destacats

Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Eren feres?

Historia -

Dijous 29 febrer 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres?

Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Accés Obert.

Diaris personals de combatents a la guerra civil

Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil, mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil.  Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets.

Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte.

A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? Una sessió a l’Ateneu Barcelonès que ens farà sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la guerra civil de 1936-1939.

Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquesta sessió s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil com una font historiogràfica de primer ordre.

Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos més destaquen en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres.

Imatge: “Recull de diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

xr:d:DAFlJbQVM8s:1428,j:638802972361537329,t:24020511

Joventut durant el franquisme: resistència, cultura i gènere. Tertúlia Cafè Continental

Historia -


Dimecres 22 febrer 2024 a les 19h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història.

Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”.

Inscripció prèvia obligatòria a: cafecontinental@ateneubcn.cat

Presenten: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental


Vestir sostenible: quan la necessitat es posa de moda

Ecologia -

Ben aviat, només encetar el 2025, ens haurem d’acostumar a seleccionar un nou residu a més dels habituals contenidors de plàstic, cartó i vidre. La normativa de la UE estableix que a partir del gener serà obligatòria la recollida selectiva de tèxtils. Com a ciutadans, haurem de començar a pensar també que haurem de col·laborar en aquest procés, però al mateix temps, com a consumidors, veurem amb uns altres ulls el fet de comprar peces de roba de baix preu i qualitat ínfima i tendirem a valorar cada cop més factors com l’ecodisseny en les nostres decisions de compra.

Pel que fa a la indústria, el món del tèxtil i per extensió, el de la moda, està immers en una cursa a contrarellotge per adequar el seu model de producció i tota la seva cadena de valor a les disposicions europees que en el 2025 obligarà als fabricants que es facin responsables de tot el cicle de vida dels seus productes. Els grans fabricants, per tant, hauran de fer-se càrrec del destí final dels seus productes, de manera que obligatòriament hauran d’assumir els costos de la gestió dels residus tèxtils.

En aquest context, s’estan produint importants innovacions tecnològiques que permetran a la indústria del sector respondre a aquests reptes. Aquest canvi de model tindrà també un fort impacte en els hàbits de consum en el vestir, amb una major consciència mediambiental per part dels consumidors i tendències de moda en sintonia amb la sostenibilitat.

Per entendre en profunditat l’abast d’aquesta transformació, ens acompanyaran destacats experts que ens donaran una visió de cadascun dels elements de la cadena de valor:

Enric Carrera, Investigador de l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial de Terrassa de la Universitat Politècnica de Catalunya (INTEXTER)

Ariadna Cererols, directora de Triturats La Canya, S.A.

Sylvia Calvo, fundadora de Sylvia Calvo BCN, Circular Fashion

Vestir de forma sostenible promet ser molt més que una moda, us convidem a comprovar-ho assistint a l’acte que tindrà lloc el pròxim dimarts 20 de febrer, a les 18.30h, a la sala Verdaguer.

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

Historia -

Divendres 16 de febrer a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.

Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert.

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular.  Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.

L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.

Joaquim Maurin (1896-1973)

Les forces motrius de la revolució

La reedició d’escrits de Maurin inèdits en català com Les forces motrius de la revolució, editat per Tigre de Paper, 2023, amb pròleg d’Albert Portillo i epíleg  de Jaime Pastor Verdú, són una prova del seu llegat estratègic revolucionari.

Aquesta antologia es compon de dues parts de l’obra de Joaquim Maurín inèdites en català. Per un cantó, suposa la traducció al català d’un llibre de Maurín, La revolució espanyola, mentre que per l’altre implica principalment la publicació dels articles que ell mateix va escriure originalment en català a la premsa del Bloc Obrer i Camperol.

Seminari de lectura del llibre de Peter Brown: “El mundo de la Antigüedad tardía”

Historia -

Dimarts 13 de febrer, a les 17h, a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el seminari de lectura sobre el llibre de Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg.

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Modera la sessió: Dolors Folch de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge principal: Judici de Pilat a Crist. En un tribunal romà tardà les icones estaven situades al costat del governador i la seva estrada. La gentada els aclamava alhora que expressa en veu alta les seves peticions. Font: Codex Rossanensis. S. VI

Temes proposats per debatre al seminari

1. Per què es van produir les invasions dels bàrbars?

2. Per què i com s’imposa el cristianisme a l’Imperi romà?

3. Com i on va sobreviure la cultura clàssica?

4. Quina és la influència del món persa sobre aquest període, del segle III al VIII?

5. Altres temes proposats pels tertulians

Espais geogràfics de què tracta el llibre de Peter Brown

EMPERADORS CITATS EN EL LLIBRE, EN NEGRETA

El propi Peter Brown explica el propòsit de la seva  feina:

Aquest llibre és l’estudi d’un canvi social i cultural. Tinc l’esperança que quan el lector l’hagi llegit tingui algunes idees de com, i fins i tot per què, el món de l’Antiguitat tardana (aproximadament entre el 200 i el 700 dC) va arribar a ser tan diferent del «clàssic», i com , al mateix temps, els canvis rapidíssims d’aquest període van decidir la diversa evolució d’Europa, occidental i oriental, i del Pròxim Orient”.

 I afegeix: “En dirigir la nostra mirada al món de l’Antiguitat tardana, ens sentim empresonats entre la trista contemplació de vetustes ruïnes i la calorosa aclamació d’un nou naixement. Però el que ens manca sovint és percebre com era la vida en aquella realitat. Igual que molts dels qui van experimentar aquests canvis, ens n’anirem assabentant i ens farem extremadament conservadors o histèricament radicals”.

L’Imperi Romà a la fi del segle IV

L’Imperi Romà a la fi del segle IV. Enciclopèdia Catalana. Fototeca.cat Ressenya Bibliogràfica

Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía aquí

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones

Historia -

Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Petit Ateneu (2a. planta), tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades són: Maria Àngels Viladot, psicòloga,  escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Disset esclats és un mosaic de relats inspirats per vivències de disset dones grans.  Són dissets records de quan elles eren joves,  que Maria Àngels Viladot ha literaturitzat. Cada relat ha passat, doncs, pel llast de la seva imaginació però sempre el punt de partida de cada història és certa. Per això diu que aquestes dones, aquestes amigues, han estat les inspiradores dels relats.  A partir de les seves anècdotes i vivències, del seus sentiments i emocions, reflecteix una vida quotidiana que ha passat a formar part de la Historia.

Un dels objectius per escriure Disset esclats ha estat donar visibilitat a les dones grans. L’edatisme (normes i estereotips negatius imposats pels poders dominants) les fa invisibles i, és clar, allò que no és visible no existeix. Patim una doble estigmatització: ser dones i dones grans.

La generació de dones de Disset Esclats

A continuació reproduïm un text confessió de l’autora

Però no només he escrit Disset esclats per donar visibilitat a les dones grans  en allò que són, dones que viuen una etapa de la vida,  sinó perquè  quan érem joves vam viure (per suposat, jo m’hi incloc) una època de canvis tremendament revolucionaris. Som una generació que va néixer en una època políticament molt convulsa. Som la generació del franquisme tardà, quan Espanya començava un tímid desenvolupament econòmic. Una època en què les dones vam haver de superar molts esculls psicològics en forma de normes de comportament prescriptives i estereotips negatius. Vam lluitar molt (la lluita va ser progressiva amb les generacions que se succeïen) per sortir de les quatre parets de la llar que ens enclaustraven i limitàvem i poder participar de l’àmbit social amb el reconeixement com a persones de ple dret, per poder formar part de l’esfera del treball professional i polític en igualtat de condicions amb els nostres homòlegs masculins. En resum, en escriure Disset Esclats he pretès mostrar de quin context històric i vivencial venim les dones que avui som grans i veure l’abisme que hi ha entre l’època quan nosaltres érem joves i la vida de les dones joves d’avui, les nostres filles i netes.

Preguntareu què té de rellevant que, per exemple en una autobiografia,  algú comparteixi amb nosaltres les seves visites al passat.  Què té de rellevant que, per exemple, ens expliqui  que   a mitja tarda arriba de l’escola a casa  i  sent que la ràdio Grundig de la cuina emet el serial lacrimogen de l’Elena Francis consolant les dones d’aquella trista postguerra civil?  Què té de singular que el mossèn avergonyeixi una nena en públic perquè vesteix pantalons curts, tal i com ens explica una de les inspiradores? Què tenen de relleu, aquestes anècdotes ?   Doncs en tenen molt,  de relleu,  perquè el que és tan sols un record que ens pot semblar passatger i anecdòtic  amb el temps esdevindrà un indici de com vivia la gent, de com es bellugava en un tros de món en una època passada. Són rastres que permeten copsar unes sensibilitats, uns sentiments, unes emocions, unes obligacions morals, una forma de comportar-se que ja no coincideix amb la vida present.

Viatges a París, a Menorca, records de Puig i Antich, el Movimiento, els maquis, afusellaments, un difícil aprenentatge, la mort de la mare, desavinences, Caín i Abel, algun accident, un cognom, comunistes, hackers i, finalment, la pandèmia. Tot ha estat viscut, tot ha estat relatat. És la memòria que, des de sempre, observada i escrita, ha anat configurant la cultura, és a dir, el que som i el que anem fent i, com tot plegat, evoluciona en el temps.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Maria Àngels Viladot

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres.  També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació»  amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de  Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts. 

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.

Presentació i projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”

Historia -

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la presentació i la projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. L’acte clourà amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  

Comptarà amb representants del Memorial Democràtic de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona que han donat suport a l’edició del documental.

Hi participaran Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i director del documental.

Presenta l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i activista cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i professor universitari; Dolors Folch Fornesa, historiadora i sinòloga;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu.

Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès

El documental és el primer producte del projecte Memorial Ateneu promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i la difusió de la memòria democràtica, mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones, i de la repressió i l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme; i c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

És un projecte totalment voluntari que ha tingut una petita subvenció de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic que ha permès enregistrar sis entrevistes a tres socis i tres sòcies de l’Ateneu i editar el documental resum d’aquestes entrevistes. La idea i la direcció és de Joan Solé Camardons, amb l’ajut de Miquel Nistal i Narcís Argemí i la producció i l’edició a càrrec de Iaco Rocher. També ha comptat amb Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, que ha coordinat tots els serveis interns.

Després de la COP28: acord històric o paper mullat?

Ecologia -

Un mes després de la finalització de la 28a cimera pel canvi climàtic celebrada a Dubai, el resultat deixa més interrogants que respostes en un moment en que hauria resultat determinant prendre una postura ferma per posar fre a l´ús dels combustibles fòssils amb l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5 °C respecte a l’època preindustrial, tal com es va establir en els Acords de París en 2015.

Oficialment, els acords assolits in extremis pels 130 països participants han estat aplaudits com un èxit diplomàtic del Sultà Ahmed al-Jaber, vinculat directament als interessos de les grans petrolieres, però de fet, es deixa a criteri de cada pais com afrontar el procés de descarbonització. Tot i que l’objectiu queda fixat en la reducció progressiva dels combustibles fòssils es podran seguir explotant nous jaciments sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Nombroses veus crítiques han qualificat aquest punt com l’autèntic “cavall de Troia” de la COP28 donat que, com assenyalen des de l’ONG Global Witness, “a tot el món el 80% dels projectes basats en tecnologies de captura de carboni han fracassat”.

Volem ampliar aqui la reflexió sobre l’abast real d’aquesta cimera compartint l’article publicat al Punt Avui el passat desembre per Santiago Vilanova, periodista i fundador d’aquesta Secció.

DUBAI, ELS FÒSSILS SOBREVIUEN
Les grans corporacions energètiques han utilitzat la COP28 de Dubai per fer la seva
quadratura del cercle. Es podrà seguir explotant el gas, el petroli i el carbó sempre i
quan les emissions de diòxid de carboni es puguin captar i emmagatzemar abans que
arribin a l´atmosfera; ja ho estan experimentant petrolieres com Exxon Mobil i
Occidental Petroleum. D´aquesta manera s´intentarà fer compatible el triplicar els
projectes solars i eòlics amb noves explotacions de recursos fòssils que disposin
d´aquesta tecnologia. També es proposa allargar el període de vida de les nuclears i
fomentar la nova generació de reactors (s´ha satisfet al lobby atòmic i la política
energètica francesa). Al mateix temps s´incentiva la producció de “hidrogen rosa”,
obtingut a partir de l´electròlisi de l´aigua amb energia nuclear.

De Dubai n´han sortit els organitzadors satisfets, especialment els polítics assistents,
com la ministra Teresa Ribera, però de l´abandonament total dels combustibles fòssils
res de res. En cap moment de la declaració final (“Global Stocktake”) es defineix un full
de ruta que faci creïble l´objectiu de descarbonització pel 2050. Tot queda a l´aire i a la
bona voluntat dels estats signataris.
No podíem esperar un altre resultat de la presència de més de 2.500 lobbistes (marca
rècord de totes les COP) acreditats en una cimera presidida pel Sultan Ahmed al-Jaber,
director executiu de la Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC), la quarta en més
beneficis del planeta, i que ja té acordades noves i gegantines explotacions de petroli.
Es més, l´Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), que promou les
energies del sol, ubicada estratègicament a Abu Dhabi, ha servit al Sultan Al-Jaber per
concertar al mateix temps els objectius del lobby renovable dels Emirats liderat per
l´empresa estatal Masdar que ell també controla.
El comissari europeu per l’acció climàtica Wopke Hoekstra, enviat a la COP28 per ser la
veu de la UE, és un pro nuclear, ex empleat de la Shell i ex soci de la McKinsey,
consultora que ha treballat per ecoblanquejar la imatge de BP, Rio Tinto i Chevron i,
potser, de la mateixa ADNOC. La COP28 ha esdevingut una hàbil concertació
d´interesos entre els lobbies energètics, les seves consultores i els polítics
condescendents amb l´organització. L´èxit ha estat del hàbil i maquiavèl·lic president
Al-Jaber i del seu equip d´assessors que han aconseguit un acord que contenta a tots
els sectors energètics, tant els que es resisteixen a desaparèixer com els emergents.
I ara què ens espera?. La COP29 tindrà lloc el 2024 a l´Azerbaidjan, un altre estat
corrupte i productor de petroli. El 2025 la COP30 serà a Belem, on el president Lula da
Silva ( que acaba de ficar Brasil com observador dins l´OPEP) intentarà maquillar
l´autorització que ha donat a Petrobras per iniciar una explotació de petroli a la
desembocadura del Amazones i silenciar les veus indígenes que denuncien l´ecocidi
perpetrat pel macro embassament de Belo Monte que ha destruït l´equilibri ecològic
de la conca del Xingu. “Sense els beneficis del petroli no podem invertir en
renovables”, ha justificat Lula.

Si no es produeix una reforma estructural de les institucions financeres internacionals i
una supressió immediata dels subsidis a les fòssils els compromisos no vinculants de
les properes COP seguiran essent un brindis al sol.
Hi ha un problema afegit. Es tracte de l´acció de sobtats líders mediàtics que parlen de
les COP amb gran optimisme tecnològic i amb absoluta confiança amb els seus
organitzadors. Els que portem més de quatre dècades de periodisme ecologista,
realitzant els simposis internacionals Una Sola Terra i debats com els impulsats per la
secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès (https://bit.ly/ecologia-ateneu) no ho veiem
igual. No podem posar en el mateix sac les tecnologies toves i descentralitzades, com
les solars, amb les dures i autoritàries, com les fòssils i nuclears, que no permeten la
democràcia participativa. En les darreres dècades hem escoltat a més d´un centenar
personalitats vinculades a les ciències de la Terra i a la gestió de l´energia que s´han
manifestat preocupades per l´estultícia a la que ha caigut el debat sobre el canvi
climàtic en les xarxes i en els mitjans audiovisuals. El repte més gran de la història de la
Humanitat requereix més anàlisi crític, més llibertat d´expressió, més pluralitat i menys
intervencionisme dels contaminadors. I el que hem vist a Dubai no és, com ens han
venut, per tirar coets. Els combustibles fòssils sobreviuen.


Santiago Vilanova
Periodista, autor de “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”.

Ben aviat tindrem ocasió de coneixer de primera mà què podem esperar realment dels acords d’aquesta cimera en companyia de Valentina Raffio, periodista d’El Periódico especialitzada en ciència, mediambient i crisi climàtica que ha estat cobrint informativament totes les sessions de la COP28.

El pròxim dimecres 31 de gener us convidem a participar en aquest debat assistint a l’acte “Després de la COP28: acord històric o paper mullat?” que tindrà lloc a les 18.30 a la Sala Verdaguer.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

Historia -

Dimecres 17 gener de  2024 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023.

També intervindrà Gonzalo Pontón, historiador i editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència i que ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu. Properament estaran catalogats i disponibles.

Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu

Accés Obert.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.

En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.

La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.

La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana»,   que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.

Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.

L’Esquella de la Torratxa, 27 d’agost de 1920
Com estàs, estimada enemiga meva?
– Sí, mira… anem tirant.
Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura

Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Enric Ucelay-Da Cal

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.

Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/

Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.

Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.

Xavier Casals Meseguer (Blog de Xavier Casals)

(Barcelona, ​​1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.

Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).

Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).

Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a  L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a  El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra:  La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).

Gonzalo Pontón Gómez

(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

L’Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920 “A qui li toca, avui? “

Més informació

«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)

«El primer fascismo español nació en Barcelona» (DIARI ARA)

«El fascismo español nació en Barcelona» (LA VANGUARDIA)

«Cuba i l’origen català del feixisme espanyol» (EL TEMPS)

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia

Historia -

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.

TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb ELVIRA ALTÉS, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg. També hi participarà SUSANNA TAVERA, historiadora.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Presenta: Joan Solé Camardons

Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.

Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

Elvira Altès, biògrafa de l’autora

Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.

Més Informació

100 anys de Victòria Pujolar Amat. La Fundació Felícia Fuster homenatja Victòria Pujolar Amat amb una exposició. Núvol 19-02-2022 aquí

Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat

Balanç de la Secció d’Història i la Tertúlia Amics de la Història 2023. Programació primer trimestre 2024

Historia -

Aquest breu informe és un resum de les activitats dutes a terme per la Secció d’Història, durant el 2023, amb Narcís Argemí com a ponent de la Secció i Joan Solé Camardons com a responsable de la Tertúlia Amics de la Història. També, hi trobareu un avançament de la programació del primer trimestres de 2024.

En el període 2024-2026 s’ha ampliat i reforçat l’equip de treball amb nous socis i sòcies: Narcís Argemí, Miquel Nistal, Josep Sauret, Dolors Folch Fornesa, Josep Sanmartí, Óscar Costa Ruibal, Luca Moret, Jordi Casassas, Susanna Tavera, Josep Llop, Salvador Duran, Giovanni Conrad Cattini, Joan Felisart, Jaume Magre, Ramon Ravell i Joan Solé Camardons com a ponent de la Secció.

Secció d’Història 2023

S’han dut a terme 12 sessions a càrrec de la Secció d’Història (quatre compartides amb altres seccions: Ecologia, Música, Estudis Jurídics, Polítics i Socials, i Cinema). Hi ha 10 sessions enregistrades que es poden veure al Canal Ateneu Història  You Tube  aquí. En total hi hagut 8.895 visualitzacions, amb una mitjana de 809 visualitzacions per sessió.

Falta completar aquestes dades amb les dades d’assistència que recullen els serveis de l’Ateneu. Les afegirem quan estiguin disponibles. En general però, l’assistència ha estat alta o mitjanament alta respecte a l’aforament de la sala.

Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat
Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia. Divendres 17 març 2023, Ateneu Barcelonès

Els 28 ponents participants són: Alfons Duran i Pich, Jordi Roca Vernet, Laso Rovira, F. Javier Laso Guzmán, Eudald Carbonell, Santiago Vilanova, Abel Riu, Carme Colomina, Marta Chavarria, Martín Rodrigo y Alharilla, Gustau Nerín, Maria Coll, Carles Santacana, J. M. Solé Sabaté, Xavier Garcia Luque, Marta Ramon Gorina, Alejandro Quiroga, Jordi Domingo, Josep Sanmartí, Alejandro Kemp, Jordi Casassas, Teresa Abelló, Giovanni C. Cattini, Esteve Mach, Oriol Calvo, Isona Passola, Salvador Llopart i Narcís Argemí.

Altres informacions i altres entitats

A més a més, la Junta de l’AB ha organitzat una sessió sobre Domènech i Montaner amb la Fundació Domènech i Montaner. També, Memorial Democràtic i la Fundació Irla han organitzat una sessió cadascuna de temàtica històrica. En tots els casos se n’ha fet difusió al Blog d’Història.

Participants d’altres entitats: Fundació Domènech i Muntaner (Lluís Domènech Girbau, Mireia Freixa); Memorial Democràtic (Gemma Ubasart, Jordi Font, Florencia Peyrou); Fundació Irla (Josep Huguet,  Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes, Manuel Pérez Nespereira).

Curs Aula Ateneu Història

Per primer cop, la Secció d’Història ha promogut el Curs Aula Ateneu Història: “Una història de Catalunya al ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2022. La coordinació tècnica ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons. La temàtica del curs ha estat una descripció textual i una anàlisi detallada de com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Més informació del Curs aquí.

En el curs de 10 sessions, de dues hores cadascuna, de 11 a 13h, s’hi han inscrit 73 persones. S’ha lliurat un diploma d’assistència. El curs ha estat molt ben valorat per tot l’alumnat. S’ha preparat una bibliografia recomanada pel professorat en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu: aquí. També s’ha editat un apunt per cada sessió al blog d’Història amb els resums de les sessions 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 8. Properament es disposarà de la resta de resums de cada sessió al Blog d’Història.

El professorat del Curs Aula Ateneu ha estat: Joaquim Albareda, Daniel Venteo, Xavier Torres, David Martínez Fiol, Josep Pich i Mitjana, Mita Casacuberta, Joan Esculies, Cristian Ferrer González i Joaquim Nadal.

Memorial Ateneu 2023

Memorial Ateneu  2023 és un projecte promogut per l’Ateneu Barcelonès, dirigit i realitzat per l’equip de la Secció d’Història que ha comptat amb dues subvencions a càrrec de la Diputació de Barcelona i de Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu principal és la recuperació i difusió de la memòria democràtica mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones i de l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut. Més informació al Blog d’Història aquí.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme i, c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

El projecte es materialitza en la realització i edició d’un documental resum de les sis entrevistes als ateneistes que es donarà a conèixer el dia 30 de gener en una sessió memorialista oberta a tota la ciutadania. També s’ha previst fer-ne difusió a la Tertúlia Cafè Continental i en altres fòrums.

Persones entrevistades: Pere Baltà Llopart, Dolors Folch Fornesa, Joan Clavera Monjonell, Maria Teresa Lecha Berges,  Josep Maria Carreras Puigdengolas, Araceli Bruch Pla.

Equip tècnic permanent: Miquel Nistal, Iaco Rocher i Joan Solé Camardons. Ha comptat amb el suport tècnic de tots els serveis de l’Ateneu i l’assessorament i la supervisió de Lluïsa Julià com a vicepresidenta primera.

Tertúlia Amics de la Història

S’han organitzat 9 tertúlies amb 296 assistents inscrits, amb una mitjana de 33 persones per tertúlia. Una de les tertúlies es dugué a terme al bell mig de la Rambla: Kennedyana, amb una assistència notable d’interessats i de tafaners.

Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors i Joan Solé Camardons. Tertúlia Amics de la Història, 3 d’abril de 2023 La Rambla, Barcelona.

Els 12 tertulians convidats són: Víctor Hurtado, Àlvar Llobet, Josep Vall, Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera, Joaquim Noguero, Ernest Folch, Lluís Duran, Antoni Gelonch, Amadeu Gallart, Andy Durgan i Vicenç Lozano.

Blog d’Història 2015-2023

La Secció d’Història té un Blog d’Història < https://historia.ateneubcn.cat/ >  que funciona des de 2015. Fins el dia 31 de desembre de 2023, s’han editat 231 apunts (posts) que inclouen totes les conferències, actes, tertúlies, cròniques, reunions anuals de la secció, bibliografies, llibres recomanats i altres activitats de la Secció d’Història.

Quant als indicadors estadístics, s’ha passat de 1.571 vistes o visualitzacions i 662 visitants l’any 2015  a  18.141 vistes  9.560 visitants el 2023, és a dir, s’ha multiplicat per 11 en 9 anys.

En conjunt, des de 2015, hi ha hagut  82.268 vistes i  45.458 visitants per als 231 apunts editats que fa una mitjana de 356 vistes per apunt i 197 visitants per apunt.

En resum, la Secció d’Història ha tingut 8.895 visualitzacions el 2023 al Canal Ateneu Història You Tube i 9.560 visitants a l’any al Blog d’Història (i més 18.000 visualitzacions). Per tant, podem concloure que hi ha al voltant de 9.000 interaccions visuals i un nombre similar de visitants lectors a l’any. Les dades mostren que els temes més vistos dels vídeos són diferents dels apunts més visitats del Blog. Per tant, ambdós mitjans, Canal Ateneu i Blog d’Història, són complementaris i tenen públics parcialment diferents.

Blog d’Història 2023

L’any 2023 s’han editat 43 apunts, repartits de la manera següent: 12 apunts de sessions de la Secció d’Història; 9 Tertúlies d’Amics de la Història; 11 del Curs Aula Ateneu; 6 de ressenyes de llibres i reculls bibliogràfics; 1 Reunió anual; 1 Memorial Ateneu; i 3 altres informacions de temàtica històrica.

Cal observar que els apunts sobre bibliografia, reculls de llibres i ressenyes tenen la mitjana més alta, 257 vistes per apunt editat. La qual cosa ens esperona a millorar encara més aquesta activitat, que és molt valorada pels seguidors i lectors del blog.  Aquesta taula conté només els apunts editats el 2023, per això el nombre de vistes és inferior al de la taula anterior que incloïa tots els apunts editats des de 2015. És a dir, que els apunts van acumulant visualitzacions.  

Avançament de la Programació 2024

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb ELVIRA ALTÉS i SUSANNA TAVERA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Dimecres 17 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme. Taula rodona amb XAVIER CASALS MESEGUER, ENRIC UCELAY-DA CAL i GONZALO PONTÓN. Llibre de referència: El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español.

Dimarts 30 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. Presentació del documental Memorial Ateneu. Projecció del documental “Sota el jou del franquisme”. Taula rodona amb els sis ateneistes entrevistats. 

Dilluns 5 de febrer, 17 h, sala Pompeu Fabra. Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Mª ÀNGELS VILADOT, CARME TRIADÓ i MERCÈ BIRBA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Dimarts 13 de febrer, a les 17h, sala Petit Ateneu. Seminari de Lectura d’Història. PETER BROWN: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg. Ressenya a Metahistoria aquí. És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Divendres 16 de febrer, a les 18.30 h, sala Verdaguer. Joaquim Maurín, un revolucionari del segle XX. Taula rodona amb PELAI PAGÈS i altres participants (per decidir)…

Dijous 22 de febrer, 18.30 h, sala Pompeu Fabra. Projecció i debat sobre el documental Memorial Ateneu Barcelonès a la TERTÚLIA JOVE “CAFÈ CONTINENTAL” i AMICS DE LA HISTÒRIA.

Dijous, 29 de febrer, 18.30 h, sala Verdaguer. Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb ORIOL RIART. Llibre de referència: Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola d’Oriol Riart.

Dilluns, 4 de marc, 17.00 h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història (Per decidir la temàtica)

Dimarts, 12 de març, 18.30 h, sala Verdaguer. La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb XOSÉ M. NÚÑEZ SEIXAS i ARNAU GONZÀLEZ VILALTA. Llibre de referència Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021

Recull de llibres de temàtica històrica editats el 2023

Historia -

L’any 2023 ha estat un any amb una extensa edició d’obres de temàtica històrica. La Secció d’Història ha seleccionat un total de 26 obres (25 editades el 2023 i una el 2022), disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu. S’ha fet una selecció de llibres inèdits editats aquest mateix any, de temàtica històrica, i també alguns que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès. No s’han inclòs els referenciats en un altre recull de llibres d’Amics de la Història com el cinquè recull (2022 2n semestre), el quart recull (2021-2022), el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o  primer recull (2021) o aquest inicial de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

Les temàtiques tractades són: Edat Moderna (2), Història contemporània de Catalunya i d’Espanya (8), Biografies republicanes i altres testimonis (8), Història i geografia de Barcelona (4) i Història del món (4).

Per al 2024 hem previst tractar algunes d’aquestes obres a la secció d’Història i també a la tertúlia d’Amics de la Història:

  • 15 gener 2024 a les 17 h. Tertúlia: Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica”, sala Pompeu Fabra. Tertuliana convidada: Elvira Altès, autora de “Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat“. Presenta: Susanna Tavera.
  • 17 gener 2024 a les 18:30 h. Taula rodona: El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, Intervindran: Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors de “El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español”; i Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente”
  • 29 febrer 2024 a les 18:30 h. Conferència: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb Oriol Riart, historiador i autor de: “Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola
Edat Moderna AGUSTÍ ALCOBERRO: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682-Viena, 1757) : la memòria de la Guerra de Successió, Rafael Dalmau editor, març 2023, 278 pàg.

Sinopsi: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 ? Viena, 1757) va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de la Guerra de Successió. Les Narraciones históricas, però, han restat inèdites durant més de dos segles als arxius d’estat de Viena. La seva publicació recent ha contribuït a millorar el nostre coneixement sobre aquella contesa bèl·lica.

Però qui era Francesc de Castellví? Fill d’una família de la petita noblesa de Montblanc, vinculada a les institucions de govern local i al monestir de Santa Maria Vallbona, Castellví no va poder completar els estudis de Dret a Lleida a causa del tancament de la Universitat per l’ocupació borbònica. A partir de 1707 va comandar cossos de fusellers destinats a la defensa de fronteres. Va tenir un paper actiu en la Junta General de Braços de 1713, on va advocar per la defensa a ultrança de Catalunya i va ser capità de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, durant el setge. Retornat a la Conca de Barberà després de l’11 de setembre, va patir la repressió borbònica. El 1726 es va exiliar a Viena, amb l’objectiu de redactar la seva crònica. Allí va poder entrevistar-se o establir correspondència amb molts dels protagonistes de la contesa i va accedir a un gran nombre d’arxius que també havien estat estranyats. Francesc de Castellví va morir a Viena sense haver pogut publicar la seva voluminosa obra.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: Vençuda però no submisa : la Catalunya del segle XVIII, Edicions 62, setembre de 2023, 455 pàg.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.

Història contemporània de Catalunya i del País Valencià CASALS MESEGUER, XAVIER i UCELAY-DA CAL, ENRIC: El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo espanyol, Ed. Pasado y Presente, 2023, 568 pàg.

Sinopsi: Aquest llibre vol plantejar tres qüestions importants que obvien les històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país n’ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes. La segona és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats. La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la “Capitania cubana” […] Finalment, els autors han volgut assenyalar també que el feixisme de “primera generació” va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà es van establir les seus dels grups i components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la “banda negra”, espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí ve l’expressió que dona títol a aquesta obra: El Fascio de la Rambla.

PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa; Col·lecció: Mar de Fons; 2023, 137 pàg.

Sinopsi(del pròleg de Xavier Domènech Sampere): A L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans quatre joves autors i investigadors ordeixen de nou els fils, massa voltes escapçats, que uneixen de forma indestriable la història del republicanisme, els moviments nacionals i les esquerres de les diverses configuracions històriques dels Països Catalans. En el viatge que ens proposen ens aboquen així a les matrius originàries d’un riu de foc comú sense el qual la història d’aquests països és incomprensible, com tampoc ho és cada un d’aquests moviments polítics i socials.

Aquest llibre és un viatge. Un viatge que ens porta, dansant per la línia temporal, des de les Germanies fins a aquest nou segle xxi. Això té lloc en un enclavament territorial concret, que no és altre que el de les terres germanes de parla catalana. Es fa amb una finesa que ens parla tant de les convergències com de les particularitats de cada una d’aquestes configuracions històriques —el republicanisme, la reivindicació nacional i les esquerres— per separat.

El fil republicà del qual es parteix en aquest treball és alhora un fil roig. Republicanisme, democràcia, sindicalisme i socialisme formaven un mateix espai del qual emergiren els primers intents contemporanis d’articulació sobirana i federalista o confederal, tant de Catalunya com del País Valencià i de Mallorca.

RIBERA, BORJA: Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), Ed. Tirant lo Blanch, 2023, 580 pàg.

Sinopsi: Al llarg de la transició, hi va haver al País Valencià centenars d’episodis violents políticament motivats, molts d’extraordinària gravetat. Hi va haver almenys 68 atemptats amb bomba. Figures polítiques i intel·lectuals van ser objecte de repetides agressions i atemptats. La majoria d’aquelles accions van anar a càrrec de grups d’extrema dreta i anticatalanistes, els quals sovint es mimetitzaven, i romanen impunes fins avui. La campanya terrorista i de desestabilització empresa per aquests grups va tenir un fort impacte polític, jugant un paper clau a la sortida del PSPV-PSOE del Consell preautonòmic a finals de 1979. També el contingut final de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià de 1982, molt alineat amb les demandes de la dreta, s’explica en part per aquella campanya.

Fruit de més de cinc anys de recerca, aquest llibre analitza el que va passar aquells anys prenent la violència política com a fil conductor, però sense perdre de vista la mobilització popular, ni, per descomptat, l’evolució política dels esdeveniments. També demostra que almenys una part d’aquella violència es va dur a terme amb el consentiment de les autoritats.

RIDAO, JOAN: Una història del català a l’escola : del Decret de Nova Planta al 25 % de castellà, Ed. Pòrtic,  febrer de 2023, 234 pàg.

Sinopsi: El treball de Joan Ridao se centra en l’àmbit de l’ensenyament ―vist com un camp estratègic pel supremacisme castellà―, en què s’han manifestat amb més virulència els atacs contra la llengua catalana, des de la Nova Planta borbònica a principis del segle XVIII fins a la recent imposició del 25% de castellà, passant pels períodes liberals i absolutistes del XIX, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República o el franquisme. El repàs exhaustiu de les decisions polítiques i les lleis dels darrers tres segles a Espanya posen en relleu allò que el ministre Wert, com abans Primo de Rivera, havien dit: “Hay que españolizar a los niños catalanes”.

VALLVERDÚ, MARTA:  Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Ed. L’Avenç, gener, 2023, 403 pàg.

Ressenya de Joan Solé Camardons:  El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!

L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts!  També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.

El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.” Vegeu la ressenya completa al Bloc Gaudir la cultura aquí

PISARELLO, GERARDO: La República inesperada: de la Gloriosa a la utopía democrática de 1873; [pròleg Ada Colau], Ed. Escritos Contextatarios, 2023, 186 pàg.

Extracte de l’autor: El repàs de les gestes del 1873 i dels seus antecedents demostra que la republicana és una cultura secular. Que no s’esgota en uns quants episodis aïllats, sinó que ha romàs en el temps, transformant-se, però amb una notable penetració espaial. Històricament, és possible registrar una geografia de republicanes i republicans, fins i tot en moments en què no hi ha República, que no es limita ni a Madrid ni a Barcelona. I que resulta clau, encara avui, per explicar la política popular a La Corunya o Cadis, a Màlaga o València, a Gijón o a Terol.

Des d’aquesta perspectiva, el republicanisme apareix com un fenomen amb projecció peninsular, que des dels seus inicis busca articular-se a través de fórmules federals i confederals, amb programes d’elevació de les classes populars i mesocràtiques, crítiques amb el centralisme oligàrquic i que la monarquia va servir d’adhesiu. Aquest republicanisme social, (con)federal, de lliure adhesió, continua sent una font viva de regeneració política, econòmica, territorial. De fet, si l’amnèsia democràtica no hagués calat tant, l’11 de febrer hauria de ser, a més a més d’una efemèride digna de celebració popular, un moment clau de reflexió sobre el nostre futur polític i social. Apel·lar a aquesta recuperació no pot ser un gest inert de nostàlgia.

XAVIER CARMANIU MAINADÉ  Si el timbaler del Bruc : històries alternatives de Catalunya, [Dibuixos de CARLOS CUBEIRO], Pòrtic, 2023  229 pàg. i  il·lustracions

Descripció de l’editorial: Què hauria passat si el timbaler del Bruc en comptes d’un timbal s’hagués tocat una altra cosa? I si Pere el Catòlic no s’hagués fet el valent a la batalla de Muret? Us imagineu què hauria passat si els carlins derroten els liberals, si Joan Prim hagués sobreviscut a l’atemptat del carrer del Turco … L’historiador i periodista Xavier Carmaniu s’enfronta als grans episodis de la història de Catalunya i es pregunta què hauria passat si… Des de Guifré el Pelós fins a l’octubre del 2017, són molts els episodis que conviden a preguntar-se si el nostre present seria diferent en el cas que una decisió, una batalla, un casament, un acord, una revolta o unes eleccions haguessin tingut un altre resultat. Com la pilota que balla sobre la xarxa a la pel·lícula Match Point.

Biografies republicanes i altres testimonis ALTÉS, ELVIRA: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.

Sinopsi: Biografia de Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. I, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia.

RIART ARNALOT, ORIOL: Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Pagès editors, 2023, 396 pàg.

Sinopsi: Érem feres mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la Guerra civil. L’autor ho fa a través dels seus diaris personals i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que els combatents van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? En definitiva, un testimoni imprescindible per sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la Guerra Civil de 1936-1939.

Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos destaquen més en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres. Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquest llibre s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre.

ESCULIES, JOAN: Joan Selves, de l’alcaldia republicana de Manresa a governar l’ordre públic de Catalunya, Ed. Fundació Irla, març de 2023, 216 pàg.

Sinopsi: Joan Selves i Carner (Castelltallat, 1898 – Barcelona, 1934) inicia de ben jove, el 1921, la seva trajectòria pública com a periodista vocacional a El Pla de Bages. Ja advocat, impulsa amb la nova generació de catalanistes republicans de Manresa la creació, el 1929, del diari El Dia des del qual articulen la candidatura guanyadora de les eleccions municipals d’abril del 1931 que porten l’adveniment de la República.

Esdevé el primer alcalde republicà de la ciutat i posteriorment, en una carrera política meteòrica a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya: diputat a les Corts Constituents, diputat al Parlament de Catalunya, conseller d’Agricultura i Economia, conseller de Governació, comissari general d’Ordre Públic, governador general de Catalunya i de nou conseller de Governació. Home de la màxima confiança del president Lluís Companys i figura preeminent d’ERC, pilota el traspàs de l’ordre públic de la Catalunya autònoma fins que mor sobtadament en plena joventut a les portes dels Fets d’Octubre de 1934.

FERRER GONZÁLEZ, CRISTIAN i PUIG VALLVERDÚ, GUILLEM: Joaquim Fort : alcalde republicà de Tarragona, Ed. Fundació Irla, abril de 2023, 167 pàg.

Sinopsi: Joaquim Fort i Gibert (Tarragona, 1906 – Santiago de Xile, 1987) destaca en la seva joventut com a esportista d’elit, esdevenint en diverses ocasions —amb el Club Nàutic de Tarragona— campió de Catalunya i d’Espanya de rem. Periodista vocacional, treballa en la premsa tarragonina i com a corresponsal de El Diluvio de Barcelona. Des del 1932 milita a Esquerra Republicana i el 1934 és elegit primer tinent d’alcalde de la ciutat de Tarragona.

Els Fets d’Octubre d’aquell any el porten a patir un breu captiveri al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port. El febrer de 1936, la victòria del Front d’Esquerres el retorna a l’Ajuntament, i quatre mesos després és elegit nou alcalde de la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil lidera la resposta política al cop d’estat a la ciutat de Tarragona i, a partir del gener de 1937, com a comissari delegat de la Generalitat a Tarragona, fa front a les dificultats materials de la rereguarda, abans d’incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República i ser ferit en combat.

La derrota el porta a l’exili, primer a França i posteriorment a Panamà, Argentina, Perú i Xile, on finalment s’estableix, formant una família i sense oblidar mai el compromís amb el catalanisme republicà̀.

VINYES I ROIG,  PAU: Celestí Boada, alcalde republicà de Gramenet de Besòs afusellat pel franquisme, Fundació Irla, 2023, 192 pàg.

Sinopsi: Celestí Boada i Salvador (Barcelona, 1902-1939), gramenetenc des de la joventut, treballa de jornaler alhora que esdevé líder rabassaire local. El compromís sindical camperol l’amplia també́ al camp polític quan, amb l’adveniment de la República, comença a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Esdevé́ president del Centre Republicà̀ Català̀ «Les Carolines» i, a partir de 1934, regidor a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i pateix, com milers de catalanistes republicans, presó́ pels Fets d’Octubre de 1934. Arran de l’esclat de la Guerra Civil és elegit alcalde de Gramenet de Besòs, maldant per evitar les morts a la rereguarda i per governar en temps de conflicte armat. Esdevingut un dels líders de la Unió́ de Rabassaires abandona l’alcaldia en incorporar-se la seva lleva a l’Exèrcit Popular de la República.

Amb la derrota republicana, no marxa a l’exili, amb la consciència tranquil·la de qui no ha fet cap malvestat. Però la lògica dels colpistes franquistes acusa de «rebel·lió́ militar» als qui s’han mantingut lleials a la democràcia republicana i, jutjat en un irrisori Consell de guerra sumaríssim, és condemnat a mort i executat.

ROCA RICART, RAFAEL (ed.): Ser invisible : testimonis literaris i documentals femenins, Editorial Afers, febrer 2023, 340 pàg.

Sinopsi: En molt poc de temps, s’ha manifestat com a ben fecunda una línia d’investigació que té com a finalitat exhumar i estudiar informació textual referent a testimonis vitals de persones que, pels més diversos motius —de gènere, religió, ètnia, identitat, orientació sexual…—, en el passat varen ser marginades i/o invisibilitzades pels àmbits de poder. Ha sigut així com, en els darrers anys, diversos estudiosos valencians han buscat i analitzat obres literàries, historiogràfiques i documents que permeteren reconstruir fragments biogràfics de nombroses dones, hòmens i xiquets que els relats oficials relegaren a una posició social subalterna. I, en aquest procés de recuperació, han considerat que calia dedicar un llibre en exclusiva a un dels grups socials que, malgrat ser tan copiós —o precisament per això—, més discriminat s’ha vist al llarg de la història: el de les dones. Aquest és, doncs, l’estímul que ha guiat el volum Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins, integrat per catorze estudis que conviden a fer un recorregut de huit segles —des del XIV fins al XXI— per tal d’examinar de quina manera dones i xiquets han patit i continuen patint el silenci i la marginació que imposen els grups de poder, sempre integrats per hòmens d’edat adulta.

FUENTES RUIZ, ANTONIO : La Huella borrada, Plaza Janés, març de 2023, 395 pàg.

Ressenya de Miquel Nistal:  L’apassionant vida novel·lada de l’últim alcalde republicà de Sevilla. Una ficció basada en fets reals, rescatada de l’oblit a partir dels records d’un dels supervivents de la història. “Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves…” Vegeu la ressenya completa aquí

PASQUAL I ESCRIVÀ, GEMMA: Torturades: Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Pròleg Carla Vidal, Ed. Comanegra, 2023, 318 pàg.

Sinopsi: La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai. Del pròleg de Carla Vall i Duran: «Quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l’estat».

Història i geografia de Barcelona FARRÀS, ANDREU: Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys, Edicions 62, 2023, 272 pàg.

Sinopsi: Aquest llibre posa el focus en una qüestió tant popular com mancada d’un volum divulgatiu: les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys.

Una història d’acció i reacció, de revolta i repressió, d’exilis i de presó que recull uns episodis fonamentals del nostre passat recent plens de violència política i que mostren una desgraciada constant històrica: des de les primeres bullangues del 1835, als bombardejos del general Espartero, la Setmana Tràgica o la Vaga de la Canadenca fins a les manifestacions contra la sentència de l’1 d’Octubre. Una crònica de la violència sociopolítica al nostre país que permet seguir les petges de les tragèdies personals que van originar les grans revoltes contemporànies.

GRAU I FERNÁNDEZ, RAMON: Les opcions de Barcelona. Vol. 1 Els historiadors i els mites de la ciutat i Vol. 2 El segle de Capmany Ed. Ajuntament de Barcelona, MUHBA juny 2023, V1 (296 p.) V2 (366 p.)

Sinopsi: La recopilació d’escrits de Ramon Grau i Fernández s’inspira explícitament en la tradició historiogràfica de Barcelona. S’hi remarca la successió d’oportunitats percebudes per la societat urbana al llarg del temps, centra l’atenció en els efectes de les opcions preses sobre la trajectòria de la ciutat i  aporta perspectiva històrica a les reflexions que exigeixen els reptes del temps present.

Extret de la ressenya de Josep M. Fradera: L’atenció de Ramon Grau als qui van contribuir a la història de la ciutat no ens ha sorprès. Ell ha estat sempre interessat tant en els relats sobre Barcelona com en la història de la ciutat en sí mateixa, fins al punt que molts dels estudis d’historiografia sobre la ciutat —matèria negligida per tants historiadors— n’és l’objecte principal.

En la seva obra Barcelona esdevé un gran laboratori historiogràfic en què s’analitzen les narratives il·lustrades, positivistes i modernes en relació amb els moviments intel·lectuals europeus. És significatiu que, entre les moltes imatges que contenen els dos primers volums, hi trobem fotografies d’Henri Berr, Lucien Febvre i Fernand Braudel. La ciutat i la seva història es converteixen en un cas pràctic des d’on Grau imparteix lliçons amb una perspectiva extraordinàriament original. El seu enfocament es podria qualificar de calidoscòpic: des de múltiples perspectives però a partir d’uns elements nuclears clarament establerts —com ara la noció de positivisme o la idea de progrés—, ens ofereix interpretacions dels discursos historiogràfics complexes, plurals i fluides, molt ben estructurades.

Cap dels treballs aplegats en aquests primers dos volums, com tampoc les introduccions que els precedeixen, són d’erudició. Són erudits, sí, però no escauria definir-los com a treballs de la mena d’erudició que el marc local de vegades imposa. Ben al contrari, apunten vers una visió de la transformació de la ciutat en els contextos més amplis on aquesta es va produir, des del món medieval i la suposada decadència posterior en les crisis medievals tardanes, fins al desplaçament de la iniciativa comtal vers els horitzons hispànics (mediterranis i atlàntics) fruit dels canvis de l’època moderna. La tradició artesana i industrial urbana hi és discutida a fons; com ho és Antoni de Capmany meditant sobre el “comercio y las artes de Barcelona” i participant decisivament en les Corts de Cadis, aplanant el camí de la transformació de la ciutat en la capital marítima i industrial de Catalunya; l’urbs que Cerdà haurà d’ordenar. Aquesta és la clau: interrogar els testimonis rellevants del passat per refer el fil de la transformació de la ciutat, els èxits i les insuficiències de “les opcions de Barcelona”.

ROCA ALBERT, JOAN (dir): Atles MUHBA d’història de Barcelona, Editor: Ajuntament de Barcelona, 2023, 503 pàg. Conté il·lustracions i fotografies

Sinopsi: L’Atles MUHBA d’història de Barcelona, coordinat pel Museu d’Història de Barcelona és una obra original, innovadora i de referència per a especialistes i també per a la ciutadania. Una publicació amena pel contingut visual, amb cartografies, mapes i fotografies de gran qualitat, i rigorosa pels continguts textuals, fets per especialistes de la història de Barcelona.

L’Atles MUHBA d’Història de Barcelona posa la ciutat davant del mirall per interrogar-ne els temps i els espais. La primera part ressegueix la trajectòria històrica de Barcelona, abordant les opcions —i les contradiccions— de les seves elits i majories. Cada capítol té un text general que permet interrogar les peces de les col·leccions del museu, traçar una aproximació cartogràfica a l’estructura urbana, descriure la visió geopolítica del moment i oferir una mirada sobre el paisatges contemporanis.

La segona part aborda temes estratègics de la Barcelona del segle xx, i la tercera mostra la nova organització en xarxa del MUHBA, nou museu de la ciutadania, amb 55 sales ubicades en espais patrimonials per tota la ciutat. Els textos són d’especialistes en la història de la ciutat com Borja de Riquer, Oriol Nel·lo, Francesc Vilanova o Mercè Tatjer, entre d’altres.

VILANOVA VILA-ABADAL, FRANCESC: Barcelona, gener de 1939. La caiguda, Ajuntament de Barcelona, Col·lecció Barcelona, Ciutat i Barris, 2023, 250 pàg.

Sinopsi: Després de Viena (març del 1938) i abans de Praga (març del 1939), Barcelona va ser la segona gran ciutat europea que va caure —va ser liberada, en el llenguatge del feixisme espanyol— en mans d’un règim feixista, com era el dels revoltats contra la Segona República Espanyola, encapçalats pel general Francisco Franco, en el marc de l’anomenada «guerra civil europea» del segle XX (1914-1945).

Aquesta és la crònica de la caiguda i l’ocupació de Barcelona, a partir de testimonis escrits, documentals i gràfics, i de com, una vegada sotmesa, es va convertir en l’escenari de la celebració d’altres victòries franquistes: la caiguda de Girona, la de Madrid, la fi de la guerra. Però és, en molt bona part, la crònica documental i gràfica dels vencedors i dels ciutadans que van sortir a rebre’ls als carrers i les places principals de la ciutat. La ciutat vençuda —la de les tropes republicanes i civils en retirada, la dels ciutadans que es van tancar a casa i no van baixar als carrers o sortir als balcons— va desaparèixer de l’escenari.

El silenci es va estendre sobre els barris, els carrers i homes, dones i infants que en van sortir derrotats. A la fi, aquell hivern del 1939, només els vencedors civils i militars van deixar testimoni gràfic del seu triomf, del seu retorn al poder municipal i de l’aclaparadora venjança que van desplegar.

GONZÁLEZ I SUGRANYES, MIQUEL: La República a Barcelona : 1873-1874, [Edició i estudi introductori de JORDI ROCA VERNET; presentació dels documents i biografies de GINÉS PUENTE], Editor : Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàg.

Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente. La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.

La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la Cultura)  

Història del món BLOM, PHILIPP: El gran teatro del mundo, traducció de Daniel Najmías, Ed. Anagrama, 2023, 144 pàg.

Sinopsi: Un perspicaç assaig sobre la crisi del present i la necessitat de buscar nous paradigmes com a societat. Cap on es dirigeix el gran teatre del món? Podem tenir la sensació que molts avenços de la humanitat –tecnològics, polítics, socials, sanitaris…– ens han conduït a una època en què les condicions de vida són millors que en qualsevol període històric anterior. Però és realment així? O el transatlàntic del món porta rumb fix cap al col·lapse? S’han esgotat els ideals de la Il·lustració? El creixement sostingut ens ha portat a un punt de no tornada? Fosques nuvolades ens llancen senyals d’alerta que no anem per bon camí: crisi climàtica, crisi econòmica, auge dels populismes, pandèmies, guerres…

A principis del tercer mil·lenni, potser ens ho hem de replantejar tot. És el que fa Philipp Blom en aquest àgil, erudit i sagaç recorregut pel passat i el present d’Europa per intentar entendre com hem arribat a la situació actual i què hem de fer per corregir un sistema de valors que ens acabarà portant al desastre si no actuem ja. L’autor recorre a Calderón i a Astèrix, evoca la Petita Edat de Gel i les seves conseqüències, la persecució de les bruixes, l’emergència de la Il·lustració… Ressons del passat per entendre el present. Perquè ha arribat el moment de cercar nous paradigmes, nous relats, nous mites, noves estructures mentals, noves identitats culturals. Ha arribat el moment de reinventar-nos com a éssers humans i com a societat.

VUILLLARD, ÉRIC:  Una Sortida honorable, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2023, 173 pàg.

Sinopsi: Si la literatura té una vocació universal, calia explicar com, en un tomb prodigiós de la història, un país tan petit com el Vietnam va poder vèncer dues de les primeres potències mundials. La guerra d’Indoxina (1946-1954) és una de les guerres modernes més llargues i terribles, amb tres milions de morts. I gairebé no se’n parla. Una sortida honorable ens submergeix de ple en l’envitricoll d’interessos que va conduir a la desfeta i ens descriu una inquietant comèdia humana. De què discutien els polítics durant la guerra? Voleu saber com un secretari d’Estat nord-americà va proposar seriosament al ministre d’afers estrangers francès donar-li dues bombes atòmiques per resoldre el conflicte, o com el Banc d’Indoxina va determinar en secret el curs de la guerra? Vegeu la ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la Cultura aquí:

LOZANO, VICENÇ:  Vaticangate: el complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave,  Raval Edicions SLU, Pòrtic, març del 2023, 364 pàg.

Ressenya de Joan Alcaraz: Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la cultura)  

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Catalunya des de la transició: Una mirada externa. Curs Aula Ateneu Història

Historia -

Desena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda (UPF). Dimecres 13 desembre 2023 sala Oriol Bohigas Ponència de Joaquim Nadal (Universitat de Girona).

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Coordinació del Curs: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

LES FONTS I LA DIFICULTAT METODOLÒGICA

Per començar cal dir que no és fàcil atansar-se als temps actuals per tal de fer una revisió de la mirada externa. El període que tractem avui, va des del 1975, amb la mort del Dictador, fins el 2020, any marcat per l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Segons com es miri és més difícil  la mirada dels temps actuals ja que tot està o molt esbiaixat o molt condicionat pel desenvolupament de les noves tecnologies. En aquest sentit, el canvi experimentat en els darrers cinquanta anys ens han portat a un món molt diferent, en el qual la globalització per nosaltres ara mateix forma part de la quotidianitat: els desplaçaments es fan en una fracció de temps molt petita comparat amb cinquanta anys enrere. En el cas de la comunicació humana, el procés és similar o més intens si cap. A dia d’avui, les noves tecnologies de la informació, han abolit la correspondència que era una font escrita bàsica fa vint anys. Ara la gent ja no escriu cartes de cap mena; això és un fet transcendent. La comunicació telefònica entre ciutats fa cinquanta anys era un procés lent i ple de demores i dificultats

Quan el ponent inicia el treball encarregat fa uns anys d’escriure aquesta part corresponent del llibre “Una història de Catalunya als ulls del món”, pensa, tenint en compte la modernitat en què ens vivim que serà fàcil trobar en algun lloc alguna base de dades que reculli el què s’ha dit a la premsa internacional sobre Catalunya  els últims cinquanta o cent anys: ni a la Conselleria d’Acció exterior, ni a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals), ni al CIDOB Centre d’Informació i Documentació Internacionals de Barcelona) tenen res que pugui pensar en quelcom sistematitzat. Per abordar la tasca hi havia moltes mancances.

Un fet lligat a tot això, és que sovint quan es parla de Catalunya fora d’aquí, el missatge que s’emet del que nosaltres emetem cap allà o del que la gent ha volgut enviar de fora estant  cap a Catalunya. Un exemple d’això serien molts viatges internacionals del president Jordi Pujol que eren clarament de consum intern; el doctor Nadal explica el cas (ell hi era en el viatge) de les commemoracions del mil·lenni carolingi a Europa. El president Pujol  construïa l’opinió externa buscant el que es deia allà (llegia habitualment diaris de la premsa europea) i s’acompanyava de periodistes i corresponsals catalans. El missatge que tornava cap a Catalunya era bàsicament per consum intern, però el president li donava el valor afegit que tot allò venia de fora.

Molt sovint, el tractament de la realitat catalana que es fa a la premsa internacional és subsidiari i lligat a la realitat espanyola, encara que això no ens pugui agradar. Això fa que la premsa internacional parli del conflicte català des de 2010 sempre des del prisma final del què passa amb la relació amb Espanya. Per tant, de cara al món, el plet català serà vist en funció de la forma que vagi prenent quan a la relació amb Espanya. En cada moment de la història dels darrers cinquanta anys, quan hi ha hagut un fet de certa transcendència, la visió dels corresponsals,  sempre és sobre què passa amb Espanya, sigui el 1975 amb la mort de Franco o el 1977, amb les eleccions generals o demandes d’autonomia, o el 1982, o 1986 amb l’entrada d’Espanya a la CEE, o amb els fenòmens de terrorisme i corrupció al llarg dels anys o  amb l’evolució política i l’alternança dels partits al poder.  Per tant, a l’estranger, de Catalunya se’n parla, però menys del que ens pensem.

PERQUÈ SOM RELLEVANTS? PERQUÈ SE’N PARLA, O SE N’HAURIA DE PARLAR?

Sovint Catalunya apareix a la premsa internacional en funció dels seus atractius turístics  (territorials o paisatgístics) que estan associats a tot el litoral espanyol. En aquest sentit, els principals ambaixadors nostres, seran els milions de turistes que hi venen cada any; aquests són els que projecten internacionalment el nostre país. Però ara, ja situats en el primer  terç del segle XXI ens hem de preguntar, apart d’això, com volem que la gent ens miri? Aquesta mirada cal que sigui diferent a la que focalitza el turisme de sol i platja.

El president Pere Aragonès li planteja al conseller Nadal, amb motiu del seu darrer viatge a Corea que ell vol viatjar pel món fent  de referent de Catalunya i que ha d’explicar que Catalunya ha tingut una industrialització molt potent, però que en aquests moments, aquestes imatges, la del turisme i la industrialització ni són suficients ni tenen prou força de futur. Calen deu projectes dominants i emblemàtics en el camp de la recerca (biomèdica, física, química, quàntica, humanística,…) per explicar al món i “desplegar la maleta” quan viatgi pel món com ara el sincrotró, l’anella hospitalària de Barcelona i els centre de recerca associats directa o indirectament i alguns projectes en construcció ara mateix com el pol del Coneixement de la Ciutadella amb quantitat de figures humanes que excel·leixin en la recerca científica. Caldria doncs un mapa interactiu  amb aquestes i altres  i altres línies de recerca internacional com el centre de recerca forestal de Solsona o el centre de recerca en el camp de l’hidrogen de Tarragona o  Girona amb el centre de l’aigua, imprescindible en la situació de sequera actual, etc. Tenim a Catalunya, gràcies a la iniciativa d’Andreu Mas Colell el sistema CERCA, un model que facilita  l’assoliment de fites científiques i tecnològiques amb aplicació de polítiques i estratègies conjuntes tot dissenyant i posant en contacte el sector públic i el privat i instal·lat internacionalment des de Catalunya.

Apart dels elements científico-tecnològics hi ha altres elements diferencials de nivell mundial com ara l’arquitectura i l’urbanisme i la gastronomia. En el primer cas cal esmentar  urbanistes de la talla de Josep Lluís Sert o Oriol Bohigas i també arquitectes que a hores d’ara tenen ressò mundial com ara el taller RCR d’Olot i molts altres. En el camp de la gastronomia, cal dir que Catalunya té els millors restaurants del món i que l’univers de les estrelles Michelin és espectacular en relació al que havia estat un referent internacional com França. En el camp de la música antiga, un músic com Jordi Savall és referent mundial. El patrimoni de la humanitat de l’UNESCO és espectacular quant a monuments reconeguts (l’obra de Gaudí o de Domènech i Montaner, l’art romànic del Pirineu, el conjunt de Tàrraco, etc.) o en el camp de la riquesa immaterial com les falles del Pirineu, la Patum, els castells, etc. Hi ha, doncs, tot un conjunt de valors sòlids i estables que ens situen de manera brillant en el món. També hi ha aspectes que ens porten inestabilitat, de tot això també en parlarem.

LA INESTABILITAT: COMENCEM PEL FINAL?

Ahir dotze de desembre de 2023, el president Pere Aragonès publicà una columna al New York Times, no pas central, però es publica aquest dia, perquè al mateix temps, al Congrés dels Diputats, l’Espanya en guerra es mirava el projecte d’amnistia com si fos un atemptat de primera categoria a la “sacrosanta unidad de España”. En l’article, el president Aragonès escriu: “Amnistia i autodeterminació, alguna mena de consulta que acordada, signifiqui la possibilitat de prendre el pols a la societat catalana i que el poble determini lliurement el seu futur”  i segueix: “Volem la consulta i sabem que la podem perdre, tot i que la volem guanyar i cita l’exemple del Quebec i d’Escòcia.

El dia 11 de desembre de 2023, Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, publica un article al Quadern de diumenge d’El País: “El començament del final o el final del començament?” on diu: “Ja hem estat aquí abans i probablement hi tornarem a ser de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya pels polítics conservadors, considera que el govern espanyol ha establert uns acords amb els enemics d’Espanya per a desfer un país que, suposadament ha estat unit dos mil anys. La fal·làcia és considerar una unitat indivisible i longeva per mil·lennis. Si la unitat s’entén com un procés evolutiu incomplet i variable en el temps, aleshores les coses són diferents” i segueix: “aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors (1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana o fins i tot a l’Estatut de 2006 – 2009)”. La mirada acadèmica de Dowling ens entén. A la dreta espanyola, el seu discurs, de vegades, li ha sortit molt bé: l’aixafament brutal de la Generalitat republicana, va deixar en orris qualsevol via de construcció del país. Tornant enrere  i enllaçant la darrera frase, Josep Lluís Sert és reconegut internacionalment a conseqüència de l’exili, tot i que el seu tiet Josep Maria Sert proper al franquisme i que reeixí com ell internacionalment també. L’exili fou el mitjà on s’expressaven molts il·lustres intel·lectuals que van haver de sortir el gener de 1939 i que obtingueren gran reconeixement internacional com Bosch i Gimpera a Mèxic o els Pi i Sunyer a Veneçuela i Mèxic o Aiguader a Xile, per citar alguns exemples: els intel·lectuals catalans a l’exili, se’n surten i se’ls rifen.

Dowling continua el seu article dient: “Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en qualsevol moment dels darrers deu anys” i analitza l’actual pacte PSOE – Junts com un “pacte de reconciliació i de passar pàgina”. No n’esmenta el pacte PSOE – ERC. Diu que “el pacte amb Junts és un moment crucial”. Acaba l’article dient que “[…] l’acord és internament important perquè permet assolir un desig de bona part de la societat catalana i, tant en sentit simbòlic com real, la veu política de Catalunya serà important per la vida política espanyola en els propers anys” i acaba “[segons el que passi a Madrid] el nombre de descontents a Catalunya pot créixer novament o continuar pel camí d’una estabilitat cooperativa […]. La voluntat del poble encara s’ha de determinar”. Tot parlant del Procés diu que ja se n’han escrit 500 llibres  dels quals poquíssims des de la perspectiva de Madrid, tot i que l’economista Eugeni Giralt ja n’ha compilat més de 960 en un sentit ampli des de l’inici del segle XX fins gairebé l’actualitat.                       .

El doctor Nadal publicà el 2018 el llibre “Catalunya, mirall trencat” on feia algunes propostes per a sortir de l’atzucac en què ens trobem amb dotze punts de propostes, algunes de les quals són: que l’Estat ha de reconèixer que s’ha equivocat, que la repressió estatal és intolerable i això ho ha de reconèixer també, que el sobiranisme ha de reconèixer que la via unilateral no té sentit i que cal avançar cap a una consulta en termes diferents de la de 2017. Hi ha una frase provocadora en aquest llibre: “Quelcom més impossible que la independència de Catalunya és una Espanya federal”. En el camp dels supòsits una possible pregunta és: perquè som on som i tenim els problemes que tenim? La resposta és que la part espanyola no ha cedit en res; en el PSOE, per posar un partit, no hi ha res de federal, tot i el nom del seu comitè, és un partit molt jacobí com ho demostra el seu paper, juntament amb el PP quan la discussió de l’Estatut del 2006: un cop ben tibada la corda i passat el ribot on volien, no s’aporta cap solució al  problema.

LA MIRADA EXTERNA DEL POSTFRANQUISME I LA TRANSICIÓ

Situem l’inici del relat pocs anys abans de la mort de Franco, concretament el 24 d’octubre de 1971, quan el ponent treballava a la Universitat de Liverpool i era davant un televisor en el moment que Pau Casals parlava a l’Assemblea General de l’ONU: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau […] la meva gran preocupació […] Jo mateix vaig néixer enmig d’una guerra […]. Tot el que fa l’ONU ho he seguit amb interès […]. Sóc català, avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament abans que Anglaterra i fou el primer país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps, el segle XI, van reunir-se en una ciutat de França, en aquells temps Catalunya per parlar de la pau al món, contra les guerres les guerres i la manca d’humanitat de les guerres. És per això que estic tan feliç i tan emocionat de ser avui aquí […] crec que he de fer-ho en aquesta ocasió [tocar el violoncel] tocaré el ‘Cant dels ocells’ una melodia popular del meu país […] Pau és el que diuen els ocells quan volen”. A Catalunya el discurs passa totalment opac als mitjans oficials; en aquells moment les relacions humanes eren per carta i hi havia censura. Ara no fa gaire s’ha celebrat el cinquantenari del discurs.

L’inici de la nova etapa amb l’acabament formal del Franquisme, significà l’eclosió de les llibertats, el restabliment de la Generalitat; tot semblava que era una expansió lliure en aquells moments primerencs que venien d’una lluita en la clandestinitat de partits polítics, moviment obrer i ciutadà i sectors del Catalanisme polític al voltant de símbols com l’Assemblea de Catalunya, encara present els anys 1975 i 1976 i les famoses manifestacions unitàries d’aquells anys. Posteriorment s’ha tractat de minimitzar el que s’ha denominat “Règim del 78”, però allò no es pot jutjar amb els ulls d’ara. Si s’analitzen els fets de llavors amb els ulls d’avui, la realitat del moment era Dolores Ibárruri asseguda al Congrés dels Diputats o Santiago Carrillo  empassant-se gripaus (la bandera o la Monarquia)  per acceptar la legalització del PCE, tot a canvi d’un règim constitucional amb unes llibertats polítiques i col·lectives.

Pau Casals citava les Assemblees de Pau i Treva i el ponent fa un curt repàs al que la historiografia internacional explica sobre això: Thomas Bisson, historiador medievalista a Harvard escriu sobre aquestes assemblees i sobre aquest primer “parlamentarisme” un llibre l’any 1984, “Comptes fiscals de Catalunya sota els primers comtes-reis, 1151 – 1213”, en un moment en què a Espanya i a Catalunya sortíem del bloqueig historiogràfic i eren autors estrangers com Bisson, amb consulta d’arxius procedents de les catedrals de Girona i Barcelona,  que tractaven amb rigor el que Casals una dècada abans  descrivia de manera romàntica a l’ONU. Bisson constatava el pacte medieval entre la monarquia i els estaments socials (clergat, bisbes, nobles) per combatre la guerra i afirmar els principis de la pau. Autors com Marie-Claire i Michel Zimmermann fan un llibre divulgatiu de la col·lecció Que sais-je?” “Histoire de la Catalogne”, així com  Pierre Vilar, que en la mateixa col·lecció publica l’any 1965 publica Histoire de l’Espagne. Seran referents primerencs per al gran públic i traduïts al català també ho seran aquí.

Hi ha, doncs, un punt de partida: A) L’interès acadèmic cap a Catalunya en el món, sobretot en les ciències socials. B) El món ens mira amb persistència per a conèixer els fets i les causes de la nostra realitat social, política i econòmica tan conflictiva. C) Per a tots els historiadors que han treballat el tema, no hi ha cap dubte que Catalunya és una nació. Només no ho és pels espanyols. Els que ens miren de lluny ja saben que les nacions no són creacions divines sinó que les fan i les desfan els homes i les dones. De tota manera, per acabar això, cal tenir present que la mirada més conjuntural i no tan científica de la premsa internacional dels darrers cinquanta anys, projecta una mirada més esbiaixada, no tan aprofundida com l’acadèmica.

UN COP D’ULL HISTÒRIC ALS ANYS DE LA TRANSICIÓ

Cal fer un cop d’ull, en forma de pinzellades, a l’evolució política espanyola d’aquests anys, o sigui, l’alternança PSOE – PP en les presidències de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez i també les alternances en la política catalana a la restablerta Generalitat amb una hegemonia sobtada de CiU i com es produeix la construcció del nacionalisme català entorn de la figura de Jordi Pujol. Dowling diu que “Junts tracta de repetir, però no se’n surt un Jordi Pujol 2.0”. En la peripècia política d’Espanya (i de Catalunya dintre) durant aquests anys hi ha moments rellevants: el cop d’estat del 23 F (1981), l’entrada a l’OTAN (1982) i tot el que s’escaigué posteriorment fins el referèndum (1986), l’adhesió a la CEE (1985). En clau catalana, el restabliment de la Generalitat (1977), en nou Estatut de Sau (1979) que no es va poder desplegar totalment i que desembocà en el Pacte del Tinell (2003) i la voluntat de reforma i ampliació de l’estatut en la idea que el bloqueig estatal a les ampliacions competencials es podria esmenar amb l’ampli  consens d’un nou estatut per a  refer el Pacte Constitucional entre Catalunya i Espanya, amb un nou marc de sobirania. Això ja sabem com va acabar, en un “desencuentro profundo”.

En el context de la Transició espanyola, les coses van anar així: mor Franco (20 de novembre de 1975), hi ha unes primeres eleccions generals legislatives (15 juny de 1977), un referèndum constitucional (6 d’octubre de 1978), unes noves eleccions legislatives a Corts (1 de març de 1979) i el 3 d’abril de 1979 hi ha unes eleccions municipals. El ponent sosté que el que ell anomena “revolució municipal” i que ell ha viscut de prop, i en primera persona, és la revolució més sòlida produïda a Catalunya en els darrers cent anys i que implica la transformació de pobles i ciutats com a conseqüència que el poder municipal passi a mans de forces democràtiques; això fou un revulsiu contra l’estancament i que originà una fase de creixement, sobretot en polítiques de benestar de tota mena (arxius, biblioteques, centres cívics, atenció a les persones, etc.). Perquè les eleccions municipals són tan tardanes? Es feien coexistir unes Corts (Congrés i Senat) democràtiques amb ajuntaments franquistes. La raó senzilla es troba amb una entrevista de Joan Carles I amb el Secretari  d’Estat dels EUA Henry Kissinger on el rei declarava: “No m’enganxaran com al meu avi [es refereix a Alfons XIII], primer consolidar les institucions. No vull un plebiscit com l’any 1931”. Això s’ha trobat en documents del Departament d’Estat recentment desclassificats. El problema és que durant aquests anys (del 76 al 79), els municipis continuaren prostrats amb pressupostos irrisoris i sense fer política municipal.

En la relació sovint complicada entre el món municipal català (PSC fonamentalment) i el de la Generalitat (CiU) d’aquells anys, irromp amb força i de manera molt mediàtica un fet que possibilitarà una confluència momentània al voltant del projecte per als Jocs Olímpics de 1992, concedit pel COI l’any 1986 i que, en principi era totalment municipalista; això va representar de fet, un projecte transversal compartit malgrat la campanya “Freedom for Catalonia” o els atemptats d’ETA (Hipercor, Vic o posteriorment la mort d’Ernest Lluch). En aquells anys, la relació Catalunya – Espanya eren complexes i convulses, al voltant del terrorisme i, cada cop més, de la corrupció. L’enfrontament polític dins del país entre el PSC i CiU girava al voltant de la idea de Pujol:  ”El que vosaltres [els socialistes] defenseu és un projecte hanseàtic [de ciutats] i jo vull construir una nació”  i el que defensava Pasqual Maragall: “O fem construcció nacional  des de Barcelona, tot condicionant la política espanyola o no ens en sortirem”. A nivell internacional hi ha força unanimitat sobre el tema olímpic, The New York Times titula “And the gold medal go to… Barcelona”. És la ciutat qui s’emporta el reconeixement internacional.

LA MIRADA EXTERNA DE L’ACTUALITAT

Es fa una anàlisi de la realitat catalana a partir de tres llibres molt singulars, tot fent una mirada molt de passada. Els tres autors triats són Andrew Dowling, John H. Elliot i Paul Preston que traslladen la visió acadèmica dels vuitanta del segle XX a la Catalunya actual. Dowling, ha publicat l’any 2022 Catalonia, a New History, on l’autor revisa moltes concepcions tradicionals i romàntiques en la historiografia catalana i relaciona amb erudició l’última dècada tot separant la història dels mites nacionalistes dels processos històrics reals. Elliot publicà l’any 2018 Escoceses y catalanes. Unión y discordiaon explora les similituds i els contrastos entre les experiències històriques d’Escòcia i Catalunya els darrers cinc-cents anys. Preston fa un judici sumaríssim a la democràcia espanyola entorn de la corrupció al seu llibre de 2019 Un poble traït. Incompetència política, corrupció i divisió social. Espanya del 1876 als nostres dies. En la visió d’aquest darrer llibre, el poble espanyol ha patit una corrupció i incompetència generalitzada al llarg del darrer segle i mig que cal revisar i corregir.

Les referències internacionals sobre el Procés entre 2017 i 2020 posen l’accent en les aportacions i els riscos. El 30 de setembre de 2017, un dia abans del referèndum, Le Monde deia: “A Catalunya, un referèndum no porta enlloc”, tot i l’explosió participativa i la creença d’alguna part de la societat que les potències del món reconeixerien la Catalunya independent, la visió de la premsa era més que escèptica al respecte. Ningú va alçar la veu reconeixent res. L’endemà de la consulta, Le Monde editorialitzava: “Catalogne place à la démocratie” on es parlava de la nova república com una ficció i es descrivia l’actuació de l’independentisme com “una immaduresa política absoluta”. Premsa més de dretes com Le Figaro titulava: “Voyage vers l’absurde”. En diferents moments i més tard The Washington Post, The Financial Times i d’altres van ajudar a millorar la imatge de l’entorn polític de Catalunya i aquí es pot deduir que la forma com ens miren, no és la manera com nosaltres pensem que ens veuen i ens caldrà, com a col·lectiu modificar o rectificar actituds i praxis per arribar a resultats plausibles.

Hi ha qui creu que l’exili actual ens fa més visibles i altres que l’exili i la presó han fet més present el conflicte amb Espanya però d’això no se n’ha desprès a nivell internacional cap pas significatiu en el camí de la resolució del conflicte. No tanquem, doncs, cap qüestió sinó que es deixen oberts molts interrogants des de la pròpia insatisfacció del ponent.

A mode coda final

Sovint la visió de Catalunya des de l’estranger ha projectat la visió que es volia donar des de Catalunya mateix. Els viatges internacionals tenien una lectura en clau interna. El focus de l’actualitat internacional ha evolucionat des de la superació de la clandestinitat estricta a l’emergència internacional del pes del catalanisme polític en l’escena internacional. Les puntes de l’atenció concorden amb els esdeveniments més potents de reivindicació i mobilització popular ja sigui en les successives manifestacions dels 11 de setembre o en els fets de 2017.

Hem assistit també a un procés d’afebliment de la presència internacional fruit de circumstàncies molt complexes. Des del pes de l’economia d’una banda fins la fragmentació dels espais polítics a Catalunya.

Bibliografia bàsica
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés ; pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019

Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.


MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans : cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019

Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.

NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: “La ruptura municipal de 1979”, L’Avenç: Revista d’història i cultura, Núm. 465, p. 42-51, 2020: Cloenda del XVI Congrés d’Història de Barcelona NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: Catalunya, mirall trencat, Pòrtic Edicions, 2018, 112 pàg. SANDRINE, MOREL: En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés, Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018.

Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya van gaudir d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.

Tertúlia: Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc

Historia -


Dilluns 4 de desembre 2023 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història amb Vicenç Lozano, autor de “Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave

Presentació de Joan Alcaraz, periodista. Moderà la tertúlia: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 38 persones.

Joan Alcaraz, Joan Solé Camardons i Vicenç Lozano, Tertúlia Amics de la Història 4-12-2024

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Els molts enemics que té aquest papa

Apunt de Joan Alcaraz al blog Gaudirla Cultura aquí

Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

El cardenal filipí, Luis Antonio Tagle El papa Francesc, Jorge Mario Bergoglio El guru ultradretà, Steve Bannon

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.

Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.

És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.

Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.

Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món

(Text de Joan Alcaraz).

El periodista i historiador Vicenç Lozano

De l’erradicació a la reafirmació, Catalunya durant el franquisme

Historia -

Novena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 28 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas. Ponència de Cristian Ferrer  (Docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya)

Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge princiapal: Façana d’un edifici al carrer Gran de Gràcia, c. 1940. AFB. Pérez de Rozas

QÜESTIONS PRÈVIES I METODOLOGIA

Per començar, cal fer una sèrie d’apunts que ens permetin caracteritzar políticament i social el Règim. Els fonaments de l’Espanya franquista venen d’una guerra d’extermini de l’adversari i d’un terror i por, que s’estendran durant molts anys després de l’acabament formal de la Guerra Civil. És la negació absoluta de la democràcia, en un país on els interessos de la majoria de les classes socials catalanes són contraris a la idea franquista d’Espanya; tot el que no era nació espanyola, entesa des de l’integrisme nacional, quedava arraconat. Per tant, el Règim estava totalment en contra del pluralisme social. En començar la Guerra Civil s’estableix una aliança entre l’Exèrcit, la majoria de les dretes catòliques més o menys feixistitzades, els monàrquics (alfonsins i tradicionalistes), els feixistes de Falange i l’Església que durarà fins el final amb la mort de Franco. Al llarg dels anys, el Dictador administrarà l’aliança donant o traient poder a una o altra família dins del Règim.  Cap als anys seixanta, la cosa comença a canviar i a partir dels setanta, la presència social de l’oposició i la dissidència seran cada cop més grans i no precisament per la tolerància del Règim. L’any 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya que serà un bon mirall de la dissidència, tant a nivell intern  com internacional.

S’utilitzen dues fonts principals: la iberografia a la premsa occidental (francesa, nord-americana, belga, italiana, alemanya, britànica fonamentalment) i les fonts que provenen dels serveis d’intel·ligència de diversos països aliats de Franco, fonamentalment la CIA. En el cas dels arxius de la CIA, la digitalització i la disponibilitat són excel·lents. La premsa pública francesa identifica Catalunya amb el que està passant a Espanya sense gaire discriminació, amb la qual cosa s’ha d’anar amb precaució a l’hora d’interpretar.  Per part dels arxius de la CIA, cal tenir en compte que posen el focus (sovint desenfocat) en el que ells calculen que pot desestabilitzar el Règim.

BREUS APUNTS TERRITORIALS

Cal tenir en compte que l’any 1939 Catalunya deixa d’existir políticament i que es converteix en una regió espanyola amb quatre províncies. A l’estranger es parla molt més de Barcelona que no pas de Catalunya. Un informe de la CIA de 1950 valora els pros i contres d’una aliança militar amb Franco i descriu la importància estratègica de Catalunya en el marc de la Guerra Freda en aquells moments, en relació als Pirineus, els ports i la seva importància estratègica, la posició respecte Àfrica, la Mediterrània, etc., sense fer en cap moment un esment concret i textual de Catalunya com a tal. Diu aquest informe: «Espanya constitueix una base des de la qual és possible dominar les rutes aèries i marítimes des del Regne Unit i els països de l’Europa atlàntica fins Sud-Amèrica, Àfrica i el Mediterrani. Defensivament, seria possible endarrerir una invasió terrestre d’Espanya als Pirineus, tot i que cal mencionar que mai en la història Espanya ha repel·lit cap invasió en aquelles altes muntanyes. Espanya pot oferir als seus aliats ports de gran valor, així com bases navals i aèries. La duresa del terreny del país —útil d’alguna manera per a la seva defensa— també presenta desavantatges que podem resumir en l’inadequat i el reduït del seu sistema de transport.»

El 23 de setembre de 1953 es signaren els acords de Madrid d’ajuda militar i econòmica, segons els quals els estatunidencs  instal·laren cinc bases i altres complements militars (alguns dels quals en territori català). Pel règim franquista, van suposar, juntament amb el Concordat amb l’Església catòlica, signat un mes abans, la integració en el bloc occidental i la seva consolidació definitiva.

DUES PINZELLADES SOBRE CULTURA

Tenint en compte l’existència, anterior a la guerra, d’un país com el nostre amb una llengua i una cultura pròpies, poques coses recull la premsa internacional sobre la cultura o la literatura catalana. La CIA en els seus informes no té en compte en absolut tot això. El diari francès Le Monde recull, el febrer de 1945, una nota sobre la celebració del centenari  de Jacint Verdaguer: “La Catalogne va célébrer le centenaire de la naissance du grand poète Jacint Verdaguer, le plus grand que cette région ait compté au XIXème siècle», sense informar gaire sobre el contingut de l’esmentada celebració. De la cultura catalana, majoritàriament a l’exili, no se’n parla gaire. No serà fins els anys seixanta quan l’expressió cultural passa, de puntetes cap a l’interior del país; el canvi significatiu el recull, amb una certa exageració, Le Monde l’any 1960: «Actualment l’edició en català constitueix una autèntica marea al mercat espanyol; els catàlegs de llibres publicats aquests dies són voluminosos, amb una cultura que té el vigor d’un nou naixement». La premsa francesa recull en aquests anys ressenyes de llibres catalans com “Incerta glòria” o “La plaça del Diamant” i altres.

En els estudis sobre història de Catalunya des de l’àmbit estranger destaquen els treballs de Pierre Vilar que ja a cavall entre els 50 i els 60 fa les primeres publicacions  historiogràfiques del nostre país: ‘Le déclin catalan du bas Moyen-Âge. Hypothèses sur sa chronologie’ (1959) i La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales’ (1962). Apuntem una entrevista al filòleg italià  Giuseppe Sansone l’any 1970 on diu: «[La cultura catalana està actuant com a] filtre modernitzador entre Europa i la Península […] Tant si es mira la poesia, la novel·la, la crítica literària, com si un es fixa en les arts, i fins i tot en les anomenades arts menors, com la cançó, Catalunya em sembla que percep i contribueix a tots els ferments de la nostra època. A més, aquesta diversitat i multiplicitat, aquesta curiositat i creació, no són el resultat d’un pur préstec cultural: s’aconsegueix a base de compenetracions entre formes autòctones i corrents de pensament estranger […] Tot això, al meu entendre, és l’índex de vitalitat existencial de la cultura catalana, activament inserta en el marc de les manifestacions modernes, i fa preveure un futur realment prometedor.»

LA SOCIETAT CATALANA I LA CONSTRUCCIÓ DEL MITE DE LA CATALUNYA “REBEL”

De manera senzilla, aquest mite consisteix en què, vista des de l’estranger, Catalunya és una realitat hostil al règim franquista i que és pràcticament ingovernable. Això no s’ajusta a la realitat, però aquesta percepció era força estesa, i es va anar construint amb el temps. L’execució de Lluís Companys l’octubre de 1940 tindrà força reflex en la premsa dels EUA o de països europeus immersos en la Segona Guerra Mundial. Durant la immediata postguerra la repressió era intensíssima, el drama de l’exili i de les presons de Franco, això porta el 23 de febrer de 1946 a un article de The New York Times: «Una petita sèrie d’assegudes [vol dir  grups de persones protestant de manera passiva], disciplinades i ben organitzades, i de disminució del ritme de treball a Catalunya sembla estar expandint-se» on s’exagerava una protesta amb crits a favor de la reconciliació. Els anys 40 són famolencs, amb el mercat negre i l’estraperlo, males collites i comencen algunes protestes pels baixos salaris; així el 1946, la CNT convoca vagues en el sector tèxtil a Manresa. De tot això la premsa occidental només ressalta les societats de benestar que s’estan començant a construir a Europa i les compara amb Catalunya. Publiquen comentaris amb precaució ja que la premsa espanyola no és fiable i no tenen del tot clar el què està passant. Un informe de la CIA, molt curt, de 24 d’octubre de 1947 parla de la conflictivitat i de les protestes socials a Catalunya: «[Franco] ha hagut de trobar-ho necessari […] amb la fi de prevenir un perill real per al règim, el qual s’espera que emani de Catalunya, tot i que [en les nostres fonts] no s’indica la naturalesa d’aquest perill. No obstant això, financers i industrials espanyols estan considerant la possibilitat que la solidaritat que es va donar entre empresaris i treballadors a la vaga de Bilbao l’1 de maig de 1947 podria produir-se a Catalunya, i que el capital català, en concordança amb els treballadors, hauria establert els detalls per anar a una vaga general amb la finalitat de forçar Franco a concedit les abans mencionades concessions a favor de Catalunya».

El mite “rebel”, parteix de la premissa que tot Catalunya està en contra del Franquisme; és com si aquesta Catalunya esborrada del mapa l’any 1939 comencés a emergir, això és el que s’extrapola de la visió de les vagues de Manresa. Sobre el mite hi ha dos elements característics:

  1. Catalunya és un element acotable en termes polítics, ja s’havia expressat com a tal en l’autonomia republicana.
  2. Catalunya té una naturalesa industrial i tot sistema industrial implica una confrontació de classes.

Aquestes dues coses, encara que amagades per propi Règim, aniran guanyant terreny i sorgirà una societat orgullosa del seu passat autonòmic i industrial (el moviment obrer hi tindrà molta importància). Aquest marc interpretatiu serà comú, a partir de 1962 a Catalunya, Astúries i el País Basc. I també aquests dos elements delimitaran el rol de Catalunya en la premsa internacional. La classe burgesa, però, continuarà formant part del Franquisme (i això és una realitat, no un mite) fins gairebé les darreries del Règim.

La vaga dels tramvies (1951), serà un punt d’inflexió i una concomitància en els interessos de burgesos i treballadors.  Un altre informe de la CIA de 1956 veia així la situació: «Les preocupacions del govern han quedat en evidència per les seves estrictes mesures de seguretat i en l’esforç per convèncer l’opinió pública que el Partit Comunista d’Espanya (molt debilitat, en realitat) està al darrere dels desordres estudiantils i obrers. […] Ni les vagues obreres ni les manifestacions estudiantils representen cap amenaça immediata a l’estabilitat del règim de Franco…».

En els anys 60 es constitueixen les Comissions Obreres i, tot i el seu protagonisme en el moviment obrer no es mencionen enlloc com a tals. A la premsa europea es parla de Catalunya com “Tot un poble oposat al règim”, però no s’explica que estiguin organitzats. Si que tindran un cert ressò els capellans detinguts i represaliats de Lleida i de Barcelona els anys seixanta; així ho cita una nota a The New York Times el 3 de maig de 1967: «Tres capellans catòlics han sigut detinguts avui en una església de Catalunya per presumptament haver donat refugi a treballadors rebels […] a Barcelona i Lleida, […] [la qual cosa] ha marcat l’inici a una nova etapa en les actituds del que ja àmpliament s’anomena aquí l’església rebel».

Una notícia esportiva, aparentment banal va tenir força repercussió, la recull The New York Times el 10 de març de 1974: «Cap esdeveniment recent a Espanya ha tingut l’impacte de la derrota del Madrid davant el Barcelona [el famós 0-5], amb la possible excepció de l’assassinat el desembre passat del president Luis Carrero Blanco». […] [Johan Cruyff] ha fet més per l’orgull local i el sentiment regionalista que cap altre líder polític podria haver aconseguit mai». Els anys 70, amb el Procés de Burgos (1970) o l’ajusticiament de Puig Antich (1974), també ens veuen com a “tota la societat mobilitzada”. Lligant amb la darrera cita de The New York Times, hi ha la famosa frase de Manuel Vázquez Montalbán que el Barça és l’exèrcit desarmat simbòlic de Catalunya”.

MOTOR ECONÒMIC I BURGESIA PROGRESSISTA

La burgesia catalana va mostrar de bon inici un agraïment al Règim, ja que aquest acaba amb la persecució i els permet recuperar les seves propietats expropiades o col·lectivitzades. El preu a pagar serà el seu desinterès polític; la nova legislació franquista liquida el moviment obrer i, per tant és la solució al perpetu problema de la burgesia, la conflictivitat social. La legislació i el nou marc polític afavorirà que alguns facin diners amb facilitat, en un sistema on la corrupció i el proteccionisme ajudaran molts empresaris, i això ho recull alguna premsa europea.

El març de 1951, amb motiu de la vaga dels tramvies, el diari italià La Nuova Stampa veu els empresaris de manera una mica diferent: “És una convenció corrent […] que l’agitació obrera havia rebut un suport estès dels patrons, els quals —es diu— volien pressionar el govern per un alleugeriment fiscal i una major llibertat d’iniciativa». Malgrat això, els empresaris catalans havien estat històricament proteccionistes i  si pressionaven era a través dels canals del Règim. Així, els industrials del tèxtil es reuneixen  l’any 1954 amb el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga i li demanen internacionalitzar el comerç, sense deixar els aranzels ja que la qüestió de l’energia per a les fàbriques era un desastre.

Quan l’any 1957 hi ha un canvi del govern franquista amb l’entrada del català Pedro Gual Villalbí, això la premsa europea ho veurà com “una prova del giny dels catalans” El  6 de juny de 1959, The New York Times informa de la crisi del tèxtil català: “La indústria tèxtil, durant molt temps l’espina dorsal del ric nord-est espanyol, afronta una crisi. L’equipament obsolet, la manca d’inversió estrangera i la burocràcia governamental estan forçant els telers a disminuir el seu ritme i a prescindir de treballadors. Els costos de la vida s’estan elevant i el resultat ha estat exacerbar el ressentiment tradicional de Catalunya cap al govern del Generalísimo Francisco Franco» Sembla que Catalunya sigui una regió rica i cohesionada en la demanda i oposada al Règim i la realitat no és aquesta.  L’any 1960 Franco visita Barcelona i hi té lloc l’anomenada “Operación Cataluña” que pretén recuperar la iniciativa política al país després de conflictes i vagues els darrers anys. El 25 de maig de 1960, Le Monde interpreta que: «[Franco] va donar a entendre que incorporar les normes tradicionals catalanes al Codi civil espanyol només era qüestió de temps, […] [pel que es donava] satisfacció, almenys en la forma, a les aspiracions regionalistes i a l’autoestima dels catalans». Durant l’estada de Franco es produiran els coneguts com Fets del Palau pels quals Jordi Pujol seria detingut i empresonat.

En aquesta època hi ha una clara dissociació entre Espanya franquista i fixa i Catalunya modernitzadora, donant a entendre que la burgesia catalana s’oposava al règim franquista perquè aquest s’oposava al desenvolupament. The New York Times opinava el 3 d’abril de 1960: «Barcelona, produeix —i estalvia— diners i Madrid, el centre administratiu del país, el gasta». Marco Calamai publica l’any 1971 el llibre “La lotta di classe sotto il franchismo. Le Commissioni Operaie” i torna a incidir en aquest paper promotor del canvi de sectors de la burgesia catalana dels anys 60: «[El] desenvolupament capitalista dels anys seixanta accentua encara més els contrastos econòmics i polítics que separen la mitjana i la petita burgesia catalana de les classes dominants del país. D’aquí la consolidació d’una fusió de forces polítiques burgeses decididament antifranquistes, obertes en termes ideològics i culturals a l’Europa occidental, que, als anys seixanta, es va orientar cap a una alternativa democràtica al franquisme». Un altre informe de la CIA de 16 de novembre de 1972 parla del mateix, però ho veu una mica diferent, ja que els empresaris són pragmàtics: «[Els empresaris] han adquirit una perspectiva proeuropea i relativament progressista. […] [Però, com a classe] són essencialment pragmàtics, com ho mostra, per exemple, la seva tendència a esquivar el sistema i negociar directament amb les il·legals comissions obreres».  

LA POLÍTICA

La presència de Catalunya a la política espanyola en la premsa occidental és difusa i poc clara. En els anys quaranta hi ha algunes referències, quan la presència del maquis s’analitza des de l’eufòria antifeixista abans que comenci la Guerra Freda. Constituïts els dos blocs a finals dels 40  i els 50 les referències cauen. Quan es produeixen protestes dins del país aquestes són a ulls de la premsa occidental “espontànies i no organitzades”  i, sobretot, la presència comunista en les protestes no és ben vista; la premsa occidental té dificultats per identificar qui protesta i com s’hi ubiquen les protestes.

Catalunya apareixia a la premsa quan hi havia alguna protesta. Així, la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat fou recollida per un article a Le Monde el 17 de desembre de 1970: «[La tancada de Montserrat suposa un] «repte sense precedents de l’elit intel·lectuals de Catalunya al règim franquista». El naixement de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 permet a la premsa tornar a ubicar-s’hi, com una mena de confirmació de la “Catalunya rebel” d’un moviment transversal d’oposició a la Dictadura i molt ampli, tot i que les coses no eren  ben bé d’aquesta manera. De tota manera, aquest escenari de clarificació  per a l’opinió publicada dura poc i els moviments dins l’oposició clandestina espanyola són un aiguabarreig difícil d’interpretar; així Le Mondeescriu l’any 1974: «[Són] menors els reagrupaments que s’han produït recentment entre els grups d’oposició [Junta Democràtica] […]. [L’immobilisme polític del règim es deu a la] incomprensió i la resistència de certs sectors disposats a ancorar-se en la nostàlgia». Aquí la premsa es fa un embolic i confon els moviments tímidament reformistes del Règim (el famós “Espíritu del 12 de febrero” d’Arias Navarro) amb l’Assemblea de Catalunya, perquè tot són reformistes. Le Monde, el mes de febrer d’aquest any arriba a parlar de la “democratització progressiva” d’Arias Navarro. La confusió arriba a extrems una mica ridículs quan després de la mort de Franco, el primer govern de la nova monarquia, presidit pel mateix Arias,  apareix als ulls de Le Monde el desembre de 1975 com un equip professional  comparable a  França o la Gran Bretanya: «[El govern] s’assembla a l’establiment d’un nou equip directiu a França o Gran Bretanya. El cap de govern designat pel cap d’estat consulta, rep personalitats de diferents tendències, que opinen, presenten les seves idees i fins i tot estableixen condicions. El primer ministre tracta, suggereix i informa al sobirà, que dóna consells, indica preferències, però no imposa». En molts diaris internacionals el franquisme ja està pràcticament diluït, només queden uns pocs nostàlgics i la majoria dels fins aleshores franquistes, estan per la democratització.

A MODE DE CONCLUSIÓ

A mode de tancament una columna que Françoise Wagener publica a Le Monde el 12 de desembre de 1975 on descriu la societat de la ciutat de Barcelona en aquells inicis primerencs de la Transició:   

“Barcelona és viva. Franco ha mort i [la ciutat] continua mirant la Mediterrània, sense canvis. Immutable, va, ve, toca el clàxon i consumeix. Gira l’esquena a la Meseta i continua la seva ocupada existència com a gran ciutat mediterrània, recolzada als seus turons, més completa, més poderosa en arribar als seus límits.

Barcelona, ​​una ciutat oberta. Franco ha mort. Els intel·lectuals parlen. Estan cansats del kitsch governamental que ha donat el to durant tant de temps. Són una elit, però no són elitistes. El que crida l’atenció d’aquestes avantguardes barcelonines és la seva unitat. Tots ells, músics, escriptors, editors, arquitectes, periodistes, dissenyadors, matemàtics, cineastes (pocs en nombre), tenen les virtuts populars i llegendàries que s’atribueixen als catalans: l’energia i el sentit comú.

L’etapa de la Segona República espanyola havia permès, no sense entrebancs, la recuperació de l’autogovern de Catalunya. Però, amb la victòria facciosa a la Guerra Civil aquella breu experiència autonòmica va desaparèixer i, el que és més, la noció de Catalunya com a nació va voler ser erradicada i la seva naturalesa va quedar reduïda a la d’una mera regió espanyola.

Imatge: Exposició del Llibre Alemany celebrada el mes de febrer de 1941 a la Universitat de Barcelona. Vista general del paranimf de la Universitat, engalanat amb una gran esvàstica i un bust d’Adolf Hitler presidint la sala. Font: IEFC Col·lecció Merletti

Al llarg de la dictadura, les mirades internacionals que se situaven sobre Catalunya tendien a interpretar els esdeveniments allí succeïts com a mostra d’una diferenciació nacional, ja fossin episodis de conflictivitat social, mostres d’oposició política o manifestacions de caràcter cultural, els quals no sempre tenien un caràcter de reafirmació nacional.

Així, malgrat que el règim franquista va pretendre erradicar l’imaginari d’una Catalunya diferenciada de la resta d’Espanya, els observadors forans acabaven recorrent a aquesta mateixa idea negada pel franquisme per a interpretar tot el que succeïa a una Catalunya en plena transformació. 

Bibliografia

CAPDEVILA I CANDELL, MIREIA, i VILANOVA, FRANCESC: Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945). Barcelona: L’Avenç, Ajuntament de Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, maig de 2017

MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019.

MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008

Cristian Ferrer

Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha ensenyat història contemporània i història econòmica entre 2019 i 2023. La seva tesina li va valdre el Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans el 2013, la qual sortí publicada el 2014 sota el títol ‘Lluitadors quotidians‘. El 2016 el seu projecte ‘Sota els peus del franquisme‘ va ser guardonat amb el premi d’investigació Lucius Licinius Sura, que sortí publicat com a monografia el 2018. Juntament amb l’historiador Guillem Puig Vallverdú (URV/UB) va rebre la beca «Josep Tarradellas» de la Fundació Irla per a l’elaboració de la biografia de ‘Josep Forn, alcalde republicà de Tarragona’ (2023). 

El seu objecte d’estudi s’ha centrat en la història social i política de l’antifranquisme durant la dictadura franquista, temàtica a la que va dedicar la seva tesi doctoral, ‘Espais d’oposició al franquisme més enllà de la Gran Barcelona’ (2018). Forma part de l’equip de redacció de ‘Nuestra Historia’ des de 2017 i és membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la UAB des de 2013. Actualment és docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya.

IA i sostenibilitat, una utopia?

Ecologia -

La cara més oculta de la Intel·ligència Artificial amaga un fet pel qual passen de puntetes els grans fòrums tecnològics del sector: són grans devoradores d’energia i la seva voracitat no deixa d’augmentar.

L’entrenament de motors de cerca basats en IA com GhatGPT o Bard requereixen una quantitat ingent de potència computacional que genera un volum d’emissions contaminants equivalent a les de cinc cotxes durant tot el seu cicle de vida, segons destaquen estudis com el de la Universitat de Massachusetts Amherst. A aquest cost energètic cal sumar el resultat d’executar aquest motor per donar servei a milions d’usuaris i l’elevat consum d’aigua que demanden aquests grans centres de dades (responsables actualment de l’1% d’emissions d’efecte hivernacle).

L’altra cara de la moneda rau en les interessantíssimes aplicacions que pot tenir la IA per mitigar el canvi climàtic i contribuir a una distribució i aprofitament de l’energia molt més eficients, regulació del trànsit per disminuir la contaminació o fins i tot modelitzacions digitals de ciutats (digital twins) que permeten simular i explorar diverses solucions a gran escala per generar significatius impactes en la millora de la sostenibilitat.

En aquest context caldrà veure com es desenvolupa la nova Llei Europea de la IA i les seves derivades que tinguin a veure amb regulacions mediambientals o el mateix model energètic que s’està dissenyant per alimentar aquesta indústria emergent, decantat-se cap al sector nuclear o amb una aposta decidida per les energies renovables. 

L’evolució de la IA cap a un futur més sostenible dependrà del model escollit per al seu desenvolupament i implementació. Caldrà veure si s’orienta cap a una tecnologia “dura” (abusos de les oportunitats tecnològiques, economia d’expansió, coneixement controlat per elits especialitzades) o més aviat evoluciona com a tecnologia “tova”, més propera a una governança democràtica i a les necessitats socials.

El pròxim dimecres 22 de novembre explorarem aquest territori complex, ple de llum i ombres, amb Karma Peiró, periodista especialitzada en TIC i dades, amb qui farem una reflexió conjunta de cap a on ens està portant aquesta revolució tecnològica en plena emergència climàtica. Ens trobarem a la sala Verdaguer de l’Ateneu, a les 18.30h

Fins ben aviat!

La nació rere el mapa. La descoberta de Catalunya en començar el segle XX

Historia -

LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939) Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous  23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès      Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de  Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del Corriere Font: Col·lecció Daniel Venteo

LA MIRADA EXTERIOR

Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira? Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període,  a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.

Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada  dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió  actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat  afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps.  En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball. 

Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar  l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona  gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.

En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi  i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars  o de la rivalitat  Catalunya – Castella.

POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL

En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme  polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista.  La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència  i  la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata  “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona  diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall  i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”

Aldarulls a Barcelona, 26 de maig de 1901 (“En Espagne, emeutes à Barcelone”. Le Petit Journal) Font: Col·lecció Daniel Venteo

El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes”  i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya.  Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament  els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.

Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple,  Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília  que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador  fa una comparació del fet català amb  les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”.  El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.

De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià  que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.

Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France

Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg  expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.

A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari  italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut  fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.

Portada de la revista anticomunista L’Espoir Français del 3 de març de 1939, en què una representació simbòlica d’Espanya franquista aniquila el boltxevisme. Font: Col·lecció Daniel Venteo

Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el  període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal  durant la Guerra  Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front,  tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa   sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central  i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixada belga el 19 de juliol de 1938 explicava que  “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.

LA MIRADA AL RERE-PAÍS

Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció  “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia  eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.

L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín,  publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.

En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.

LA MIRADA A BARCELONA

Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn  de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”

L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.

El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot   [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia  de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”.  Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […]  façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada. 

Karel Capek  ve a Barcelona l’any 1929  i té  una visió diferent: “Una ciutat  rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample  i explica que es pot anar a  “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en  “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes  [mariconas]”.

Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar  les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.

CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT

Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”

I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean  más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”. Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que  “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.

J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”. John Langdon-Davies,  escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo  sobre el seu cap i que el seu orgull  i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.

Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme  aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria  substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.

Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.

Bibliografia

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Més informació

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí

Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí

Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí

La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí

Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí

El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí

Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí

Joan Esculies Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) https://www.joanesculies.com/

Doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (2012). Tesi: Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil

Postgrau en Direcció Estratègica de la Comunicació per ESADE Business School, Barcelona (2008)

Master of Sciences in Nationalism and Ethnic Conflict pel Birkbeck College de la University of London (2007).

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Internacional de Catalunya (2001). Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1998).

Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)

Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)

.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022

.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022

.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda

.- XVIIè Premi Gaziel de Biografies i Memòries per ‘Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador‘, 2018

.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas

.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició

.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009

.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005

.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002

Principals interessos:

Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.

La mirada estrangera sobre Barcelona: de la mitificació dels baixos fons a “L’auberge espagnole”

Historia -

Sessió 7a. del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 14 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès. Ponència de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font:  Maurice Sand cap a 1842

LA CIUTAT I EL CONTEXT HISTÒRIC

Aquesta sessió fa una revisió, especialment literària, de viatgers estrangers per Barcelona, des dels moment de la primera Guerra Carlina i les bullangues a la ciutat  fins a la  mort de Franco i els primers anys de la Transició. És una visió de la ciutat des d’una zona que sovint els viatgers han mitificat i que està lligada als anomenats “baixos fons”: el Districte Cinquè, més conegut pel nom que li donaren a partir dels anys vint del segle XX, el “Barri Xino”. Es tracta de la  zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai i entre el Port, el Paral·lel i les Rondes de Sant Pau i de Sant Antoni. La història del barri comença amb les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, sobretot, el XIX quan la zona coneguda com Raval, canvia els cultius i molts dels monestirs i convents per les noves fàbriques industrials de vapor. Començà a atraure treballadors de dins i fora de la ciutat que s’instal·laven prop d’on treballaven. Amb el temps i encara amb les muralles, la densitat del nucli històric va fer-se insuportable, essent la ciutat més densament poblada d’Europa. A finals del segle XIX, amb l’Eixample en construcció,  l’annexió dels pobles del pla i una ràpida expansió demogràfica, la Ciutat Comtal començava a treure el cap com a gran ciutat mediterrània. El Catalanisme emergent no la volia com una  gran capital de província, sinó com a cap i casal de la nació catalana. També es consolidava una dinàmica bicèfala amb dues ciutats que vivien una a l’esquema de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres si en comptem la marginal). Els sectors benestants es traslladaven a l’Eixample en construcció i els més adinerats a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Sarrià o Pedralbes.

DE LA GUERRA CARLINA A LA REVOLUCIÓ DE 1868

Prosper Merimée visita la ciutat el 1835 i escriu una carta a Stendhal. Ell sempre veu una contraposició amb Madrid: “València és […] després de Madrid i Cadis, la ciutat que jo triaria per viure-hi. […] No cal buscar-hi savis ni artistes, a València. […] A Barcelona hi ha una òpera italiana, i a València amb prou feines un teatre. Cap biblioteca ni cap museu. .[…] A València no s’hi parla gaire espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol. Això va fer que agafés mania a la ciutat […]Si tens molt interès a parlar amb gent intel·ligent, demana Barcelona”. Hi ha una certa idealització de Barcelona, però la llengua el frena.

El 30 de setembre de 1837, Stendhal fa un viatge de Perpinyà a Mataró i passa unes hores a Barcelona i escriu en el seu llibre “Memoires d’un touriste”: “[…] vam veure la ciutadella de Montjuïc, que domina Barcelona. […] vam llogar un cotxet […] amb aquesta tripulació que vam aparèixer a La Rambla, un bonic bulevard situat al bell mig de Barcelona. Hi ha la fonda Cuatro Naciones [de les Quatre Nacions], on finalment vam aconseguir sopar: ha estat un gran plaer. […] vaig passejar per la ciutat, gaudint del deliciós plaer de veure allò que mai no havia vist”. En el seu escrit queda implícita la sensació de conflicte que veia a la ciutat: “Barcelona […] està adossada a Montjuïc.[…]  aquest mar queda amagat per les fortificacions que hi ha al final de la Rambla. No m’atreveixo a dir les reflexions polítiques que vaig fer durant una estada de vint hores […] La Rambla m’ha encantat […]”.

George Sand escriu “Un hivern a Mallorca” l’any 1842; passa per Barcelona amb Chopin de camí a Mallorca el novembre de 1838, amb sensació de fred després d’un viatge per mar des de Port Vendres: “[…]. Vam fer una excursió al camp [fora de muralles], no sense els bons cavallets andalusos per poder, en cas d’un mal encontre, resguardar-nos ràpidament sota els murs de la ciutadella”, manifesta la por de les partides que rondaven la ciutat: “[…] en aquella època [1838] els rebels recorrien el país en bandes errants […]. Tanmateix, vam aventurar-nos diverses llegües fins a la vora del mar, i només ens vam trobar amb destacaments de Cristins que baixaven a Barcelona”. Parla del masos fortificats al voltant de la ciutat: “[…] les fortificacions aixecades al voltant dels caserius més petits i pobres […] en molts indrets, aquestes petites fortificacions en ruïnes presentaven traces recents d’atac i defensa». En tornar a Barcelona: “res no feia pensar que ens trobàvem en una ciutat en guerra”. Explica l’ambient distès i animat d’homes i dones passejant per la Rambla de la ciutat aïllada del bandolerisme i la guerra externa: “[…] els homes ocupats amb els seus cigars, rient, xerrant, mirant les dames, parlant de l’òpera italiana […]”;  es refereix a l’òpera italiana en el Teatre de la Santa Creu que després seria el Teatre Principal. Però, en fer-se de nit:” […] només se sentia, enmig del monòton cruixir del mar, els sinistres crits dels sentinelles i els trets, encara més sinistres […]”.

Washington Irving visita la ciutat l’any 1844que troba bonica i a cavall entre una ciutat espanyola, italiana i francesa: “[…] El seu clima és suau i voluptuós, la calor és moderada per les brises marines. […] una plana fèrtil plena de masies mig amagades entre horts i jardins […[ […] òpera italiana excel·lent que per a mi és un gran esbarjo. És el principal indret de reunió nocturna i hi ha uns passejos molt animats d’una llotja a l’altra […]  més plaer que les passejades al capvespre, amb alguns dels meus col·legues, en aquestes cases de camp o “torres”, com les anomenen aquí, […] envoltades d’horts de tarongers, llimoners, figueres i magraners; totes disposen d’uns jardins en terrassa plens de fonts i de flors. ¡Com vaig gaudir assegut per contemplar des d’elles la plana rica i variada!. Fa una descripció molt poètica i idealitzada  del gaudir dels passejos i els capvespres en aquestes “torres” a la plana lluny de la ciutat.

L’any 1852 el metge francès Émile Begin escriu “Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal” el mateix any que fa el viatge. En el capítol “Catalogne” parla de Barcelona com una ciutat més comercial, més animada i més rica d’Espanya: “[…] La Rembla (sic), un passeig amb quatre fileres d’arbres, molt semblant als bulevards parisencs, separa el nucli antic de la ciutat nova i comunica amb un altre passeig, anomenat Muralla, té un port molt gran […] Un recinte emmurallat, vorejat per profundes sèquies […]; una ciutadella, situada a l’extrem nord-est de la ciutat; un fort, Fort Montjuïc, construït al cim d’una muntanya vorejant el mar “Montjuic”, diu que a Montjuïc hi ha entre 9.000 i 10.000 soldats i  “hi és, amenaçant […] Aquest gran fantasma […] ben disposat a enviar-li un ruixat de bales de canó, sense avisar-la. “Oh! que boniques que són les ciutadelles; quina cosa més bonica és una guerra civil i un Regent [es refereix a Espartero] senyalitzant amb la llum de les flames la sagnant autoritat del sabre!…”.

Hans Christian Andersen viatja a espanya i escriu “I Spanien”, el mateix any. Fa alguna pinzellada sobre Barcelona comparant-la amb París i parla de la catedral sense cap grandesa [era la catedral prèvia a la reforma neogòtica de finals del segle XIX], envoltada de cases altes que no criden l’atenció “hom hi podia passar per davant [de la catedral] i no veure-la; abans li haurien de donar un cop de colze, com passa amb algunes celebritats, perquè se n’adonés”.

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC I ELS PRIMERS REVOLUCIONARIS

Entre 1865 i 1868, visiten Barcelona Élie Reclus i Elisée Reclus, dos membres de la “Fraternitat Internacional Revolucionària”, grup liderat per Mijaíl Bakunin, per contactar amb les societats obreres catalanes. Coincidint amb els moments de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868) i la marxa del país de la Reina Isabel II, Élie Reclus torna al país, tot i que li diran que no hi vagi, que tot està molt malament. Arriba a Barcelona amb l’ànim inquiet. La seva experiència la descriurà a “Incidents in the Spanish Strugle by a French Republican” publicat l’any 1869: “[…] La transició va ser sobtada: de les tempestes del Nord, dels seus vents i pluges freds, els seus cels grisos i malenconiosos pressentiments […] [diu que ha trobat un poble] embriagat d’alegria”.

Descriu una societat molt confiada, amb perills que no acaba de veure: “La Rambla, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, ple de gent passejant sota els verds plàtans; […] tothom anava i venia tan alegrement com si no haguessin tastat la metralla fa tres setmanes, com si no estiguessin en perill de ser abatuts al carrer. A la nit, l’animació es va redoblar. […] i la gent omplia els carrers, omplia els onze teatres, els salons de ball i, sobretot, els bulevards interiors. Les barcelonines anaven i tornaven coquetejant amb les seves formes i mantellines negres […]. Aquesta alegria en si mateixa era inquietant, perquè semblava implicar una fatal manca de previsió. […] Aquests esplèndids cafès, més magnífics que els de París […] I a la Rambla, entre les noies boniques amb mantellines, circulaven lletjos sacerdots panxuts, coberts amb els seus enormes barrets d’alfàbrega […]. Mentrestant, mentre la gent s’aplegava aquí i allà […], la contrarevolució tramava les seves maquinacions a l’ombra, perquè un bon matí el món es despertés i es trobés carregat amb un rei, tal com feia uns dies s’havia despertat alliberat d’una reina […]  Vaig obrir el cor als meus amics de Barcelona, confiant-los les meves pors i els meus records tristos de 1848, quan la confiança universal va anar seguida de tan amargs desencants”.

Fa una bona descripció de l’anticlericalisme que comença a emergir: “El municipi revolucionari ha enderrocat tres esglésies […]. Entre d’altres, la gran església dels Jesuïtes està en ruïnes. A Barcelona, ningú no s’atreveix a dir res contra la santa religió catòlica, però, tothom s’enfada amb els jesuïtes, com a font original de tots els problemes […]. També explica que alguns es dediquen a enderrocar la Ciutadella i les parts avançades de Montjuïc, però amb poques ganes: “per un [jornaler] que fa servir la picota, n’hi ha tres que descansen ociosament, i trenta burgesos que s’ho miren” I acaba amb això: “Al jardí públic, al costat de l’aviari, una xiqueta taral·lejava una melodia: La, la, tra, la, la! El seu germà, un nen de sis anys, la va renyar per la seva frivolitat. ”Més val que cantis l’himne de Garibaldi”, li va dir”.

Piotr A. Kropotkin, feu diverses visites a Barcelona que quedaren reflectides en el seu llibre “Memorias de un revolucionario” de 1899; la primera fou entre 1871 – 72 i parla de l’estructura organitzativa del proletariat que s’estenia per Catalunya, València i Andalusia amb 80.000 afiliats a la Internacional i diu: “Los trabajos de sus congresos comarcales y nacionales, y los manifiestos que publicaron eran modelos de lógica y severa crítica de lo existente, así como una exposición admirablemente luminosa de los ideales del proletariado”. L’any 1898, reflexiona sobre els fets que conduïren i acabaren amb la primera República: “[…] sé que estaban dispuestos a proclamar la República federal en España, dar independencia a las colonias y en algunas de las regiones más avanzadas intentar algo serio en sentido colectivista. Esta amenaza permanente fue la que impidió que la monarquía española suprimiera todas las organizaciones de agricultores y obreros, e inaugurase una franca reacción clerical”.

EL SEGLE XX FINS A LA GUERRA CIVIL

La “subclasse” social que habitava en llocs degradats i bruts, no era exclusiva de Barcelona, sinó un fet comú a Europa i als Estats Units. Els “baixos fons” de Barcelona ja eren ben delimitats abans de la Primera Guerra Mundial. La misèria material marcava la vida dels seus habitants i els obligava a cometre actes reprovables. El destí arrossegava en un espiral descendent i continu tot un conjunt de trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes amb batudes de la policia que eren poc efectives. En el límit occidental del Barri, el Paral·lel ja era a finals del segle XIX el centre de l’oci nocturn. Amb la Gran Guerra, Barcelona esdevingué uns dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental i acollí una important entrada de públic internacional i un flux de capital portà una gran onada immigratòria de treballadors provinents de l’Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria que es concentraren en les segones perifèries urbanes com Can Dragó, Camp de l’Arpa, Guinardó, Sants, etc. El Barri Xino encara es densifica i proletaritza com no ho havia estat mai. La conflictivitat social s’anirà incrementant progressivament.

Ja a l’any 1909, en un Discurs pronunciat al Memorial Hall de Londres, Kropotkin parla de la Setmana Tràgica, del Procés de Montjuïc i de les infàmies del govern espanyol dels darrers anys i que “és una llàstima que la sublevació de Barcelona encara no hagi derrocat aquest govern pocavergonya”

Marie Marguerite de Laborde, més coneguda pel seu pseudònim literari Andrée Bearn viatja per Espanya l’any 1909. S’havia casat amb el pintor català Alexandre de Riquer i per això feu estades llargues a Barcelona els anys 1910 i 1911 /finalment la parella es va separar). Escrivia articles que es publicaven a França i a Catalunya en el diari “La Publicidad”; en els seus escrits comparava Barcelona i Madrid: “Si hagués marxat de Barcelona al cap d’una setmana m’hagués endut una impressió detestable de la seva gent. Em va sorprendre tot: el seu aspecte, el seu llenguatge, les seves maneres, la seva mirada massa concentrada, els seus madrigals massa despullats, la manca de cortesia dels seus comerciants i dels seus empleats… Venint de Madrid, la diferència és radical, les relacions allà són tan vellutades! Els castellans […] són tots, per gràcia natural, «homes de món», amb poca educació, però d’una cortesia exquisida: els mateixos captaires són una companyia excel·lent! Caballeros, en definitiva” “[…]Barcelona, és veure en una terra tan revolucionària i socialista, la diferència de castes i condicions tan clarament i cruelment marcada, el menyspreu de les classes dominants cap al poble.  A Castella, la fraternitat és més que un nom. L’industrial parlarà afectuosament amb els seus empleats, la comtessa abraçarà efusivament els fills del seu porter […]. Crist va dir que tots els homes som germans, i ho repeteix el jesuïta, l’omnipotent jesuïta de Castella, aleshores el castellà neix hidalgo (fill d’algú) o s’ho creu, i actua en conseqüència. Un gran senyor no pot ajupir-se ni caure. El català, en canvi, no ha estat mai prou ric per decidir si és un gran senyor. En relacionar-se amb la plebs, tem que li falti l’elegància i que el prenguin pel seu lacai”.

Jorge Luis Borges passa l’any 1921 per la Barcelona del Barri Xino, on la pobresa aflora. Ell ho mitifica com a lloc del vici i escriu una carta a un amic on ho descriu amb cruesa: “[…]desde la ciudad rectangular e inmunda, lanzo hacia ti mi corazón como una red […] en la ruleta tuve una suerte inaudita para mí […] me permitió triunfar tres noches seguidas en el burdel. Una rubia suntuosamente chanca y una morena que llamábamos La Princesa […] (¡una catalana, perdóname!)”.

L’escriptor francès Paul Morand a la seva novel·la  de 1922 “Ouvert la nuit” parla de “nit catalana” tot referint-se a la dura repressió de la Setmana Tràgica de 1909 com li explica la Remedios, viuda d’un obrer heroic afusellat: “—Això és Barcelona en el seu despertar, deia Remedios, cases luxoses, tramvies dòcils, adornaments municipals, tota l’eloqüència industrial; però no saps com són les hores sagnants: persianes trencades, canonades trencades, i sota les meves finestres, abraçada pel sol, una sola taca: el cos d’una nena assassinada en sortir de l’escola, estirada a terra, amb el cap menjat per les mosques”. La Remedios explica com va anar la revolució: “[…] una reunió de protesta contra l’enviament de reservistes al Marroc. […] vigilava la Capitania General, davant d’aquesta estació que fumeja [es refereix a l’estació de França] de la qual s’havien arrencat les vies per evitar l’arribada de reforços de València i Madrid. Era un dimecres. Vam aixecar llambordes, vam tallar arbres. Al migdia va començar el saqueig dels convents… A mitjanit, em vaig aventurar a sortir […] Maristes, Sant Antoni, Sant Pau, […] se’n van cremar quaranta-nou. Des de dalt de l’estàtua de Colom, les metralladores disparaven. La infanteria es va negar a disparar. Els Jesuïtes de Sarrià, aquella caserna, prop del gasòmetre, es defensaven amb trets de fusell.[…] Després van arribar els reforços. El general Santiago va publicar proclames aterridores. Hi va haver una estampida […]. Finalment, les detonacions es van anar més espaiant, es van aturar… Barcelona havia tornat a ser el que es veu: la ciutat dels diners i del vici, la ciutat de les llars de menors, de les fotografies obscenes, dels instruments ortopèdics del plaer, amagant la seva vella ànima inquisitorial rere la lluminosa publicitat, amb els seus convents i bancs fortificats, les cases amb portes segures, els cellers blindats i els confessionaris defensats dels pobres per les mateixes reixes daurades. Mentrestant, Puig [es refereix al seu home] havia estat detingut i tancat allà. Finalment havien posat les mans sobre aquest anarquista perillós”.Cap advocat civil no podia entrar a la seva cel·la”. Probablement  l’anarquista detingut sigui una al·legoria de Ferrer i Guàrdia.

L’any 1924 Thomas Mann publicà “La muntanya màgica”. En aquesta gran obra es fan al·lusions a la Barcelona de l’època. Hom parla de la Lliga per a l’organització del Progrés  que, partint del darwinisme social, molt en aquells anys, pretenia que “la vocació més natural de la humanitat és perfeccionar-se a si mateixa” i seguint això ”[…]S’estudia el problema de la salut de la nostra raça, es comproven tots els mètodes per combatre la degeneració, que sens dubte és una conseqüència deplorable de la industrialització creixent […] al capdavall, de suprimir les lluites entre els pobles, de suprimir les guerres” I continua “una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític. El congrés va tenir-hi lloc al llarg d’una setmana entre banquets i festes” i acaba redundant en les idees del darwinisme social “la Lliga, doncs, ha decidit a Barcelona publicar una obra de molts toms que durà el títol Patologia sociològica”

El francès Henry de Montherlant publica l’any 1929 el relat “La Petite infante de Castille” on mitifica el districte V i el vici. Això serà comú entre els noucentistes que idealitzen la realitat de Barcelona que topa amb una realitat  crua i negativa.

En el Diari del lladre, publicat l’any 1949, Jean Genet descriu l’ambient dels baixos fons de l’any 1932: “[…] A Barcelona freqüentàvem principalment el carrer del Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormim sis persones en un llit sense llençols i de matinada anàvem als mercats a mendicar. Sortíem del Barri Xino en grup i marxàvem pel Paral·lel, una bossa de la compra al braç, perquè les mestresses de casa preferien donar-nos un porc o un nap que no pas un cèntim. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa […]”

El francès Pierre Mac Orlan en el seu “Rues Secrètes” fa una ruta per moltes ciutats i a la Barcelona de 1934 fa una mena de guia alternativa pel baixos fons amb personatges d’aquell lumpen com prostitutes, furtius, matons en recerca de plaer, delators, policies, etc.: “La nuit de Barcelone au printemps est parfumée comme une chanson d’amour. Le caractère espagnol et maure n’intervient pas. C’est une grande ville moderne, dont les traditions ne sont pas très apparentes. […] C’est sur les Ramblas que l’on peut se rendre compte de l’urbanité courtoise de cette charmante ville catalane dont on garde un souvenir amoureux […] on peut croire que Barcelone est une ville tout entière englobée dans son fameux Barrio Chino. C’est très loin d’être exact […] J’avais lu des descriptions parfaitement évocatrices de ce quartier célèbre et je m’étais imaginé une gigantesque ville du plaisir, tantôt mal éclairée, tantôt lumineuse à l’excès. Je savais, en entrant dans ces rues, que je trouverais tel établissement à droite, telle maison close à gauche […] au Barrio Chino il semble bien que la faim, au milieu de tous ces haillons de couleur et de ce luxe indigent, règne en maîtresse ».

La fotògrafa Margaret Michaelis descriu amb la seva càmera l’any 1934 la gran misèria i pobresa del districte cinquè: paisatges humans i urbans dels carrers més emblemàtics com el carrer de les Tàpies o el de l’Om. Robador, Sant Oleguer o l’Arc del Teatre. La mateixa fotògrafa, cobrirà l’any 1936 el multitudinari enterrament del dirigent de la FAI Buenaventura Durruti.

DE LA GUERRA CIVIL ALS INICIS DE LA TRANSICIÓ

El cop d’estat de 1936 fracassat en el nostre país portà l’escenari de la revolució social i la violència repressora contra els enemics (explícits o implícits) de la revolució. El llarg conflicte bèl·lic i la derrota final implicaren la pèrdua de les institucions d’autogovern i l’exili per una bona part de la intel·lectualitat catalana. En els anys de la postguerra immediata, Barcelona va esdevenir l’escenari dels efectes que la guerra havia tingut al país. En el cas del Barri xinès els efectes sobre la marginalitat s’accentuaren.  L’escriptor i anarquista alemany Carl Einstein, amb cinquanta anys d’edat, es va allistar al Grup Internacional de la Columna Durruti, de la qual n’era portaveu, fou ferit en combat i organitzà l’homenatge pòstum a Durruti el novembre de 1936.  El sis de gener del 1939, amb la derrota a sobre, escriu una carta a Kahnweiler, el marxant de Picasso: “[…]l’esforç que han realitzat és insuperable; quin poble tan magnífic, com estimo aquesta gent […] hem passat junts moments tensos, decisius, difícils, cosa que et lliga molt estretament amb els companys. […] Els treballadors ara ja ho saben, saben que ells caminen fermament amb el seu país i, essent així, és necessari que nosaltres defensem aquesta gent amb tots els mitjans. Si en un futur podrà escriure’s i pintar lliurement, això només serà possible —diguem-ho clarament— gràcies a la resistència espanyola”.  

El periodista i escriptor britànic George Orwell  s’allistà a les columnes del POUM i participà a la guerra en el front d’Aragó. En la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”, escrivia l’any 1938: “[…]era evident que el període revolucionari s’estava acabant [parlava del gener de 1937]; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en coptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei i des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista […] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia”.

André Corthis, pseudònim de l’escriptora francesa Andrée Madeleine Husson escriu el llibre “L’Espagne de la victoire” i dedica un capítol a la Barcelona de les txeques on fa una crítica total al règim i dirigents republicans: “Oui, Barcelone a souffert, autant et plus que nulle autre, malgré le sourire de son accueil, les fleurs de ses Ramblas, l’animation élégante ou populeuses de ses grandes avenues claires et de ses noires petites rues. Ne fut-elle pas à mesure que grandissaient parmi les maîtres de la malheureuse Espagne, l’abjection et la folie, le refuge, le repaire des plus abjecte et des plus fous ? Quand le gouvernement fit appel aux Russes pour l’aider contre les anarchistes devenus trop exigeants, n’est-ce pas ici que la S. I. M. fit régner sa terreur ? Ici que Negrín, le pharmacien hystérique et voleur, autorisa la construction des Tchekas ? […] De ceci, j’aurais préféré ne pas parler. Mais serait-il possible sur un tel silence d’achever ce tour d’Espagne ?”.

L’escriptora britànica Rose Macaulay en el seu llibre de viatge “Fabled Shore” de  1949 té una altra visió de la Barcelona de postguerra: “Les famoses Rambles són encantadores; dividides per una ombrosa avinguda de plàtans, dos carrers estrets, d’una sola direcció, pugen a la muntanya i baixen al mar, al llarg de la Ciutat Vella, atapeïda de cafès, botigues, quioscos, gent, tramvies, cotxes, enllustradors i venedors de bitllets de loteria. A l’avinguda central, la gent passeja entremig de parades de flors, quioscos de diaris i parades plenes a vessar d’ocells […] Uns joves se’ns acosten […]persuadir-nos perquè els comprem un rellotge, un bolígraf o un anell […] al final sembla que et supliquin que t’ho quedis com un regal, com si la policia (cosa força probable) els seguís la pista. […] ¡La visió d’aquesta multitud embruixada en una perpètua animació nocturna era preciosa, fantàstica!”.

L’autor estatunidenc Henry Miller en el seu llibre “Reunion in Barcelona” de 1954, també parla de les Rambles, de les copes als cafès, dels enllustradors de sabates i diu que: “Les coses se succeïen com en un somni, un d’aquests somnis deliciosos que es connecten i es desconnecten a voluntat” i també que: “[…] el que ens va tornar brutalment a la realitat va ser el soroll de les martellades contra les nostres soles i els nostres talons. Eren allí, tots dos —bandits increïbles— picant com dos ferrers [en realitat els arreglaven les soles]” I acaba: “Va arribar el súmmum quan vas convidar aquells bandits”.

El poeta i novel·lista francès André Pieyre de Mandiargues va obtenir l’any 1967 el Premi Goncourt amb la seva novel·la “La marge”, l’acció de la qual passa a una Barcelona del “Xino”: “En una plaça a la cantonada, entre un cinema i un cafè, llegeix el nom del carrer: Marquès del Duero [actual avinguda del Paral·lel]; quan reconeix al plànol de la ciutat la llarga artèria en diagonal es recorda que es troba al Paral·lel, aquella avinguda de la qual li havia parlat el seu cosí, tot assegurant-li que, trenta anys abans, en aquell vast indret tots els plaers eren oferts als visitants […] Tot el que aquells establiments, reforçats per llums parpellejants i estridents sorolls musicals, ofereixen al públic a canvi d’uns quants bitllets de banc o monedes on figura l’efígie del führóncol [Franco] entra, sens dubte, a la categoria d’allò que molta gent considera com a diversions o plaers.[…] La vigilància de la policia fürhoncolesca, present allí i fora d’allí, no pot evitar que exhibeixin llur caràcter”.

El novel·lista irlandès Colm Toibín en graduar-se a la universitats es va traslladar a Barcelona on viuria  fins el 1978. Faltaven dos mesos per la mort de Franco quan arribà a la ciutat: “Recordo l’estranya humitat d’aquell primer setembre a la ciutat. Recordo les olors ranci i el soroll constant quan s’aixecaven i baixaven les persianes d’acer. Recordo el so dels cotxes i les motos ressonant contra els antics edificis de pedra, els passos i les veus que ressonaven als carrers estrets. Jo era l’any 1975, dos mesos abans de la mort del general Franco. Jo tenia vint anys i acabava d’arribar a Barcelona. […] La Rambla, ocupada tota l’estona, era tot un altre món per passejar i descobrir. Els quioscs de venda de diaris i llibres estaven oberts dia i nit. Durant el dia en tram hi havia quioscs de venda de flors, un altre tenia quioscs amb animals a la venda. La gent es va asseure a les taules de fora durant hores i hores mirant els transeünts […] la Rambla tenia els seus propis costums, les seves pròpies normes. Les prostitutes, per exemple, no semblaven pujar del port més enllà d’un punt determinat […] semblava que ningú anava a cap lloc en particular […] Una nit, mentre estava a prop de la catedral, em vaig desviar a una petita plaça per un carreró estret. Estava tranquil, fosc i amagat. Una de les parets havia estat molt malmesa per metralla o bales [segurament parla de Sant Felip Neri]. Ningú va passar pel carreró mentre jo era allà i no es va fer cap so, excepte un raig d’aigua d’una font petita al mig de la plaça […] Aquest era el món baix medieval [parla de Ciutat Vella] dels mestres artesans, picapedrers, paletes, escultors i arquitectes que sobreviuen intactes enmig d’una ciutat”.

Per acabar, l’escriptor anglès Anthony Burgess en el seu llibre de 1978 “Homage to Barcelona” fa una imatge d’aquella ciutat que sortia de la dictadura i entrava en un nou camí: “Agafem un taxi per arribar-nos a un indret que ens semblava que era fora de la ciutat, però quinze quilòmetres més amunt, pels turons, encara som dins els límits de la ciutat. El conductor del taxi és andalús […] i va venir a Catalunya perquè és on sempre van els espanyols que volen treballar: la resta d’Espanya, ens diu, és d’una mandra impenitent. Ens porta al Tibidabo, dalt de tot de la serra de Collserola, des d’on es copsa una vista de tota la ciutat i del mar al seu darrere […] Ara començo a entendre la natura de l’orgull català. L’energia creadora que ha estat capaç de produir un Tibidabo no és precisament el que la gent ignorant anomenaria una qualitat típicament espanyola, i els catalans, amb raó o sense, la consideren una fruita molt rara a la terra ibèrica. No volen que les seves realitzacions pròpies siguin integrades a la glòria espanyola general i veure com Madrid ensenya Catalunya tot dient: “Veieu el que els espanyols són capaços de fer?”. Els espanyols no poden fer-ho, diuen els catalans, però els catalans sí. El xofer andalús del nostre taxi hi està d’acord. […] Barcelona ofereix la mena de vida diürna i nocturna que abans s’associava a París. Anomeneu-la el París de la Mediterrània i no us equivocareu gaire. No és presonera d’Espanya, sinó lliure per regnar sobre la cultura múltiple d’aquest mar del mig del qual, al cap i a la fi, hem sortit tots”.

Les opinions, els punts de vista, les valoracions són tan variables, polièdriques i diferents entre les persones, en funció del temps i de la perspectiva de cadascú que ens apropen a la visió caòtica i cosmopolita d’una casa de bojos, l’auberge spagnole.

La mirada estrangera sobre Barcelona: Personatges

Selecció de Joan Solé Camardons

Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o  J. M. Coetzee?

Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.

George Sand

Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.

Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.

André Corthis

De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obra L’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.

Pierre Mac Orlan

Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes (1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.

Film “La Bandera” (1935) inspirada en la novel·la de Pierre Mac Orlan Jean Genet

Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose (1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.

Diario del ladrón de Jean Genet Thomas Mann

Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks (1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg (‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.

Gisèle Freund

Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.

George Orwell

De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.

Homenaje a Cataluña, ed Ariel 1970

André Pieyre de Mandiargues

Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.

Colm Tóibín 

Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955)  que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).

Mary Ann Newman

Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.

Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.

L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.

Mary Ann Newman a la presentació de “Private Life” a l’Institut Ramon Llull (2014) Cédric Klapisch

Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.

Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.

Woody Allen

Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.

El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.

John Maxwell Coetzee

Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí  CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003

Margarida Casacuberta

Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada  en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.

D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).

Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.

Bibliografia

CASTELLANOS, JORDI: Literatura, vides, ciutats, Barcelona, Edicions 62, 1997

HUGHES, ROBERT:  Barcelona, BCN, Anagrama, 1992, BAB.

El pas de la vocació a la professionalització: Teatre Amateur, Teatre Universitari, Teatre Independent

Teatre -

El dilluns 13/11/1923 a la sala Verdaguer a 2/4 de set conversarem amb quatre dels protagonistes del Teatre Independent, el moviment que va tendir a la renovació de l’escena catalana durant l’etapa de resistència antifranquista. Francesc Alborch, fundador i director del grup U de Cuc, Araceli Bruch, fundadora de la companyia Bruixes de Dol, Joan Font, fundador i director dels Comediants i Frederic Roda, fundador del Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) ens ajudaran a entendre aquesta etapa crucial de la transformació cultural del país feta de compromís i creativitat.

Sense la col·laboració d’Ignasi Roda no hauria estat possible aquest encontre. I el mateix dia a les 12 del matí l’acompanyarem a l’entrada del Palau de la Música en la commemoració de l’estrena històrica de fa 60 anys.

El teatre compromès —per anomenar-lo d’alguna manera— a Catalunya durant el Franquisme va sobreviure i créixer a l’aixopluc dels grups amateurs ja que el que s’entenia com a teatre professional i comercial oferia una programació encotillada per la censura. El teatre en català es recuperava de mica en mica. Fins als 60 la dictadura permetia primer representacions de pastorets i de passions amb explícita llicència governativa, més endavant sols títols antics, cap obra actual. Des de l’amateurisme es va impulsar un teatre de recerca i el màxim exponent d’aquell moviment va ser l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). A mitjan 60 es sacseja l’escena i potser el detonant de tot plegat va ser la clausura de l’ADB com a conseqüencia de les pressions del ministeri de Información y Turismo amb motiu de l’estrena al Palau de la Música Catalana de L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, de la qual el 12 de novembre farà 60 anys exactes. Estudiants oberts a nous corrents europeus actuaven a l’empara de la Universitat i paral·lelament emergien grups amb joves intel·lectuals i activistes que capgiraven el panorama. Compromís, recerca, experimentació, novetat i connexió popular són alguns dels elements clau per entendre la profusió de grups i que puguem considerar el Teatre Independent com un moviment regular i consolidat que amb el temps tendeix a la professionalització. També canvia el tarannà de l’Institut del Teatre en constituir-se l’EADAG. L’aparició del teatre per a nois i noies programat tenaçment en el cicles de Cavall Fort al Teatre Romea i la tasca de grups emblemàtics com U de Cuc, del qual avui presentem la crònica en format de llibre (Francesc Alborch: U de cuc. Teatre 1972-1989, ADB edicions, 2023), no sols era planter de nous intèrprets sinó que incentivava la fidelitat d’un gruix d’espectadors molt important. Els convidats a la sessió són protagonistes directes d’aquesta etapa de la vocació a la professionalització. Exemples de diferents experiències, diferents camins. Els proposem que ens parlin dels diferents obstacles i vicissituds, de les diferents dèries i consecucionas, dels diferents balanços i records. Professionals encara amb la vocació íntegra.

Si tot continua com tenim previst aquesta serà la penúltima activitat programada abans del traspàs de la Ponència de la Secció de Teatre per part de Jaume Comas i l’assumpció de la nova responsable Andrea Pereira.

El dilluns 11/12/23 Ramon Simó ens parlarà sobre “La interpretació en el teatre i la IA” en el marc del Cicle de l’Ateneu: Més Intel·ligents, més humans? Algorismes, societat i cultura.

Generació IA: veus joves ens parlen de sostenibilitat

Ecologia -

Foto: RDNE Stock Project

L’anomenada Generació Zeta, és a dir els joves nascuts entre 1995 y 2010, es manifesten profundament amoïnats per la sostenibilitat i per les conseqüències que la deriva ambiental pot comportar per a les seves vides.

Tant és així que, segons dades del Fòrum Econòmic Mundial, molts d’ells estan escollint impulsar un canvi positiu amb els seus hàbits de consum i estils de vida, inspirant a altres grups d’edat a seguir aquesta línia des de les xarxes socials. En un món envellit com l’occidental sovint s’oblida que la generació de joves més nombrosa (i hiperconnectada) de la història, prop de 1.800 persones, està lluitant per fer sentir la seva veu en les grans qüestions que determinaran el seu futur. 

Tal com anunciàvem fa unes setmanes amb les comunicacions d’Ateneu Verd, creiem que és imprescindible incorporar la intergeneracionalitat al debat ecologista, també des del vessant científic i tecnològic. Amb aquest propòsit iniciem aquesta nova etapa de la Secció convidant a tres estudiants d’enginyeria de la UPC perquè ens ofereixin les seves visions del futur, com pensen que determinats marcs mentals i valors propis de la seva generació poden comportar un canvi en positiu vers la sostenibilitat i de quina manera veuen que la tecnologia, i més concretament, la intel·ligència artificial, pot esdevenir una aliada imprescindible per a la lluita contra el canvi climàtic. Aquests són els seus perfils:

Gerard De Mas Giménez (24 anys)

Graduat en Física Aplicada per la Universitat de Barcelona. Màster en Fotònica per la Universitat Politècnica de Catalunya. L’èxit de la seva tesi, orientada a desenvolupar algoritmes d’intel·ligència artificial per a Single Image Defogging en el context de conducció autònoma, ha estat la base per seguir desenvolupant aquest camp com a tesi doctoral.

Actualment, treballa en sistemes de fusió multimodal de dades i percepció en l’àmbit de la conducció autònoma.

Martina Massana (17 anys)

Martina és estudiant del Grau de Dades de la UPC. És una apassionada de la tecnologia, a la que considera capaç d’amplificar el nostre impacte a l’hora d’encarar diferents problemes de la vida.

El seu primer projecte ha estat la creació d’un xatbot per combatre l’assetjament escolar del qual s’han fet ressò diversos mitjans. Autora del llibre: “Yo también soy diferente: un libro contra el bullying”, a Ed. Penguin Random House

Òscar Molina Sedano (20 anys)

Òscar és estudiant de la primera promoció del Grau en Intel·ligència artificial de la UPC.

Posa en valor que té la gran sort de poder aportar el seu granet de sorra a la construcció de la carrera perquè els futurs alumnes puguin aprendre sense patir els “problemes” d’una carrera recentment creada.

Podrem escoltar-los i participar en aquest debat en l’acte que tindrà lloc el pròxim dilluns 13 de novembre a les 18.30 a la Sala Bohigas.

Aquesta iniciativa ha estat fruit de la col·laboració de les seccions d’Ecologia i Ciència i Tecnologia de l’Ateneu, conjuntament amb la Comunitat UPC.

Us hi esperem!