Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Petit Ateneu (2a. planta), tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades són: Maria Àngels Viladot, psicòloga,  escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Disset esclats és un mosaic de relats inspirats per vivències de disset dones grans.  Són dissets records de quan elles eren joves,  que Maria Àngels Viladot ha literaturitzat. Cada relat ha passat, doncs, pel llast de la seva imaginació però sempre el punt de partida de cada història és certa. Per això diu que aquestes dones, aquestes amigues, han estat les inspiradores dels relats.  A partir de les seves anècdotes i vivències, del seus sentiments i emocions, reflecteix una vida quotidiana que ha passat a formar part de la Historia.

Un dels objectius per escriure Disset esclats ha estat donar visibilitat a les dones grans. L’edatisme (normes i estereotips negatius imposats pels poders dominants) les fa invisibles i, és clar, allò que no és visible no existeix. Patim una doble estigmatització: ser dones i dones grans.

La generació de dones de Disset Esclats

A continuació reproduïm un text confessió de l’autora

Però no només he escrit Disset esclats per donar visibilitat a les dones grans  en allò que són, dones que viuen una etapa de la vida,  sinó perquè  quan érem joves vam viure (per suposat, jo m’hi incloc) una època de canvis tremendament revolucionaris. Som una generació que va néixer en una època políticament molt convulsa. Som la generació del franquisme tardà, quan Espanya començava un tímid desenvolupament econòmic. Una època en què les dones vam haver de superar molts esculls psicològics en forma de normes de comportament prescriptives i estereotips negatius. Vam lluitar molt (la lluita va ser progressiva amb les generacions que se succeïen) per sortir de les quatre parets de la llar que ens enclaustraven i limitàvem i poder participar de l’àmbit social amb el reconeixement com a persones de ple dret, per poder formar part de l’esfera del treball professional i polític en igualtat de condicions amb els nostres homòlegs masculins. En resum, en escriure Disset Esclats he pretès mostrar de quin context històric i vivencial venim les dones que avui som grans i veure l’abisme que hi ha entre l’època quan nosaltres érem joves i la vida de les dones joves d’avui, les nostres filles i netes.

Preguntareu què té de rellevant que, per exemple en una autobiografia,  algú comparteixi amb nosaltres les seves visites al passat.  Què té de rellevant que, per exemple, ens expliqui  que   a mitja tarda arriba de l’escola a casa  i  sent que la ràdio Grundig de la cuina emet el serial lacrimogen de l’Elena Francis consolant les dones d’aquella trista postguerra civil?  Què té de singular que el mossèn avergonyeixi una nena en públic perquè vesteix pantalons curts, tal i com ens explica una de les inspiradores? Què tenen de relleu, aquestes anècdotes ?   Doncs en tenen molt,  de relleu,  perquè el que és tan sols un record que ens pot semblar passatger i anecdòtic  amb el temps esdevindrà un indici de com vivia la gent, de com es bellugava en un tros de món en una època passada. Són rastres que permeten copsar unes sensibilitats, uns sentiments, unes emocions, unes obligacions morals, una forma de comportar-se que ja no coincideix amb la vida present.

Viatges a París, a Menorca, records de Puig i Antich, el Movimiento, els maquis, afusellaments, un difícil aprenentatge, la mort de la mare, desavinences, Caín i Abel, algun accident, un cognom, comunistes, hackers i, finalment, la pandèmia. Tot ha estat viscut, tot ha estat relatat. És la memòria que, des de sempre, observada i escrita, ha anat configurant la cultura, és a dir, el que som i el que anem fent i, com tot plegat, evoluciona en el temps.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Maria Àngels Viladot

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres.  També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació»  amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de  Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts. 

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la presentació i la projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. L’acte clourà amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  

Comptarà amb representants del Memorial Democràtic de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona que han donat suport a l’edició del documental.

Hi participaran Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i director del documental.

Presenta l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i activista cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i professor universitari; Dolors Folch Fornesa, historiadora i sinòloga;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu.

Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès

El documental és el primer producte del projecte Memorial Ateneu promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i la difusió de la memòria democràtica, mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones, i de la repressió i l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme; i c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

És un projecte totalment voluntari que ha tingut una petita subvenció de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic que ha permès enregistrar sis entrevistes a tres socis i tres sòcies de l’Ateneu i editar el documental resum d’aquestes entrevistes. La idea i la direcció és de Joan Solé Camardons, amb l’ajut de Miquel Nistal i Narcís Argemí i la producció i l’edició a càrrec de Iaco Rocher. També ha comptat amb Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, que ha coordinat tots els serveis interns.

Un mes després de la finalització de la 28a cimera pel canvi climàtic celebrada a Dubai, el resultat deixa més interrogants que respostes en un moment en que hauria resultat determinant prendre una postura ferma per posar fre a l´ús dels combustibles fòssils amb l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5 °C respecte a l’època preindustrial, tal com es va establir en els Acords de París en 2015.

Oficialment, els acords assolits in extremis pels 130 països participants han estat aplaudits com un èxit diplomàtic del Sultà Ahmed al-Jaber, vinculat directament als interessos de les grans petrolieres, però de fet, es deixa a criteri de cada pais com afrontar el procés de descarbonització. Tot i que l’objectiu queda fixat en la reducció progressiva dels combustibles fòssils es podran seguir explotant nous jaciments sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Nombroses veus crítiques han qualificat aquest punt com l’autèntic “cavall de Troia” de la COP28 donat que, com assenyalen des de l’ONG Global Witness, “a tot el món el 80% dels projectes basats en tecnologies de captura de carboni han fracassat”.

Volem ampliar aqui la reflexió sobre l’abast real d’aquesta cimera compartint l’article publicat al Punt Avui el passat desembre per Santiago Vilanova, periodista i fundador d’aquesta Secció.

DUBAI, ELS FÒSSILS SOBREVIUEN
Les grans corporacions energètiques han utilitzat la COP28 de Dubai per fer la seva
quadratura del cercle. Es podrà seguir explotant el gas, el petroli i el carbó sempre i
quan les emissions de diòxid de carboni es puguin captar i emmagatzemar abans que
arribin a l´atmosfera; ja ho estan experimentant petrolieres com Exxon Mobil i
Occidental Petroleum. D´aquesta manera s´intentarà fer compatible el triplicar els
projectes solars i eòlics amb noves explotacions de recursos fòssils que disposin
d´aquesta tecnologia. També es proposa allargar el període de vida de les nuclears i
fomentar la nova generació de reactors (s´ha satisfet al lobby atòmic i la política
energètica francesa). Al mateix temps s´incentiva la producció de “hidrogen rosa”,
obtingut a partir de l´electròlisi de l´aigua amb energia nuclear.
De Dubai n´han sortit els organitzadors satisfets, especialment els polítics assistents,
com la ministra Teresa Ribera, però de l´abandonament total dels combustibles fòssils
res de res. En cap moment de la declaració final (“Global Stocktake”) es defineix un full
de ruta que faci creïble l´objectiu de descarbonització pel 2050. Tot queda a l´aire i a la
bona voluntat dels estats signataris.
No podíem esperar un altre resultat de la presència de més de 2.500 lobbistes (marca
rècord de totes les COP) acreditats en una cimera presidida pel Sultan Ahmed al-Jaber,
director executiu de la Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC), la quarta en més
beneficis del planeta, i que ja té acordades noves i gegantines explotacions de petroli.
Es més, l´Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), que promou les
energies del sol, ubicada estratègicament a Abu Dhabi, ha servit al Sultan Al-Jaber per
concertar al mateix temps els objectius del lobby renovable dels Emirats liderat per
l´empresa estatal Masdar que ell també controla.
El comissari europeu per l’acció climàtica Wopke Hoekstra, enviat a la COP28 per ser la
veu de la UE, és un pro nuclear, ex empleat de la Shell i ex soci de la McKinsey,
consultora que ha treballat per ecoblanquejar la imatge de BP, Rio Tinto i Chevron i,
potser, de la mateixa ADNOC. La COP28 ha esdevingut una hàbil concertació
d´interesos entre els lobbies energètics, les seves consultores i els polítics
condescendents amb l´organització. L´èxit ha estat del hàbil i maquiavèl·lic president
Al-Jaber i del seu equip d´assessors que han aconseguit un acord que contenta a tots
els sectors energètics, tant els que es resisteixen a desaparèixer com els emergents.
I ara què ens espera?. La COP29 tindrà lloc el 2024 a l´Azerbaidjan, un altre estat
corrupte i productor de petroli. El 2025 la COP30 serà a Belem, on el president Lula da
Silva ( que acaba de ficar Brasil com observador dins l´OPEP) intentarà maquillar
l´autorització que ha donat a Petrobras per iniciar una explotació de petroli a la
desembocadura del Amazones i silenciar les veus indígenes que denuncien l´ecocidi
perpetrat pel macro embassament de Belo Monte que ha destruït l´equilibri ecològic
de la conca del Xingu. “Sense els beneficis del petroli no podem invertir en
renovables”, ha justificat Lula.

Si no es produeix una reforma estructural de les institucions financeres internacionals i
una supressió immediata dels subsidis a les fòssils els compromisos no vinculants de
les properes COP seguiran essent un brindis al sol.
Hi ha un problema afegit. Es tracte de l´acció de sobtats líders mediàtics que parlen de
les COP amb gran optimisme tecnològic i amb absoluta confiança amb els seus
organitzadors. Els que portem més de quatre dècades de periodisme ecologista,
realitzant els simposis internacionals Una Sola Terra i debats com els impulsats per la
secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès (https://bit.ly/ecologia-ateneu) no ho veiem
igual. No podem posar en el mateix sac les tecnologies toves i descentralitzades, com
les solars, amb les dures i autoritàries, com les fòssils i nuclears, que no permeten la
democràcia participativa. En les darreres dècades hem escoltat a més d´un centenar
personalitats vinculades a les ciències de la Terra i a la gestió de l´energia que s´han
manifestat preocupades per l´estultícia a la que ha caigut el debat sobre el canvi
climàtic en les xarxes i en els mitjans audiovisuals. El repte més gran de la història de la
Humanitat requereix més anàlisi crític, més llibertat d´expressió, més pluralitat i menys
intervencionisme dels contaminadors. I el que hem vist a Dubai no és, com ens han
venut, per tirar coets. Els combustibles fòssils sobreviuen.

Santiago Vilanova
Periodista, autor de “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”.

Ben aviat tindrem ocasió de coneixer de primera mà què podem esperar realment dels acords d’aquesta cimera en companyia de Valentina Raffio, periodista d’El Periódico especialitzada en ciència, mediambient i crisi climàtica que ha estat cobrint informativament totes les sessions de la COP28.

El pròxim dimecres 31 de gener us convidem a participar en aquest debat assistint a l’acte “Després de la COP28: acord històric o paper mullat?” que tindrà lloc a les 18.30 a la Sala Verdaguer.

Dimecres 17 gener de  2024 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023.

També intervindrà Gonzalo Pontón, historiador i editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència i que ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu. Properament estaran catalogats i disponibles.

Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu

Accés Obert.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.

En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.

La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.

La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana»,   que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.

Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.

L’Esquella de la Torratxa, 27 d’agost de 1920
– Com estàs, estimada enemiga meva?
– Sí, mira… anem tirant. Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura

Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Enric Ucelay-Da Cal

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.

Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/

Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.

Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.

Xavier Casals Meseguer (Blog de Xavier Casals)

(Barcelona, ​​1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.

Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).

Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).

Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a  L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a  El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra:  La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).

Gonzalo Pontón Gómez

(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

L’Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920 “A qui li toca, avui? “

Més informació

«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)

«El primer fascismo español nació en Barcelona» (DIARI ARA)

«El fascismo español nació en Barcelona» (LA VANGUARDIA)

«Cuba i l’origen català del feixisme espanyol» (EL TEMPS)