destacats

Tertúlia amb Laura Borràs

Tertúlies -

Per parlar sobre el lideratge femení, el dia 16 d’abril vam convidar a la diputada al Parlament de Catalunya Laura Borràs.

Va ser el primer dinar-tertúlia del Grup Dones a la Palestra, després de la inauguració del 8 de març.

 

Unes quantes pel.lícules d’escacs

Escacs -

En busca de Bobby Fischer (Searching for Bobby Fischer)

Estats Units, 1993
Direcció i guió: Steven Zaillian
Repartiment: Max Pomeranc, Joe Mantegna, Joan Allen, Ben Kingsley

Nova York, anys 1980. Josh Waitzkin és un nen prodigi que descobreix per casualitat el joc dels escacs. Els pares, quan s’adonen del talent excepcional del seu fill, contracten un professor, Pandolfini, que li imposa una rigorosa disciplina per convertir-lo en un segon Bobby Fischer.
El nen, però, prefereix jugar partides Blitz amb Vinnie, un amic de color que es guanya la vida a Central Park apostant als escacs.

Curiositats

  • El guió surt de l’adaptació de la novel.la de Fred Waitzkin, pare a la vida real del nen en què es basa la pel·lícula
  • Max Pomerac, el nen que interpreta el personatge principal, estava entre els 100 millors jugadors del món juvenils quan va protagonitzar la pel·lícula,
  • Bruce Pandolfini, el professor del nen a la pel·lícula, i que interpreta l’actor Ben Kingsley, en la vida real va ser entrenador de Fabiano Caruana, actualment número 3 del món.

La partida
En la pel·lícula s’hi juga la immortal de Fischer, o també anomenada “la partida del segle”, que va jugar Fischer contra Donald Byrne quan aquell tenia tretze anys.
Byrne – Fischer, Torneig Rosenwald, 1956 (defensa Grünfeld)

 

El setè segell (Det sjunde inseglet)

Suècia, 1957
Direcció i guió: Ingmar Bergman
Repartiment: Max von Sydow, Gunnar Björnstrand, Nils Poppe

Suècia, mitjan segle XIV. El cavaller Antonius Blovk i el seu escuder tornen de Terra Santa després de deu anys de combats a les Creuades. Pel camí Blovk es troba amb la Mort, que el reclama. Blovk, carregat de grans dubtes existencials, li proposa jugar una partida d’escacs amb l’esperança d’obtenir de la Mort resposta a qüestions sobre la vida, sobre la mort i sobre l’existència de Déu. Acorden que si guanya la Mort, se l’emporta, i si guanya el cavaller, Blovk podrà conèixer el secret de l’existència de l’ésser humà.

La partida
La partida que juguen el cavaller i la Mort està considerada la partida més antiga des que es juga amb la reglamentació actual. Apareix en un manuscrit antic trobat el 1905 a l’arxiu oficial de Barcelona. No se sap el lloc on es va jugar ni l’any, tot i que se suposa que va ser durant la segona meitat del segle XV. En la partida les negres perden material al vuitè moviment i reben escac i mat al moviment 21.
F. de Castellví – N. Vinyoles, segle XV (defensa escandinava)

El cas Fischer (Pawn Sacrifice)

Estats Units, 2014
Direcció: Edward Zwick
Guió: Steven Knight
Repartiment: Tobey Maguire, Peter Sarsgaard, Liev Schreiber

“Pawn Sacrifice” (El sacrifici del peó) narra la història de Bobby Fischer (Tobey Maguire), amb el Campionat del món d’escacs entre Bobby Fischer, campió nord-americà, i Boris Spassky (Liev Schreiber), campió soviètic, com a fil conductor. El Campionat, celebrat en plena Guerra Freda a Reikiavik l’any 1972, va ser televisat a tot el món i enfrontava les dues grans superpotències del moment.

La defensa de Luzhin (The Luzhin Defence)

Regne Unit, 2001
Direcció: Marleen Gorris
Guió: Peter Berry.
Repartiment: John Turturro, Emily Watson, Stuart Wilson

Finals anys 20. Luzhin és un gran mestre d’escacs que viatja al nord d’Itàlia per jugar un torneig. És un jugador talentós, però introvertit i solitari. La seva infantesa, marcada pel tempestuós matrimoni dels seus pares, fa que els escacs es converteixin en el seu únic refugi i en la seva obsessió.

Durant el torneig coneixerà a Natàlia, que tot i les pressions familiars perquè inici relacions amb el Comte de Stassard, se sent de seguida atreta pel talent de Luzhin. Ella li obrirà els ulls al món exterior, més enllà del tauler d’escacs. El problema és que Luzhin no té els mecanismes de defensa contra les agressions del món real.

Curiositats

  • El guió de Peter Berry és una adaptació de la novel.la de Vladimir Nabokov: La defensa.
  • La vida de Luzhin està inspirada en la vida del campió mundial d’escacs Alexander Alekhine.

La partida
Alekhine – Nimzowitsch, torneig de Sant Remo, 1930 (defensa francesa)

La diagonal del boig (La diagonale du fou)


Suïssa, 1984
Direcció i guió: Richard Dembo
Repartiment: Michel Piccoli, Alexandre Arbatt, Liv Ullmann

Ginebra, 1983. Un prestigiós campionat d’escacs escenifica les tensions polítiques del moment. El campionat enfronta el Gran Mestre Pavius Fromm amb l’actual campió del món Akiva Liebskird. Els dos jugadors pertanyen a l’altre costat del Teló d’Acer, però mentre que Liebskird és lleial al règim comunista de la URSS, Fromm és un destacat dissident que viu exiliat a Occident. La Guerra Freda reflectida en una partida d’escacs.
La pel·lícula és una lluita psicològica entre el campió rus i l’aspirant dissident.

Curiositats

  • La traducció correcta del títol original francès hauria d’haver sigut: La diagonal de l’alfil (fou, significa tan alfil com boig).
  • Va rebre l’Oscar el 1984 a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
  • Està inspirada en la fase final del campionat del món de Filipines, el 1978, entre Karpov i l’aspirant Korchnoi (rus nacionalitzat suís).

La partida
Anatoli Karpov – Viktor Korchnoi, campionat mundial Baguio City (Filipines), 1978, partida 32 (defensa Pirc)

Escac a l’assassí (Knight Moves)


Estats Units, 1992
Direcció: Carl Schenkel
Guió: Brad Mirman
Repartiment: Christopher Lambert, Diane Lane, Tom Skerritt

Peter Sanderson és un campió internacional d’escacs que està jugant un torneig de candidats en una localitat dels Estats Units. Mentrestant un psicòpata mata dones joves que dormen soles. L’assassí es posa en contacte amb Sanderson i el desafia perquè esbrini quin serà el següent assassinat. Sanderson acabarà col·laborant amb la policia per resoldre el cas, però al final ell acabarà convertint-se en sospitós.

La partida
El periodista Leontxo Garcia va proposar a Gary Kasparov, quan era campió del món, que jugués una partida contra els espectadors de Televisió Espanyola. Kasparov va acceptar i va jugar dues partides. La primera és la que es juga a la pel·lícula.
G. Kasparov – espectadors de TVE, 1990-1992 (defensa Nimzoindia)

La taula de Flandes


Regne Unit, 1994
Direcció: Jim McBride
Basada en una novel.la d’Arturo Pérez Reverte
Repartiment: Kate Beckinsale, John Wood, Sinead Cusack

Julia Darro, restauradora d’art, restaura la Taula de Flandes, un famós quadre flamenc del segle XV que mostra un duc i un cavallar jugant una partida d’escacs. En treure algunes capes de pintura descobreix una misteriosa inscripció en llatí: “qui va matar el cavaller?”. Julia demana permís al propietari de la pintura per poder esbrinar el significat de la inscripció i augmentar, així, el valor del quadre, que ha de ser subhastat.

A partir d’aquí, es van donant una sèrie de crims i, amb cada crim, apareix una peça d’escacs a casa de la Júlia. La clau del misteri està en la partida que es juga al quadre.

Curiositats
L’acció de la novel.la transcorre a Madrid, però va ser rodada a Barcelona el 1993.

La partida
Michael Rahal – Luis Mullor, campionat universitari d’Espanya, Barcelona, 1994 (defensa siciliana)

El joc de Geri (Geri’s Game)


Estats Units, 1997
Curt d’animació, de 4 minuts de durada.
Direcció i guió: Jan Pinkava
El protagonista juga una partida d’escacs contra ell mateix en un parc. A mesura que el joc avança la partida es va intensificant fins que sembla que l’estiguin jugant dues persones diferents.

Curiositats

  • Va ser la primera vegada que Pixa va fer un curt amb un dibuix d’un ésser humà.
  • Va guanyar, entre d’altres, l’Òscar del millor curt animat.
La jugadora (Joueuse)


França, 2009
Direcció i guió: Caroline Bottaro
Repartiment: Sandrine Bonnaire, Kevin Kline, Valérie Lagrange

Hélène viu una vida tranquil.la en un poble de l’illa de Còrsega: està casada, té una filla adolescent i treballa en un hotel. Però un dia, mentre neteja una de les habitacions de l’hotel, queda fascinada en veure una parella jugant una partida d’escacs.
Tot i la incomprensió del seu marit, Hélène aprèn les regles del joc i, d’amagat, demana ajuda de Monsieur Kröger, un doctor americà retirat i molt bon jugador d’escacs. Les seves classes la convertiran en una jugadora de talent.

L’obsessió clandestina que viu la protagonista suposarà un canvi important en la seva vida i afectarà les relacions amb la seva família. La història és també una història de superació i d’inconformisme, i de com una passió pot canviar el destí d’una persona.

Una frase de la pel·lícula que reflecteix molt bé aquesta idea és: “si arrisques pots perdre, però si no ho fas perdràs sempre”.

El jugador de ajedrez

Espanya, 2017
Direcció: Luis Oliveros
Guió: Julio Castedo
Repartiment: Marc Clotet, Melina Matthews, Alejo Sauras, Stefan Weinert

Diego Padilla guanya el campionat d’Espanya d’escacs de l’any 1934. Durant el campionat coneix una periodista francesa, Marianne Latour, amb qui acaba casant-se i tenint una filla.

Instal·lats a França, els nazis l’acusen d’espia i el tanquen en una presó de les SS, on sobreviurà gràcies a l’afecció que el coronel Maier té als escacs.

 

Per escriure aquest article he fet servir les pàgines d’internet: filmaffinity.com  i wikipedia.com, i el llibre de Guillermo Batlle: El ajedrez en la pantalla, Universitat de Barcelona, 2009

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

Historia -

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès)
Conferència a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 28 de maig 2018

Tertúlies -

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 28 de maig – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Amb el bàsquet i el Barça al cor

        Amb: Manolo Flores, exjugador i exentrenador de bàsquet del FC Barcelona. 

 

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Rafel Niubò

Tertúlies -

ESPORTS I ATENEU del 16 d’abril de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Nascut l’any 1956. Postgrau tècnic en petita i mitjana empresa i Màster en Gestió econòmica d’entitats esportives de la Universitat de Barcelona.

Pere Alcober i Rafel Niubò

Fundador de l’Associació Esportiva de Les Corts (1976) i de la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) l’any 1988.

Contribueix a dissenyar el model de la ciutat de Barcelona pel que fa a la gestió de centres esportius públics, model de gestió social i de col·laboració públic-privat.

Fundador de la cadena de centres Eurofitness i fundador de la Confederation Européenne Sport Santé (CESS) l’any 1996, de la que en va ser president fins l’any 2003.

Secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya en el període 2003-2006 i secretari general de la vicepresidència en el període 2006-2011.

Actualment, secretari general de la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) i president de l’escola de negocis EUNCET.

Persona íntimament vinculada al moviment esportiu barceloní, esportista, gestor de centres esportius, dirigent esportiu i càrrec públic. Especialista en promoció esportiva, esport i lleure, esport i salut…

Rafel Niubò signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia “Esports i Ateneu”

A pocs dies de l’1 de maig…. Generació Pegaso

Cinema -

 

 

 

 

Projecció de ‘Generació Pegaso’. Isabel Andrés Portí (2011)

Divendres 20 d’abril de 2018. Sala Oriol Bohigas.

Dins el cicle Llibertats i a pocs dies de l’1 de maig, presentem el documental ‘Generació Pegaso’, l’opera prima de la directora Isabel Andrés Portí que narra la història de la lluita que el seu pare i els seus quatre millors amics van dur a terme pels drets democràtics i la millora de les condicions laborals a la fàbrica pública on treballaven durant els últims anys de la dictadura franquista, la Pegaso.

Un film realitzat a partir de material inèdit enregistrat pel pare d’Andrés Portí en Super 8 que va significar una troballa per la directora. Un treball de recuperació del patrimoni audiovisual delicadament cosit en una història d’ideals, compromís, solidaritat i amistat.

Projecció i col·loqui amb la directora, Isabel Andrés Portí i el crític, comissari i professor d’Història del Cinema, Joan M. Minguet.

Veure el tràiler

SINOPSIS (extreta de Catalanfilms)

En Paco, l’Andreu, en Talo, en Manolo i en Pepito es van conèixer a finals dels 60; tenien entre 20 i 30 anys i treballaven en una de les fàbriques públiques més importants de la dictadura franquista: la Pegaso. Units pels ideals, van organitzar les seccions de CCOO i PSUC, sindicat i partit, llavors clandestins. Van arriscar les seves vides, i el benestar de les seves famílies, per la lluita per les condicions laborals dels treballadors, i contra Franco. Alguns van patir la presó, van haver d’amagar-se, van ser acomiadats de la feina. Només gràcies a la forta amistat que els unia van aconseguir superar tots els obstacles, i convertir la Pegaso en pionera en l’assoliment de drets a finals dels 70.

Articles relacionats: Andrés, I. (febrer/març 2013). Dossier Cinema i revolta. Quadern de les Idees, les arts i les Lletres. p. 14-37

 

LES CLAUS DE LA TRANSFORMACIÓ DIGITAL DEL THE NEW YORK TIMES

Ciència i Tecnologia -

El proper dijous 26 d’abril, a les 19 hores, a la sala Verdaguer, parlarem de la transformació viscuda pel The New York Times. És un dels processos de transformació més remarcables en la història de la indústria periodística. Tindrem a l’Ismael Nafría, autor de  “La reinvención de The New York Times”.

Ismael Nafria, periodista, escriptor, consultor, professor i conferenciant especialitzat en mitjans digitals. ‘Journalist in residence “al Knight Center for Journalism in the Americas de la Universitat de Texas a Austin (curs 2016-17).

L’èxit del nou model de negoci implantat pel diari The New York Times, basat en la subscripció a la versió digital, demostra que els diaris poden sobreviure a l’impacte de les noves tecnologies.

Aquesta és la tesi del llibre “La reinvenció de The New York Times”, escrit pel periodista espanyol Ismael Nafria.

Nafria sosté que les dues premisses del nou model de The New York Times es basen en oferir un producte de qualitat adaptat a l’era digital i mostrar als seus electors que és un mitjà rellevant i imprescindible per a les seves vides.

REFERÈNCIES

Nou cicle: Converses sobre dones que pinten i dones pintades. Conferència: Alliberant la memòria: Artemisia Gentileschi i altres pintores

Art Ateneu -

Dimarts, 10 d’abril, de 2018, a les 19 h,  sala Verdaguer

Nou cicle: Converses sobre dones que pinten i dones pintades

El cicle, dividit en tres conferències, desenvoluparà dos temes en els que es comentarán i visualitzarán les imatges i obres de destacades, però sovint ignorades, dones artistes. Un tercer tema, es basarà en la iconografía d´un tipus de figura femenina molt popular en els ambients bohemis del Paris impresionista.

Totes aquestes imatges és situaràn en un context social que tractarà d´explicar el perqué dels silencis de les creacions d’unes dones que han estat injustament oblidades.

Conferència: Alliberant la memòria: Artemisia Gentileschi i altres pintores, a càrrec de Erika Bornay, historiadora d’art i escriptora. Presenta Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Erika Bornay i Toni Rodríguez Yuste

Si en els últims temps, s´han recuperat les figures d´excel·lents artistas que fins i tot no apareixien en el prestigiós Diccionari Anglès de l’Art, d´Ian Chilvers, de 1990, algunes, como la ja reconeguda, Artemisia Gentilelschi sí s’ha pogut rescatar de la memòria, pero malhauradament, existeixen d’altres dones molt valuoses artisticament que en aquesta conferència tractarem de recordar i visualitzar.

Susana y los viejos (detalle), Artemisia Gentileschi, 1610

Erika Bornay i Toni Rodríguez Yuste

 

 

El doctor Robert i el Tancament de Caixes

Historia -

Dilluns 16 Abril 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El doctor Robert i el Tancament de Caixes” dins del cicle “Històries de Barcelona” a càrrec d’Enric Calpena, periodista, historiador i autor de “Barcelona: Una biografia”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El Tancament de Caixes

“A principis de setembre de 1899, molts empresaris i comerciants catalans es van negar a pagar les contribucions a l’Estat, farts que tota la pressió fiscal de l’Administració, ansiosa d’obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la pèrdua de les colònies, caigués sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situació nova, era la regió de l’Estat que més contribuïa, tant directament com proporcionalment, a sostenir les despeses públiques. Com que els impostos bàsicament gravaven la indústria i el comerç i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la propietat de la terra o les propietats immobiliàries, els comerços catalans eren els més perjudicats.

Imatge: La Campana de Gracia. 16 de setembre de 1899. “- ¿Que no pujéu à pagar la contribució?  – !Si no baixas tú a cobrarla!…

A més, les reivindicacions econòmiques s’afegien a les demandes polítiques: a finals de juliol havia visitat Barcelona una flota militar francesa. El mariners van desfilar per la Rambla i després van oferir un concert a la ciutat al Palau de les Belles Arts, que era a la Ciutadella i que seria enderrocat després de la Guerra Civil, molt danyat pels bombardejos. El francesos van convidar l’Orfeó Català i els Cors de Clavé al concert. L’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, quan va veure quins temes pensaven interpretar va voler avançar-se als problemes i va demanar a l’Orfeó que renunciés a cantar Els Segadors i al cors de Clavé que no cantessin Gloria a España, una cantata que havia escrit el 1864 el fundador dels cors. Tots en principi, van acceptar.

Quan va començar el concert, el vespre del 21 de juliol, tot semblava que aniria com la seda. Quan la banda militar francesa va interpretar La marsellesa, la gent va aclamar-la dempeus, però van xiular quan es va interpretar la Marxa Reial, l’himne espanyol. Veien l’ambient que hi havia, l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, va decidir saltar-se l’acord i va interpretar, fora de programa, Els Segadors. El públic es va entusiasmar, en una actitud que contrastava moltíssim amb la que havia tingut respecte a l’himne espanyol. Les autoritat presents es van indignar i el governador civil va ordenar que a la sortida fes acte de presència la policia, que naturalment, va carregar contra els assistents. La premsa madrilenya es va indignar, tal com explicava Blanco y Negro, el setmanari vinculat al diari ABC:

“Algunos elementos perturbadores, desprovistos de sentido, ingratos con la patria, han dado la nota de mal gusto silbando nuestro himno nacional y dando vivas a Cataluña independiente y a Cataluña francesa. Los que tal piensan en momentos tan angustiosos y tan críticos para el país, discurriendo anexiones o independencias, son merecedores del más fuerte y enérgico correctivo, para evitar en lo sucesivo la reproducción de actos de esta naturaleza…”

No  és estrany, doncs, que l’ambient fos propici perquè quan els pressupostos de l’Estat van augmentar els impostos al comerç i a la indústria, esclatés la indignació. Es va acordar que es faria una vaga de botiguers i sis mil establiments de Barcelona van tancar les portes. La gent es va negar a pagar els impostos, en el que es va conèixer com el Tancament de Caixes.

El 24 d’octubre el govern va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona i un mes després va declarar l’estat de guerra a la ciutat de Barcelona. I tot per una protesta dels comerciants i industrials que no volien pagar impostos abusius! Hi va haver detencions i multes a dojo i finalment els vaguistes van desistir a mitjan novembre. El Tancament de Caixes havia fracassat, però l’opinió pública va tenir la sensació de victòria perquè s’havia plantat cara al govern i, a més, s’havia fet una protesta transversal que va arribar a totes les classes socials…”

Text d’Enric Calpena: Barcelona. Una biografia  Edicions 62, 2015 (pàg. 739-741)

El doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona

“El doctor Robert, amb només 7 mesos com a alcalde, va aconseguir eradicar el fenomen del caciquisme. Però el cavall de batalla del seu mandat seria el Tancament de Caixes. No tan sols es va negar a col·laborar en la maniobra del Govern espanyol -que havia aplicat un càlcul tributari 5 vegades superior al de Madrid-, sinó que va estimular la vaga fiscal i va liderar el moviment de protesta. El Tancament de Caixes seria la primera revolta fiscal catalana i una demostració de força social que marcaria l’inici del moviment polític catalanista.”

Vegeu l’article complet de Marc Pons a El Nacional  10-4-2017  “10 d’abril de 1902. Mor el doctor Robert, l’alcalde del Tancament de Caixes

Doctor Bartomeu Robert. Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona

Dia Mundial del Teatre

Teatre -

El dia 27 de març celebrem el Dia Mundial del Teatre. A l’entrada de carruatges de l’AB llegirem el manifest de l’AADPC, que aquest any ha escrit l’actriu Imma Colomer i els 5 manifestos internacionals encarregats a cinc personalitats del teatre, representatives de diverses parts del món.

Després farem la lectura dramatitzada d’Antaviana, basada en textos de Pere Calders i en versió emblemàtica de la Companyia Dagoll Dagom. Llegiran continuadament actors de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.

Horari 11.30 a 14.00

Lloc Ateneu Barcelonès, Canuda, 6

Enrada lliure

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Historia -

Dilluns dia 9 d’abril 2018 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de David Martínez Fiol, coautor amb Joan Esculies de “L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel” i   de  “1917. El año en que España pudo cambiar”. 

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història

Coordinador de la tertúlia: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. 

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Text de David Martínez Fiol

L’estiu de 1917 va reunir les condicions per a un canvi en el règim alfonsí, marcat per una tendència molt de moda a tota Europa com era la de l’intervencionisme a la Gran Guerra. Un segle enrere, la conflagració que va enfrontar a mig món era vista pels contemporanis com una cosa positiva, sobretot, al principi -quan es pensava que el conflicte seria breu-. De la guerra, de la destrucció, tothom creia que en sortiria un món nou, millorat. Per tant, participar de la sacsejada general estava ben vist. Intervenir, ja fos com a país, nació, ètnia o de manera particular era participar del canvi. Significava contribuir a la possibilitat d’una millora per a l’individu, per la pàtria i per la condició de classe.

Els partits polítics i sindicats i intel·lectuals a Espanya no van ser aliens a aquest esperit intervencionista. Tots van jugar la carta. El país havia de participar en la guerra de manera directa al costat d’un bàndol o un altre, ja fos enviant tropes o ja fos, de manera indirecta, facilitant l’intercanvi comercial. Però, en tot cas, semblava obligatori intervenir i deixar que la guerra entrés, en el seu sentit figuratiu, a Espanya, perquè amb ella arribessin canvis en el règim de la Restauració.

La neutralitat d’Espanya durant la conflagració mundial es va mantenir perquè en el fons de la racionalitat de cada polític es veien escasses les possibilitats de participar en la contesa. Ser neutral era -excepte potser per als anarcosindicalistes i els comunistes que denunciaven la Gran Guerra com una guerra falsa orquestrada per capitalistes perquè els obrers es matessin entre sí- no estar a la moda. Si de la Guerra de les Nacions, com se la va arribar a denominar, havia de sortir un món nou, estar fora del conflicte significava veure des de la graderia el món que renaixeria de les runes del conflicte.

Tothom, a Espanya, va veure en la Gran Guerra el motor del canvi i activaren tots els mecanismes i vies possibles per dur a terme la reforma o la revolució del sistema. I d’això tracten els llibres de David Martínez Fiol i Joan Esculies, 1917. El año en que España pudo cambiar (Renacimiento, 2018) i L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel (CHCC-Generalitat de Catalunya, 2017).

En ambdos llibres s’analitzen els símptomes del canvi, les revolucions republicanes de preguerra, que apuntaven que alguna cosa gran podia esdevenir a Europa i, per derivació, a Espanya. També la guerra com a motor de canvi, com la intervenció significava una mobilització dels ànims i quina va ser l’àmplia resposta intervencionista espanyola, des del rei Alfons XIII fins als nacionalistes catalans, passant pels partits del torn dinàstic, els socialistes i republicans. I ja després s’entrarà de ple en la situació de l’Estat, de les seves institucions, cossos funcionarials, Exèrcit, classes mitjanes i les respostes que es van donar pel que fa a propostes de reforma o revolució amb l’Assemblea de Parlamentaris de juny-juliol i la vaga general de agost de 1917, així com les eleccions de febrer de 1918 o la campanya autonomista catalana de la tardor-hivern de 1918-1919.

Així, després del llarg recorregut que suposen ambdues lectures, qualsevol lector atent tancarà per si mateix el cercle i pensarà per un moment en la Història espanyola del segle XX -dictadura de Primo de Rivera, Segona República, Guerra Civil, llarg hivern franquista … – i es preguntarà, llavors, si com proposen els autors, van existir, el 1917, les condicions per al canvi, en la mesura i amb els protagonistes que fos, per a aquest momentum, ¿per què Espanya no va canviar?

Imatge: Canons de l’exèrcit espanyol desplegats a la plaça de Catalunya de Barcelona durant la vaga general de 1917.

L’ESTAT ECOLÒGIC DEL PLANETA. HI SOM A TEMPS?

Ciència i Tecnologia -

El proper dimecres dia 21 de març, tindrem el privilegi de tenir la possibilitat d’escoltar  i debatre, l’estat ecològic del planeta amb en Josep Peñuelas, premi Ramon Margalef d’Ecologia 2016.  El lloc serà la Sala d’actes Oriol Bohigas, de l’Ateneu Barcelonès    Entrada lliure Aquest acte està coorganitzat amb la Secció d’Ecologia i Recursos Naturals Josep Peñuelas i Reixach (Vic, 1958),[1] considerat un dels millors investigadors del món, i dels més citats, en el camps de l’ecologia i del medi ambient.[2] Va ser alumne de Ramon Margalef.

Entre els resultats dels seus estudis, destaquen el descobriment de mecanismes ecofisiològics lligats al carboni i a l’oxigen en la distribució de les espècies, el desenvolupament de tècniques de teledetecció del funcionament d’ecosistemes d’ampli ús internacional, la posada en evidència de l’efecte del canvi global i climàtic i de la contaminació atmosfèrica sobre la biodiversitat, l’estructura i el funcionament dels ecosistemes terrestres, el paper dels ecosistemes terrestres en el clima i el funcionament global del planeta, la introducció de la metabolómica en l’ecologia de camp, l’estudi de la bioquímica, la funció i els efectes dels compostos orgànics volàtils per part de plantes i ecosistemes, o el desenvolupament de ciència i polítiques destinades a afavorir la sostenibilitat del planeta, entre molts d’altres.[1]

Els seus temes recents d’estudi són canvi global, canvi climàtic, contaminació atmosfèrica, emissions biogèniques de Compostos Orgànics Volàtils (COV), teledetecció, ecofisiologia vegetal, i funcionament i estructura dels ecosistemes terrestres.[3]

Ha publicat 6 llibres d’ecologia, més de 800 articles en revistes i llibres científics (més de 600 dels quals en revistes recollides en el Science Citation Index, entre elles NatureScience i PNAS), 300 en altres revistes i capítols de llibres, i més de 250 articles de divulgació científica.[4]

Us esperem el proper dimecres 21 a l’Ateneu!!

Referències de Ramon Margalef

El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?

Historia -

Dilluns 19 de març a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?” a càrrec de Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona i autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona.

Tercera sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica

La  construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana. Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV,  i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. Tot i això, encara s’hi conserva una espècie de banc que en realitat era un pòdium perquè els consellers poguessin muntar els cavalls. Si ens hi fixem, el suposat banc té a ambdós laterals uns graons per pujar i baixar del podi.

La necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic.

El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

Imatge: La façana de la catedral de Barcelona, amb els campanars laterals, cap al 1900.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es  tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”. Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.

¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero barrio gótico’?

Imatge: Mapa de Ramon Rucabado amb edificis històrics marcats. Font: http://www.altresbarcelones.com

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana,  capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà.

Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix

Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Imatge: Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d’afegit-li tocs neogòtics

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.

Text de Dani Cortijo: La invenció del Barri Gòtic, una recreació contemporània amb objectius turístics. Altres barcelones

Imatge: Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l’historiador Agustín Cócola sobre el tema. “El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca”

Dani Cortijo

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona amb Certificat d’Aptitud Pedagògica, especialitzat en Història Contemporània i guia oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya. Ha organitzat centenars d’itineraris guiats per Barcelona per a escoles i instituts, i també centra la seva activitat laboral en la investigació i la difusió de la història de la capital catalana i en la docència de les Ciències Socials. Professor de Ciències Socials a l’escola Joan Pelegrí d’Hostafrancs.

El 2009 va guanyar el Premi Blocs Catalunya de Cultura per la seva bitàcola Altres Barcelones. Poc després va publicar el llibre Històries de la Història de Barcelona. (Robin Book, 2010), que recull les millors històries publicades al seu blog.

També és el fundador de Barcelonasfera.cat, un directori de blogs especialitzats en la ciutat de Barcelona. És autor de diversos articles publicats al llibre 1001 días que cambiaron el mundo, de l’editorial Grijalbo, ha treballat en diversos mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio i TV3 i participa activament en diferents projectes de xarxa com ara Histotube.cat, el primer portal de vídeos d’història i patrimoni en llengua catalana. També va elaborar el guió del projecte “Viu l’11 de setembre de 1714 a Twitter” És defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto.

Fruit de la seva recerca, el novembre de 2016 va inaugurar una exposició sobre el militant antifeixista Miquel Pedrola, natural de la Barceloneta i mort els primers dies de la guerra civil al Front d’Aragó.

Foto: Dani Cortijo, historiador i guia oficial de la ciutat de Barcelona

Pàgines