Les exiliades catalanes, com a col·lectiu, han format part dels exilis invisibilitzats fins ara. Es coneixen força dones rellevants professionalment, culturalment o políticament, però molt poques de les que no tenen nom: gairebé cap no ha dipositat els seus fons personals dins dels espais patrimonials catalans, en bona part per una limitació autoimposada. Ser dona va determinar totes les seves vides i futurs, des del precís moment en què van creuar la frontera: els companys republicans les excloïen de la presa de decisions en l’àmbit públic i les autoritats del nou país les rebien entre el paternalisme i la desconfiança. Cap vida, però, no va ser uniforme, ni
lineal, i totes les dones donaren resposta als nous contextos amb trajectòries vitals i professionals inimaginables abans de la guerra...
Es calcula que la xifra de revistes i butlletins en català de l’exili van superar les dues-centes capçaleres. Naturalment, moltes tingueren una vida efímera i en aquest còmput hi entren tant les de caràcter estrictament polític com les culturals.
Les bales, les culleres, les llaunes i tot el que va quedar abandonat, per tots els camins de l’exili, parlen per si soles i ens apropen a la realitat viscuda de les persones exiliades republicanes l’hivern de 1939.
A càrrec d'Enric Pujol i Teresa Fèrriz Roure historiadors i Lluís Bassaganya, guia de Camprodon. Presenta l’acte: Joan Solé Camardons i Àngel Campabadal de la Secció d’Història.
