Amb Juli Gutiérrez Deulofeu dialoga amb Patrícia Gabancho.

Alexandre Deulofeu va ser un historiador autodidacta nascut el 1903. Va estudiar les carreres de Química i Farmàcia. Va ser un home polifacètic i totalment autodidacta en el camp de la història. Deulofeu va ser un gran observador dels esdeveniments històrics. Va saber aixecar la mirada per sobre dels esdeveniments puntuals per identificar els processos, que segons ell, guien la dinàmica dels pobles.

La Matemàtica de la Història era un projecte ambiciós que s'havia de desenvolupar en 10 volums. Durant la seva vida només en va poder publicar 8. El 2005 el seu net, Juli Gutiérrez Deulofeu, recopilant els papers que havia deixat el seu avi va refondre els dos últims volums en un únic volum que completa el projecte inicial.

Al marge dels volums que integren l'obra Deulofeu va publicar diversos llibres que resumien el contingut de la matemàtica de la història. En un d'ells podem trobar la formulació resumida de la llei de la Matemàtica de la Història en els següents punts que reproduïm a continuació:

1. Tots els pobles passen per èpoques de gran fraccionament demogràfic, alternades amb unes altres èpoques de gran unificació o èpoques imperialistes. 
2. Les èpoques de gran fraccionament tenen una durada de sis segles i mig. Les èpoques de gran unificació tenen una durada de deu segles i mig. El cicle evolutiu comprèn, doncs, disset segles. 
3. Durant aquest procés evolutiu els pobles passen per fases perfectament establertes per a arribar, al final del cicle, a ocupar la mateixa posició que al seu començament. 
4. El cicle evolutiu comprèn tots els ordres de l'activitat humana, és a dir, que hem de considerar, a més d'un cicle polític, un cicle social, artístic, filosòfic, científic... 
5. Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, però aquesta queda avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país. 
6. La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles. Per a cada cicle existeix una zona de màxima intensitat creadora, i aquesta zona es va desplaçant d'un cicle al següent en el mateix sentit del procés general. Aquest avança a Europa, de l'Orient cap a l'Occident mediterrani i passa després de la Península Ibèrica a la Gàl·lia, segueix a les Illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus. 
7. Els nuclis imperialistes que donen lloc a les èpoques de gran unificació política segueixen processos biològics perfectes, idèntics entre ells i amb una longevitat que dura de cinc a sis segles. 
8. La transformació dels règims polítics-socials no segueix cap línia constant ascendent o descendent, sinó que fa avenços i retrocessos alternativament els uns més intensos que els altres, cosa que dóna com a resultat una línia trencada. La resultant d'aquesta línia equival a un avenç en un sentit determinat. Se'n diu "Llei de les dues passes endavant i una enrere". (Deulofeu, 1967)