“En un miralh”, Chansos de Bernat de Ventadorn (...1147-1170...)

Cicle “Mirades”

Data: 

22/01/2016 - 19:00
Afegir al Calendari

Sala: 

Preu: 

Entrada gratuïta.

Accés: 

Obert

Secció: 

Música antiga i poesia trobadoresca
El grup Mos Azimans pren el seu nom del senhal, o nom en clau, amb el que Bernat de Ventadorn es refereix a la seva dama al poema Lancan vei per mei la landa. “El meu imant”, com magnètic és el propi univers estètic dels trobadors encara avui. El cicle Mirades dirigeix aquesta vegada els ulls cap a la tradició i la poesia per oferir-nos un recital de música antiga de la mà d’uns intèrprets excepcionals que acaben de dedicar a aquest autor el seu darrer treball discogràfic.
 
Mos Azimans:
Laia Frigolé, cant
Míriam Encinas, flautes i percussió
David Codina, organetto
Pau Marcos, viella i direcció artística
 

En la més coneguda de les seves cançons, Can vei la lauzeta mover, el mirall és la imatge amb què Bernart de Ventadorn canta els ulls de la seva estimada, ulls que han estat la causa de la seva perdició. Però el mirall dóna títol a aquest programa també per altres motius. Un d’ells es troba en les arrels mateixes de la paraula. El verb llatí miror, d’on vindria miralh, significa “meravellar-se, admirar”, i és certament meravellats que ens hem apropat a aquests cants, portats per la força d’un imant que ens atreu i ens orienta.

Malgrat que el pas del temps ens allunya del moment en què van ser “trobades”, aquestes cançons irradien una vivacitat i una força poètiques colpidores. Hi ha una distància, però, que no ens permet accedir-hi directament, plenament, i aquesta és la distància que separa, com un tall, el signe escrit del so, de l’expressió que pretén consignar. Estem obligats a ser lectors d’uns chans que són, en la seva essència, oralitat. Així la nostra lectura serà per força una relectura, una especulació i amb sort, un reflex, una reflexió, un acostament.

A finals del segle XII, en el seu De amore, Andreas Capellanus defineix l’amor com una passió natural que neix de la visió de la bellesa d’una persona i del pensament obsessiu sobre aquesta bellesa, de manera que s’arriben a desitjar per sobre de tota altra cosa les abraçades de l’altre. Ens diu també que un amor que no arriba a ser correspost, el que ell anomena amor singular, és una passió no recíproca que només aconseguirà turmentar l’enamorat.

En la que es podria prendre per la història d’un desamor fatal, que va de l’enamorament eufòric que transforma la neu en camps de flors fins a la mort figurada del poeta que abandona el cant i defuig l’amor, Bernart de Ventadorn canta el desig, la por, el plaer, el neguit, l’espera i la desesperança, l’alegria i el dolor... canta aquesta Amors canviant, poderosa, insondable. El desig que ens ha portat a fer aquest programa és el de reflectir, encara que només en sigui una ombra o una lleu espurna, la bellesa i la força d’aquestes poesies. 

Pau Marcos Vicens

 

Programa:

Non es meravelha s’eu chan*

Chominciamento di gioia London, British Library, MS. Add. 29987

En cossirer et en esmai*

Constantia Faenza, Biblioteca Comunale 117

Ara no vei luzir solelh*

Tant ai mo cor ple de joya*

Tant com je vivrai · Adam de la Halle (s.XIII) Paris, BnF, fr. 25566

Can l’erba fresch’e·lh folha par*

Can vei la lauzeta mover*

Estat ai com om esperdutz (instr.)*

Ab joi mou lo vers e·l comens (instr.)*

Ab joi mou lo vers e·l comens*

*chansos de Bernart de Ventadorn

FONTS: Paris, BnF, fr. 22543 · Paris, BnF, fr. 844 · Milano, Biblioteca Ambrosiana, R 71 · Paris, BnF, fr. 846