des del principi. La partida de la Lourdes ha acabat en mat al seu favor. El seu adversari prou que ha cercat amenaces de mat, amb la dama i un cavall pressionava l’enroc de la Lourdes, un cavall assetjava la torre ¿gunyarà la qualitat? però la Lourdes ha aconseguit netejar de peces el voltant del rei adversari i el rei ha començat a ballar la dança més dolorosa que es fa i es desfà, la de la xarxa de mat, fins que la Lourdes ha capturat el peó que feia de darrer refugi del rei amb la dama protegida per un llunyà alfil, mat, dama arran de rei contra les cordes de la vuitena fila sempre és mat. Només restava la partida del Juli. El seu adversari ha plantat cara i no ha comès cap error important fins al moviment vint-i-cinc: ha regalat la dama amb absoluta parsimònia, com si tingués un as amagat a la màniga que el Juli no veia, però ni as ni peça, era una simple badada, el Juli ha capturat la dama i final, el seu adversari ha abandonat. Zero a quatre. I ben d’hora cap a casa.

Els dos fets més rellevants s’han produït fora del tauler. El primer: l’ambient animat que regnava al local del Jake, fotos amb flaix durant les partides, també sense flaix, i fins i tot immediatament emeses a ves a saber a quin racó del món, és a dir, part dels assistents com a públic semblaven periodistes esportius davant un espectacle de primer ordre. Tot plegat ens animava. Converses de fons, a les sales adjacents la bona gent xerrava amb alegria. Res no aturava l’animació, ni tan sols les sorolloses conseqüències dels refredats i grips pròpies de la passa que ens afecta aquests dies. Un ambient relaxat i casolà que no ha destorbat gens la nostra concentració.

El segon fet destacat l’han protagonitzat el Jordi Amat i el Juli Bernat. Els nostres primeres espases han discutit amicalment i animadament –era un altre cop el signe diferenciador de la jornada- sobre si tot just abans de gunyar la dama de l’adversari, el Juli tenia millor posició o la tenia el jove jugador del Jake E. Camí del metro, pel carrer de Rafael de Campalans –noucentista d’esquerres, pare de tantes iniciatives lloables-, per cert que el nom del nostre mai no prou recordat prohom de ben segur que estimulava el debat, la cosa ha arribat al seu zenit i han considerat que calia entrar la partida al mòdul d’anàlisi per verificar qui tenia avantatge en funció de l’avaluació del gran mestre cibernètic. I la cosa ha quedat com tot seguit exposem.

(319) BERNAT MOR,Juli – SORDO PARDO,Arturo [D35]

Lliga, 3a, grup II (4.2), 10.02.2019

 1.d4 d5 2.c4 c6 3.Cc3 Cf6 4.Ag5? Cbd7 5.e3? h6 6.Ah4 e6 7.cxd5 exd5 8.Cf3 Ae7 9.Ad3 Ce4 10.Axe7 Dxe7 11.0–0 Cdf6 12.Ae2? Ag4 13.Ce5 Axe2 14.Cxe2?! [14.Dxe2] 14…0–0 15.Cf4 c5? 16.Cf3? [16.Tc1 Tac8 (16…cxd4 17.Dxd4 Tfe8 18.Cfd3) ] 16…Dd6?! 17.dxc5 Cxc5 18.Dd4 Ce6 19.Cxe6 Dxe6 20.h3 Tfe8 21.Tfd1?! [21.Tac1] 21…Tac8?? 22.Dxa7 Tc7 23.Cd4 De5 24.Da3 [24.Da5 és millor.; 24.Db6 és un pèl millor que l’anterior.; 24.Tac1 és la millor de totes tres.] 24…Ce4 25.Cf3 amb profunditat 19 indica avantatge blanc: 1.19. 25…Te6 és una badada que costa la partida a les negres. 26.Cxe5 és l’adeu de la dama negra i la pèrdua de la partida. 1–0

 Segons el nostre amable assessor de silici, les blanques, Juli Bernat, tenia un avantatge d’u coma dinou amb una profunditat d’anàlisi de dinou jugades. No cal dir que és una avaluació força fiable i que no cal donar-li més voltes: el Juli tenia una avantatge clar, però no pas definitiu. De fet es considera que un avantatge és guanyador quan l’avantatge és dos o més de dos, aleshores es considera que, si el bandol no fa una pífia ben grossa, el bandol capdavanter si juga amb una mínima precisió té la partida guanyada. Tot plegat és més complex del que sembla: els grans jugadors no es deferencien de la resta de jugadors perquè aconseguixin grans avantatges, entre d’altres coses cal tenir ben present que els grans avantatges no neixen del bon joc del bon jugador, tenen el seu origen en els errors dels jugadors inferiors. De fet els grans jugadors es diferencien en aconseguir guanyar gràcies a avantatges petits, com Carlsen, que discrimina i esprem una petit detall, un petit avantatge. O es guanya per errada significativa de l’adversari o es guanya per pressió constant sobre una petita possibilitat, un petit avantatge, que conduirà l’adversari a no tenir jugades, a patir un atzucac que l’aboca a una jugada dolenta, perdedora perquè no en queda cap més.

I el primer equip de l’Ateneu Barcelonès? També va tenir la gràcia i els favors de Santa Eulàlia al seu favor: Ateneu Barcelonès 5½ – 2½ Tres Peons C. I com anem a la classificació? El primer equip tercer i el segon, també: pensàvem que seríem segons amb els quatre punts, però l’equip segon, el Catalunya G, no va badar gens ni mica i va omplir el cabàs amb tots els punts, com nosaltres. I el Mataró D, per no perdre el costum, en va sumar quatre, amb setze de setze! Que la copatrona de Barcelona ens acompanyi la propera ronda i també Santa Anna.

Juli Bernat

Fotos de Núria Castellvell a l’equip A

Fotos de Carles Molina a l’equip C

 

“L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio”. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana

Historia -

Dilluns 18 febrer 2019 a les 17:00 – 18:30 sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana: “L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio” .

Amb la participació d’Anna Sallés i Maria Mestre, historiadores i de Josep Sauret, economista que comentaran aquests dos llibres de Josep Fontana.

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018)

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011)

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

 

Avui Freud, no pas Santa Anna: molt desig, jugada vana Ateneu Barcelonès C 3 – 1 Sant Josep D

Escacs -

He perdut la fe? ¿Reto homenatge a un dels mestres de la sospita, el doctor Freud? No patiu. No. Més aviat tot el contrari. Però avui no hem lloat amb força les petites figuretes de fusta com si fossin mares de déu trobades del país de Lil·liput. Avui ens hem deixat dur per l’avidesa, la líbido i el curt termini han creat un vel sobre la devoció i la reflexió. Vegem-ho. Primer punt: Carles Molina, ni es despentina –apa! un altre rodolí- perquè no li cal ni tocar una peça per fer un altre punt a la lliga, els del Sant Josep no tenien quart tauler, dos de dos, sembla que el ploricó té més èxit a escacs que no pas qui desitja en excés –aquest, aquest és el tema d’avui! I qui desitja en excès? La Lourdes, el nostre segon tauler. A la jugada vint-i-dos, amb torre i dama de més –un bon minyó el seu adversari- quan té el mat dels dos alfils, si fa nofa, no veu que el seu adversari ha retirat el cavall que li permetia fer mat en l’última fila, però ella duta pel desig excessiu, ha tirat pel dret, com si el cavall encara li permetés el mat, aleshores, l’alfil del jove Folgueiras ha engegat a can Pistraus la dama de la Lourdes víctima d’una excessiva passió de guanyar! Molts psicòlegs han estudiat aquesta tendència de l’escaquista de seguir un pla guanyador fins i tot quan ja no és viable, fins i tot quan resulta que és la causa d’una dolorosa ferida, una ferida de la passió de guanyar. Malgrat tot la Lourdes s’ha refet, torre de més encara permet guanyar, però allò que no havia de durar ni trenta jugades, s’ha allargat fins a la quaranta-set. I quines cares les de la resta de l’equip! Valga’m déu si arriba a perdre la partida! Però l’honor de la ponent de la secció no ha acabat a la picota pública. Segon punt.

I el tercer l’ha conquerit el Xavier Soriano que s’ha estirat dels cabells durant bona part de la partida perquè ha regalat la qualitat. Però el Xavier tenia febre i això l’ha salvat. Sí! No faig broma, no arrufeu el nas! Escolteu bé: la febre va bé per jugar a escacs, empíricament comprovat, jo he guanyat les tres partides que he jugat en ma vida amb febre, de veres. La febre va bé perquè com que estàs fotut –una mica, eh! si és massa, et quedes a casa- no tens tant de desig, vaja, la febre és un antídot contra el desig excessiu –ara no penseu en el que no toca, centrem-nos. Com que tenim febre, minva el desig excessiu i com que tenim febre tenim por d’espifiar-la i ens lliurem amb resignació a la reflexió profunda, pensem més perquè pensem que no podem pensar i aleshores pensem millor i sense neguitejar-nos, la febre apaivaga, com ja hem dit, tot neguit i, aleshores, l’escalfor de la ment fa emergir l’imperi de la sola raó i guanyem la partida. Resumint: la teoria dels humors medievals dels galens aplicada al joc dels escacs. Apa! Si m’ha sortit l’explicació de la partida del Xavier com si fos el diàleg d’una obra del Molière! Quin art! I quin rave de final ha fet el Juli! Haig de dir, en descàrrec seu, que sempre li toquen els ossos i que fa de para-xocs de l’equip jugant al davant, però no patiu perquè no pateix: ja anem tercers, rectifico, continuem tercers a mig punt del segon i amb molt millor desempat i cal dir que els segons han tingut un adversari fàcil, si la setmana passada teníem el segon lloc a la lliga a l’abast, ara el toquem amb els dits sense estirar gens el braç. Va nois una empenteta. Una empenteta que podria haver aconseguit el Juli si a la jugada trenta-dos hagués pensat més i s’hagués amoïnat menys del poc temps que tenia, si arriba a avançar un peó fa xixines el bàndol adversari, de fet cal dir que eren possibles unes taules per repetició de jugades, però també cal dir que eren unes repeticions d’ordinador, d’allò més antinatural, vaja, inhumanes, de màquina i prou. Però el Juli s’ha precipitat i no ha fet la que tocava malgrat que la tenia a la punta dels dits, que l’havia vista però no la valorava tan devastadora en aquell moment. I després menys temps, ha arribat a tocar el rellotge amb només tres segons! I el noi –un noi de la cinquantena- no té els nervis per a aquestes aventures i ha fet finalment la pífia definitiva. La seva actuació ha tingut el mèrit d’entrellucar l’errada de l’adversari i el desencert de no saber-la aprofitar del tot i adeu punt. Si arriba a guanyar ja seríem segons, mig punt per davant. A la grenya equip C! A la grenya! Però sense fums, que el Mataró D ja en porta dotze de dotze. Aspirem al segon lloc mentre veiem com s’allunya com una galàxia llunyana els del Maresme: gairebé a la velocitat de la llum.

I l’equip A? Molt bé, gràcies. Sant Boi C 3½ – 4½ Ateneu Barcelonès. Quarts en solitari amb dos punts de matx amb tres equips davant amb tres, però, però cap té millor desempat que l’equip A, cosa que permet, si el vent és favorable i en guanyem un, dos o tots tres, fer un salt endavant, és a dir, quarts amb els tres del davant ben arran. Tenim els dos equips lluitant per ser ben al davant, aspirant a constar al quadre d’honor! Quant de temps fa que això l’Ateneu no ho veia? Controlem el desig, una mica de febre, apaivaguem les passions, pensament net, poc neguit i, aleshores, victòries mil. Freud, allunya’ns la passió! Santa Anna, atorga’ns la llum serena! Ateneu, porta les naus com si fóssim tot d’Odisseus cap a Ítaca!

Juli Bernat

                                                                                                                                         fotos: Núria Castellvell

 

 

L’art com a joc de sensacions

Art Ateneu -

Divendres 8 de febrer de 2019,  19 h
Sala Verdaguer. Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, 6

Conferència: L’art com a joc de sensacions A càrrec de Carles Bayod, doctor en Belles Arts, pintor, pedagog i investigador Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Carles Bayod

  • Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (1986)
  • Professor a Belles Arts i a ensenyament mitjà i especial. (1966 – 1970)
  • Cursos de sensologia i creativitat a universitats espanyoles , franceses i suïsses.
  • Més de seixanta exposicions individuals de pintura per Espanya, Itàlia, Suïssa, França, Bèlgica, Àustria i Holanda.
  • Ha participat amb múltiples exposicions col·lectives i salons d’art nacionals i internacionals.

  • Ha estat repetidament guardonat amb premis com el de La Biennal de Màlaga, el Gran Premi del Saló internacional de Marsella, el Premi Signe a Tarragona, la Medalla d’Or Ciutat de Mollerussa, el Premi de la Fundació Güell a Barcelona, la Biennal de Tarragona…
  • Diferents premis de poesia i narrativa.
  • La seva obra figura, entra d’altres, al Museu MACBA de Barcelona, al Musée des Beaux Arts de Lausanne, al Museu de Belles Arts de Tarragona, al Musée des Beaux Arts de Neuchâtel, al Museo de la Diputación de Málaga, el Museo de la Diputación de Jaén, etc.
  • Pedagog, investigador en el mon de les sensacions i de la creació artística: Per què serveix l’Art en l’evolució humana? On és l’art en una obra? o dit d’una altra forma; que és el que fa que una obra sigui d’Art i una altre no? Son preguntes a las que ha trobat resposta al llarg de la seva investigació..
  • Llibres publicats en paper: El Arte de Sentir, Sensoterapia i ¡Juguemos a Sentir!.

                                

 

El nostre cervell “pensa” i “sent” però, el sentir, sempre ha estat considerat com un subproducte del pensar,.com a quelcom que no sabem massa com tractar.

Habitualment, s’ha considerat que l’altre cara del pensament son, bàsicament, els sentiments, la mística o l’art. Però, tant el pensament com el sentiment, la mística o l’art, generen sensacions que habitualment considerem residuals.

Carles Bayod ve a parlar-nos de “sensacions” i de la importància d’educar-nos a partir de donar la mateixa importància al “pensar” que al “sentir”, tant al mon adult com a l’escola. O sigui, a ensenyar a treballar amb la totalitat del cervell.

 

 

 

Formes populars i art contemponari. Del Teatre Centre de Manlleu a l’Opera de Los Angeles

Art Ateneu -

Dijous 14 de febrer de 2019, a les 19 h. Sala d’actes Oriol Bohigas. Ateneu Barcelonès

Conferència: Formes populars i art contemponari. Del Teatre Centre de Manlleu a l’Opera de Los Angeles A càrrec de Joan J. Guillén,  dibuixant, pintor, escenògraf i professor d’arts escèniques.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

 

Joan J. Guillén

 

Joan J.  Guillén, va començar amb el teatre d’aficionats. Va començar a donar-se a conèixer l’any 1970 publicant dibuixos en la premsa catalana, mentre iniciava els estudis de direcció teatral i escenografia a l’’Institut del Teatre. Allà, exercí una intensa i productiva carrera professional i alhora, també, es dedicà a la docència, com a professor d’arts escèniques entre 1973 i 2003. En l’exercici de la seva professió ha col·laborat amb diversos grups de teatre, amb la construcció de màscares per a espectacles de carrer, d’entre els quals cal esmentar la comparsa Visca Picasso el 1981. Destaca també, especialment, la col·laboració amb el grup Els Comediants durant més de vint anys i la realització d’escenografies per a espectacles tan diversos com el Llibre de les bèsties de Ramon Llull el 1995  o La Cenerentola, estrenada el 2011 al Canadà i interpretada a la Lyric Opera of Chicago el 2015. Dins de l’escenografia catalana va començar a treballar a partir dels anys seixanta en paral·lel i al costat d’autors coetanis com Fabià Puigserver i Plana (1938), Ramon B. Ivars Amic (1948) i Andreu Rabal Serrat (1943), Josep Messeguer Vendrell (1946), i acabà per convertir-se en un dels escenògrafs més rellevants.

La conferència  tractarà del compromís de l’artista contemporani amb la cultura popular i/o tradicional, a través d’un passeig por la pròpia trajectòria de Joan J. Guillén com a escenògraf, figurinista, dibuixant satíric, professor de l’Institut del Teatre, autor de molts muntatges de teatre i òpera, així com a responsable de molts dissenys per als Comediants

 

 

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 25 de febrer 2019

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 25 de febrer – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
El Barça en guerra (1936-1939)

        Amb: Josep María Solé Sabaté, historiador.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Marc Caballé

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 28 de gener de 2019

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Nascut l’any 1972 a Barcelona.

Triatleta, jugador de futbol durant 10 anys i practicant d’altres esports com handbol, bàsquet, tennis, natació, ciclisme, golf i atletisme. Consultor d’Esdeveniments Esportius, fundador i CEO de “Esports Mol Consulting SL” i de “Neda el Món”.

Marc Caballé

Diplomat en Ciències de l’Educació Física per la Universitat de Barcelona, Llicenciat en Educació Física i Esport per l’INEFC i Diploma de postgrau en Gestió d’Esdeveniments Esportius per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Coordinador del Màster de Gestió d’Esdeveniments Esportius de la Universitat Autònoma de Barcelona els anys 2002, 2003 i 2005. Professor del Màster d’Organització i Gestió d’Esdeveniments de l’Escola d’Hosteleria i Turisme de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 2003. Professor del Màster de Gestió Esportiva de la Universitat Pompeu Fabra des de 2008 i d’Organització d’Esdeveniments Esportius a Blanquerna – Universitat Ramon Llull el 2006 i 2008.

Ha participat professionalment en la confecció de diferents dossiers de candidatures d’esdeveniments esportius internacionals i dels plans generals d’organització. Així mateix, ha desenvolupat tasques executives en diferents organitzacions com a director de transports, gerent i coordinador de seus i director de centres d’operacions, entre d’altres. Copa Mundial de bàsquet FIBA ​​Espanya 2014, Campionats del Món FINA Barcelona 2013, Campionats del món d’handbol de l’IHF Espanya 2013, Barcelona World Race, Campionat Europeu d’Atletisme Barcelona 2010, Final de la Copa Davis Barcelona 2009, Campionats del Món FINA Barcelona 2003, etc.

Actualment és el director executiu dels Barcelona 2019 World Roller Games.

BARCELONA 2019 WORLD ROLLER GAMES

Als II World Roller Games que tindran lloc a la ciutat de Barcelona entre el 4 i el 14 de juliol està previst que participin uns 4.500 esportistes de 115 països en 150 competicions. Hi ha previst mobilitzar uns 1.500 voluntaris.

Aquests campionats congregaran 11 Campionats del Món d’11 disciplines de roda petita: Alpí, Artístic, Descens, Inline Freestyle, Hoquei línia, Hoquei Rodes, Roller Derby, Roller Freestyle, Scooter, Skateboard i Velocitat.

La majoria de les activitats es desenvoluparan a l’entorn de l’Anella Olímpica de Montjuïc. També hi haurà activitats a d’altres llocs de la ciutat com el Front Marítim, Diagonal / Passeig de Gràcia / Diagonal o l’Avinguda Reina Maria Cristina, així com a diferents subseus (Sant Cugat, Terrassa, Mollet del Vallès i Vilanova i la Geltrú).

L’entitat organitzadora dels World Roller Games Barcelona és la Fundació Roller Sports, constituïda per la Real Federación Española de Patinaje i la Federació Catalana de Patinatge.

Els World Rollers Games Barcelona 2019 tenen com a col·laboradors institucionals l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Consejo Superior de Deportes.

Fotografia de grup amb en Marc Caballé

Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3)

Historia -

Dilluns 25 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30, a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3), a càrrec de Josep Puigsech, historiador (UAB)
Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Una mirada Internacional

La conferència s’articula al voltant de la visió internacional que generaren els esdeveniments de 1919 a Barcelona, concretament a través de l’òptica de la primera potència europea i, també mundial, és a dir, la Gran Bretanya. El fet que Gran Bretanya ocupés aquest estatus en clau europea i mundial atorga a la seva visió un paper determinant en la imatge internacional que es transmeté dels esdeveniments barcelonins i, per extensió, catalans.

Imatge: Reproducció d’un títol de la Companyia “La Canadenca”

La conferència abordarà quina fou la visió i interpretació que en realitzà la diplomàcia britànica a Barcelona i com això marcà una línia interpretativa que continuà durant les dues dècades següents. Per altra banda, es contrastarà amb la visió de dos dels principals òrgans d’opinió pública britànica, per una banda el diari conservador The Times i, per l’altra, el diari progressista The Manchester Guardian. Aquest triple enfocament permetrà identificar els trets fonamentals de la imatge barcelonina i catalana del 1919 a nivell internacional i, amb ella, la consolidació d’una sèrie d’estereotips amb els quals se la identificà. (Text de Josep Puigsech)

Josep Puigsech Farràs
Professor d’Història Contemporània, del Departament d’Història Moderna i Contemporània (UAB)
Línies de recerca: Especialista en el moviment comunista internacional, centrat en les relacions hispano-soviètiques en l’àmbit de la Internacional Comunista, les Brigades Internacionals i la diplomàcia, així com en les relacions hispano-britàniques en l’àmbit del partit comunista i socialistes a més de la vessant diplomàtica durant la primera meitat del segle XX.

Principals llibres publicats
Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Eumo, Vic, 2017.

Josep Puigsech Farràs i Giaime Pala (eds.), Les mans del PSUC. Militància, Memorial
Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2017.
Francisco Morente, Jordi Pomés y Josep Puigsech (eds.), La rabia y la idea. Política e
identidad en la España republicana (1931-1936), Prensas de la Universidad de
Zaragoza, Zaragoza, 2016.
Josep Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil
Española, Biblioteca Nueva, Madrid, 2014.
Josep Puigsech, Entre Franco y Stalin: el difícil itinerario de los comunistas en
Cataluña, 1936–1949, Ediciones El Viejo Topo, Mataró, 2009.
Josep Puigsech, Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional
Comunista durant la Guerra Civil, Eumo editorial, Vic, 2001.

Gràcies Santa Anna, poderosa dama! Sant Adrià E 1½ – 2½ Ateneu Barcelonès C

Escacs -

Us revelaré un secret: jo, abans de jugar les rondes sempre vaig a l’església de Santa Anna de Barcelona, arran de la plaça Catalunya, antic monestir amb claustre i sala capitular i vinculat a l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, orde militar prou idoni per inspirar-se en el joc d’escacs que de ben segur ja jugaven els cavallers del Sant Sepulcre. A més, si el temps acompanya, preparo les obertures al claustre de l’antic monestir, on regna la pau necessària. Sempre em faig creus del misteri de l’existència d’un jardí tan ombrívol i assedegador de l’ànima arran de la voràgine de la ciutat moderna. Com us dic, un misteri. També revelaré que molt sovint prego davant la relíquia del Sant Sepulcre vinculada al “Jubileu dels Perdons”, que atorgades un conjunt d’indulgències espirituals de primer ordre. Us preguntareu el motiu de la meva devoció, us el diré, arran de Vilafranca del Penedès on visc, a només una hora a peu, entre pinedes i vinyes i masos encantadors, trobem la capella del Sant Sepulcre d’Olèrdola, capella rodana, sí, l’única del Penedès, misteri místic, antic priorat de l’orde que depenia del monestir de Santa Anna de Barcelona. Tot plegat espiritualitza la unió entre els meus dos mons: el Penedès i Barcelona. Haig de dir que sovint pelegrino fins a la capella rodona i medito, també hi estudio escacs, tauler quadrat, capella rodona, misteris.

Us revelaré ara una evidència: hem anat a jugar a Sant Adrià del Besòs –sota el patronatge de Sant Adrià de Nicomèdia, militar romà convertit al cristianisme i que morí màrtir, sens dubte, poderosa protecció. Hem jugat l’enfrontament en una sala d’un poliesportiu que feia molt de goig, arran del restaurat riu Besòs. Comença el matx i el nostre quart tauler amb decisió ha resolt la partida al seu favor, primera partida i primer punt a la lliga del nostre Carles Molina, avui el quart tauler, juga amb tot el cor, Santa Anna l’ha guiat, sens dubte. Però tot seguit les tornes: el Xavier Soriano, el tercer tauler, fa una bona pífia i perd la dama –tots en fem una de grossa a l’any, Santa Anna et perdona i nosaltres encara més. Empatats 1-1. Al primer tauler, el Juli amb negres, lluita i defensa els nostres colors i, quan era a punt de fer la jugada vint-i-dues, ha sonat el mòbil del seu adversari, el senyor Valentín Solana, sidral! El delegat local a adduït que era una alarma per prendre un medicament i que li ho havia comunicat prèviament, nosaltres que a qui cal avisar és al delegat i al jugador de l’altre equip i consignaro a l’acta abans de començar les partides; a més, el reglament no fa distinció de causes quan sona un mòbil. Malgrat tot la sang no ha arribat al riu, cosa que hagués estat fàcil si tenim present que jugàvem arran de la llera del Besòs. Sospito que malgrat el passat bel·licós de Sant Adrià i dels cavallers de l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, tots, però tots, s’ha congriat per evitar mals majors. Amén, sempre. Aleshores el senyor Valentín Solana molt prudentment ha ofert taules al Juli. Les ha acceptades tot seguit i sense fer escarafalls perquè quan les coses s’emboliquen cal espiritualitzar les coses. Malgrat tot, podria haver seguit, com demostra l’anàlisi del Fritz 12 tenia les taules a mà i certes possibilitats de guanyar. Vegem-ho.

SOLANA,Valentín – BERNAT MOR,Juli [D10]

Lliga catalana, tercera provincial de Barcelona, grup II (2.1), 27.01.2019

[Bernat,Juli]

1.d4 d5 2.c4 c6 3.e3 Af5 4.Cc3 dxc4?? 5.Axc4 e6 6.Cge2 Cd7 7.Cg3 Ag6 8.a3?? Cgf6 9.0–0 Ad6 10.f4 Cb6 11.Ab3 Dc7?? [11…Cbd5!] 12.Ac2?? Axc2! 13.Dxc2 0–0 14.De2 Cbd5 15.e4 Cxc3 16.bxc3 Ae7 17.e5 Cd5 18.Ad2?? g6 19.Dg4 f5!! 20.De2? amb lleuger avantatge negre. [20.exf6 Txf6 amb força igualtat, les negres han aconseguit gairebé igualar.] 20…Ah4? 21.Tf3? gairebé ?? 21…Axg3 22.Txg3 [22.Txg3 i el mòdul atorga –0,16 amb 22…c5, la que les negres anaven a fer. A més les línies de joc negres eren més evidents i fàcils de veure, naturals en l’argot dels escacs. 22…c5 23.h4 cxd4 24.cxd4 Dc2 25.Tc1 De4 26.Dxe4 fxe4 27.h5 Tfc8 (27…Rg7 iguala amb –0,05 amb profunditat 20/44.) 28.hxg6 Txc1+ 29.Axc1 Tc8 30.gxh7+ Rxh7 31.Ad2 Tc2 32.Ab4 e3 33.Rf1 Tf2+ 34.Re1 Txf4 35.Tf3 Tg4 36.g3 b6 i les negres tenen -2,60 amb profunditat 21/42. Poden guanyar amb certa facilitat.(36…Rg6 també és força bona per a les negres. El mòdul atorga -2,45 amb profunditat 20/42.) ]  ½–½

Com prou indica el mòdul amb tot de valoracions amb el signe menys, indica que hi ha avantatge negre, el Juli tenia força fàcils les taules i en determinades línies de joc, les més naturals, moltes possibilitats de victòria. Però el Juli ha fet bé, cal assegurar, mig punt amb negres al primer tauler enmig de l’enrenou de la polèmica és una bona aportació a l’equip, cal recordar-ho sempre, l’objectiu és d’equip.

Només restava viva la partida de la nostra delegada d’equip i insigne ponent de la secció d’escacs, la magnànima Lourdes Porta, el nostre segon tauler. Si perdia, perdíem l’enfrontament, si feia taules, empat, si guanyava, segon enfrontament seguit resolt amb la victòria de l’equip. La cosa no era fàcil, tenia qualitat de menys, el seu adversari, el senyor José Antonio Vela, dues torres, ella, torre i cavall, a més, tot de peons també adornaven el tauler. Aleshores, jo, amb el cor encongit he començat a pregar a Santa Anna i als cavallers difunts de l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem i hem recollit els fruits: la Lourdes, il·luminada, ha fet tot de maniobres encertadíssimes, el senyor Vela ha fet treballar de valent son rei amb l’esperança de desequilibrar la posició, però, aleshores, l’ha col·locat entre un garbuig de peons propis i aliens que li han restat força les caselles de fugida del sobirà. Lourdes no ha defallit, Santa Anna, tampoc, he vist com s’obria el tauler de la partida de la Lourdes i del senyor Vela i el rostre de Santa Anna emergia refulgent! Aleshores, quan el senyor Vela no tenia més opció que retirar el rei, ha badat i no ho ha fet, de ben segur que el motiu era que anava a perdre uns quants peons, cosa gens menyspreable davant la possibilitat que una coronació girés la truita, potser també ha esperat que una imprecisió de la Lourdes li permetés guanyar material, no era gens impossible, la torre de la Lourdes no tenia gaires caselles al seu abast, tot de peons perillaven. Com he dit, el senyor Vela ha badat i, potser per la refulgència del rostre de Santa Anna que només jo veia gràcies a la meva intensa devoció, però que de ben segur afectava la partida en tots els àmbits, sobretot l’espiritual, perdó, perdó, que perdo el fil! Com deia, el senyor Vela ha badat i no ha vist un singular i bonic mat a una. Havia de retirar el rei a temps! Calia treure’l de la companyia atapeïda de peons! I la Lourdes sí que l’ha vist. Amén, sempre. Gràcies Santa Anna. Aleshores el senyor Vela ha lloat la troballa miraculosa de la Lourdes, sens dubte té el seu vessant espiritual prou desenvolupat per haver percebut la interseció de Santa Anna. Al senyor Vela cal recomanar-li oració, pergàries a Sant Adrià de Nicomèdia i evitarà disgustos en la comèdia dels escacs. Amén. I pel Besòs només ha baixat aigua durant les partides.

El nostre primer equip avui tenia difícil guanyar, el vuitè tauler, el meu estimadíssim amic, el senyor Jordi Calvet, un cavaller de l’orde de Caissa, no ha pogut anar a jugar la partida, ha tingut una indisposició, temo que la grip, ves a saber. Esperem la seva ràpida recuperació de tot cor, és un membre imprescindible. De tota manera la resta de l’equip ha caigut derrotat per ben poc si tenim present que jugàvem amb un jugador menys: Ateneu Barcelonès 3½ – 4½ Sant Quirze. Lloem-los.

I per acabar. L’equip C va tercer! Gairebé segon si tenim present que el segon és el nostre adversari de la primera ronda, al qual vam vèncer, i que ha guanyat 4-0 contra el Castellar C, un equip que porta zero punts, vaja, deixeu-me ser un pèl inflat, els tenim a l’abast. Qui ho anava a dir abans de començar la lliga! Però, però, no ens inflem massa: el Mataró D les ha guanyades totes, té vuit punts. Prou es veu qui té moltes, però moltes possibilitats de guanyar el grup II de la tercera provincial de Barcelona: té el segon a dos punts i mig amb només dues rondes, si es confirma aquesta tendència, el Mataró D tindrà coll a vall la victòria final d’aquí no gaires rondes. Això sí, els seus elos no són cap broma a la tercera provincial:1843, 1823, 1783 i tanquen amb un 1700. I compte, tenet la protecció de Santa Juliana i de Santa Semproniana, dues joves màrtirs locals del segle III! I nosaltres només tenim Santa Anna! Dues contra una! Què hi farem!

Juli Bernat

Dues sessions d’entrenament d’escacs amb Enric Oliver

Escacs -

Aquest gener el soci Enric Oliver ens ha ofert dues sessions d’entrenament d’escacs obertes a tots els jugadors i les jugadores de la Secció. L’Enric va analitzar algunes de les partides que es van jugar durant l’últim Torneig Social de Novembre.

El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919. Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2)

Historia -

Dimarts 5 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la segona conferència del cicle Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2): El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, historiador.

Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Una dreta antidemocràtica. La Canadenca com a espoleta (1917-1923)

El final de la primera guerra mundial, la Gran Guerra, no va ser traumàtic només per a les potències derrotades; els aliats, els neutrals i, en general, tot el continent europeu va ser  un espai de fortes convulsions socials i polítiques. Obrers, dones, soldats desmobilitzats es trobaren davant un marc sociopolític que ja no s’ajustava als esforços i a la sang esmerçats en el terrible conflicte.

El que va entrar en crisi amb la Gran Guerra va ser tot el sistema polític vertebrat durant el darrer terç del segle dinou, que es basava en una estructura aparentment democràtica, construïda sobre els detenidors del poder econòmic i amb diversos nivells de participació mitjançant el sufragi, generalment només masculí, prou controlat per no posar en perill els fonaments del règim. No era únicament el cas espanyol, sinó un model present amb major o menor grau al conjunt dels països europeus occidentals.

Amb l’acabament de la Gran Guerra, els grups que en major nombre havien posat els seus cossos davant els canons, i les dones que a la rereguarda havien mantingut la producció industrial, ja no es conformaran amb el retorn a la situació de 1914. La revolució del 1917 a Rússia va servir d’exemple perquè les masses hongareses i alemanyes protagonitzessin sengles revolucions tot just acabada la guerra (primer trimestre de 1919), o que a Itàlia es produís el conegut com a Bienni Roig (1019-1921). A partir d’aquest moment, i fins el 1945, la democràcia parlamentària d’arrel burgesa entra en crisi i tant el socialisme com les diferents formes de feixismes i/o règims autoritaris quan no directament autocràtics, la qüestionen doctrinalment i insurreccionalment.

Tot i no participar directament al conflicte, Catalunya no va romandre aliena  a la problemàtica esmentada i ens pot servir d’exemple per acostar-nos a les respostes polítiques i especialment ideològiques que es va donar a aquesta crisi. Al llarg del segle XIX els industrials catalans s’havien aplegat en diverses plataformes en defensa dels seus interessos econòmics, fins i tot de vegades amb un cert recolzament per part de les associacions obreres que el que estava en joc era la pervivència del model industrial català davant les competències de països industrialment més avançats, pregonament la Gran Bretanya. Ara bé, malgrat  demanar sovint l’ajuda del poder espanyol per a mantenir “l’ordre”, el cert era que en cap moment qüestionaven ni l’origen ni l’estructura del poder establert. Certament, feien pressió per aranzels que preservessin el seu mercat, tant interior com colonial, i quan alguna circumstància el posava en risc, feien manifestos i memorials que no anaven més enllà de peticions puntuals, amb l’excepció, amb molts matisos, del concert econòmic.

Amb la Gran Guerra, els beneficis dels industrials catalanes es va multiplicar, i en tenir tot el que produïen venut, a més de la compra per part de les potències en conflicte dels productes agraris, la inflació es va disparar i les pujades de sou no van en cap cas, anivellar  els salaris als preus. Els salaris van augmentar durant la guerra un 25,6 % i els preus ho feren en un 61,8 %. L’índex del cost de la vida s’havia apujat per a una família obrera de 100 el 1913 fins a 180 el 1919, en el conjunt de l’estat, si bé el cas de Barcelona aquest increment era superior.

A partir de 1917 comença un cicle de vagues generals, i es va estenent entre la població treballadora  l’exemple de la revolució soviètica. Per acabar de donar força al moviment obrer, el Congrés de Sants del 1918 dota a la CNT, la gran sindical catalana, de nous i més efectius mitjans de lluita amb la constitució de les federacions de sindicats únics d’indústria, ja no d’ofici com abans. La Canadenca serà al camp de proves d’aquest nou model sindical i, com no podia ser altrament, el triomf incontestable dels confederals obliga la patronal catalana a replantejar-se la seva doctrina.

Ara ja no es tractava de defensar punts concrets; calia establir una doctrina total que garantís  el manteniment de l’statu quo, ja que el sistema parlamentari de la Restauració havia fet fallida, havia estat incapaç d’enfrontar el desafiament sindical.

La resposta que articularan es bastirà sobre tres potes:

  • Manteniment de l’ordre amb actuacions d’autodefensa activa
  • Necessitat de encotillar la societat en corporacions i descansar sobre aquest model el poder deliberatiu.
  • Definició del parlament com a espai  de treball no polític, eliminant les ideologies per donar pas a les tecnologies.

Serà des d’aquest punt de partida que intentarem explicar, i explicar-nos les propostes polítiques de la burgesia catalana en el marc d’aquest conflictiu període.  

(Text de Manuel Pérez Nespereira)

Manuel Pérez Nespereira,  Doctor en Història Contemporània. Títol de la Tesi: La Recepció del pensament i la cultura europees en la Catalunya de la Restauració. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Camps de recerca: Història de la Ciència; Pensament sociològic; Catalanisme i corporativisme.

Principals llibres publicats:
– Martí Barrera. Sindicalista, impressor, polític, Barcelona, Fundació Irla, 2014  
1912-2012 Escola d’Administració Pública de Catalunya Cent anys, EAPC, Barcelona, 2012.
La fallida del parlamentarisme, Editorial Afers, Catarroja, 2010

La ciutadella. Símbol d’opressió nacional , Editorial Base, Barcelona, 2009

La secessió catalana. Els corrents europeus de la fi de segle, Editorial Afers, Catarroja, 2007
Prat de la Riba: nacionalisme i formació d’un estat català, Editorial Base, Barcelona, 2007
La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003

Articles:
– “Positivisme, higienisme i salut mental al segle XIX. El conflicte Sant Boi-Ciempozuelo”, dins Afers, número 38, 2001
– “Nació i identitat nacional a la Revista Jurídica de Catalunya. Materials per al debat”, dins Cercles d’història cultural, número 5
– “La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani”, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002.
Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004

Altres informacions sobre la Vaga de la Canadenca:

Se funda la Canadiense  La Vanguardia, documentació: 12/09/1911 01:01; Actualizado a
12/09/2011 12:58

Barcelona sin luz   La Vanguardia 23-03-1919

La huelga general de Barcelona     La Vanguardia 15-04-1919

L’impacte de la Gran Guerra a Catalunya   Ara.cat 10-11-2018

La gran aventura de La Canadenca  CCMA.cat. Tv3 Sense ficció 04-12-2012, Documental sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus.

Pàgines