destacats

La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte

Historia -

Dilluns 16 de novembre a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc el debat La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte amb Antoni Simon i Pere Cristòfol. Moderat per Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons

Activitat sense públic que es podrà seguir a Ateneu en directe

Debat amb:
  • Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la UAB, historiador, ha fet nombrosos recerques sobre la Revolució Catalana de 1640 i autor de l’obra 1640, Rafael Dalmau, editor, 2019 
  • Pere Cristòfol i Escorça, llicenciat en dret, autor de l’estudi introductori, dels annexos i de la traducció de La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Farell editors, 2020
  • Àngel Casals Martínez, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, historiador especialitzat en bandolerisme, història militar i formes de violència social.
Imatge principal: L’armada hispànica davant Barcelona

Amb aquest gravat de Pierre Miotte es recupera una de les perspectives més habituals de la representació de la ciutat: la vista des del mar. La ciutat torna a aparèixer dibuixada en perspectiva i, en primer terme, podem veure el port i l’estol de vaixells de l’armada hispànica, inclosa la sorprenent inclusió de la muntanya de Montserrat. Font: MIOTTE, Pierre, Roma, 1652; NOVA E VERA DESCRITTIONE DELLA CITTA DI BARCELLONA ASSEDIATA DELL’ARMATA DI S.a MAESTA CATTOLICA. Atles de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

Inici i desenvolupament de la Guerra

Guerra dels Segadors o Guerra de Separació? Mentre que el projecte polític impulsat des del centre castellanocortesà situava els rei i els interessos dinàstics i de reputació de la monarquia com a prioritaris, els dirigents catalans situaven els interessos de la comunitat catalana com a esglaó més alt dels valors polítics que calia defensar, evidentment en el marc institucional i mental d’una societat de l’Antic Règim.

Els catorze mesos que van del gener de 1640 al febrer de 1641 van constituir un període històric d’una extraordinària intensitat i acceleració. En aquest curt espai de temps es van encadenar esdeveniments crucials tant per a Catalunya com per al conjunt de la monarquia hispànica.  L’any 1640 esclatà una revolta antimilitar contra les tropes hispanes allotjades a Catalunya, s’inicià una revolució política que deslligà els catalans de la monarquia dirigida per Felip IV de Castella i el comte duc d’Olivares i finalment es produïren els episodis d’una llarga guerra de separació amb la monarquia espanyola.

1640, Antoni Simon i Tarrés, Rafael Dalmau, Editor, 2019  La fi de la Guerra. El setge de Barcelona (1651-1652)

El setge de Barcelona de 1652 és un dels episodis més èpics de la història moderna de Catalunya. Barcelona, delmada per la pesta, va resistir fins a la darrera extremitat. Fou a causa de Josep de Margarit i de Biure que la ciutat va resistir durant 15 mesos, en un segle més llarg fins i tot que el de 1713-1714.

Aquests fets ens els conta la crònica del governador Josep Margarit. Encarregada per la Cort de França, fou arraconada en els seus arxius perquè era massa crítica. Amb ell assistim a totes les decisions del comandament francocatalà i coneixem també els seus temors i l’estat d’ànim de la població.

La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Traducció, estudi introductori i annexos a cura de Pere Cristòfol i Escorça, Farell editors, 2020 Barcelona com a escenari bèl·lic

Amb aquesta imatge d’un dels episodis de la Guerra dels Segadors (1640-1652) comença una llarga sèrie de gravats i plànols centrats en els esdeveniments bèl·lics que visqué Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i inici del segle XVIII. Vegeu la sèrie “La Guerra dels Segadors 1641” de la col·lecció “Atles de Barcelona” www.atlesdebarcelona.cat de Ramon Soley.

La Batalla de Montjuïc

La làmina ens mostra el primer gran fet d’armes iniciat després de la revolta del Corpus de Sang: la Batalla de Montjuïc de 1641. Malgrat que el títol del gravat -bilingüe en francès i neerlandès i flanquejant l’escut de la ciutat- parla de “setge”, en realitat es representa la batalla que va tenir lloc el 26 de gener de 1641 i que va enfrontar les tropes de Felip IV amb les forces de la coronela de la ciutat ajudades per regiments francesos. L’enfrontament principal va tenir lloc a la muntanya de Montjuïc, representada en primer terme, i on es veu amb força detall l’atac de la cavalleria castellana, rebutjat pels defensors de la ciutat. Al pla, en la zona de les Hortes de Sant Bertran, es representa la resta de les tropes espanyoles que també van intentar assaltar la ciutat, sense èxit, pel portal de Sant Antoni. Observis, una perspectiva errònia de la ciutat: l’interès i el detall del gravat se centra en l’escena de la batalla a la muntanya de Montjuïc. La ciutat apareix en un segon terme i en una perspectiva força errònia, sobre tot pel que fa al traçat de la muralla del Raval –on encara es dibuixen soldats- i els seus espais lliures interiors. La superposició d’edificis entre els quals destaquen una catedral idealitzada i una immensa torre inexistent a Barcelona, fan que tota la ciutat sembli aixecada sobre un turó.

Gravat 16 – PAS II, Crispyn van de; BROESZOON, Joost. Atlas de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

Human Nature

Ciència i Tecnologia -

Aquest 24 de novembre a les 18:30 h, a la sala d’Actes Oriol Bohigas, podrem veure el documental que explora les implicacions que pot tenir el CRISPR, la tècnica d’edició genètica que permet curar malalties, corregir deficiències genètiques i modificar gens amb finalitats de millora. Human Nature és una aproximació a les implicacions del CRISPR a través dels ulls dels científics que van descobrir-lo, de persones que se’n poden beneficiar i dels bioenginyers que estan provant els seus límits. Estem preparats per la seva aplicació en humans? Quins haurien de ser els límits? Quins perills pot comportar?

Durant el debat tindrem a la Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas

Acte organitzat amb la col·laboració de la Fundació Víctor Grífols i Lucas i Americana Film Fest.

Tot just, aquesta passada setmana, la microbiòloga Emmanuelle Fuster, de la Institució Max Planck, i la química Jennifer A. Doudna, de la Universitat de Califòrnia i Berkeley, han rebut aquest 2020 el Premi Nobel de Química pel desenvolupament del mètode CRISPR-CAS9 d’edició del genoma humà. Considerat una autèntica revolució.

Jennifer A. Doudna

[La Vanguardia 07/10/2020]

Què és CRISPR?

Anomenada ’tisores genètiques’ i ‘talla-enganxa genètic’, CRISPR és una eina senzilla i barata que permet tallar i enganxar ADN, tallar un gen que causa una malaltia i canviar-lo per un altre que no provoqui aquest problema.

Es basa en el mecanisme natural que empren bacteris per defensar-se dels virus. El seu sistema immunitari és capaç de recordar seqüències de l’ADN de virus que les han atacat. En el cas que tornin a ser atacades, activa una mena de tisora molecular, la més freqüent és un enzim anomenat CAS9, que el que fa és tallar la cadena de material genètic de virus per impedir-li que es repliqui.

Qui el va descobrir?

Va ser el microbiòleg espanyol Francisco Mojica, de la Universitat d’Alacant, expert en bacteris, qui va descobrir aquest mecanisme i el va batejar com CRISPR, les sigles en anglès de “repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades”, el 2005.

Després de Mojica, diversos investigadors van estudiar com funcionava aquest mecanisme fins que el 2012, les recentment premiades amb el Nobel de química, Jennifer Doudna i Emmanuelle Fuster, es van inspirar en ell per desenvolupar una eina senzilla, ràpida i barata d’edició genètica.

Com funciona?

En aquest cas, s’injecta ARN a la cèl·lula, que codifica la proteïna CAS9, la tisora, juntament amb una mena de guia que s’indica a CAS9 on ha de tallar la cadena de l’ADN. I ho fa amb molta precisió. També s’introdueixen en la cèl·lula les seqüències que es vulguin inserir, perquè quan CAS9 trenca l’ADN, la maquinària de la cèl·lula es posa en marxa per reparar i ho fa usant les seqüències inserides per reemplaçar a les tallades. Encara que ja no són seqüències com les dels bacteris, sinó guies genètiques dissenyades al laboratori, se segueixen anomenant CRISPR en honor al mecanisme biològic en què s’inspiren.

Per a què serveix?

Per introduir canvis en el genoma amb molta precisió. Des de regular l’expressió gènica, fins a identificar i modificar funcions de gens o corregir gens defectuosos. L’esperança és que en el futur pugui usar-se per reparar gens que causen malalties, encara que de moment, on més es fan servir és en l’àmbit de la investigació; per exemple, per a generar models animals de malalties complexes com l’esquizofrènia, o plantes transgèniques; estudiar la reprogramació de cèl·lules mares, combatre tumors eliminant els gens mutats que els causen. També per estudiar noves dianes i fàrmacs. Existeixen també iniciatives per a fer servir aquesta tècnica per a alterar, per exemple, als mosquits Anopheles transmissors de la malària, encara que els científics alerten que podrien tenir resultats perillosos en colar mutacions en la selecció natural.

Quines malalties es podrien tractar amb CRISPR?

Aquelles causades per mutacions en un sol gen. De moment, és només una possibilitat, perquè no hi ha cap tècnica gènica que usi CRISPR que estigui aprovada.

Quines limitacions té?

Tot i que és molt precisa, en tallar la cadena d’ADN es poden produir errors indesitjats i crear noves mutacions en el genoma, per aquest motiu de moment no s’hagi aprovat el seu ús per modificar embrions humans, ni tampoc òvuls ni espermatozoides. Tampoc per modificar animals

D’aquí l’enorme polèmica que va generar l’anunci del científic xinès He Jianku, que va afirmar haver modificat els embrions de dues bessones, usant la tècnica CRISPR-CAS9, per fer que fossin resistents a patologies com el VIH.

De l’humanisme renaixentista a l’humanisme digital: alguns apunts sobre ciència, art i espiritualitat

Art Ateneu -

Cicle “Espiritualitat, poesia, ciència i art”

De l’humanisme renaixentista a l’humanisme digital: alguns apunts sobre ciència, art i espiritualitat

11 de novembre de 2020, a les 18:30 h. Sala d’actes Oriol Bohigas. Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, 6

A càrrec de David Jou, físic i poeta. President de la Fundació Joan Maragall.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció

David Jou i Toni Rodríguez Yuste

Un dels punts més rellevants de la ciència a finals del Renaixement fou la transició de la cosmologia del model geocèntric al model heliocèntric. En el nostre moment històric, un dels aspectes més destacats de la ciència és la transició d’un paradigma materialista a un paradigma digital, basat en el concepte de la informació.

La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.

Historia -

Dijous dia 22 d’octubre a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc l’acte sobre La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. 

Activitat presencial amb un aforament màxim de 80 persones. També es podrà seguir en directe a https://www.ateneubcn.org/endirecte

L’acte té un doble caràcter: reivindicar la memòria democràtica pel que fa a les diverses etapes de l’edifici de la Comissaria de Via Laietana i d’una manera especial l’etapa franquista com a espai de tortura de milers de persones, i també pretén argumentar i informar sobre l’oportunitat per esdevenir un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya.

L’acte comptarà amb participació de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica; Josep Cruanyes, jurista de la Comissió de la Dignitat; Agustí Alcoberro, historiador i testimoni.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

S’ha previst que les persones i les entitats memorialístiques interessades puguin donar el seu testimoni amb una breu intervenció des del públic, atès que per raons del protocol sanitari no poden ser a la taula principal.

La Comissaria de Via Laietana: d’espai de tortura a espai de memòria

El 1928 Teresa Vidal Cuadras va comprar l’edifici del número 43 de la Via Laietana i el va convertir en una construcció de cinc plantes amb baixos i soterrani. El 1929 el va vendre al Ministeri de Governació perquè hi instal·lés la Prefectura Superior de Policia, que aleshores va assumir el comissari Tenorio.

Amb l’arribada de la Segona República l’edifici es va transformar en la Comissaria d’Ordre Públic. El 1936 se’n va fer càrrec Frederic Escofet, que va dirigir la neutralització a Catalunya del cop d’estat del 19 de juliol des d’aquest edifici.

Als anys 50 van assumir la direcció de la prefectura els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix. Van ser els que van torturar Manuel Vázquez Montalbán, el poeta Joan Oliver o els militants del PSUC Joan Comorera i Gregorio López Raimundo. També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com  Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, Ramon i Agustí Alcoberro, Carles Vallejo, Carme Travesset i un llarg etcètera. Els germans Creix també van planificar la repressió dels fets del Palau o la Caputxinada. A la Caputxinada van detenir el catedràtic de la universitat Jordi Rubió i Balaguer, que havia nascut a l’edifici de la via Laietana i hi va tornar amb les manilles posades.

El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà i Antoni Batista, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l’espai. Anys més tard, l’estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.

El Govern Rajoy va ignorar la resolució, però les entitats memorialístiques han seguit treballant perquè els fets comesos a Via Laietana no s’oblidin i la proposta de museïtzació tiri endavant.

Entre les entitats i institucions que hi donen suport hi ha l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, Òmnium Cultural, la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, la Fundació Josep Irla, l’Ateneu Memòria Popular, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat a través del Memorial Democràtic. 

Fins a 50 entitats han signat un manifest perquè la comissaria de Via Laietana de Barcelona es converteixi finalment en un centre d’interpretació de la tortura i en un espai de memòria històrica i democràtica.  

Amical de les Brigades internacionals de Catalunya, Amical de Mathausen i altres camps, Amical Ravensbruck, ANC, Associació Ateos y Republicanos, Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC), Associació de Juristes Drets, Associació Memòria de Mallorca (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca), Associació Memorial Democràtic del Berguedà, Associació per a la Preservació i Difusió de la Memòria Històrica – Triangle Blau, Associació per la Memòria Històrica de Manresa, Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà (ARMHER), Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Atenes Associació de Juristes pels Drets Civils, Ateneu Barcelonès, Ateneu Memòria Popular, Banc d’ADN dels desapareguts/ BarnaSants, Brasileiras contra o fascismo, Ca la dona, Casal Lambda, Col.lectiu Maspons i Anglasell, Col·lectiu Praga, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Comissió de Defensa del Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia – ICAB, Comissió Dignitat, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), Federació Catalana d’Automobilisme, Fundació Catalunya-Fons per la Defensa dels Drets dels Catalans, Fundació Cipriano Garcia – CCOO, Fundació Congrés Cultura Catalana, Fundació Irla, Fundació Museu Històrico social de Maquinista Terrestre i Marítima i MACOSA, Fundació Randa – Xirinachs, Fundació Salvador Seguí, Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, ICEC (International Commission of European Citizens), ICIP, Iridia, Joves Esquerra Verda, Justícia i Pau, La Voz Ahogada – Projecte escènic, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Memorial Democràtic, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, PEN Català, Revista Sàpiens, Rosa Sensat, Sindicat: Intersindical, SOS Racisme Catalunya, Súmate, Unió de Pagesos, USTEC, Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Xarxa de comunitats de memòria i Xarxa Feminista.

La revista Sàpiens. núm. 213, desembre 2019. Dedica dos articles a la temàtica i en destaca la portada “Via Laietana. La casa dels horrors”:

  • Maria Jansana: “D’espai de tortura a espai de memòria” (pàg. 10-14)
  • Antoni Batista: “Tortures a Via Laietana: els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez (pàg. 36-45). 1. El reportatge: Els interiors foscos de la tortura; 2. Jordi Pujol: “Que t’enviessin a la presó era el millor que et podia passar”; 3. Pep Martínez: “No acabes de saber mai per què resisteixes”

Més informació a:

La Vanguardia 20/11/2019 Manifiesto para convertir la Jefatura de Via Laietana en un espacio de memoria

La Vanguardia 26/10/2019 Placa y tabú, per Jordi Amat

Òmnium Cultural 20/10/2019 Reclamem a Sánchez accions efectives per convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria

La Vanguardia 01/06/2017 El Congreso aprueba convertir la comisaría de Via Laietana en un museo de memoria histórica

El País 30/05/2017  ERC vol convertir la comissaria de Via Laietana en un memorial de la repressió franquista

Notícies 324 TV3 01/06/2017  S’ha aprovat al Congrés dels Diputats una proposició d’ERC per convertir aquest edifici de Barcelona en un museu de la repressió franquista

 

Els límits de la Ciència. Límits reals i límits autoimposats, i com superar-los

Ciència i Tecnologia -

El pròxim 6 d’octubre, a les 18:30, a la Sala Oriol Bohigues de l’Ateneu Barcelonès, tindrem l’oportunitat d’escoltar la conferència “Els límits de la Ciència. Límits reals i límits autoimposats, i com superar-los“, que ens oferirà en Joan Fonollosa. També, la podrem seguir en directe per videoconferència des de la web del mateix Ateneu Barcelonès. L’entrada és lliure, amb la límitació de l’aforament a 80 places, per seguir les indicacions de les autoritats sanitàries relacionades amb la Covid19.

Al món modern, la ciència s’ha convertit en la guia definitiva per descriure la realitat. És fàcil veure l’atractiu. La ciència té una claredat i una economia boniques; les seves lleis són directes i inalterables. Revela el funcionament del món que ens envolta amb tanta calma i exactitud, i amb una aparença d’imparcialitat, que ens sentim satisfets amb les seves respostes i no busquem res més.

La mecànica newtoniana representa l’enfocament més proper a aquest ideal de ciència mai assolit. Donades les masses, les posicions i els moviments dels objectes, les seves posicions i moviments futurs es poden calcular amb una precisió extraordinària. El mètode de Sir Isaac Newton va ser una revolució. Abans de Newton, la ciència es duia a terme d’una manera completament diferent; els investigadors van especular en lloc d’experimentar. Va ser Newton qui va despullar els objectes de tots els atributs més bàsics, excepte els seus components més bàsics (massa i densitat), i va cronometrar la seva caiguda, traient conclusions del que va observar més que del que va imaginar. En reduir els objectes a algunes característiques mesurables, va ser capaç de descobrir les lleis universals que governaven el comportament de tots els objectes.

Una revolució anàloga es va produir en el pensament polític al voltant del mateix període. Mentre que els filòsofs antics intentaven definir la virtut, Thomas Hobbes, que va viure durant els primers anys de Newton, va adoptar l’enfocament contrari. Desposseint a la gent de tots, tret dels seus atributs més bàsics (i bàsics) – egoisme i vanitat -, va afirmar explicar la mecànica de la humanitat, per dir-ho així, i l’estructura de la civilització. Les seves regles del contracte social explicaven com funciona la màquina bàsica de la societat, de la mateixa manera que les lleis del moviment de Newton explicaven com funciona la màquina de l’univers.

 Com és que podem entendre l’Univers? Com és que les matemàtiques van tan bé per a això? Preguntes com aquestes causen una forta incomoditat quan es fan en un entorn científic. “Són qüestions filosòfiques”, diuen. Però la ciència moderna ens està acarant cada vegada de manera més clara amb qüestions d’aquesta mena.

 Són realment qüestions no científiques? Per què no ho són? Existeix realment un límit a les coses que la Ciència pot estudiar? Si és així, s’ha de poder provar científicament on és aquest límit, per què hi és i per què és allí.

La realitat és que la Ciència té por a parlar de certes coses. Veurem d’on ve aquesta por i com es pot superar, la qual cosa ens portarà a reflexionar sobre què és la Ciència, la seva naturalesa, el mètode científic i la relació de tot plegat amb les matemàtiques i la lògica.

Per superar aquesta por cal trencar certs tabús i pensar lliurement, respectant sempre el que és consubstancial a la Ciència: el mètode científic. Amb Joan Fonollosa, reflexionarem sobre aquests conceptes i es presentarà de manera molt succinta una proposta per treballar en aquesta línia: el model Nosce Te Ipsum, que pretén descriure el funcionament de l’Univers en l’àmbit global.

Joan Fonollosa i Guardiet

@JoanFonollosa

http://unilateral.cat/author/joanfonollosa/

Joan Fonollosa és enginyer industrial de formació, ha estat, fins a la seva jubilació, professor  de la UPC i de la UAB i consultor empresarial, en l’especialitat de Mètodes Quantitatius i Models Matemàtics.

 Ha impartit nombrosos cursos i seminaris en diferents escoles empresarials i organitzacions. Ha publicat diversos llibres de text en les àrees de Mètodes Quantitatius, Anàlisi de Decisions, Gestió d’Unitats d’Informació, Logística i Gestió de la Producció i Operacions.

 La seva experiència en la construcció de models matemàtics per al tractament de problemes reals d’alta complexitat, junt amb una molt àmplia curiositat sobre pràcticament totes les branques de la ciència, l’ha portat a desenvolupar el model Nosce Te Ipsum per descriure el funcionament de l’Univers en l’àmbit global.

Mantenir la distància. La cultura que (potser) ve

Art Ateneu -

Dimarts 22 de setembre de 2020 , a les  18:30 h. Sala d’actes Oriol Bohigas

Mantenir la distància. La cultura que (potser) ve

Martí Peran, professor de Teoria de l’Art de la UB, crític i curador d’exposicions

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, llicenciada en Belles Arts i ponent de la Secció d’Arts Visuals

Martí Peran i Toni Rodríguez Yuste

Es massa aviat per encertar a endevinar com afectarà a la cultura la realitat derivada de la pandèmia. Malgrat això, la situació d’aquests darrers mesos ja ha permès detectar una llarga sèrie d’evidències: el triomf del producte cultural per entretenir el confinament; l’oblit institucional  que ha accentuat la precarietat crònica que afecta als creadors; la necessitat de reformular tots els protocols ordinaris que fins ara havien orientat la gestió cultural; l’acceleració dels formats digitals en l’economia cultural…

Però potser tot aquest soroll només correspon a un context d’emergència en l’interior del qual encara es volen salvar alguns mobles envellits. La pregunta pertinent és una altre: la cultura es conformarà en practicar un biaix de confirmació  -ja ho vèiem i ja ho dèiem – o serà capaç d’orientar-nos en la construcció de nous paradigmes?

Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, 6, Barcelona

La revolució de juliol de 1909. Perquè es coneix com a Setmana Tràgica? Tertúlia d’Amics de la Història.

Historia -

Dilluns 5 d’octubre a les  17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre La revolució de juliol de 1909. Perquè es coneix com a Setmana Tràgica?” a càrrec de David Martínez Fiol, coautor del llibre de referència: La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España. Ed. Comares, 2019. Llibre disponible la Biblioteca de l’AB.

Presentació: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia.

Es necessària la inscripció a: joansolecamardons@gmail.com  . Aforament màxim 16 persones.

La revolució de juliol de 1909

La importància dels esdeveniments que van afectar fonamentalment a Catalunya, entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 va quedar reflectida en un gran allau de llibres vivencials, articles d’opinió i tota mena de relats. El seu impacte entre els seus contemporanis va ser tan remarcable com el de la Guerra Civil de 1936-1939. Els successos de la darrera setmana de juliol de 1909 van començar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles l’organització tribal dels pobles del Rif dels voltants de Melilla, però implícitament també era una protesta en contra del govern conservador, encapçalat per Antonio Maura. El que va començar com una vaga general, a l’ús del nou sindicalisme revolucionari, en contra de la guerra al Rif va transformar-se, contra el parer d’alguns dels seus promotors, en un moviment revolucionari encaminat cap a la instauració d’un règim republicà i / o en un motí anticlerical que va controlar la ciutat de Barcelona i bona part de Catalunya, durant gairebé una setmana.

La revolució de 1909 és un referent en la història espanyola de segle XX, ja que aquí es van entrecreuar i van interactuar tots els temes candents heretats de la crisi de finals de segle XIX: política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, els anhels i limitacions de tot tipus de regeneracionismes, com el propugnat per les diferents opcions republicanes, l’embrionària construcció d’un sindicalisme revolucionari modernitzat, l’encara tendra vocació reformista dels regionalismes i del catalanisme o els límits de la revolució des de dalt del conservadorisme maurista .

La novetat més remarcable d’aquesta anàlisi de David Martínez Fiol i de Josep Pich Mitjana és la seva aposta per reconstruir els fets a partir de la notable producció memorialística que van generar els protagonistes que van viure aquells successos. Aquest estudi pretén evidenciar els límits i les virtuts dels egodocuments, quan en la nostra historiografia hi ha un rellevant debat sobre la recuperació de la Memòria històrica. A més, la revolució de juliol de 1909 va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar al cap de vint anys. Si els llocs de memòria fan referència a successos que van marcar els records, plurals i diferents, de diverses generacions, sens dubte l’última setmana de juliol de 1909 és un dels més rellevants.

Nota: Text adaptat de la contraportada de La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España. Ed. Comares, 2019

Imatge: La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, Ed. Comares David Martínez Fiol

(Barcelona, ​​1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet de Vallès. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi de el període de la Primera Guerra Mundial, publicant els següents llibres: El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918), Els voluntaris catalans i la Gran Guerra (1914-1918) i en col·laboració amb Joan Esculies, 12.000! Els catalans a la Primera Guerra mundial; L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel i  1917.El año en que España pudo cambiar.

L’estudi de el nacionalisme revolucionari català i de la funció pública catalana durant la Segona República van ser els eixos temàtics que li van servir, el 2006, per doctorar-se en la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi La sindicació dels Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931- 1939), de la qual van sorgir els llibres: Estatisme i antiestisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat; Els Sindicats de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), i Daniel diumenge Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical i és també autor de diversos articles en revistes especialitzades.

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Historia -

Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentarà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica. Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Espoir, Sierra de Teruel (1940), direcció André Malraux, Boris Peskine

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

Los caminos de la memoria (2009), direcció José Luis Peñafuerte

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Pa negre (2010), Direcció Agustí Villaronga.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

Las bicicletas son para el verano (1983), direcció de Jaime Chávarri

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Franco ese hombre (1964), direcció de José Luis Sáenz de Heredia

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

Mambrú se fue a la guerra (1986), Fernando Fernán-Gómez

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

Pero que todos sepan que no he muerto (2017), dirigit per Andrea Weiss.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/

Avançament properes tertúlies “Esports i Ateneu”

Tertúlies -

 

Properes tertúlies “Esports i Ateneu”:
  • 28 de setembre, Jordi Bertomeu, president executiu de l’Eurolliga de bàsquet, “L’Eurolliga, experiència de 20 anys”.
  • 26 d’octubre, Ramon Terrassa, director del Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat, “El CAR de Sant Cugat en l’univers esportiu català”.
  • 23 de novembre, Hibai López-González, doctor en Comunicació, investigador postdoctoral Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge, “De l’escurabutxaques a les apostes esportives”.

Conferència de Marcelo Panelo: Moments decisius dels campions del món: des de Steinitz fins a Euwe

Escacs -

 

El passat 18 de juny de 2020 el mestre internacional Marcelo Panelo va impartir la conferència: Moments decisius dels campions del món: des de Steinitz fins a Euwe. Anècdotes, històries i partides decisives.

Aquesta conferència estava programada pel passat 1 d’abril, però va quedar suspesa per l’estat d’alarma. És per aquest motiu que aquesta vegada vam canviar l’habitual format presencial pel digital. La conferència va ser seguida en directe per 171 persones.

Podeu tornar a seguir la conferència per Youtube:

https://www.youtube.com/watch?v=tSrBaYpevcQ&t=565s

O per facebook:

https://www.facebook.com/ateneubcn/videos/3132856653424846/

Amb aquesta conferència encetem un cicle de quatre conferències que porten el nom de: Moments decisius dels campions del món: Anècdotes, històries i partides decisives. L’objectiu és fer un  recorregut històric per tots els campions del món, des del primer campió: Steinitz, fins l’actual, Magnus Carlsen.

Marcelo Panelo ens va parlar dels cinc primers campions: Steinitz, Lasker, Capablanca, Alekhine i Euwe, va explicar anècdotes i  va analitzar unes quantes partides.

La propera conferència del cicle anirà a càrrec del gran mestre d’escacs José González i reprendrà la història en el moment que Alekhine mor deixant el títol de campió del món vacant. Ens explicarà el període que va des de Botvinnik fins a Bobby Fischer. La conferència es farà el dia 16 de setembre.

Relació de partides que va analitzar Marcelo Panelo:

Steinitz, Wilhelm – Von Bardeleben, Curt (Hasting 1895):  https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1132699

Pillsbury, Harry – Lasker, Emanuel (St Peterburg, 1895/96):  https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1109097

Capablanca, Jose Raul – Steiner, Herman (Los Angeles, 1933):  https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1266710

Bogoljubow, Efim – Alekhine, Alexander (Hastings, 1922):  https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1012099

Euwe, Max – Alekhine, Alexander (Campionat Mundial, 1935):  https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1013180