Andreu Espasa, professor de la UNAM (Mèxic).

Presenta: Joan Solé, ponent de la Secció.

Tot i que els inicis del triomf del neoliberalisme estan associats amb les conseqüències de la crisi del petroli de 1973, el cert és que els orígens d’aquest influent moviment es poden traçar fins als anys de la Gran Depressió. Als Estats Units, la publicació del llibre del periodista Walter Lippman The Good Society, al 1937, popularitzà entre el gran públic algunes de les idees dels economistes més importants de l’Escola Austríaca, Friedrich Hayek i Ludwig Von Mises, i de la primera Escola de Chicago, entre els quals destacava Frank Knight.

En el context nord-americà, les idees neoliberals es van interpretar com una crítica a les tendències més socialitzants del New Deal, el programa de reformes econòmiques que estava duent a terme l’Administració Roosevelt. Al mateix temps, però, el neoliberalisme també es presentava com una impugnació del vell liberalisme decimonònic del laissez-faire. En contra de la idea del caràcter natural dels mercats, els nous ideòlegs plantejaven que, per garantir el seu correcte funcionament, l’Estat havia de regular fortament el mercat.

Més enllà de les discussions econòmiques, molt sovint les propostes dels primers neoliberals se centraven en arguments polítics i s’entrelligaven, de fet, amb el gran debat dels anys trenta sobre la crisi del sistema democràtic, en un moment en què l’ascens del feixisme i la popularitat del comunisme feien témer pel futur de la democràcia liberal. Des d’aleshores, i malgrat l’evolució del moviment i de les seves idees, la relació entre neoliberalisme i democràcia ha estat permanentment marcada per una tensió de difícil solució.