Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas i Arnau González Vilalta, sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021.
Modera el debat: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.
Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès.
Accés obert
Un debat obert sobre la memòria a Europa
L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador català Arnau Gonzàlez Vilalta dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?
La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Xosé M. Núñez Seixas: Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021,
V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines
Resum d’Óscar Costa Ruibal
, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
L’autor del llibre
Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.
Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].
Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt
Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est
La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.
A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.
Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenada Operació Barba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.
La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.
Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.
L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.
L’àmbit alemany
En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.
Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial.
La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts
La Gran Guerra Patriòtica
Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.
Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
La doble invasió nazi i comunista
En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.
Monument a
Stepán Bandera a Ternópil, “
heroi d’Ucraïna”
L’heroica Finlàndia
En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.
Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
Els països mediterranis al Front de l’Est
Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.
Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.
Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film
Carica eroica (1952)
L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.
Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.
Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.
La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.
En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorka i Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com el segle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerra lliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.
Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.
Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea
A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8
00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado
01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.
02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín
04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics
05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental
06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.
07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund
09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.
10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.
11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.
12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg
13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985
14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov
16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod
17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.
18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi
20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961
22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania
24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)
