destacats

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “La Fada negra” novel·la de Xavier Theros

Historia -

Dilluns 3 febrer 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre La Fada negra novel·la de Xavier Theros, amb la participació dels ateneistes de la tertúlia 

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia

Un lectura de La Fada Negra.

Josep Sanmartí

Xavier Theros, el seu autor, és un reconegut coneixedor i trepitjador del patrimoni històric de la ciutat de Barcelona sobretot pel que fa a les vivències de molts dels seus variats racons i transformacions de tota mena.

El 2013 ja va publicar un llibre amb un títol ben significatiu de les seves pretensions, parlar d’una Barcelona que moltes vegades és desconeguda ja que ha “amagat” la seva intrahistòria. Segurament per això aquell llibre portava el nom de Barcelona a cau d’orella. Podia parlar de les bombes Orsini, de cases de barrets, el crim dels existencialistes o de l’esclavisme i dels aficionats al doble pito a la ciutat….

A “La Fada Negra” deixa de ser, en part, un cronista i elabora una novel·la situada en una d’aquelles revoltes populars barcelonines, conegudes com a “bullangues”. En concret la de 1843, quan la ciutat va ser de nou bombardejada com a conseqüència de les tensions socials, urbanes o polítiques derivades de la industrialització, de la insalubritat i els límits d’una ciutat emmurallada, originada per determinar qui podia participar o no en les activitats cíviques i polítiques… Era una etapa marcada per la inestabilitat i les topades entre progressistes, conservadors, moderats, carlins, republicans i, a més, amb el protagonisme emergent de la que seria la primera “Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera“. En Xavier Theros va obtenir amb aquesta novel·la el Premi Josep Pla 2017 .

El protagonista és el capità Llampades (un llunàtic) que ha de descobrir un seguit  d’assassinats, utilitzant uns mètodes prou singulars i expeditius en aquella Barcelona revoltada i assetjada durant la revolta de la Jamància (1843). 

A partir d’aquest personatge el lector s’endinsa en una Barcelona ben diferent de la d’ara. Al llarg de la lectura “trepitgem” una Barcelona empobrida, bruta, densa, escassa d’aliments i armament, amb tuguris, prostíbuls, titellaires, fumadors d’opi, escorxadors, sodomites, calabossos, Institut Anatòmic de Cirurgia, societats secretes … i assassinats, en una ciutat aquells dies assetjada i bombardejada. La novel·la a banda de prefaci i epíleg, consta de vuit capítols, les denominacions dels quals, ja adverteixen per on es mouen els interessos de l’autor. Els inicia amb El mal costum de morir-se , i després en trobem d’altres com Tururut dotze hores, L’any de la picor, Per fi la revolució!

És una novel·la amb trama policíaca que permet entreveure com era aquella Barcelona de principis dels 40 del segle XIX. Situa determinats fets i personatges històrics del moment, així com les idees o els costums d’aquella època, on s’hi veuen reflectits fets i situacions que a vegades poden sorprendre. Resulta apropiat que Albert Sánchez Piñol considerés que La Fada Negra era una novel·la en la que “entre els horrors d’una època ferotge (és) la història d’uns crims amb música d’artilleria”.

Intentarem copsar i compartir entre els lectors ateneistes aspectes com els mencionats a més d’endinsar-nos en el si de La Fada Negra per analitzar aquella revolta popular, la de la Jamància, a la que Josep Fontana considerava que “volgué ser l’inici d’una gran transformació política…” Vegeu també La Perla 40 “La Jamància”

 

Imatge. Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància. Font: “Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí.   http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/

Més Informació:

Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843″ 12 febrer 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) conferència del cicle “El segle XIX català” a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona. 

Marta Planes: “Una Barcelona bruta, empobrida i claustrofòbica” Publicat per Llegir en cas d’incendi 24/03/2018

Mónica García:Theros: La revolta de la Jamància era un forat negre desconegut a Barcelona“, 02 d’abril de 2018 publicat a https://www.totcerdanyola.cat/

 

 

Copes catalanes amb vi i plats amb calamars Ateneu Barcelonès A, 19 punts Ateneu Barcelonès B, 13 punts

Escacs -

Apa nois, que la temporada comença. De fet ja ha començat amb la Copa, veritable batibull de veus, escales mecàniques i de taules negres curulles de taulers. Veritable allau de gent abrigada a la recerca d’un restaurant. Tres-cents vint taulers, deu mil dues-centes quaranta peces i vint mil quatre-centes vuitanta caselles. Qui en pot voler més? Els equips, sí, els equips en la cursa per intentar conquerir el màxim dels trenta-sis punts possibles. El nostre equip A n’ha aconseguit dinou, un més de la meitat, i el B, tretze, cinc menys de la meitat, no sé si ens hem de plànyer gaire. A més, jo, el cronista, soc qui ha fet menys punts de tots els que les han jugades totes o gairebé totes, només dos i mig. Entre d’altres catàstrofes vaig regalar dues dames! Sens dubte jugar a dotze minuts i cinc segons no és per a tothom, cal tenir vista, resistència, capacitat de càlcul i encara molta més vista que l’esmentada tot just fa un moment per no perdre detalls que acaben en derrota. O per no regalar punts i mig punts que a ritme clàssic difícilment cediríem.

Us voldria donar un munt de dades, però encara només han publicat els resultats per equips i cap per jugadors. Malgrat tot us faré cinc cèntims. Carles Molina va fer una actuació meritòria dins el B. Jugava de quart tauler i va fer un munt de punts –encara no els sé perquè, com ja he dit, no els han publicat i jo no els vaig apuntar- si no vaig errat, quatre o cinc, molt bé. Toni Pampalona va aguantar, també dins el B, la pressió de ser el primer tauler. Juli Bernat, al matí de segon i a la tarda de tercer, va fer menys que no pas esperava –dos i mig. Jordi B. Oliva, segon del B a la tarda, va demostrar una gran concentració, sempre arribava primer a la taula que ens tocava. Jordi Calvet, tercer del B al matí, va jugar amb l’energia i passió que el caracteritza, pura passió tranquil·la: jo, a la vuitantena, vull jugar com ell! El Jordi Calvet és un exemple de dedicació i ímpetu que donaria per fer un anunci impactant. “Vine a l’Ateneu Barcelonès i gaudiràs de…”. I de l’equip A, què us puc dir? Ben poc, no els vaig veure gairebé mai jugar! Arribava gairebé sempre quan havien acabat o només quedava un tauler viu. Que em disculpin els companys. Només puc dir que els vaig veure sempre acompanyats de la millor bonhomia.

Ara bé, la ronda decisiva va ser la ronda cinc i mig: el dinar, el tiberi. El Toni Pampalona ens el va organitzar al restaurant d’uns coneguts, el restaurant el Mirall. Primers a ritme de tapes: amanida grega, calamars a l’andalusa, musclos i lacon gallec. Tots vam puntuar en els quatre plats. Segon de tall o peix. Vam tornar a puntuar. I evidentment amb alegria i guirigall compartit –el restaurant era ple com un ou d’equips de la competició- vam aixecar les copes curulles de negre i vam brindar, prou que aquestes copes les vam guanyar a través de l’esportivitat, la companyonia i tot allò que cal per començar la Lliga amb ganes el proper diumenge. Un detall: l’equip de la ronda dinar el vam formar la Núria, el Germán, el Toni, el Carles, el Ricard i el Juli. Caldrà repetir un matx amb tan bon resultat sempre que ens vingui de gust, oi?

Juli Bernat

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement.

Historia -

Dilluns 24 de febrer de 2020 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement a càrrec de Josep Sauret Pont, economista i historiador. També intervindran, Joan Antoni Pérez Aguilar, responsable de comunicació de Correus i Antoni Salcedo Miliani, historiador, crític d’art i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Vinyeta d’una campanya de “Maura Sí” per unes eleccions, que capgira el lema “Maura No” que es va popularitzar després de la Setmana Tràgica, 1914. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta Voluntaris catalans a la primera guerra mundial, es veuen representades les banderes dels aliats que haurien d’ajudar a ser independents un cop acabada la Guerra gran, 1916. Col·lecció Josep Sauret.

Vinyeta commemorativa modernista sobre les noces d’argent de l’Orfeó Català 1917.  Reprodueix l’escultura de la façana principal del Palau obra de Miquel Blay i pagada pel marqués de Castellbell, 1917.  Col·lecció Josep Sauret

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació

Josep Sauret i Pont

Es tracta d’explicar que són les vinyetes filatèliques, els diferents noms que han tingut, el seu origen i la seva utilitat. També com han circulat d’acord amb la legislació vigent i en la realitat.

Les vinyetes són un producte ephemera, efímer, és a dir,  materials escrits i impresos de curta durada que no són produïts perquè es mantinguin o es conservin, i que en aquest cas, han estat poc estudiats. Sovint es confonen amb altres conceptes com les vinyetes dels còmics o els segells de correus. Les vinyetes, al contrari dels segells de correus, amb qui es comparen sovint, van començar a imprimir-se i a usar-se sense reglamentació. Aclarirem aquests malentesos. Aviat, però els governs estatals, a través dels òrgans monopolístics que havien creat per ordenar la circulació de la correspondència i també per emetre segells oficials, van veure la necessitat de reglamentar la circulació de les vinyetes. Dedicarem part de la conferència a explicar la legislació, però també la situació real.

També veurem amb exemples com el poder governamental ha intervingut en la seva circulació, segons li convenia, en diferents moments històrics i amb independència de si era una monarquia o una república la forma del poder en aquell moment. 

És interessant també la circulació de les vinyetes durant la Guerra civil (1936-1939). Finalment explicarem l’estat de la qüestió en l’actualitat.

Vinyeta per recaptar diners pels soldats de la guerra de Marroc. Són il·lustratius l’uniforme, la bandera espanyola i els llaurers, 1920. Col·lecció Josep Sauret

Part d’un frontal de carta amb una vinyeta amb el lema: “Españoles! No compréis a los catalanes por haver demostrado su antiespañolismo”, 1931. Col·lecció Josep Sauret


Vinyeta publicitària d’uns neumàtics Firestone i d’una fira comarcal a Tàrrega, 1954. Col·lecció Josep Sauret

 

Vinyeta de la Creu Roja, patrocinada per la Generalitat de Catalunya que va servir com a segell, 1984.  Col·lecció Josep Sauret

Josep Sauret Pont

Economista, màster en gestió empresarial (ESADE) i doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili amb la tesi “Les vinyetes filatèliques com a font historiogràfica i artística”. 

Guanyador de El segundo trabajo de investigación publicado por la Convocatoria de Ayudas a la Investigación, que realiza la Biblioteca de Correos y la Unidad de Documentación y Archivo Histórico, va ser presentat el 7 de novembre, a la Biblioteca Central de Cantabria, dins de les jornades de conferències de la 57 edició de l’Exposició Filatèlica Nacional.

El treball de recerca guanyador és “Circulación de las viñetas en la correspondencia española. Situaciones teóricas según la legislación y reales”. L’originalitat de l’obra presentada, rau en el punt de vista utilitzat per l’autor, que aborda la investigació des de l’òptica legislativa i normativa, aportant abundant informació sobre lleis i normes postals que l’Estat va emetre per normalitzar l’ús i circulació de les vinyetes .

.Cat, l’eina al servei de la transformació digital en català

Ciència i Tecnologia -

El .cat és el primer domini de primer nivell del món que representa una llengua i una cultura a Internet. És un domini similar al .com o el .org però destinat específicament a la comunitat catalanoparlant.
Tothom pot tenir un domini .cat, ja sigui per identificar-se com a catalanoparlant com per adreçar-se als catalanoparlants, només cal que el web tingui continguts significatius en català.

El 16 de març del 2004 l’Associació puntCAT va presentar la candidatura del domini .cat davant de la ICANN, apostant per un domini de tres lletres associat a la llengua i cultura catalanes i renunciant al domini .ct relacionat amb un territori. La candidatura va rebre el suport de 68.000 persones, empreses i entitats, nombre mai assolit per cap altra candidatura; a més de la complicitat d’algunes institucions catalanes. El 15 de setembre de 2005, a les 23:04 GMT, l’Internet Corporation for Assigned Names and Numbers va aprovar el domini .cat per a la llengua i la cultura catalana a Internet. El primer lloc web operatiu http://www.domini.cat, de la Fundació puntCAT, entrà en funcionament el 21 de desembre del 2005.

Perquè creiem que pot ser molt interessant una aliança entre la Fundació Punt Cati la secció de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès? La Fundació Punt Cat ens ofereix uns tallers gratuïts per ajudar als socis de la Secció a configurar i començar un blog personal sota el domini .cat .  D’una manera senzilla i ràpida podrem posicionar el nostre coneixement en aquesta immensa xarxa virtual que és Internet. Estic convençut que entre els més de 600 socis que pertanyen a la Secció de Ciències i Tecnologia, hi ha molt de coneixement esperant que altres persones i entitats el puguin gaudir. A més a més, aquest coneixement, passarà a formar part de la ja gran comunitat de coneixement de la cultura catalana, consolidant encara més aquesta presència destacada presencia al ciberespai.

Que representa el punt cat i com podrem aprofitar aquesta oportunitat que ens ofereix la Fundació? El pròxim 30 de gener, a les 19 hores a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Bacelonés, en Francesc Giralt, director de la Fundació puntCat, ens explicarà tot això i més del que fa referència a uns dels projectes més engrescadors de la cultura catalana.

Allò que Dalí deu a la natura

Art Ateneu -

14 de gener de 2020, a les 19 h a la Sala d’actes Oriol Bohigas

Nou cicle “Artistes catalans universals

Joan Miró

La cultura ha marcat al llarg dels temps la identitat de Catalunya. Som un poble d’artistes: Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Gaudí, Antoni Tàpies… són alguns dels nostres artistes universals.

Analitzarem i difondrem nous aspectes de la vida i obra de les grans figures de l’àmbit artístic català.

Allò que Dalí deu a la natura

Vicent Santamaria de Mingo, escriptor i historiador de l’art.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció.

La imaginació surrealista consisteix molt sovint a distorsionar, manipular, transformar o simplement reproduir imatges ja existents, desplaçant-les del seu context original i ressituant-les en una nova trama de relacions iconogràfiques. Salvador Dalí va excel·lir en aquesta estratagema surrealista, i ho va fer al llarg de tota la seva vida artística.

L’home elàstic

Veurem alguns exemples d’aquesta manera de fer a partir d’una revista en concret que el pintor de Figueres va utilitzar reiteradament com a font de les seves creacions.

“L’Ordre del dia ” i “14 de juliol” dues obres d’Éric Vuillard. Tertúlia d’Amics de la Història

Historia -

Dilluns 20 gener 2020 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “L’Ordre del dia” i “14 de juliol” dues novel·les històriques d’Éric Vuillard, comentades pels lectors ateneistes. 

Modera: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Sobre Éric Vuillard

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineasta. Ha realitzat dos films, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha merescut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Larbaud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.

Éric Vuillard, premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia

Sinopsi de L’ordre del dia

L’Alemanya nazi té les seves llegendes. Compta amb un exèrcit ràpid, poderós i modern, amb tots els elements per a un triomf inexorable. Però, i si els fonaments de les seves primeres proeses ocultessin mercadejos i relacions de vulgars interessos comuns? I si les imatges glorioses de la Wehrmacht entrant triomfalment a Àustria dissimulessin un immens embús de tancs panzers a la frontera? Una pana, simplement! I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i interessos espuris, petits detalls que van marcar una important diferència?

En aquesta novel·la Éric Vuillard narra a través de diversos episodis desconeguts el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria. Un relat magistral que situa el lector com el principal intèrpret de la Història.

Ressenya de Lluís-Emili a Nosaltres Llegim.cat

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Sí que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé: la veritat es dispersa en tota mena de partícules. I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual: A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut. No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

Imatge: Hjalmar Schacht, Adolf Hitler. File: Bundesarchiv Bild 183-R98364, Hjalmar Schacht, Adolf Hitler.jpg

Hjalmar Schacht (1877-1970) va ser un economista alemany, ministre de finances de Hitler, a qui va ajudar a finançar diverses campanyes. 

Aquí  podeu llegir un fragment del Premi Goncourt d’Éric Vuillard 

Sinopsi de “14 de juliol”

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa…) que van possibilitar l’esclat de violència.
Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

Éric Vuillard: “El present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. A 14 de juliol, l’escriptor francès novel·la la presa de la Bastilla des del punt de vista de la gent anònima que hi va participar.

Ressenya de Manel Haro. Barcelona / @manelhc, publicat per Llegir en cas d’incendi 20/02/2019

Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.

En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.

“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.

Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.

Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.

  • El Cultural Crítica “14 de julio” de Fran G. Matute, 1 febrero, 2019

Imatge: Sans-culottes en armes, gouache de Jean-Baptiste Lesueur, 1793-1794, musée Carnavalet.

Sans-culottes és la denominació que es donava a la França de la Revolució al poble pla (obrers, artesans), que no vestien com la noblesa i la burgesia, amb calça curta (culotte) i mitges, sinó amb calces llargues. Inicialment, va ser un terme despectiu, però després va ser exhibit amb orgull pels revolucionaris.

 

Imatge File:Siege of the Bastille (Claude Cholat).jpg

Claude Cholat era un petit vinater que va participar directament a la presa de la Bastilla i en va pintar un quadre ple de detalls.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 27 de gener 2020

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 27 de gener – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Dona i futbol

        Amb: Natàlia Arroyo, periodista i seleccionadora de la Selecció femenina de futbol de Catalunya.

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Avançament properes tertúlies “Esports i Ateneu”

Tertúlies -

 

Properes tertúlies “Esports i Ateneu”:
  • 27 de gener, Natàlia Arroyo, periodista i seleccionadora de la Selecció femenina de futbol de Catalunya, “Dona i futbol”.
  • 24 de febrer, Antoni Fernández Teixidó, president executiu de la Fundació Privada RCD Espanyol de Barcelona, “RCD Espanyol: per què només som un club de futbol?”.
  • 30 de març, Ramon Agenjo, president del World Padel Tour, “El circuit mundial de pàdel professional”.

Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors (1820-1823)

Historia -

Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB. 

El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.

Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)

En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.

La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.

 

Jordi Roca Vernet  Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).

Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.

Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812”  realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822

Bibliografia bàsica

Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.

Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.

María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.

Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.

Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.

Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.

La transformació de l’espai artístic: L’impacte a la música, les arts plàstiques i la cultura popular

Art Ateneu -

Dilluns, 9 de desembre 2019, a les 19 h. Sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Carrer Canuda, 6. Barcelona

Cicle “ La contracultura: cultura a la contra o nova cultura?”

La transformació de l’espai artístic: L’impacte a la música, les arts plàstiques i la cultura popular Pepe Ribas, Escriptor i fundador de la mítica revista llibertaria i contracultural Ajoblanco i Josep Maria Martí Font, Periodista i escriptor.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals Al llarg de la dècada dels setanta es va produir un canvi sistèmic en l’imaginari cultural, seguint, en part els camins que ja apuntaven les moltes “revolucions” de la dècada anterior i obrint nous espais. En aquest sentit, un dels universos més determinants va ser la música; el rock en totes les seves variants, que va passar d’ocupar un espai accessori, a ser un element central que va actuar el principal referent generacional, el comú denominador identificatiu, sobre el qual s’inserien la resta de les experiències, des de les drogues al·lucinògenes (i més tard les opiáceas) fins al sexe, passant per la creació de mites referencials en la figura dels músics de rock.

El món de la música va ser especialment potent a Barcelona, ​​on van sorgir tota mena de tendències, i multitud de grups, cantants i compositors. També va ser a Barcelona on es van editar la major part de les revistes especialitzades en música rock, com Vibracions, Popular1, i fins i tot on va anar a aterrar en la seva última època la veterana Disc Exprés.

 

Barcelona & New York. Dues capitals del comerç, el poder de les dades

Ciència i Tecnologia -

A EIXOS fa temps que mapegen els locals comercials en planta baixa de ciutats senceres de tot el món, han mirat de donar resposta a aquesta pregunta amb dades que han recollit especialment per a l’ocasió.

Més de 30.000 locals comercials han estat visitats, classificats i geolocalitzats  per la seva xarxa de col·laboradors geogràfics a Manhattan, el principal “borough” de Nova York, durant el segon trimestre de 2019 per tal de realitzar l’Informe EIXOS Manhattan 2019, que va ser presentat al Small Business Department de l’Ajuntament de Nova York aquest darrer setembre.

A Barcelona, EIXOS ve monitorant el comerç des d’abans de 2012 i, amb dades de 2018, van elaborar l’Informe EIXOS Barcelona 2018, per encàrrec de la Direcció de Comerç de l’Ajuntament de Barcelona, a partir de més de 55.000 locals comercials que ja havien visitat.

Tots dos informes, que tenen en compte la pràctica totalitat de locals comercials presents a les plantes baixes de tots els carrers de Barcelona i Manhattan, analitzen diversos aspectes, fent servir més de 300 indicadors:

– La distribució de l’activitat econòmica per sectors d’activitat comercial.

– Els diversos escenaris de salut comercial a nivell de barri, que permeten identificar les necessitats i possibles actuacions de preservació i dinamització de l’ecosistema comercial.

– L’atractiu comercial a nivell de carrer, en forma de rànquing segons l’Índex d’Atracció Comercial (IAC).

– La presència de concentracions de botigues amb elevada especialització comercial o clústers d’activitat econòmica.

A partir d’aquest material, han pogut el·laborar una comparativa que, de ben segur, trobareu sucosa si teniu oportunitat d’assistir a la presentació que David Nogue, CEO i fundador d‘Eixos.cat, farà el dia 11 de desembre, a les 19.00h,  a la Sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, l’entrada és lliure.

Us hi esperem!

Reunió anual de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Historia -

Dimarts dia 3 de desembre a les 17 h a la aula 503 (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la reunió anual de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, amb l’ordre del dia següent:

  1. Balanç de les activitats de la Secció d’Història i de les tertúlies “Amics de la Història” 2019
  2. Recollida de noves propostes d’activitats de la secció i de noves formes d’organització (temes, conferències, debats i tertúlies)
  3. Crida a ateneistes que vulguin col·laborar en la difusió de les activitats a les xarxes socials
  4. Avançament del programa d’activitats de la secció d’Història 2020.
  5. Altres temes d’interès dels socis de la secció d’Història

Esperem la vostra assistència i participació a la reunió anual.

Si voleu repassar les activitats podeu fer un cop d’ull a l’arxiu del Blog de la Secció d’Història, https://historia.ateneubcn.org/

Twitter Historia (AB): @HistoriaAteneu

Facebook historiaAB: facebook.com/historiaAB/

Us podeu inscriure al Blog de la secció d’Història i participar a les xarxes socials i rebreu les novetats quan es publiquin. També podeu participar amb comentaris i observacions.

Molt cordialment

Joan Solé Camardons

Ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cicle “La Vaga de la Canadenca 1919” amb Teresa Abelló (UB)

 

Cicle “La Revolució americana i la Revolució francesa” amb Daniel Roig (UB)

“Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” de John H. Elliott, Tertúlia d’Amics de la Història.

Historia -

Dilluns 2 Desembre 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” darrera obra de John H. Elliot.

Presenta i modera la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Catalans i escocesos. Unió i discòrdia és una història comparada de Catalunya i d’Escòcia, des de l’Edat mitjana fins als referèndums d’independència, de la mà del distingit historiador John H. Elliott. 

John H. Elliott explora les arrels d’un dels problemes contemporanis més apressants d’Europa. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys: partint dels matrimonis reials que van provocar la unió amb els seus veïns més poderosos, Anglaterra i Castella respectivament, ressegueix la seva història a través dels segles, des del final de l’edat mitjana fins als dramàtics esdeveniments recents. 

Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. I, a més, aporta una nova mirada al caràcter i el desenvolupament del nacionalisme europeu, la naturalesa de l’independentisme i el sentiment de greuge subjacent a les aspiracions secessionistes que van conduir al referèndum escocès del 2014 i al català de l’1 d’octubre de 2017, amb la consegüent declaració unilateral, i fallida, d’una república catalana independent. 

La crítica ha dit:

  • «Una història comparada sense precedents i escrupolosament imparcial.» The Economist. 

  • «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra.

  • «Formidable. Elliott desentranya la complexitat canviant i tortuosa del tema amb la fluïdesa i l’amenitat a què els seus lectors estan acostumats.» Xavier Gil, Universitat de Barcelona.

  • «Cap altre historiador viu podria igualar aquesta obra mestra d’història narrativa i comparada.» John Robertson, Universitat de Cambridge.

  • «Fascinant i oportú. Si es vol comprendre Escòcia i Catalunya en el marc més ampli de la crisi de la política dominant, aquest llibre fabulós és ideal per començar.» Donald MacCraild, Times Higher Education Supplement

Entrevista a l’historiador John H. Elliot. Autor de “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia”  Més 3/24 31/10/2018 TV3

 

La revolta catalana, 1598-1640 de John H. Elliot

 

 

Tertúlia amb Josep Antoni Pujante

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 25 de novembre de 2019

Jordi Casassas, Josep Antoni Pujante i Enrique Peláez

S’inicià l’acte agraint al ponent haver acceptat la seva participació en la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès, així com les gestions realitzades pel senyor Enrique Peláez per fer-ho possible. Així mateix, es donà la benvinguda a la tertúlia al senyor Jordi Casassas, President de l’Ateneu, tot agraint-li haver volgut compartir amb nosaltres aquesta interessant sessió.

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Josep Antoni Pujante i Conesa

Barcelona, 1956.

Josep Antoni Pujante és metge, alpinista i escriptor. Actualment, és director de Relacions Internacionals i Cooperació Sanitària del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Xavier Bachs, Jordi Casassas i Josep Antoni Pujante

D’esperit nòmada, la muntanya és per a Josep Antoni Pujante l’expressió de l’esperit salvatge que tots portem a dins. És explorador i aventurer. Membre de diverses associacions mèdiques i esportives.

Fou el primer alpinista català en completar tots els cims més alts de cada continent “Seven Summits”. Pujà al Kilimanjaro (1986), el Mont Vinson (1992), el Carstensz i l’Everest (1993), l’Aconcagua i l’Elbrus (1994), i acabà amb el McKinley (1995).

Al juliol del 1999 completà el projecte Set Illes-Set Cims, amb l’ascensió als cims més alts d’Austràlia, Groenlàndia, Nova Guinea, Borneo, Madagascar i Baffin.

Participà en diverses expedicions com a metge i alpinista: Manāslu (1988), Cho Oyu (1990) i K2 (1998).

Fou cap de l’Expedició Internacional Annapurna (2000), que commemorà els 50 anys de la primera ascensió mundial a un 8.000.

Ha escrit nombrosos llibres en què recull les vivències en els projectes alpinístics.

doctor Josep Antoni Pujante

Entre molts d’altres: Alimentación en la alta montaña (1991), Amics i muntanyes (1993), Catalunya als set cims del món: la primera ascensió a les muntanyes més altes de tots els continents (1996), Más allá de las siete cimas (1997), Rumbo a las 7 islas: aventuras en las mayores islas del planeta (2008), Everest podio supremo (2010), etc.

El 1977 el Comitè Olímpic Internacional li concedí l’Orde Olímpica i fou el primer esportista català amb aquest guardó.

Des del 2004 és president del Panathlon Internacional de Barcelona, associació dedicada a la difusió i la promoció dels valors de l’esport i l’olimpisme.

Qui millor que el doctor Josep Antoni Pujante per parlant-se de medicina, esport i cultura?

Fotografia de grup de la tertúlia

Josep Antoni Pujante i Miquel Àngel Barrabia

Finalitzada la tertúlia, el ponent va fer lliurament a l’Ateneu Barcelonès d’un exemplar dedicat dels seus llibres “Hacia las cumbres del Arco Iris” i “Odisea y victoria” per a nodrir el fons de la Biblioteca de l’Ateneu.

D’altra banda, el President de l’Ateneu Barcelonès, Jordi Casassas, lliurà al doctor Pujante un exemplar dedicat del llibre “L’Ateneu i Barcelona, 1 segle i 1/2 d’acció cultural”, tot agraint-li la seva participació.

 

Jornadas de Filosofía e Inteligencia Artificial

Ciència i Tecnologia -

El nostre consoci Francesc Batlle, ens comenta que aquesta setmana es duran a terme les Jornades de Filosofia i Intel·ligència Artificial,  a l’ Aula Magna, Edifici Seminari, de la Facultat de Filosofia de Catalunya. Carrer Diputació, 231, Barcelona, els dies 27 i 28 de novembre. Aquestes jornades estan completament alineades amb moltes de les activitats que des de la nostra Secció de Ciències i Tecnologia estem oferint des de fa alguns anys. L’impacte de les TIC en el nostre dia a dia en preocupa i ocupa de manera continuada.

Novembre de 2019 és la data d’inici de la pel·lícula de ciència ficció “Blade Runner“. Es va estrenar el 1982 i estava basada en una novel·la de 1968 “Somien els androides amb ovelles elèctriques?”, Una pregunta sobre la humanitat de les màquines que va ser formulada fa cinquanta anys. La resposta requereix apropar dues galàxies culturals orgullosament distants: la ciència i les humanitats; però la societat no pot retardar més la seva trobada.

La intel·ligència artificial, antigament només un bonic oxímoron, apareix actualment en els mitjans de comunicació cada dia: conducció autònoma; algoritmes que influeixen en resultats electorals, robots que curen, supleixen, enforteixen o substitueixen a les persones, i per als que es planteja fins i tot dotar-los de drets; implants al cervell que ajuden, supleixen o amplien sentits i potser ens ajudin a pensar, o a sentir.

I darrere de tots aquests avenços apareix la successió de preguntes necessàries: ¿pensen les màquines ?, què és pensar ?, què és conèixer o tenir sentiments ?, poden les màquines (o els algoritmes) ser subjectes de dret ?, en quin punt un humà ampliat, un transhumà, deixa de ser humà ?, és el transhumanisme una religió?

Novembre de 2019, els dies 27 i 28, són els escollits per realitzar a la Facultat de Filosofia de Catalunya unes Jornades de Filosofia i Intel·ligència Artificial (IA).

L’objectiu d’aquestes jornades, “Filosofia-IA 2019” (www.filosof-ia.com), és tractar les preguntes enunciades anteriorment -i més- des d’una doble vessant: des de la filosofia i des de la tècnica, amb ponències que cobreixin tres aspectes: la posició de la intel·ligència artificial respecte al transhumanisme, l’essència filosòfica de la intel·ligència artificial, i les qüestions ètiques que suscita la intel·ligència artificial. A cada sessió es realitzaran ponències i taules de debat per part de filòsofs i tècnics amb inquietuds en tots dos mons.

En els anys setanta es donava el nom de “blade runners” als addictes a la cocaïna, literalment significa “corredors en el tall [de la navalla]”. Ja s’ha iniciat la carrera de la intel·ligència artificial, ara s’imposa que junts reflexionem i arribem a conclusions per tal de que, quan deixem de córrer, no ens talli la navalla. Aquestes jornades de “Filosofia-IA” pretenen ser un pas en aquesta necessària reflexió.

 

 

 

 

 

 

 

 

La contracultura viscuda

Art Ateneu -

Dimarts 26 de novembre, a les 19 h, sala d’actes Oriol Bohigas. 

Cicle “La contracultura: cultura a la contra o nova cultura?” La contracultura viscuda

Nazario Luque, historietista i pintor,  Miguel Gallardo, il·lustrador i dibuixant, i Xavier Mariscal, dibuixant i dissenyador.

Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Nazario, Mariscal i Miguel Gallardo, entre d’altres artistes van ser protagonistes de la contracultura Underground de Barcelona i referents vincultats al món de la creació artística.

Els tres artistes ens explicaran com van viure aquella època de festa i utopia, dialogarem amb ells i debatrem sobre la imatge d’aquella Barcelona irrepetible.

Centenari del naixement de Mario Bunge

Ciència i Tecnologia -

Filosofia de la tecnologia, la mirada de Mario Bunge

Aquest 21 de novembre, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, aprofitarem els 100 aniversari de Mario Bunge, tot just fa dos mesos, per parlar de la persona de multiplicinar científic, coincidint amb la publicació de la obra “Filosofia de
la tecnologia”, amb pròlegs de Mario Bunge i Alfons Barceló. Edició i traducció d’Antoni Hernández-Fernández. Edició feta per la Societat Catalana de Tecnologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i Universitat Politècnica de Catalunya. Primera edició: setembre del 2019. La conferència anirà a càrrec d’Alfons Barcelò, és ex-catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona.

Mario Augusto Bunge (Buenos Aires21 de setembre de 1919) É s físic, filòsof i humanista. La seva formació humanística i política es va iniciar quan tenia 19 anys als barris obrers de Buenos Aires on va fundar la Universidad Obrera Argentina, que seria clausurada l’any 1943 per la dictadura militar. Després de recórrer diverses universitats nord-americanes i europees, es va establir finalment a la McGill University de Mont-real (Canadà), on va desenvolupar la major part de la seva carrera acadèmica.
A més de la seva recerca en física, Mario Bunge és especialment reconegut com a filòsof de la ciència i paladí del pensament crític davant de les pseudociències. Ha rebut dinou doctorats honoris  causa i fou distingit amb el Premi Príncep d’Astúries d’Humanitats l’any 1982.

És autor de més d’un centenar de llibres i mig miler de publicacions sobre física teòrica, matemàtica aplicada, teoria de sistemes, fonaments de física, de sociologia i de psicologia, filosofia de la ciència, filosofia de la tecnologia, semàntica, epistemologia, ontologia, teoria del valor i ètica, a més assaigs diversos i articles periodístics sobre temes d’actualitat.

Alfons Barcelò es llicencia i comença a exercir de docent a València. Comença a obrir-se al gran públic, a les pagines de Cambio 16. Posteriorment escriu forces articles científics, apunts i publicacions, traduccions i llibres, on els aspectes metodològics ocupen un espai important.

 

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 25 de novembre 2019

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 25 de novembre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Medicina, esport i cultura

        Amb: doctor Josep Antoni Pujante, president de Panathlon Internacional Barcelona.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

“Ramon Besa, Premi Nacional de Comunicació 2019 en Premsa”

Tertúlies -

La Generalitat de Catalunya ha guardonat a Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958) amb el Premi Nacional de Comunicació en Premsa 2019, per la seva llarga i prolífica trajectòria professional en diversos mitjans.

El jurat ha reconegut Ramon Besa com a “periodista esportiu diferent, amb registres redaccionals que van molt més enllà, s’ha convertit en un referent de l’ofici pel seu caràcter independent, crític i ponderat i la voluntat de posar-se al servei del lector”.

Des de la tertúlia “Esports i Ateneu” expressem la nostra satisfacció pel reconeixement de la Generalitat de Catalunya a la professionalitat i bon fer periodístic d’en Ramon Besa.

https://web.gencat.cat/ca/actualitat/detall/Ramon-Besa-la-serie-Merli-i-el-Grup-Segre-guardonats-amb-els-Premis-Nacionals-de-Comunicacio-2019

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 25 de novembre 2019

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 25 de novembre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Medicina, esport i cultura

        Amb: doctor Josep Antoni Pujante, president de Panathlon Internacional Barcelona.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Pàgines