RSS

Territori: explotació, equilibri i patrimoni

Nova sessió de reflexió sobre "El país que farem" i la responsabilitat de redreçar allò que s'ha fet malament i millorar el que s'ha fet bé, en aquets cas, sobre la geografia catalana. Sota el títol 'Territori: explotació, equilibri i patrimoni ' ha tingut lloc el debat amb Oriol Nel·lo, professor de Geografia (UB), i Frederic Ximeno, biòleg (UB) i soci-director de l’Estudi Ramon Folch & Associats, en el tercer acte del cicle "El país que farem", moderat per la vicepresidenta primera de l'Ateneu, Patrícia Gabancho.

Oriol Nel·lo ha iniciat la seva exposició abordant els reptes de futr del territori català, centrant-se en la noció "d'equilibri territorial". Fins ara, ha especificat, la noció d'equilibri s'ha utilitzat per referir-se a la relació entre la ciutat i el camp, com una metàfora d'aquesta relació. Mentre que la relació ciutat i camp, ha explicat, és una metàfora de les relacions socials, grups socials, entre classes i dels projectes polítics. En el debat terrorial s'ha volgut posar a la balança d'una banda, Barcelona i, de l'altra, la resta de Catalunya i el diagnòstic és el desequilibri. D'aquí apareix la noció de la "macrocefàl·lia", basada en la idea que hi ha una capital-ciutat massa gran en relació a la resta del país. Un fet que en el debat de l'organització territorial s'ha considerat negatiu.

La idea negativa sobre la "macrocefàl·lia" prové d'inicis del segle XX on s'observa que el creixement de la ciutat és imprescindible pel desenvolupament econòmic, però després de l'anomenada "Setmana Tràgica" s'observa que engendra perills que poden subvertir l'ordre establert. Per aquest motiu, exposa el professor, una part del moviment catalanista veu amb desconfiança l'evolució de Barcelona.

D'altra banda, en el moviment catalanista també hi ha hagut una línia que ha vist el desenvolupament de Barcelona amb un gran optimisme. Aquest és el cas de Gabriel Alomar, que forjarà el terme "Catalunya ciutat". La voluntat que a tot Catalunya hi arribin els nivells de civilitat i de comoditat propis de la vida urbana. La nació de ciutat és percebuda com a superior a la de nació, ha explicat. Segons Rovira i Virgili, "és el motor de la renovació de la nació" i la porta de les idees europees. I segons Vicencs Vives, la ciutat de Barcelona és un estri necessari pel país. 

Nel·lo ha resumit que es confronten dues conceptcions: la primera que té "una visió d'una Barcelona que absorveix, desnaturalitza i oprimeix Catalunya" i la segona que "defensa que la idea de ciutat està per sobre de la nació i que la ciutat necessaria per la renovació i un estri per al país".  Aquest són els termes que ha estat plantejat el debat sobre l'equilibri territorial i la macrocefàl·lia i durant bona part del segle XX.

Actualment, les bases sobre les que es va construir aquest debat ja no existeixen i, afirma el professor, "és absurd encaparrar-se en mantenir-lo en els mateixos termes". En primer lloc, ha argumentat que Barcelona ja no creix a costa de Catalunya sinó que decreix (ha passat d'1.750.000 habitants l'any 1975 a 1.600.000 l'any 2015). En segon lloc, ha explicitat que Barcelona per pes relatiu respecte al conjunt de Catalunya (del 30% l'any 1975 al 20% l'any 2015). De tota manera, Nel·lo ha exposat que no s'ha d'analitzar en aquest termes tenint en compte que "la ciutat ha deixat de ser allò que es troba dins dels límits administratius de la ciutat" i és que a través de les infraestructures "s'ha escampat per tot el territori fins a fer de tot Catalunya ciutat, en el sentit de fer Catalunya una sola unitat funcional". En definitiva, la metàfora de l'equilibri no funciona perquè no podem posar coses diferents a cada costat de la balança, "Barcelona i Catalunya són indistinguibles", ha conclós.

Aquest canvi s'ha produït, destaca Oriol Nel·lo, gràcies al procés "d'intergració territorial on tot el país ha esdevingut altament interdependent, s'han unificat les formes de vida". Ha desmentit la concepció que presentava la imatge de les àrees rurals pobres i les àrees urbanes riques. Actualment, les comarques més riques serien les anteriorment denominades "rurals" (ho encapçalen Vall d'Aran, Cerdanya, Garrotxa, Plà de l'Estany, Gironès i Empordà). Però ha precisat que la distància entre la més rica i la més pobra és de 1 a 1'5 i, per tant, "les velles fractures ja no existeixen".

El professor Nel·lo proposa utilitzar una altra noció d'equilibiri, des del punt de vista social, "un territori està equilibrat no quan està ocupat de manera homogènia per al poblament i per l'activitat sinó que estaria equilibrat en el moment en que tots els ciutadans, amb independència de viure on visquin, tinguin un accés enraonadament equitatiu a la renda i als serveis". 

Podem dir que Catalunya és equilibrat? A grans trets, és equilibrat. Però si posem el focus a l'interior d'aquestes àrees aperenment homogènies hi ha "desigualtats extraordinàries a l'accés a la renda i al benestar". Un fet que, ha precisat, s'observa a través de l'estudi de la segregació urbana. "De quina forma els ciutadans amb diversos nivells de renda es veuen separats del territori d'acord amb la seva capacitat de triar lloc de residència".

Nel·lo ha detallat que per conèixer si el país està equilibrat o no, cal respondre les següents set preguntes: tenim un problema de segregació urbana conjuntural o estructural? És major o menor que en d'altres països? Tendeix a incrementar o a minvar, i es polaritza? A quina població afecta? Es concentra només en els més pobres o també en els més rics? És un fenòmen local o supralocal? Els patrons de segregació tenen una coherència i continuïteat o muden d'una àrea a una altra?

Frederic Ximeno, per la seva banda, ha dibuixat a través de diverses dades el mapa de municipis del país. En primer lloc, ha comenta que 130 dels 947 municipis que hi ha a Catalunya tenen més de 10.000 habitants. La mitjana és de 34 km2 per alcalde. El 50% del país està administrat per municipis amb menys de 500 habitants. Un fet que ha qualificat de "disfunció" que afecta a l'organització de les desicions que prenem sobre el territori i com el gestionem.

Ximeno ha descrit Catalunya com "summament anisotròpia" amb només un "10% d'espais plans", on la població viu majoritàriament a les planes litorals, prelitorals i a la plana de l'Ebre, que no podrà ser mai homogeni. És un territori eminement forestal, el 65% del país, amb una massa forestal que creix perquè s'abandonen els conreus. I, per tant, un país cada vegada més urbà i forestal. Un país extremadament ramader amb 6.600.000 caps de porc, dels quals 3.500.000 es concentren a Lleida, ha detallat. En aquest sentit, el 75% del PIB agrari és ramader, no agrícola. Hi ha hagut una ultraespecialització dels territoris que no són l'àrea metropolitana de Barcelona. Tenim un 30% del territori protegit, cosa que juntament amb la diversitat climàtica que hi ha, ha afavorit que siguem un dels països més biodiversos d'Europa. "Tenim un patrimoni natural de primera línia, però no hi invertim" ha alertat el biòleg.

Frederic Ximeno s'ha mostrat d'acord amb la definició del professor Nel·lo de l'equilibri vist des del punt de vista social, però ha advertit que el debat camp/ciutat ha portat models de gestió urbà en ambits que no era necessari i estils de vida rurals en espais urbans. Ha exposat que les unitats funcionals en que es divideix el territori haurien d'oferir llocs suficients de treball i serveis adequats, però ha alertat que "no pot ser que s'exporti l'estil de vida rual a les ciutats ni l'estil urbà en l'àmbit rural.

Ximeno ha adverit que si l'accés a la millora de la renda és a costa de malmetre el territori suposarà destruir el patrimoni natural, al qual posteriorment s'hi haurà d'invertir per restaurar-lo. D'altra banda, ha afegit que s'ha connectat molt bé el territori via carreteres però, des del seu punt de vista, cal millorar notablement la xarxa de ferrocarril.

Per tant, segons el biòleg, el reequilibri entès segons diverses formes d'accés a la renda és important si s'estructura amb àmbits funcionals que et donen llocs de treball i espais per la vida comuna i aquest estan raonablement connectats per poder-nos moure. A més, ha subratllat que "hem gastat bona part de l'espai habitable i ja no tenim massa espai pla, raonable i accessible per fer determinades coses" (al 2007 es van construir 162.000 habitatges lliures). Ha precisat que el milió trescentes mil persones que viuen al Vallès és una ocupació molt intensiva i ha advertit que en determinats pobles "hi ha el doble de segones residències que de primeres".

"Hem malgastat sòl perquè no hem aconseguit fer un model de país", ha afirmat. Amb 947 centres de decisió, on el 50% són de petita població i s'han de finançar amb els impostos de menys de 500 veïns s'ha optat pel creixement amb la construcció i per l'oportunisme econòmic. "Cal que tothom pugui fer negoci en aquest país però adequem-lo als condicionants i característiques de l'espai on es generarà", ha matisat. La vida urbana i els àmbits de producció han d'assumir les externalitats, sinó tindrem un territori molt malmès, "cal repensar les capacitats de càrrega del territori", ha explicat.

El biòleg Frederic Ximeno ha alertat que si per manterni l'equilibri territorial "només ens guia l'accés a la renda i els serveis sense considerar les externalitats que generem en els altres espais no construirem una bona estructura territorial".  Pel que fa al futur, ha pronosticat que la producció distribuïda pot ser un element interessant (més que no pas concentrar-la) i que el proveïment energètic serà clau. 

 

 

 

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Ateneu al dia

Registra't al butlletí electrònic de l'Ateneu

Actes relacionats